1976

Dijous, 1 de gener

«Tocaran les dotze de la nit. Som davant les portes i murs de la presó Model; els sentinelles ens observen des de les seves garites. Lentament la gent es va afegint. Dones i homes de totes les edats. Els rostres traspuen emoció i alguns duen els seus fills agafats de la mà. Som uns cinc-cents quan comencem a caminar. És una marxa silenciosa a l’entorn dels murs de la presó. Ens parem tots quan toquen les dotze campanades de l’any nou. Al final, cinc-centes veus s’eleven entonant cançons de justícia i esperança; a l’altra banda dels murs, entre les reixes, uns llumets i uns mocadors també ens saluden; sentim cançons revolucionàries; són els presos que ens veuen, que ens senten. L’emoció ens amara. Els responem amb els nostres mocadors, i molts, amb llàgrimes. Les cinc-centes veus criden: “Llibertat! Justícia! Amnistia!”. Continuem la marxa. Els “grisos” ens segueixen i observen de prop, però no intervenen. Comencen a obrir-se les portes de la llibertat per al nostre poble». (Anònim).

En realitat la policia intentà aturar-nos. Es tractava de començar l’any en pau, ens digueren. S’arribà a l’acord de cantar una cançó més «acabada la qual tots els presents es retiraren pacíficament, després de desitjar a la policia un feliç any nou [a fe de Déu que no ens ho resultà gens, ni a ells ni a nosaltres!] i que la policia els desitgés el mateix a ells».^[179] «Davant l’actitud dels agents de l’ordre, els manifestants els dedicaren una ovació».^[180]

Hi havia la família de Jordi Carbonell. També hi havia Alfons Carles Comín, que en la postdata d’una deliciosa carta oberta que m’adreçà deia:

«Y en la muerte del 75 —¡qué año en nuestra historia, Lluís! ¿Lo habremos abarcado?— centenares de personas, familiares de presos políticos y gente y pueblo, cantando Vull ser lliure y L’estaca ante las ventanas de la cuarta galería, la cárcel resonando. Todos, dentro y fuera, expresando voluntad impaciente de amnistía».^[181]

El record d’aquella nit no s’esborrarà fàcilment.

L’estada de gairebé dos anys davant la presó constituí l’experiència més intensa de la meva vida. La guardo com el més preat dels tresors. Vaig tenir l’oportunitat d’abraçar la immensa varietat i riquesa de la comunitat humana, catalans, espanyols, de molts pobles del món; gent tan exòtica com un coreà, un home de Singapur, un negre de Namíbia o el candidat a la presidència dels Estats Units pel Partit dels Treballadors, Peter Camejo. «Crec que vostès tindran eleccions en un futur proper —em digué— i vull saber si la CIA (que compra candidats en tots els països) també els comprarà aquí».^[182] Amics, indiferents i enemics; de la dreta, del centre, de l’esquerra; creients, agnòstics, ateus; pacifistes i violents; homes, dones, infants i ancians, borratxos, boigs, putes, hippies, policies d’incògnit que et parlaven en veu baixa, funcionaris de presons, violadors, violades, pares d’uns i pares d’altres. El carrer d’Entença és un carrer de molt de trànsit, una de les vies obligades per sortir de Barcelona cap a València, Madrid, Bilbao. Els camioners escampaven la novetat pertot arreu. Em coneixien els taxistes. Caldria un capítol sencer dedicat als veïns. I un altre a tota la gent que durant algun temps, llarg o curt, va acompanyar-me. Només podré espigolar alguns dels esdeveniments més característics.

El mateix dia 28 de desembre, data en la qual saltà la notícia de la nostra guàrdia davant la Model, una comissió de llibreters, que regalà llibres principalment als presos i preses polítics, passaren a saludar-nos. També, abans de Cap d’Any un nombrós grup d’editors barcelonins decidiren demanar al rei d’Espanya amnistia total i plena llibertat d’expressió. Feien una bona llista que reprodueixo, d’«El Correo Catalán»:^[183] Beatriz de Moura (Tusquets), Jorge Herralde (Anagrama), Alfons Carles Comín (Laia), Josep Maria Castellet (Edicions 62), Lluís Crespo (L’Avenç), Esther Tusquets (Lumen), Carles Barral (Barral), Francesc Fortuny (Fontanella), Gustavo Gili (Gili), José María Vives (Grijalbo), Joan Carrera (Nova Terra), Joan B. Cendrós (Aymà i Proa) i Xavier Folch (Ariel).

Sobretot en aquells primers dies, però també després, es produí el fenomen de vingudes massives de grups de barriada (Guinardó, Trinitat, Barceloneta, la Bomba, Sants, Poble Sec, Esquerra de l’Eixample, Sant Andreu, Horta, Carmel, Clot, Sagrera, Poblenou, etc.), de pobles, de comarques i de torns de treballadors d’empreses en ple (SEAT, La Força, Gili, Salvat, La Fábrica, Terlenka, La Seda, Pirelli, Aismalibar, Standard Eléctrica, Hispano Olivetti, Pegaso, Roca, Motor Ibérica, Corberó…), amb pancartes alçades.

Alhora, Ricard Gamundi feia vaga de fam en solidaritat amb nosaltres a la catedral de Girona. Es tornava a presentar la meva candidatura al Nobel de la Pau. Ens enviava suport el periòdic clandestí «Treball».^[185] Calia allargar l’estada diària per rebre els treballadors de les fàbriques i de les oficines. S’acumulava la gent, malgrat el fred. Com són de fidels tes fulles, poble meu, malgrat l’hivern! El diumenge, molts hi romanien més hores.

Començà una guàrdia diària de vint captaires de la pau davant la presó de Tarragona (18-1-1976) i de dos davant la presó de dones de la Trinitat, on començava també a afluir multitud de persones. Després a Girona, a Lleida, a València, a Alacant.

Francisco Cuervo, asturià de 37 anys, ex-jesuïta, sacerdot, escombriaire a València, passà amb nosaltres la Setmana Santa del 1976 i, a continuació, muntà la guàrdia com a captaire de la pau davant la presó de Múrcia fins que no hi restà cap pres polític. Francisco Cuervo en publicà un Diari. Patí iguals agressions «ultres» que nosaltres. Però, com nosaltres, fruïa de l’adhesió del poble.^[186] «Segons informa Francesc Baltasar, l’acció dels “captaires de la readmissió” en el Baix Llobregat i en altres localitats compleix ja el mes de durada. Des del 24 d’abril, tot desafiant les condicions climatològiques i algunes fregades amb la força pública, els acomiadats de diverses empreses han romàs llargues hores davant les seves respectives factories en demanda de llurs llocs de treball i de l’amnistia laboral. Siemens, Corberó, Clausor, Masip, Dentex, Mata, Tubauto de Sant Just, Elsa i Pintures Cervera, de Cornellà». Un nord-americà que passà a veure’ns l’estiu de 1976 tornà l’estiu de 1977 i ens explicà que havia estat a Corea del Sud i, a imitació nostra, un sacerdot s’havia posat davant la presó central de Seül en petició d’amnistia per als presos polítics coreans.

El dia 11, passaren davant la Model tres-centes persones, cadascuna amb un globus que duia el text «amnistia i llibertat» tot saludant-nos en fila. Cada dia la gent hi feia segudes més llargues, amb intervenció o sense de la policia.

El dia 9, cap a dos quarts de dues del migdia Josep Andreu Abelló, solemnement, va entrevistar-se amb mi i ens passejàrem durant mitja hora. «En anar-se’n saludà el cap de les forces d’ordre públic que vigilaven agraint-li la seva actitud de respecte envers els “captaires” que demanen amnistia pacíficament».^[187]

El cantaor Manuel Gerena, prohibit el seu recital de Barcelona, estigué algunes hores amb nosaltres. També hi van estar aquells dies Lola Gaos, Ana Belén, Joan Manuel Serrat, Guillermina Motta, Paco García Salve, Josep Solé Barberà, Antoni Gutiérrez, Miquel Núñez, Joan Reventós, Jaume Casanovas, Ramon Trias Fargas, Joan Colominas, Josep Pallach, Heribert Barrera, Josep Verde Aldea, Josep Maria López Llaví, Jordi Pujol, Fèlix Martí, Gabriel Téllez, Josep Maria Ainaud de Lasarte, Teresa Pàmies, Ricard Lobo, Agustí de Semir, Josep Benet, Pau Riba, Juan María Bandrés Molet, Miguel Castells Arteche, José María Valverde, Wilberto Delso (rector de Favara), Teresa de Borbón-Parma, Marcos Ana, José María Díez Alegría, Lanza del Vasto, Gonzalo Arias, Xavier Ribalta, Josep Trueta, Elisa Serna, Antoni Tàpies, Lidia Falcón, el bisbe d’Ivrea Luigi Bettazzi, el bisbe de Tolosa de Llenguadoc, Ramona Companys, Ion Etxave i un llarg etcètera. Fernando Arrabal m’envià des de l’exili de París la seva adhesió en forma d’un vell plumier amb un llapis, una goma d’esborrar i un mànec amb plomí i tot gastats per l’ús.

Se’ns van solidaritzar Trobada Permanent d’Entitats d’Església (aplegava 31 grups eclesials), Grup Cristià de Promoció i Defensa dels Drets Humans, el consell internacional de Pax Christi, nens de diferents escoles de Pubilla Casas, de L’esclat del Poble Sec. Vam rebre l’adhesió del director, el tutor i 269 alumnes del col·legi Pare Manyanet. Demanaven l’amnistia els participants a les XI Jornades Catalanes de Teologia (desembre, Son Roca de Mallorca) de l’Associació de Teòlegs Catalans (president: Evangelista Vilanova, i secretari: Frederic Bassó). Fèlix Martí, president internacional de Pax Romana (unió d’intel·lectuals catòlics), ens presentà l’adhesió de totes les seves delegacions mundials. Ens vingueren a veure el secretari general de Secours Populaire Français, l’Assemblea de la Marxa de la Llibertat, els bombers municipals, treballadors de la construcció, del metall, de Telefònica, de guarderies.

Els familiars de presos i els seus advocats ens van comunicar les dades posades al dia sobre presos polítics:

Em van fer soci d’honor de l’Associació d’Amics de les Nacions Unides. En un restaurant no van voler cobrar el dinar a un senyor perquè el van confondre amb mi. J. Alsina^[189] posava en un acudit: «MODEL. Rebaixes de gener». I em feia dir: «El que cal són unes autèntiques liquidacions per tancament del negoci». «El Papus» em dedicava les dues pàgines de còmic d’Encuesta Papus. Perich, en «Tele/exprés»,^[190] feia guaitar dos funcionaris de la Model per damunt el mur cap a l’exterior on jo era; deien: «És terrible, anit he somniat que el teníem dintre!». «Mare de Déu! Una altra vegada no!». Vaig sortir en portada a «Triunfo».^[191] En aquell número hi havia dos treballs de Montserrat Roig: un article sobre els «ultres» i una entrevista que em va fer. Joan de Segarra, en «El Noticiero Universal»,^[192] volia que en els premis «Mundo» de Sebastià Auger em nomenessin català universal de l’any.

El locutor Salvador Escamilla va obrir un espai d’un quart d’hora diari a Ràdio Miramar dedicat als Captaires de la Pau en guàrdia permanent davant la presó Model demanant amnistia; el programa es titulava Finestral obert sense reixes. Esteve Genovès —li dèiem el Benigne— i la seva esposa Carme Avellana li feien de productors: preparaven guions i cercaven personalitats de tota mena per entrevistar, les quals van anar desfilant durant gairebé dos anys i van respondre a les incisives preguntes d’Escamilla referents a la nostra acció.

La taca d’oli s’anava escampant. El dia 11, a la plaça Joanic, un nombrós grup de veïns va fer enlairar un gran globus amb els colors de la bandera catalana i la paraula «amnistia». A la tarda, finalitzada la ballada de sardanes a la plaça de Sant Jaume més de cinc-centes persones es van manifestar. Ja se sentien els crits de «Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia» i cantaven Els Segadors. El 14, es va fer una seguda i una vaga de fam per l’amnistia a la facultat de Dret. El personal no docent de la Universitat també demanava amnistia. El 18, tingué lloc a Girona un aplec a favor de l’amnistia a la plaça de la catedral.

El camp del Barça, ple de gom a gom. Era una concentració més política que esportiva. Amb els crits propis d’un partit de futbol es barrejaven els crits consagrats per l’ús popular: «Sí, sí, llibertat, amnistia total» i «Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia». El Barça va guanyar. El públic s’havia escalfat i decidí d’anar a cridar les mateixes coses davant la Model. El governador civil tremolava. Va situar barreres policials al llarg de tot el trajecte. Els captaires ho vivíem des del darrere. La policia havia tallat la circulació al voltant de la presó. Una gran calma s’emparà del lloc. Els tres captaires fixos érem les úniques persones que hi havia al carrer. Estàvem asseguts sota la finestra enreixada. A la reixa hi havia fixat un ram de clavells vermells amb un bri d’olivera del Penedès. A la cantonada de dalt, protegida l’esquena pel mur de la presó, una munió de policies a peu, autocars, cotxes, jeeps, tanquetes d’aigua a pressió i una formació de cavalleria de la policia. Les peülles dels cavalls ressonaven nítides per la buidor dels carrers. Lluny, se sentia el clamor dels barcelonistes. De sobte es va obrir una mica el gran portal de la presó i dos caparrons de nens petits van treure el nas. Eren els fills del director de la presó. Ens van mirar. Van mirar la concentració de força pública. I s’interrogaren astorats amb la mirada. ¿Tanta força contra tres gats arraulits sota una finestra? No entenien res.

La policia prou que ho entenia. Els barcelonistes no arribaren, però els «grisos» van suar. Un capità em deia l’endemà:

—Això d’ara no és com al principi. Ara no vénen persones o grups. Ara vénen masses incontrolables.

A la tardor del 1976 se celebrà la diada mundial del presoner per la pau del Casal de la Pau organitzaren l’encerclament de la presó amb una cadena humana de tres quarts de quilòmetre. Reeixí. De dos quarts de nou del vespre fins a les nou vam envoltar la presó en silenci agafats per les mans. Els sentinelles dels angles del mur anaven telefonant al comandament interior, que rebia esgarrifat els partes successius: «Envoltats pel sud», «Envoltats per l’oest», «Envoltats pel nord», «Envoltats per l’est».

Demanaren reforços a la central de policia. Van enviar un comboi immediatament. No arribà fins a les nou, i començà a repartir llenya a tort i a dret quan la manifestació ja era dissolta. El tall de la circulació produït per la cadena humana els impedí l’accés ràpid.

Divendres, 2 de gener

Però aquella explosió d’adhesions generà un altre estil de resposta de la dreta franquista. Com havien temut els amics de la comissió de suport, ens llançaren els temibles grups d’extrema dreta amb l’aquiescència de la policia i, per tant, amb una total indefensió per part nostra. Fou una resposta molt ràpida però molt grollera.

Ja el 30 de desembre, cap allà dos quarts de cinc de la tarda es van presentar una dotzena de persones —entre elles, una dona— portant dues grans pancartes on, al costat de símbols de la pau, hi havia escrites frases ofensives en contra meu. També m’escridassaven. Es tractava d’una provocació. Continuaren tota la tarda. La cinquantena de persones que eren amb nosaltres van resistir a la temptació de respondre’ls. Quan va ser hora vam marxar. Ells, aleshores, van prendre la matrícula del cotxe que em portava, deixaren les pancartes a terra i també se n’anaren. Prometeren que tornarien, però no van fer-ho. L’endemà al matí agents de la policia armada es presentaren i van prendre nota del text de les pancartes insultants.

El «Diario de Barcelona» del 2 de gener deia: «Ahir van ser vuit les pancartes exhibides, i unes quaranta persones les duien. A l’escriptor Alfons Carles Comín, que havia vingut amb la seva família, li estiraren els cabells». Comín, en la carta oberta damunt citada, posava: «El primer 76, llegábamos el día 1 hacia las cinco. Estabas rodeado de letreros insultantes, ultras, guerrilleros tratando de asemejarse a la banalidad del fango en su intención, sin comprender que tú simbolizas más de lo que eres. No es necesario polemizar con ellos —aunque ellos tratan de provocar desorden, caos que permita decir “mirad los pacifistas”—, porque tú resultas ya invulnerable a la calumnia, además escrita sin gracejo. No, no que estés por encima del bien y del mal, sino que tu voluntad de amnistía y reconciliación trazan para todos el fulgor de una nueva convivencia».^[193] Això va passar el dia de Cap d’Any.

L’endemà, divendres 2, «es tornà a presentar un grup reduït d’extrema dreta sense pancartes. Van repartir un pamflet que contenia un text injuriós contra la persona de Xirinacs. Els presents reuniren i cremaren els fulls».^[194] El pamflet es titulava El show Xirinacs. Havia enganyat dones, tenia un fill no reconegut, havia fet un xantatge de mig milió, havia destrossat una gestoria a Igualada, menjava a la nit durant les vagues de fam. «Qui paga Xirinacs?». L’escrit no anava signat. Amb el temps la saga s’enriquiria. Tot això i més figurava en el meu expedient de la policia. Repetit obsessivament cada vegada que em detenien, en els considerants previs a les meves declaracions… que no feia: «Declara que no declara». Si tots els informes policials fossin així, pobres historiadors! Aprofito l’ocasió per aclarir que la meva manutenció durant els quasi dos anys d’estada davant la Model va ser principalment, encara que d’una manera indirecta, a càrrec de l’estat. Durant la meva estada amb una «beca» a la presó de Carabanchel, com que l’estat em pagava el menjar, el pis, la llum, jo escrivia molt. Vaig fer tres llibres. Dos me’ls va publicar Nova Terra, i l’altre, Claret. Els drets d’autor d’aquests i de dos llibres més que tenia escrits de feia temps m’ajudaren a viure dos anyets més… I jo, desagraït, que no parava d’escriure contra aquest estat protector!

El dia 3 augmentaren les accions dels grups dretans. Penjaren cartells insultants en arbres i parets, interpel·laren el grup de persones que, envoltant-los, protegien els captaires.

Una dona va rebre una forta puntada de peu que m’anava dirigida i anà coixa una bona temporada. Un d’aquells dies es desplegà a primera hora del matí un batalló uniformat de marró a l’estil nazi de nois i noies. Repartien pamflets i fulls volants contra nosaltres signats per CEDADE i venien una biografia de Hitler. Entaforaven la propaganda per les finestres dins els cotxes quan aquests s’aturaven al semàfor de la cantonada. Amenaçaven els que no l’acceptaven. Van actuar tot el dia.

Un altre capítol és el de les agressions ultres fora del carrer Entença. Dijous, dia 1, Francesc Junyent declarà:

Aquells mateixos dies es van produir agressions dels ultres Grupos de Acción Sindical (GAS) a l’Associació de veïns de Sant Andreu (pintada: «Xiri al paredón.»), al Centre Social de la Florida de l’Hospitalet, a l’Escola Benjamí de la Trinitat, a les llibreries Públia i Borinot Ros, al restaurant Via Véneto, a parròquies de Sant Andreu i Sant Pacià, a la plaça de Sant Josep Oriol, amenaces telefòniques. Fraga envià un telegrama a l’associació de Sant Andreu, quatre cops agredida, que deia: «Condemno públicament atemptat i he donat ordres corresponents». Aquelles ordres produïren la detenció de dotze persones (7-1-1976) pertanyents a la guàrdia de Franco que posteriorment ingressaren a la Model. Es veu clar que Fraga i els ultres pertanyien a dues faccions diferents i oposades del règim encara vigent.

Uns quants d’aquests empresonats sortiren lliures el dia 15.

«Cap a les sis de la tarda, en sortir de la presó els ultres detinguts recentment en relació amb els atemptats del GAS, foren rebuts amb aplaudiments pels seus coreligionaris i, després de cantar Cara al Sol, prengueren represàlies contra alguns dels presents. Agrediren els senyors Juan Antonio Maldonado i Francesc Junyent Moncunill, al darrer dels quals trencaren les ulleres. Amenaçaren amb pistoles i barres de ferro. Cap a les onze del matí següent van repetir les provocacions, en concret contra Ferran Garcia Fària i dos estudiants».

La psicosi de terror pels atacs d’ultres i per les actuacions de la policia que descriurem a continuació per raons de claredat expositiva, tot i que coincidiren en el temps, s’estengué entre els captaires de la pau. N’és un exponent punyent l’escrit que conservo de Ferran Garcia Fària, el caminant de llargues barbes blanques, redactat del seu puny i lletra:

A les set i vint de la tarda del dia 23, deixaren la presó Model, sota fiança de 90.000 pessetes, els tres darrers detinguts, presumptes membres del GAS: Alberto Royuela, Isidro Cardona i Francisco Tolosana. Hi tornà a haver congregació d’ultres que cantaren Cara al Sol. Royuela féu els crits de rigor i intentà saludar els captaires de la pau. Em vaig negar a donar-li la mà. A darrera hora de la tarda un grup de cinquanta joves ultres amb camisa blava i banderes espanyoles es presentaren armats de bastons i objectes contundents i ens atacaren. Ens van insultar i escopir. A Ricard Gamundi, a Ferran Garcia Fària, a Maria Rosa Espinós, a Joan d’Armengol Boludo i a mi, ens donaren una bona pallissa. Gamundi hagué d’anar a l’Hospital Clínic.

A les tres de la tarda del dia 25 passaren deu o dotze ultres i ens llançaren restes de menjar a la cara, i altres grups ens insultaren.

A poc a poc se’n cansaren i en els mesos posteriors només patirem ràtzies esporàdiques, tot i que seguiren molt perillosos amb les seves cadenes i els punys amb pues d’acer.

Entre els visitants vam veure manta vegada un sacerdot amb sotana que ensenyava una pistola. Es deia que era el pare José M. Alba Cereceda, S. J. Ell ho desmentí. Es veu que no era ell sinó un teatí del carrer Enric Granados.

Una altra anècdota. Una misteriosa i espantada periodista nord-americana va avisar-me molt en secret que un important feixista, que anomenaven «el Führer espanyol», em vindria a veure per parar-me una trampa. Efectivament vingué, amb ulleres fosques, envoltat d’un núvol d’acompanyants armats de magnetòfons i màquines de fotografiar amb flaixos. La pregunta enverinada era:

—Tu, que ets tan imparcial demanant amnistia per a tots, ¿vols firmar un paper on es demana amnistia per a Rudolf Hess, pres des de fa 35 anys a la presó de Spandau?

Amb tota parsimònia li vaig demanar el paper i vaig signar-lo.

—Té 85 anys, poc mal pot fer ara.

I vaig canviar de tema. Li vaig preguntar que s’havia fet del feixista Mauricio Carlavilla, abans Moritz Karl, nazi alemany refugiat a l’Estat espanyol i posseïdor d’informacions secretes a les quals havia tingut accés.

Quedà astorat que jo sabés tot això. Marxà amb la cua entre cames.

Dimecres, 7 de gener

Em vaig presentar a les nou, l’hora habitual. Cap a les onze la policia ordenà a un nombrós grup de persones concentrades que es dissolgués. Em vaig negar a marxar. Van arrossegar-me com si fos un sac de patates cap al cotxe policial. Un cop dintre, vaga de silenci. No vaig respondre a cap pregunta. Por. Em portaven a apallissar-me? En un racó de la plaça de les Glòries em van fer baixar. Temia el pitjor. No hi havia testimonis. Però no. «Queda en llibertat». Em deixaren allí, em demanaren disculpes i el Seat 124 blanc s’allunyà veloç. Estava paranoic. Vaig telefonar d’una cabina a Vicenta que era a treballar a l’escola. Se’m passà una mica la por. Vaig agafar el metro i cap a la Model falta gent. El cotxe blanc ja hi era. Als altres captaires, Eulàlia Marimon, Garcia Fària i Juan Antonio Maldonado, desallotjat de la voravia de la presó de la Trinitat, també els havien escampats, a ells, per Collserola. La pròxima vegada, em dugueren a Cornellà. A la tarda, de primer, amb pitjors maneres la policia se m’endugué al Far de la desembocadura del Llobregat, un lloc pudent d’escombraries. Vaig començar a escalfar-me: «Els captaires de la pau a les escombraries!». No hi havia pau. Se’m tallà la digestió. Una burla a la dignitat de les persones. Vaig fer autoestop després de caminar una bella estona i em va recollir un executiu d’una fàbrica de la Zona Franca. A la Gran Via hi havia embús. La policia, de tornada, hi quedà atrapada. El meu executiu, que bé ho temia, circulà per dreceretes i em deixà a la Model abans que hi arribés el cotxe policial. Quan arribarà els semblà veure un miracle. Poc temps després em tornaren a agafar i em van deixar a la desembocadura del Bogatell enmig de la merda pura. Em vigilaren a veure si m’hi quedava. Quan hagueren marxat, caminant de pressa, vaig arribar a la gasolinera de l’estació de França. La casualitat em posà a disposició un amic de Balsareny, Ricard Torres, metge, que duia cotxe. Jo anava espantat. Ell, bon metge i bon amic; em tranquil·litzava. I em vaig trobar de bell nou a la Model abans que el cotxe de la policia. Un altre miracle! Els diaris barcelonins de la tarda anaven plens de l’epopeia.

A les 7 de la tarda es produí la darrera retenció del dia. Al carrer d’Entença s’havien congregat atretes per les notícies, unes tres-centes persones.

La policia em tornà a agafar. Em passejaren per Barcelona per tal de convèncer-me que abandonés la Model. Jo no els responia, ni a l’oferta d’un cigarret. Parlaven inquiets entre ells.

—No sé què s’ha cregut aquest Fraga, amb els seus mètodes apresos a Anglaterra, mentre hi era d’ambaixador. Aquí no hi té res a fer. Aquí cal mà dura. Es riu de nosaltres.

Finalment em tornaren a dur a les escombraries del Far del Llobregat. Ja és ben fosc a un quart de nou del vespre. Em van fer baixar. Van oferir-se a dur-me a casa si abandonava la Model. Em vaig posar a caminar. El cotxe em seguia poc a poquet, tot il·luminant-me amb els fars. Tenien complex de deixar-me en un lloc com aquell. Després de molt caminar, vaig arribar a la primera farola desolada. Vaig asseure-m’hi a tocar. El cotxe va parar-se.

Es pensaven que sorprendrien algun amic meu que els hagués seguit i que vingués a buscar-me. No hi havia un tal amic. No venia ningú.

Després de mitja hora d’esperar, marxaren d’una revolada, empipats. Se sentien burlats. Quan ja eren lluny vaig tornar a les escombraries i vaig restar-hi, a desgrat que família i amics poguessin patir per mi.

Va córrer el rumor de la meva detenció.

A Via Laietana no van parar de rebre trucades. Responien invariablement:

—No pateixin, ja tornarà demà.

Però no les tenien pas totes. Realment no sabien on parava. Van passar per «prefectura» el president de Pax Christi de Barcelona, el president de la Federació Diocesana de Pares de Família, la delegada diocesana de Guies Sant Jordi, el delegat dels equips matrimonials de la Mare de Déu, el director d’Agermanament i un representant del Grup de Drets Humans de Gràcia. Cinc presidents d’associacions de veïns pensaren posar una denúncia per desaparició. Després de cinc hores a les fosques i patint fred i pudor, arribà un jeep amb tres guàrdies jurats encarregats de vigilar el contraban per mar, que m’escorcollaren mentre m’apuntaven amb la carrabina. Trobaren alarmats el ganivet amb què pelava les pomes a l’hora de dinar. Finalment, tot i anar perfectament indocumentat, un d’ells havia llegit els diaris de la tarda i em reconegué.

—Ah!, vostè és aquell que la policia ha marejat tot el matí?

—Sí, i tota la tarda!

Em dugueren a la comissaria de la Zona Franca. El comissari no es volia creure el que jo li explicava. Telefonà a Laietana. Li ho confirmaren.

—Queda lliure!

—No. Si em posa al carrer, tornaré a les escombraries. O em tornen decentment a casa o res.

—Que es pensa que som els seus taxistes?

Finalment cediren. Posaren un cotxarro oficial del govern civil a la meva disposició, i a les dues tornava a casa.^[196]

«Presència»^[197] atribuïa el fet al new look de la policia espanyola que evocava la manera d’actuar dels bobbies anglesos. ¿No podia ser que l’ex-ambaixador a Londres i ara flamant ministre espanyol de Governació, Manuel Fraga Iribarne, aprengués allí l’estil cívic de la policia, especialment envers els hippies de Picadilly Circus i ara intentés introduir-lo aquí? El cert és que no agradava a la policia espanyola i no se’n sortien. Aviat els caldria reprendre llurs mètodes repressius de sempre. Havia començat el pols entre Fraga i els captaires.

El problema d’ordre públic davant la presó Model ja havia tret cap a finals del 1975. «Ningú no pot estacionar-se davant un lloc on, com a la presó Model, existeixen posicions de sentinelles armats». No és fàcil imaginar les aglomeracions que es formaven i creixien de dia en dia. La solució primària, la càrrega policial. La policia dubtava. En els primers dies adés eren amables i adés contundents. Donava la impressió que les actuacions dels ultres eren promogudes per la policia. N’hi havia un, veí de la cantonada, de nom José Ayuso, que telefonava a Via Laietana quan veia massa gent. Immediatament es presentaven els jeeps a escampar l’aglomeració:

—¡Circulen, circulen, y váyanse a sus casas!

La policia, a distància, sovint presenciava indiferent els atacs que patíem de mans i cadenes dels ultres. A vegades fins i tot ens feia xantatge:

—Si es retira la gent prometem que també desallotjarem els altres.

Fraga volgué canviar els hàbits policials, però en l’operació del dia 7 fracassà. A l’endemà hi tornàvem a ser.

El dia anterior, dia 6, a la tarda, tres jeeps, un autocar i uns quants 091 dispersaren unes dues-centes persones. Només ens deixaren a Eulàlia Marimon, Ferran Garcia Fària i a mi.

—Aquests tres tenen permís, els altres, no.

¿D’on ens venia aquest sorprenent permís, mai no sol·licitat i que, posteriorment, tantes vegades seria ignorat? Probablement d’una recomanació de Fraga.

El dia 8, l’endemà dels trasllats en cadena no deixaren acostar-se ningú en tot el matí. Estava jo sol. A la tarda es reuniren unes cent persones i es van asseure a terra. La força pública carregà amb contundència. Hi hagué molts apallissats, entre ells Ferran Garcia Fària, que a més li trencaren les ulleres. Tots foren atesos a la veïna i amiga farmàcia de Lluís Farré.

Davant aquest fet se’m va ocórrer com a protesta «creuar el Rubicó». Vaig travessar el carrer cap a l’altra voravia sota la jurisdicció de la guàrdia civil espanyola i em vaig seure a terra exactament al costat de la porta de la presó, als peus del sentinella armat.

Això, de moment, creà un gran desconcert entre les forces de l’ordre. Tota una colla d’amics, en un obrir i tancar d’ulls feren el mateix i es formà al peu del mur una fila de gent seguda fins a la cantonada, uns 40 metres. Era quelcom intolerable. El cap de la guàrdia sortí i em manà que em retirés. Li vaig fer que havia canviat de lloc a causa de la brutalitat del cos de policia. Que parlés amb la policia i assegurés la seva retirada de l’altra voravia.

—Si no marxa, manaré disparar sobre vostè.

Silenci.

—Caporal, carregui l’arma.

El soroll de carregar l’arma. Silenci… I no va arribar a dir «Dispari!». Manà a dos guàrdies que m’agafessin pels braços i els peus i, de nou com un sac de patates, em llançaren a l’altra banda del carrer.

Allà vaig ser altre cop introduït en un cotxe, on em tingueren força estona. Després se m’endugueren, mentre la gent per les cantonades aplaudia, i vaig ser abandonat a Sants. Eren les deu de la nit i me’n vaig anar a casa.

Amadeu Clavé, corresponsal a Barcelona del Butlletí «Hoac—Noticias Obreras», que hi era i que va rebre de valent, presentà denúncia per maltractes. Fou la darrera vegada que em traslladaren.

Dia 9 hi érem novament els tres captaires fixos, i va haver-hi molt acompanyament de gent sense intervenció de la policia. Fracàs del seu pla. Dels fets d’aquells dies, el 13 en presentaren denúncia Ferran Garcia Fària, llicenciat en Dret; Juan Antonio Maldonado Rodríguez, mariner; Francesc de P. Marimon Aguilera, en representació de la seva filla menor, Eulàlia Marimon Busqué, estudiant; Josep Ferran Montserrat, productor tèxtil, i Àngel Colom Colom, mestre. Presentaren a més nou testimonis.^[198]

Durant tot el mes hi hagué conflicte amb la policia. Continuaren intervenint amb contundència. El dia 26 ens apallissaren als tres fixos talment que haguérem d’anar a l’Hospital Clínic. Això sí, un cop sortits de l’hospital, a la mateixa tarda, tornàrem al nostre lloc. Foren detinguts en diverses ocasions Eulàlia Rubió, Ricard Gamundi, Imma Maria Miquel, Pilar Ibáñez, Montserrat Simó, Jaume Costa, Jordi Rosés, Josep Maria Gasull Farrés i, davant la presó de Tarragona, dos captaires de Reus.

Pobre Fraga!

Dijous, 15 de gener

Dia 2 de gener, els promotors del cantant Lluís Llach anunciaven que després de vuit mesos de silenci forçós (setanta-cinc prohibicions), havien estat autoritzats uns recitals seus que tindrien lloc els dies 15, 16 i 17 al Palau dels Esports de Barcelona. El que al novembre havia triomfat al Théâtre de la Ville de París ara finalment podia cantar a casa seva.

El dia 10, vaig rebre una entrada, fila zero, número 36, de cadira de pista. La carta cordial que l’acompanyava anava signada per Oriol Regàs i Joan Molas.

El dia 14, ja s’havien esgotat les localitats per a les tres vetllades. En total, vint-i-cinc mil.

El dia 15, a dos quarts d’onze de la nit, el Palau era ple a vessar, entre 8.000 i 9.000 persones. A fora, milers de joves que volien entrar van sofrir una càrrega policial. En els pisos alts aparegueren eslògans polítics, espelmes i llumins encesos, globus, crits en favor de la llibertat, de l’amnistia («Esperem que se n’hagin adonat», digué Llach per l’altaveu) i de l’estatut d’autonomia. Grups il·legals van llançar fulls volants. Flamejaven les senyeres.

Les grades plenes a vessar de jovent. La pista, plena de cadires, era farcida d’invitats rellevants —sis-cents— del món de les lletres, de les arts, del teatre, del cinema, de l’esport, de la política. En les primeres files (en la número zero, a la dreta, el Consell de Forces Polítiques de Catalunya i, a l’esquerra, l’Assemblea de Catalunya), organitzacions polítiques, sindicals i culturals.

No resisteixo a la temptació d’esmentar un bon centenar de les moltes personalitats que van assistir-hi. Són un clar exponent de l’amplària i varietat que havia aconseguit el moviment a favor del canvi al nostre país: Joan Reventós, Ramon Trias Fargas, Jordi Pujol, Jaume Casanovas, Josep Andreu Abelló, Josep Pallach, Antoni Gutiérrez, Pere Portabella, Carles Barral, Carles Güell de Sentmenat, Jordi Trias Sagnier, Anton Canyellas, Heribert Barrera, Llibert Cuatrecases, Joan Badia, Joan Cabré, Rafael Ribó, Miquel Sellarès, Josep Ribera, Ignasi Pujades, Jaume Rodri, Ricard Bofill, Agustí Montal, Carles Reixach, Isidre Molas, Alfons Carles Comín, Josep Solé Barberà, Jordi Carbonell, Agustí de Semir, Jordi Llimona, Josep Trueta, Francesc Pi de la Serra, Ovidi Montllor, Raimon Pelegero, Fèlix Martí Ambel, Antoni de Senillosa, Pere Ignasi Fages, Salvador Casanova, Vicenç Ligüerre, Josep Maria López Llaví, Josep Benet, Joan Armet, Miquel Roca Junyent, Pere Ardiaca, Joan Colominas, Joan Cornudella, Paco Giménez, Àngel Peix, Antoni Tàpies, Joan Granados, Francesc Candel, Terenci Moix, Raimon Obiols, Maria Aurèlia Capmany, Marta Mata, Xavier Ribalta, Cesc, Oriol i Josep Maria Martorell, Josep Maria Castellet, Enric Majó, Joan Prat, Joaquim Boix, Albert Fina, Jaume Vidal Alcover, Manuel Cruells, Carles Ferrer Salat, Joan Mas Cantí, Lluís Carandell, Josep Anton González Casanova, Enric Jardí, Josep Maria Espinàs, Magda Oranich, Marc Palmés, Armand Carabén, Maria del Mar Bonet, Manolo Orantes, Mònica Randall, Jacint Humet, Paco Frutos, Ricard Lobo, Francesc de Borja Aragay, Josep Guia, Pedro León, Josep Pi Suñer, Xavier Casassas, Amadeu Cuito, Avel·lí Artís Gener, Xavier Folch, Albert Ràfols Casamada, Teresa Pàmies, Alexandre Cirici Pellicer, Joaquim Molas, Joan Ballester, Romà Gubern, Josep Maria Flotats, Teresa Gimpera, Ramon Muntaner, Joan Isaac, Marina Rossell, José Luis López Bulla, Joan Carrera, Robert Saladrigas, Carles Santos, Joan Pere Viladecans, Jordi Solé Tura, Ramon Pinyol, Llorenç Gomis, etcètera. S’adheriren a l’acte Salvador Espriu, Cassià M. Just, abat de Montserrat, i Joan Brossa. Jo vaig haver de tornar a pujar a una cadira per respondre als que m’aplaudien.

L’aparició del cantant va ser rebuda amb una ovació estentòria, tot el públic dret «en una demostració efervescent d’adhesió emotiva».^[199]

Recital no perfecte, però emocionat. El públic, que corejava les lletres amb més intenció política, demostrà conèixer bé les cançons prohibides. «Fe no és esperar, fe no és somniar, fe és penosa lluita per l’avui i pel demà». I L’estaca. Al final no acabaven els aplaudiments, les repeticions demanades. El públic va aplaudir setanta-quatre vegades. Sis vegades els assistents es posaren drets. «Aleshores, els visques, els crits i totes les manifestacions esdevingueren un homenatge al destacat cantautor, revestit d’una patent aurèola d’heroi popular».^[200]

En acabar, corregué de boca a orella la consigna: «A la Model!». Ignoro de qui va sortir la idea. I un grup compacte avançà pel carrer de Lleida, travessà l’avinguda aleshores encara anomenada del Marquès del Duero, i es dirigí carrer Vilamarí amunt. La policia féu una càrrega duríssima, tot perseguint la gent fins dintre els portals, disparant boles de goma i pots de fum fins i tot a finestres i balcons, i tallant la circulació del carrer Vilamarí. Un grup en el qual em comptava s’esquitllà cap a la Model, i a tres quarts i cinc d’una vam poder portar les cançons d’en Llach als presos, que ens respongueren des de les seves reixes. Els tres dies del festival hi hagué manifestació nocturna de cotxes a la sortida del recital. La Vanguardia, 16-1-1976.

Terenci Moix deia set dies després:

Diumenge, 25 de gener

Per primera vegada des de la guerra se celebraven eleccions municipals a l’Estat espanyol excepte a Madrid i a Barcelona. La nova Llei d’Administració Local permetia la participació d’associacions polítiques. En unes eleccions municipals van caure la dictadura i la monarquia juntes en abril de 1931.

Però no ens fem falses idees. Tot era encara lligat i ben lligat. Les diputacions i els ajuntaments estaven formats per dos terços respectivament de diputats i regidors elegits a dit. Només un terç, el familiar, era d’elecció directa. La idea de Fraga de convocar eleccions des de la base fou derrotada, tot i que segons la llei només es podia renovar un 50% dels càrrecs. L’elecció d’aquest 50% s’ajornava fins al novembre de 1976. Només d’una manera indirecta s’elegien alcaldes i presidents de diputació a través de regidors i diputats, dos terços dels quals eren inequívocament franquistes. La vigència d’aquests nous càrrecs s’allargava fins al novembre. I paradoxalment segons la nova llei democratitzant no eren destituïbles, amb la qual cosa se’ls assegurava una actuació antidemocràtica durant deu mesos més. Una presa de pèl!

Analitzem una mica la situació del règim en aquells dies. Hi havia en primer lloc el franquisme pur. Al carrer Entença actuava amb descaradura. El GAS, la Guàrdia de Franco, CEDADE. També a les barriades, escoles, llibreries i altres indrets. Actuaven esporàdicament ací i allà, sense ordre ni cap pla. A Olot, per exemple, l’ajuntament s’oposava a la proposta pro amnistia del regidor Lluís Sacrest, deixeble i amic meu, i va impedir les manifestacions en aquest sentit. Els dos assassinats de Montejurra (9-5-1976) en serien un tràgic exponent. Eren personatges com Alberto Royuela, Blas Piñar, Mariano Sánchez Covisa. Eren presents als alts organismes de l’estat, però en minoria. José Antonio Girón de Velasco, José Solís Ruiz, José Utrera Molina, Gonzalo Fernández de la Mora, Dionisio Martín Sanz, Raimundo Fernández Cuesta, Francisco Labadie Otermin i altres. I l’ala dreta de l’Opus amb Laureano López Rodó i Gregorio López Bravo. Les forces de l’ordre sovint es desentenien de les directrius del ministeri de l’Interior. Un consell de guerra dictà sentència condemnatòria en la causa 250/75 contra un comandant i vuit capitans de la Unió Militar Democràtica (UMD) amb sentències de presó de dos anys i mig fins a vuit (9-3-76).

La segona força era el franquisme tímidament aperturista, amb persones com el ministre de la Governació, José García Hernández. El seu màxim exponent era Carlos Arias Navarro, que defensava una molt moderada obertura que volia que fos respectuosa envers les lleis fonamentals del Movimiento. Deia per televisió el 26 de febrer de 1975: «Els Principis Fonamentals tenen encara plena vitalitat i una absoluta possibilitat de desenvolupament […] Cal seguir la línia de la perfectibilitat […] si pretenem que el 18 de juliol sigui per a Espanya allò que la Revolució fou per a França, o per als Estats Units la seva independència, o el famós octubre per a la Unió Soviètica». El juliol de 1975, el ministre secretari de la Presidència, Antonio Carro Martínez, afirmava: «Ens encaminem cap al desenvolupament, el perfeccionament i l’evolució». Ja hem vist^[201] com en la presa de possessió del primer govern de la Monarquia Arias insistia en l’«esperit del 12 de febrer» que, tanmateix, sempre es demostrà molt poc operatiu i molt oscil·lant. El seu discurs davant les Corts espanyoles del 28-1-1976 serà conegut com el frenazo Arias. «La tan esperada declaració oficial del govern ha resultat una dutxa d’aigua freda sobre l’esquena del país».^[202]

En tercer lloc, i en una línia una mica més oberta que es va dir reforma democràtica (nom de l’associació de Fraga), destacava Manuel Fraga Iribarne, amb Areilza, Garrigues, Robles Piquer, Martín-Gamero, Pío Cabanillas, Francisco Fernández Ordóñez i altres. Reforma suficient per a algunes formacions opositores com la Federació Popular Democràtica, de José María Gil-Robles Quiñones, que ja havien entrat en el joc de l’associacionisme. Fraga fundà dues societats anònimes polítiques (!) al marge de les associacions amb vista a maniobrar més còmodament i desmarcar-se del sistema. Eren la Federació d’Estudis Independents (FEDISA) i el Gabinet d’Orientació i Documentació (GODSA). N’eren accionistes, entre altres, Areilza, Leopoldo Calvo-Sotelo, Pío Cabanillas, Juan José Rosón, José Luis Álvarez, Marcelino Oreja, Gabriel Cisneros, Carlos Pérez de Bricio i Alfonso Osorio. Durant l’any 1975 van ser les vedettes. Comptaven amb el suport dels grans poders internacionals. En oberta discrepància amb Arias, al gener de 1976 Fraga afirmà com a ministre de l’Interior: «Hi haurà referèndum enguany i eleccions generals en la primavera del 1977». I el 2 de febrer declarà a la televisió britànica: «Si no es compleixen les previsions de la reforma, altres prendran el meu relleu». Volia dues cambres elegides per sufragi universal però que no intervindrien en l’elecció del cap del govern, que seria designat pel rei entre els noms d’una terna proposada pel Consejo del Reino.

Tanmateix, el Fraga vedette de 1975 seria derrotat el 1976 en no convertir-se en el primer cap de govern de la Monarquia. I això, malgrat el suport del capital internacional.

En quart lloc, dins el mateix règim començava a dibuixar-se una altra línia que es diria simplement de reforma política, més oberta, més hàbil i decidida que la de Fraga, liderada indirectament per Torcuato Fernández-Miranda. Aquest sector tindria el suport del rei i col·locaria a la presidència del govern Adolfo Suárez, que va atreure el suport del capital internacional que havia abandonat Fraga. En aquesta operació, on participarien joves valors eixits del planter del Movimiento —circumstància que li serviria de camuflament—, van ser arrossegats els demòcrata-cristians i els monàrquics del règim. Seria la gran funció de teatre d’uns epígons intel·ligents del règim representada davant el pati de butaques d’una oposició temuda pel règim per la seva força potencial si actuava unida. Ara bé, l’oposició estava entretinguda en la inútil baralla del repartiment d’un botí esperat, caigut del cel, que només obtindria al preu de la traïció dels propis ideals. Tot el que s’aconseguiria seria concedit graciosament des de dalt per voluntat dels «franquistes il·lustrats». Prometrien escons a l’oposició com pastanagues. I l’oposició començaria la batalla interna per obtenir-los.

El resultat seria la pèrdua de la força unitària. Es tractaria de fer la democratització des de dalt, com volia Carrillo, però sense ell. Així, un Carrillo aquiescent contemplaria la funció. Segons el bruixot Tato Fernández-Miranda, calia il·lusionar l’oposició i enganyar el franquisme. Tot es faria des de les institucions franquistes més ràncies: Consejo Nacional del Movimiento amb els seus «40 de Ayete» nomenats directament per Franco, Consejo del Reino, Secretaría General del Movimiento i Corts Espanyoles. I ho farien persones amb l’uniforme del Movimiento: Torcuato Fernández-Miranda, Adolfo Suárez González, Eduardo Navarro Álvarez. El rei trairia el seu jurament. Fernández-Miranda, amb una estratègia molt subtil, trairia el Consejo Nacional del Movimiento, el Consejo del Reino —del qual era president—, i les Corts Espanyoles que també presidia. «El bruixot de la transició» és una expressió de G. Morán.^[203] Adolfo Suárez es deixaria estimar i acabaria traint el seu protector i guia, Fernández-Miranda, que va ser destituït pel rei de les dues presidències que ocupava al maig del 1977. Suárez seria traït per l’ala dreta del seu partit (UCD), a instàncies del capital internacional, un mes abans (29-1-81) del tejerazo. Un devessall de traïcions.

Els franquistes purs, incontaminats, havien estat bandejats del cim del poder, però omplien l’exèrcit, les forces de l’ordre, el Consell del Movimiento, el Consejo del Reino i les Corts. Hi ha una llegenda —que serveix d’excusa absolutòria a la ineficaç oposició— que afirma que els «poders fàctics» eren massa poderosos i no els permeteren optar per la ruptura democràtica que la immensa majoria de l’oposició havia defensat fins aleshores. Ja comprovarem la seva falsedat. El règim lentament s’ensorrava sol. I es podia dominar perfectament des de l’estricta unió de l’oposició. L’exèrcit i la policia eren minats des de feia temps no pels demòcrates de l’UMD (exigua minoria), sinó pels militars i policies pròxims als interessos nord— americans i que ocupaven els més alts càrrecs: Díez Alegría, Armada Comín, Gutiérrez Mellado i altres. Davant Franco i el príncep d’Espanya, en la pasqua militar del 1975, el tinent general i ministre de l’Exèrcit, Francisco Coloma Gallegos, indicava al·ludint la UMD: «No és honest pertànyer a una institució situada més enllà de les opcions militars si hom té el convenciment que es podria servir millor Espanya promovent o animant una determinada actitud política […] Qui pensa així procediria honradament si se separés de les nostres files».

Plantejament correcte si l’anunciés un militar liberal. Asèpsia de l’exèrcit. El canvi ha de ser feina dels polítics, no dels militars. Ja hem dit, a propòsit de l’atemptat del carrer Correo, de Madrid (setembre del 1974), que la policia estava dividida. Ja funcionava Justicia Democrática en l’estament judicial. I en el terreny estrictament polític assistirem al final d’aquest 1976 al poc usual espectacle de l’autoexecució de les institucions franquistes. Els franquistes històrics mai no guanyaren cap votació determinant en aquestes traumàtiques operacions. Farien prou de sortir de la transició sense haver de sotmetre’s a judicis com els militars de l’Argentina, per exemple, mercès al clima d’amnistia.

Fraga quedà neutralitzat, en segona fila, en un càrrec —ministre de Governació— que no faria sinó deteriorar la seva imatge. Arias, en prosceni, serà la víctima expiatòria. Tots li anirien en contra i cauria en un teatral «crepuscle dels déus» amb totes les «essències» sota el braç.

I amagadet, l’astut Fernández-Miranda, que, llest, no havia acceptat del rei d’Espanya el càrrec de president del govern —veia massa enemics per donar la cara—, farà de director d’escena de tota l’operació. I, rere tot plegat, l’estranger, accionista principal, vigilaria el conjunt i el guiaria per mitjà del rei d’Espanya. «Cambio 16»^[204] afirmava: «L’interès dels nord-americans en Espanya és tan gran que podria dir-se que els serveis secrets dels Estats Units han llançat el barret, la gavardina i les ulleres fosques i han sortit a ballar sota els focus, com sembla que passa a Madrid». Continuava dient que l’estratègia de Kissinger no era evitar el comunisme a Espanya. Massa fàcil. El que calia evitar era que Espanya es convertís en neutralista, com volíem molts, en contra del designi prioritari de la Trilateral de combatre l’Est amb tots els mitjans fins al seu esfondrament. Espanya dins l’OTAN i dins Europa.

Començava, doncs, la funció, i en aquell mes de gener s’alçava el teló. Les eleccions municipals i la pròrroga de la legislatura eren el resultat de les primeres escaramusses: empat conjuntural entre històrics i Arias. Estructuralment va assolir-se una llei de règim local una mica més oberta. El règim es cansava de la pugna amb l’oposició i s’anava tornant més permissiu. «Aquestes darreres setmanes ha quedat patent un ambient de tolerància que ha permès tota una sèrie de fets insospitables fa només un parell de mesos».^[205] Sortien a la premsa en primera plana l’Assemblea de Catalunya i el Consell de Forces Polítiques. Com deia Joan Reventós: «No tenim llibertat de reunió, però sí “tolerància de reunió”».

El 31 de maig de 1976 entraria en vigor una tímida llei de dret de reunió. Es permetia el recital de Lluís Llach. Van ser detinguts membres del GAS. Davant la Model la policia alternava la contundència amb una actitud permissiva. Les «passejades» del dia 7 van ser una autèntica sorpresa, un new look de la policia. Fraga es comprometia a investigar les terribles tortures de Francisco Téllez i els atacs ultres a les associacions de veïns de Sant Andreu i del Turó de la Peira. J. Ferrer explica significativament en el pròleg de Per una Nova Icària^[206] que aquell gener Salvador Casanova demanà el passaport que li havien retirat i li van denegar. S’adreçà directament a Fraga i li va ser concedit. Junt amb l’ofici hi havia una targeta personal de Manuel Fraga.

L’Assemblea de Catalunya seguia creixent i multiplicant-se per la base, la qual cosa demostra l’oportunitat i la força de pressió de la feina unitària i popular. «L’Assemblea de Catalunya havia assolit un important poder de convocatòria popular».^[207] En canvi, superestructuralment va viure en crisi permanent. Els comunistes estiraven cap a la Junta Democràtica espanyola, i tots els partits implicats ho feien cap al Consell de Forces Polítiques. Tarradellas, Pujol i els que no la podien arrossegar se’n distanciaven.

El desastre de la transició, que avui es vol tapar amb descripcions idíl·liques i modèliques com les que denuncia Gregorio Morán en El precio de la transición o que altres carreguen a bocs expiatoris únics —com l’antitarradellista visceral Josep Benet en la seva obra suara citada— no va ser degut a la victòria de l’UCD o a les pressions dels «poders fàctics» del franquisme. Hem de buscar-ne la causa en la cobejança d’uns ridículs líders polítics que amb l’excusa del pluralisme propi d’una democràcia que encara no teníem, trencaren abans d’hora la força de l’acció unitària en benefici de llurs interessos particulars en el més clàssic exercici del «liberalisme salvatge» que sempre havia practicat Franco a favor seu i dels seus sota capa de feixisme. Un exemple de primera hora:

El 31 de gener de 1976 es reunien a Cura (Mallorca) representants de l’Assemblea, del CFPC, de la Junta Democràtica del País Valencià, del Consell Democràtic del País Valencià, de la Junta Democràtica de les Illes, de la Federació Socialista Balear del PSOE, del Partit Socialista Demòcrata Balear, de Convergència Socialista de les Illes, del Grup Promotor del Partit Socialista de les Illes, del Grup d’Independents Socialistes i Nacionalistes de les Illes, del Grup de Formació Marxista-leninista de les Illes i de la comissió organitzadora de l’Assemblea Democràtica de Menorca, per tal de concertar una acció global arreu dels Països Catalans.^[208] Dels assistents, 39 eren de les Illes Balears (Manuel Mora, Climent Garau, Francesc Obrador, Sebastià Alomar i altres), 23 del País Valencià (Josep Guia, Laura Pastor i altres), i 25 del Principat (Josep Benet, Jordi Carbonell, Rafael Ribó, Miquel Sellarès, Joan Anton Sánchez Carreté, Joan Colominas i altres).

Una setmana abans, la Comissió d’Enllaç de l’Assemblea s’havia reunit amb l’Assemblea Democràtica d’Euskadi i amb la Junta Democràtica del País Valencià. Les baralles internes i les influències externes es van traduir en un resultat nul, encobert amb una reafirmació de la voluntat de ruptura. Aviat fins la ruptura es rompria. No, amic Vázquez Montalbán, no era una correlació de febleses. Va ser una correlació de forces magnífiques (capaces, com es veuria en 1977, per exemple, de posar més d’un milió de persones als carrers de Barcelona o omplir de gom a gom les grades i l’arena de la plaça de braus de València sense ni una sola bandera «blavera») amb el resultat idiota i criminal d’una feblesa escandalosa.

«Les relacions del Consell amb l’Assemblea i amb el president a l’exili es caracteritzaven per una mal dissimulada retòrica»,^[209] tot i ser unànime la fita explícita de la necessitat de constitució del govern provisional de Catalunya, fita que tampoc s’assoliria abans de les eleccions espanyoles. El CFPC reconeixia «la importància del paper de l’Assemblea» i la de «la més alta institució catalana representada pel president de la Generalitat, que haurà d’assumir el paper essencial que li correspon en el procés de constitució del govern provisional de Catalunya». S’acceptaven «tots els papers de l’auca».

Diumenge, 1 de febrer

Mentre fins i tot policies a cavall es concentraven en el punt de partida —avinguda Lluís Companys, aleshores Salón Víctor Pradera—, el gros de la manifestació prohibida començava per sorpresa a un quart i mig de dotze el seu camí pausat a dalt de tot del passeig de Sant Joan, aleshores passeig del General Mola. En la primera, segona i tercera files es trobaven els nombrosos convocants de la manifestació pro amnistia més gran feta fins aleshores. Joan Reventós, Miquel Núñez, Albert Fina, Jordi Vallverdú, Agustí Prats, Josep Pallach, Xavier Folch, Jacint Humet, Pere Ardiaca, Pere Portabella, Francesc Pi de la Serra, Manuel Jiménez de Parga, Josep Laporte, Heribert Barrera, Rafael Ribó, Marta Mata, Miquel Roca Junyent, Francesc Vicens, Albert X. Pons Valon, Isidor Boix Portabella, Àngels Rivas, Joan Casanellas, Paco Amorós, Pere Camps, Josep Miquel Abad i tants altres. Darrere s’anaven aplegant més i més participants que afluïen torrencialment dels amples carrers laterals. L’aglomeració impressionava. Mai no havia vist una cosa igual. Es parlava de cinquanta mil a setanta mil persones que eixordaven la ciutat picant de mans i cridant: «Sí, sí, llibertat, amnistia total». Els clàxons dels cotxes acompanyaven el ritme: I-I-III-IIII-II.

Algun guàrdia escadusser avisà a la central de policia. De moment es reuniren alguns «grisos» a peu amb fusells de boles de goma i pots de fum. Pujaven de la Diagonal. No sé qui tenia més por, ells o nosaltres. ¿Què podien fer deu policies contra milers i milers de manifestants que cobrien tota l’amplària del passeig de Sant Joan? Quan vam ser més a prop els uns dels altres, a l’altura del carrer Rosselló, ells van intentar barrar-nos el pas. Van concentrar-se en la meitat esquerra del front de la manifestació. Van carregar les armes antidisturbis i dispararen tots alhora. L’acció imposava. Immediatament tota la nostra ala esquerra quedà envoltada de fum.

El dia anterior a la tarda s’havien reunit els organitzadors i havien pactat no oferir resistència, però tampoc fugir. Si la policia carregava ens asseuríem tots a terra i haurien d’arrossegar-nos per treure’ns del carrer. I en efecte les primeres fileres de l’ala dreta ens asseguérem a terra. Quan el fum va esvair-se vam veure que l’ala esquerra de la manifestació s’havia dissolt. La càrrega frontal havia fet efecte. La por va ser més poderosa que les consignes. Els policies podien estar satisfets. Potser, també, els components de l’ala esquerra tenien poc rodatge en aquesta mena d’accions.

Immediatament els escassos policies van concentrar l’atac en l’ala dreta que encara aguantava seguda a terra. Algun radioaficionat captà la següent consulta policial:

—En primera fila, al costat de Xirinacs, veiem la seva mare. Ataquem?

—Sí. Ataqueu.

Qui hi havia al meu costat era el barbut Ferran Garcia Fària, i al seu costat Vicenta Alcover i Joan d’Armengol. Tots quatre érem al mig de l’ala dreta amb altres captaires de la pau, veterans tots en l’art galdós de rebre cops. Es produí la segona càrrega de les forces de l’ordre. La major part dels manifestants de la primera fila fugí, però nosaltres resistírem. A continuació la policia, enfurismada per la nostra actitud, se’ns llançà al damunt a cops de porra i de culata.

La gent començà a arrossegar els que seien a terra per retirar-los. Els agents es concentraren en mi. Estaven tips de la meva estada davant la Model i volien donar-me una lliçó ara que no estaven sota control. Vicenta intentà interposar la seva bossa entre les culates i el meu cap. L’empentaren. Finalment vaig caure a terra i pararen. Tothom ho mirava. Un fotògraf de «Tele/eXprés», Manuel Armengol, féu una oportuna seqüència de fotos que gairebé sembla una pel·lícula. Una d’aquestes fotos donà la volta al món, obtingué el premi a la millor fotografia política de l’any i féu més mal al règim que un tanc. Hi voleien pistoles, fusells i porres. El governador civil de Barcelona, en veure-les, va escriure: «El pòrtic més inadequat per a l’obertura a la democràcia».^[210] El conjunt d’aquestes i altres fotos de la manifestació constituí un bloc que s’edità, es va vendre com l’aigua i s’esgotà de seguida.

Heroi d’aquella diada va ser l’equip de repòrters gràfics coordinat per Artur Torrents. El componien Montse Folch, Francesc Josep Elvira i Xavier Vinader. A mi em van dur a l’hospital de Sant Pau on em van diagnosticar commoció cerebral, contusions i erosions. Però a la tarda, una mica marejat, tornava a ser al meu lloc del carrer Entença. I al vespre ràdio París donava notícia completa de la manifestació i de l’agressió que havia rebut. També això perjudicava la imatge exterior del règim.

La manifestació durà algunes hores més, escampada en metàstasis per tot Barcelona, plena de gom a gom de manifestants que es movien amb una agilitat que feia sortir de polleguera la policia. Els cotxes hi ajudaven eficaçment entorpint l’accés dels vehicles policials. «La gradual separació dels distints centres de concentració creà noves dificultats a les forces de la policia que al final del matí ocupaven un temps cada cop més gran en arribar als distints punts».^[211] A la manifestació van anar-hi famílies senceres. Un dels moments més emocionants va ser quan algú va penjar una petició d’amnistia a dalt de tot de l’estàtua del «Cinc d’Oros», a la cruïlla de la Diagonal i el passeig de Gràcia. En els diaris dels dies següents aparegueren mapes de Barcelona amb els moviments més importants de la manifestació com si es tractés d’una batalla memorable.

La iniciativa d’aquell esdeveniment —«Marxa pacífica a favor de l’amnistia general»— procedia de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona, que trobà la millor acollida entre les diferents forces polítiques i socials, premsa, entitats i associacions cíviques, religioses, culturals i professionals. El camp estava adobat de feia temps. El 19 de gener, s’havia presentat la petició d’autorització al govern civil. La signaven 170 persones encapçalades pel president de la Federació d’Associacions de Veïns, Joan Frías. Hi figuraven els dotze principals càrrecs de la federació, els presidents de vint-i-dues associacions de veïns, vuit degans de col·legis professionals, catorze catedràtics, deu presidents d’associacions diverses, dotze presidents d’entitats religioses, vint-i-tres càrrecs sindicals, vint-i-sis artistes i intel·lectuals, tres regidors de l’Ajuntament de Barcelona, vint polítics caps de fila i membres destacats de l’Assemblea, quatre personalitats de Cornellà, deu de l’Hospitalet, i catorze més de Badalona. Es va convocar una roda de premsa. El trajecte de la manifestació havia d’anar tot al llarg de la ronda de Sant Pere, des de l’Arc de Triomf fins a la Plaça de Catalunya. No hi hauria més pancartes que les que portessin la paraula «amnistia».

Però el governador civil, nou de trinca en el càrrec, denegà el permís.

«Tele/eXprés» ho resumia així: «La manifestació pacífica en petició d’amnistia —la revista la qualifica com “la manifestació més important en molts anys”— l’autorització de la qual havia estat denegada pel govern civil, degenerà en un gran nombre de marxes i concentracions que, tot i ser repetidament dissoltes per la policia, es desenvoluparen pràcticament sense interrupció en distints punts de la ciutat entre les deu del matí i les dues de la tarda».^[212]

A dos quarts de nou del vespre els del PSAN encara es manifestaven pel carrer Fivaller (Ferran) i per les Rambles. «París Match» deia: «Després de la guerra civil va ser la major manifestació de l’oposició organitzada a Espanya».^[213] No cal dir que el desprestigi de les autoritats espanyoles —de Fraga i Sánchez-Terán— va ser molt seriós: no solament s’havia celebrat la manifestació tot i haver-la prohibida, sinó que després no va haver-hi sancions i els convocants van ser cridats a una reunió amb el mateix governador.

Aquell dia pletòric encara pogué acollir des de les cinc de la tarda i durant cinc hores la tretzena permanent de l’Assemblea: 95 assistents i 59 delegacions de partits polítics i moviments de barriades, comarcals, professionals i sindicals. L’èxit de la manifestació del matí enfortí la reunió de la tarda. L’eufòria podia palpar-se. A la roda de premsa de l’endemà assistiren els següents portaveus: Francesc de Borja Aragay, Maria Dolors Calvet, Vicenç Faus, Xavier Folch, Ferran Fullà, Francesc Giménez, Vicenç Ligüerre, Enric Nosàs, Pere Portabella, Rafael Ribó i Miquel Sellarès. El poble funcionava! Tothom volia estar prop del poble! Els temes: insistència en la ruptura, bones relacions amb el CFPC (només faltava que Esquerra Democràtica de Catalunya, que participava en el consell, també formés part de l’Assemblea), segona sessió plenària de l’Assemblea, i crítica del darrer discurs d’Arias Navarro a les Corts espanyoles —«Mundo» va referir-s’hi en un article que titulava La democracia imposible.^[214]

A Madrid Arias baixava, Fraga suava —havia dit: «El poder público tiene el monopolio jurídico de la violencia» i «La calle es mía», havia denegat el permís per a la gran manifestació de Barcelona que tanmateix se celebrà, i havia prohibit fer-hi detencions— i Suárez pujava. A finals de gener Alfonso Osorio, ministre de la Presidència —que controlava el president Arias en nom de Fraga—, havia d’anar a casa dels patrons, els Estats Units, per explicar-hi la reforma que no s’acabava d’endegar. El ministre Suárez va suplir-lo en el ministeri de la Presidència i va poder estudiar de prop les intencions d’Arias. Astutament Súarez —que des del seu ministeri del Movimiento i ja abans es comunicava directament amb el rei d’Espanya per telèfon (núm. 13), i molt sovint cara a cara— el 2 de febrer suggerí al monarca que Arias Navarro estava acabat i que l’home ideal per substituir-lo era Torcuato Fernández-Miranda, preceptor de Juan Carlos i protector de Suárez. Aquest sabia perfectament que Fernández-Miranda no volia ser president del govern espanyol. Simultàniament, en un acte espectacular de fermesa política, Suárez destituí Emilio Romero del càrrec de delegat de premsa del Movimiento perquè havia gosat dir que calien homes nous.^[215]

Naturalment aquestes dues gestions molt aviat serien conegudes per Fernández-Miranda, que acabaria portant la iniciativa de la transició no solament pel que fa a les tendències del règim sinó passant al davant de l’àvida oposició dividida.

En canvi, Arias badava. El dia 11 se celebrà la primera reunió de la comissió mixta del govern espanyol i del Consejo Nacional del Movimiento per a la reforma. Arias es manifestà segur, afalagat pels històrics, sempre pressionat per Girón de Velasco, i no demostrà tenir gens de pressa per fer avançar els canvis. Només veia Fraga com a enemic i el tenia contra les cordes.

Dimecres, 3 de març

Vaga general a Vitòria a favor de les readmissions. Fraga era de viatge per Alemanya. Un moment crucial en què el franquisme jugarà la carta d’enfonsar Fraga, competidor temible com a director de la reforma. El règim mai no se n’havia fiat. Fraga volia anar excessivament de pressa. Volia una democràcia massa de veritat per al gust dels històrics, i fins i tot per al d’un Arias que el veia com al seu més perillós adversari.

La policia de Vitòria va passar de la ratlla. Acorralà la gent dins l’església de Sant Francesc, matà dos obrers i en va ferir més de cent. Lluís Llach immortalitzaria la tragèdia en la seva cançó Campanades a mort. Vitòria es va encendre i esclataren els aldarulls més violents. La policia va perdre el control. Era la insurrecció. La força pública va haver de replegar-se a les seves casernes. Un amic m’informà aquells dies que havia trobat un telegrama damunt la taula del director de «La Vanguardia» on es deia que la policia de Vitòria, perdut el control de la ciutat, demanà auxili al capità general d’aquella regió militar amb seu a Burgos. «Tregui els tancs al carrer». La resposta del capità general va ser: «Coño, vosotros lo habéis enredado; desenredadlo vosotros».

Tot plegat feia la impressió d’un complot de la dreta per desestabilitzar la situació i culpar-ne Fraga. L’exèrcit no en volia saber res. Quan Fraga tornà precipitadament d’Alemanya va dir que aclariria els fets. Anà a Vitòria amb Rodolfo Martín Villa, i els caps de la policia —en nom de no sé qui— l’amenaçaren si es posava del costat dels obrers. Defensà l’actuació de la policia. Amb aquesta presa de posició va caure a les mans dels que el manipulaven, va perdre independència i el suport del capital internacional. Aquest va ser un del moments més determinants de la seva caiguda. Arias devia riure satisfet.

Però Arias badava. Per llei, en absentar-se el ministre de Governació el suplia el ministre Secretari General del Movimiento, i aquest era Adolfo Suárez. Actuà amb gran tacte i eficàcia especialment en la multitudinària concentració que hi hagué durant els funerals de les víctimes, i apaivagà els ànims encrespats. «Teledirigirà l’actuació de les forces d’ordre públic després de la carnisseria sense més objectiu que evitar nous conflictes i vessaments de sang. El saldo va ser positiu, potser més per al seu ús particular que per al dels ciutadans de Vitòria».^[216] El veritable enemic ignorat d’Arias anava situant-se.

No només hi havia hagut morts a Vitòria. També a Tarragona, Basauri i Elda. El dia 5, els captaires començàrem a fer una estona de silenci davant de la presó. Calia una resposta. Els primers dies era d’una hora i mitja. Fèiem a més cinc dies de dejuni seguit també pels captaires que eren davant la Paeria de Lleida. Després, durant més d’un any i mig, observàrem el silenci durant la darrera mitja hora, de dos quarts de nou a les nou. Es convertí en una cerimònia impressionant per a la gran quantitat de vehicles i vianants que transitaven per allí en aquella hora. Hi havia gent que venia expressament per assistir a aquella mitja hora de silenci. Ens posàvem en fila contra la paret de davant l’entrada de la presó. Sovint abastàvem els cent metres, de carrer a carrer. Algunes vegades en dues i tres files. Van formar amb nosaltres personalitats de tota mena: artistes, polítics, bisbes… fins i tot borratxos que se senyaven reverentment tot pensant-se que allà s’hi pregava. Bona litúrgia del poble!

El 6 de març, l’Assemblea de Catalunya, per mitjà del seu secretariat —com CCOO i altres grups— lamentà els esdeveniments i insistí en la necessitat d’institucionalització democràtica, tot ignorant les lluites internes del règim. El 28 de febrer, l’Assemblea havia celebrat la seva catorzena permanent dedicada a la democratització dels ajuntaments. El 21 de març, celebrà la quinzena permanent. A partir del 1976 les reunions de la permanent van passar a ser mensuals i les del secretariat, setmanals. Però l’Assemblea perdia la iniciativa que vessava pels carrers. El 24 d’abril, va celebrar-se la setzena permanent que, com apunten A. Batista i J. Playà,^[217] «palesà fins a quin punt la realitat anava més de pressa que la pròpia dinàmica de l’Assemblea, la qual es va veure en l’obligació de saludar una sèrie d’iniciatives» espontànies. Aquestes iniciatives eren:

El poble havia perdut la por i marcava un tempo molt ràpid. Se succeïen les manifestacions unitàries a Barcelona i altres ciutats. Els treballadors, inclosos els empleats municipals —mestres, guàrdies municipals, bombers…—, assistien a manifestacions diàries. Com veurem, tot seguit es proposà la Marxa de la Llibertat.

El diumenge 4 d’abril es va fer una nova gran manifestació a Barcelona a favor dels ajuntaments democràtics. L’havien prohibida, però en canvi s’autoritzava per al mateix dia a les dotze una manifestació de l’Hermandad de Combatientes, Fuerza Nueva, Ordine Nuovo i altres grups feixistes a la qual van assistir 1.500 persones. Es van produir enfrontaments amb la nostra. Aquell dia Fraga decidí ordenar que no se’m toqués per res del món. Volia evitar qualsevol incident on sortís el meu nom. Les bales de goma passaven brunzents a un pam de les meves orelles, i estols de policies que brandaven furiosos les seves porres em passaven a la vora i ni em tocaven. Immune! Molts ajuntaments, inclòs el de Barcelona, de Joaquim Viola, no acceptaren el document dels manifestants on es demanava la dimissió del consistori per tal de convocar eleccions municipals lliures.

Els polítics també avançaven els peons, però tímidament. No estaven a l’altura dels moviments del carrer i anaven molt dividits tot donant-se cops de colze per ocupar els millors llocs… del conte de la lletera.

Gregorio López Raimundo, del PSUC, i Nazario Aguado i Joan Anton Sánchez Carreté, del Partit del Treball, es van presentar a la premsa el 22 de gener. El 26 de març, es va constituir a Madrid Coordinación Democrática, síntesi de la Junta i de la Plataforma. Després de quaranta anys de clandestinitat el PSUC va celebrar el seu primer míting públic. Després de quatre anys de funcionament el grup de no alineats també es presentà en una conferència de premsa. Van parlar Lluís Fenollosa, Santos Hernández, Ricard Lobo, Josep Maria Vidal Aunós i Salvador Casanova Graner. Van explicar les idees, l’extensió i la feina de l’Assemblea.^[218]

Però on realment estaven espantats pels darrers esdeveniments multitudinaris de Barcelona era a Madrid. Barcelona esperonava les lentituds de la reforma d’Arias. Fem-ne una mica de calendari. Fraga, el més perjudicat, era el més sensible i va moure els seus peons —aconsellat pel rei?— a fi de salvar el suport internacional que anava perdent. El 14 de febrer, sis dies després de la segona gran manifestació de Barcelona, va enviar Manuel Milián Mestre —periodista que acabaria sent amic del president— i Luis Santiago de Pablos a parlar amb Tarradellas. Els vells rumors segons els quals la CIA nord-americana el tornaria a col·locar de president de Catalunya tan bon punt desaparegués el franquisme començaven a confirmar-se. Als polítics catalans, que intentaven marginar Tarradellas del procés, els començava a pujar la mosca al nas. De pressa, el 24 de febrer, el CFPC demanà la primera entrevista oficial amb Tarradellas, que se celebraria a París els dies 10 i 11 d’abril. En aquella reunió es parlà clarament del propòsit —sine die— de la constitució d’un govern provisional de Catalunya. Per establir-lo «cal tenir en compte la totalitat de les forces polítiques socials i del moviment obrer de Catalunya, i d’una manera especial, de l’Assemblea de Catalunya» (comunicat final). L’entesa, sobretot entre Tarradellas i el PSUC, es feia sempre, i es féu en aquella ocasió, molt difícil. Resultat: paràlisi. En semblants circumstàncies Francesc Macià no hauria actuat amb tanta lentitud. Hauria tirat pel dret.

Jo no em considerava polític ni m’hi considerava ningú. «Xirinacs no és un militant polític ni un teòric ni un estrateg», deia Robert Saladrigas en «Tele/eXprés».^[219] Era un home del poble, més addicte a l’ètica que a la política. Tanmateix veia amb tota claredat la urgència d’una acció política més directa, més provocativa, amb la condició ineludible de l’actuació unitària de l’oposició que criminalment no es donava. No calia la unitat amb els espanyols. La força que demostrava el poble català era més que suficient per forçar la transició general, i de retruc obtenir resposta a la nostra reivindicació nacional. A principis d’any Areilza havia dit que el «rei és el motor del canvi». Però en realitat l’acció armada i laboral d’Euskadi, i l’acció cívica i laboral de Catalunya eren els autèntics motors del canvi. No podíem fer ni arriscar més. M’encantaria que algú escrivís un llibre on intentés demostrar el contrari.

«L’Express» parlava de «Catalunya en moviment». «Ja no s’amaga ningú: la por s’ha acabat. Des de fa tres mesos el poble català viu en estat de mobilització permanent. El règim no ha canviat. Són els catalans els que han canviat».^[220] Marcel Niedergang en «Le Monde» del 6 d’abril parlava de «la Catalogne, avant-garde démocratique». Però al meu entendre els polítics de l’oposició van decebre el poble amb les seves prudències inexplicables. La seva feblesa permeté al règim d’anar buscant amb temps la seva recol·locació fent el mínim de concessions. Després s’excusarien amb la victòria electoral de Suárez. Aquella victòria del 1977 li fou regalada per l’oposició en 1976.

La voluntat popular d’una acció «golejadora» unitària a Catalunya encapçalada pels seus líders contra el règim s’expressà aquells dies de febrer mitjançant el pòster «Selecció Nacional Catalana de Football 1976» editat per Taula Edicions. President: Josep Tarradellas. Entrenador: Assemblea de Catalunya. Porter: Cassià Just. Defensa central: Jordi Pujol. Defensa dret: Heribert Barrera. Defensa esquerre: Armet-Cornudella. Mig volant dret: Josep Pallach. Mig volant esquerre: Joan Reventós. Davanter centre: Solé Barberà. Interior dret: Anton Canyellas. Interior esquerre: Lluís Maria Xirinacs. Extrem dret: Ramon Trias Fargas. I extrem esquerre: un misteriós X. X. amb antifaç. Hi havia dos suplents: Josep Badia i Joan Colominas.

A la gent no li costava gaire de posar en marxa el seu govern provisional de Catalunya. I, ¿no era natural que qui alcés la batuta fos el president del Club? Segons Françoise Monier^[221] els dirigents de l’Assemblea de Catalunya havien afirmat: «Encara que la història sigui irreversible aquest home simbolitza la continuïtat i la legitimitat catalanes. Nosaltres l’acceptem com a tal. I si ell retorna és que moltes coses hauran canviat». Per què no tornà Tarradellas aquells dies? Ho volia realment el CFPC? ¿Desitjaven fer l’acte de sobirania imprescindible per poder afirmar que érem una nació? Evidentment, no. I, tanmateix, tots acceptaren que el comunicat oficial de la reunió del CFPC a París fos encapçalat amb la fórmula: «El president de la Generalitat de Catalunya, Molt Honorable senyor Josep Tarradellas…». Si el CFPC no tenia temps de posar-se al capdavant del fort moviment popular, en canvi sí que en tenia perquè els seus membres visitessin discretament els ambaixadors dels Estats Units i de la Unió Soviètica.

A Madrid anaven més de pressa; tot i les seves divisions eren més realistes. Temien el potencial català i volien reconduir la situació del Principat.

El dia 17 de febrer, els reis d’Espanya van visitar el Principat. El rei parlà per primer cop en català. Pujà a Montserrat, on el pare abat se li adreçà en espanyol, i després, ja en català, parlà als fidels de democràcia, llibertat i amnistia. Es va celebrar un consell de ministres al palau de Pedralbes presidit per Juan Carlos. Afalacs per a Catalunya. Era urgent d’enfocar el problema català. Es va decidir la constitució d’una comissió que estudiés un règim administratiu especial per a les quatre províncies catalanes d’acord amb la Llei de Bases de Règim Local a fi de poder institucionalitzar més endavant la regió catalana. Benet, en El President Tarradellas…,^[222] explica els detalls de la seva estructura interna. La solució final seria una mancomunitat de diputacions provincials com la de les Illes Balears i Pitiüses i la de les Illes Canàries, una cosa perfectament digerible pel Movimiento segons les previsions del seu mentor J. J. Linz. A més ja existia el precedent de la mancomunitat de Prat de la Riba. I tot plegat fet poc a poc. El temps anava a favor seu i en contra nostre. El 9 d’abril, Federico Mayor Zaragoza va ser nomenat president de la dita comissió d’estudi. Aquest era el tempo d’Arias. En «Newsweek»^[223] el rei Juan Carlos d’Espanya va perdre la paciència i es permeté de criticar el continuisme de Carlos Arias. El rei estava nerviós; els avaladors estrangers del seu càrrec de cap d’estat l’apressaven. La monarquia podia saltar a miques. El 28 d’abril, Arias reaccionà: en una al·locució a tot l’estat va prometre la lluna: referèndum per a l’octubre i eleccions abans de fi d’any. No s’ho creia ni ell.

Fraga Iribarne també estava nerviós. Havia promès diverses vegades que aviat hi hauria referèndum i eleccions, la darrera en «Le Monde».^[224] Els seus avaladors estrangers es cansaven d’esperar el seu nomenament com a president de l’Estat espanyol reformat. G. Monín^[225] ens explica que el 10 d’abril, en una reunió dels membres del govern espanyol que formaven part de la comissió mixta per a la reforma, malgrat el conservadorisme de les seves propostes (incorporava els valors del franquisme històric i excloïa el partit comunista i les reivindicacions nacionalistes —«garantizamos que nunca gane la izquierda»—), Fraga les defensà enèrgicament. Però es va refusar el seu projecte d’accelerar la reforma mitjançant una reial comissió inventada per ell i Areilza sota influència anglesa, que havia de ser presidida per Pío Cabanillas Gallas, ex-ministre d’Informació, amb el suport extern d’alguns opositors al règim com Gil-Robles i Tierno Galván. Els franquistes històrics, insistentment ignorats per Fraga, s’imposaren. També van oposar-s’hi Adolfo Suárez, Osorio i Martín Villa. D’aquesta manera passaven per ortodoxos davant els falangistes «purs», frenaven Fraga, i encara tenien les mans lliures per teixir una altra via de conspiració que acabaria triomfant. La sorpresa dels franquistes, d’Arias i de Fraga seria completa.

Dissabte, 1 de maig

La tortura, vella de deu mil anys. Des que un primer home començà a les palpentes el camí de la transformació de la naturalesa per produir riquesa. Mentre el badoc segueix recol·lectant, l’eixerit furga la natura tot violentant-la per obtenir-ne beneficis. Si cal fuetejar el cavall perquè estiri més fort, es fa. Si cal matar de gana el gos perquè caci amb més delit, es fa. Si cal torturar l’home perquè obeeixi amb més disciplina, es fa. Mentre els beneficis siguin per al més eixerit hi haurà tortura.

Els estats més honorables del món, defensors dels ideals més humanitaris, tenen uns edificis sinistres a la llinda dels quals hi ha escrit: «Lasciate ogni speranza voi qui entrate». Dintre tot hi és permès i té la benedicció de les autoritats governatives i judicials. Allà no és vigent cap codi penal. Les màximes brutalitats hi són possibles. No hi ha defensa. No hi ha testimonis. Hores, dies sense advocat. L’espant, les amenaces i la inseguretat sobre la identitat del metge fan inútil la visita del forense. La tortura intel·ligent no deixa senyals i és terriblement eficaç… Basta una simple bossa de plàstic al cap. És la barbàrie institucionalitzada. Tres dies, cinc dies, trenta dies, segons els casos, durant els quals la societat de l’honorable Dr. Jekill es converteix en la banda de gàngsters de Mr. Hyde.

Jo no odio els policies que han torturat tanta gent al meu país. Vull dir-ho ben clar: quan al juliol de 1992 a Barcelona i a Madrid es torna a torturar com en temps del franquisme, els polítics tan pulcres dels ministeris, els asèptics alts responsables de l’administració i els jutges equànimes en són plenament culpables, encara que no hagin ordenat les tortures. Vull dir que els presidents i vocals dels consells d’administració dels grans bancs i de les grans empreses públiques i privades, amb el seu bell parlar, amb el seu posat protector, amb el seu capteniment mesurat i exemplar són els que més cruelment torturen quan toleren que passi més d’un minut entre la detenció d’un home i el seu lliurament al jutge, quan toleren una força pública amb permís per detenir sense el control directe del jutge de guàrdia, quan no fan possible una justícia independent i gratuïta. Que s’ho pensin mentre reposen enfundats en pijama de seda. Ells arrenquen ungles, ells desconjunten ossos, ells destrossen ronyons, ells esclafen testicles, ells terroritzen. La tortura no duraria ni un dia més si ells no hi fossin, si en comptes de passar-nos la vida envejant i llepant els eixerits de sempre, els homes oprimits —sovint tan badocs!— solidàriament ens decidíssim a assumir les nostres responsabilitats històriques.

Els fets d’aquell Primer de Maig —jo en vaig viure una engruna— alçaren les protestes de molts sectors socials. Fraga seguia perdent punts. En tornaria a perdre per la mort d’un carlí i les agressions gravíssimes a d’altres en l’aplec de Montejurra (9-5-1976). Fraga era de viatge a l’Argentina i Adolfo Suárez el tornà a suplir amb molt d’encert. Ell, confiat, no s’adonava de l’ombra perillosa que li planava a sobre.

Fraga ja havia tingut altres ocasions de desprestigi. El cinc d’abril van fugir de la presó de Segòvia una trentena d’etarres entre els quals hi havia Oriol Solé Sugranyes. Prop de Roncesvalles, quan Oriol ja havia passat la frontera amb França, retrocedí per ajudar els companys endarrerits, i la guàrdia civil el matà a la Muga de Burguete. Tenia 28 anys. Coneixia el seu germà Raimon de la universitat, i el seu pare, Lluís Solé Sabarís, havia estat professor meu de Geologia. Van demanar-me que concelebrés el funeral que li van dir a la parròquia de la Concepció, de Barcelona, el dia 9 de maig de 1976. Vaig acceptar. Heus ací el meu sermó:

En sortir del funeral hi hagué una manifestació.

La policia no va intervenir.

L’endemà, dissabte, a les set de la tarda quatre policies em van portar emmanillat a Jefatura per prestar declaració sobre l’homilia pronunciada el dia anterior. Em vaig negar a declarar res. Dues hores més tard em tornaren a davant la Model.

Oriol va ser enterrat a Bor de Cerdanya. L’epitafi deia:

«Ací jeu, enterrada, la llibertat».

Hi vaig enviar el següent comentari:

Aprofito l’avinentesa per agrair de tot cor a l’ETA basca i als catalans que escolliren la lluita armada el seu lliurament generós, la seva decisiva contribució al canvi d’un règim d’esclaus en un règim d’una certa llibertat. Els panxacontents us diran terroristes. Però ¿ells què saben de les vostres privacions, de les vostres angoixes, de l’angoixa dels vostres familiars i dels vostres amors, de les soledats, de les incomprensions, de les pors, de les tortures, de les presons, dels exilis, de l’ascetisme obligat?

Un exemple: Oriol Solé Sugranyes a divuit anys (1966) ja va ser condemnat a tres anys de presó. De 1969 a 1971 patí i s’enyorà en exili de Tolosa de Llenguadoc. Allà va rebre l’escalf de Marie Laffranque, una dona que va ajudar incansablement els exiliats catalans, bascos i espanyols. L’Oriol patí dos anys més de presó a l’Estat francès. Fugí i van tornar a agafar-lo. En sortir es va ajuntar amb Salvador Puig Antich, que va ser executat en 1974. A ell el condemnaren a 46 anys de presó. Va evadir-se i el mataren. Llegiu també la crònica Una vida per Catalunya. Memòries (1939-1946), de Jaume Martínez Vendrell,^[227] la vida de l’anarquista Quico Sabater narrada per Josep Maria Reguant. Assabenteu-vos de les històries encara no escrites de Faceries, de Cara Cremada, de Josep Almeda, d’Àlvar Valls, de Núria Cadenas, i de tants altres perseguits, torturats, morts. ¿Tenen algun punt de comoditat, aquestes biografies? Qui faria això per gust? El maquis era una colla de terroristes per als alemanys, i uns herois per als francesos. Els rebels algerians eren terroristes per als francesos i herois per a la nova Algèria… No siguem hipòcrites i esborrem la marca «terrorista» dels noms dels lluitadors armats per l’alliberament dels seus pobles, ja siguin palestins, bascos o catalans. Si no, haurem de dir terrorista a Macià a causa dels seus intents d’aconseguir la llibertat de Catalunya per la via de les armes.

Siguem clars: mentre hi hagi un sol tanc d’una nació estrangera en una nació dominada només es podrà titllar de terrorista la nació estrangera. Sé els noms de molts líders polítics actuals que en certs moments van ajudar i pagar per sota mà la lluita armada al servei del nostre poble. Euskadi va votar «no» a la constitució espanyola majoritàriament. La sobirania d’Euskadi resideix en el poble basc i no en el poble espanyol com diu la constitució. És just que se’n vulgui sortir. I és just que ho faci per les armes ja que també per la força de les armes Espanya manté Euskadi sota domini. El mateix podem dir de Catalunya, tot i que els seus líders van enganyar el poble per tal que votés «sí» a la constitució espanyola. El terror que Espanya imposa a Catalunya —i sobretot als seus líders— amb les armes impedeix que Catalunya gosi alçar-se. D’aquest terrorisme se’n diu democràcia.

No hi ha major prova d’amor que la d’aquell que dóna la vida pels que estima.

Dissabte, 3 de juliol

El rei d’Espanya nomenava Adolfo Suárez González cap del govern de Madrid. Emilio Romero ho veia així: «Internacionalment i en aquest país va sorprendre el nomenament de Suárez per presidir la transició del règim franquista a la monarquia liberal, constitucional i democràtica».^[228]

Llegeixo d’un diari telegràfic que feia durant aquells dies davant la presó Model:

Un sorprenent cop del sistema en uns moments crucials. Difícil d’explicar. El règim tenia consciència que es tractava d’una situació crítica i va actuar.

Què feia mentrestant l’oposició?

A Catalunya augmentava tràgicament el divorci entre les «altures» polítiques embolicades en lluites internes a la recerca de posicions privilegiades, i l’admirable vitalitat d’un poble que vessava pertot arreu.

Primerament mirem el poble. La grandiosa campanya per l’amnistia avançava amb tota la seva empenta. Els captaires continuàvem la nostra guàrdia i provocàvem un allau de ressonàncies, la consignació de les quals és inabastable. Pertot arreu es demanava amnistia i es feien manifestacions prohibides, tolerades o permeses. Podem destacar la de l’11 de juliol, a Barcelona, prohibida, i les permeses el mateix dia a Lleida i València, la darrera de les quals va ser esclatant.

Des de l’inici del primer govern de la monarquia espanyola, el ministre de Justícia, Antonio Garrigues Díaz-Cañabate, en la línia de Fraga, s’havia inventat un subterfugi per retardar la concessió de l’amnistia i acontentar així la facció més reaccionària de l’exèrcit. No es podia donar amnistia sense reformar la llei de prevenció del terrorisme, la llei d’associacions i el mateix codi penal. Altrament, un cop atorgada l’amnistia caldria tornar-la a concedir perquè els delictes afectats encara seguirien tipificats en l’ordenament legal. Una tal reforma era complexa, llarga i exigia un estudi profund.

Bona excusa per al ministre de Justícia, titllat d’aperturista. Calia que tot el poble esperançat s’esperés perquè els savis havien de deliberar. L’Església callava. No hi valien signatures. Aquell sibil·lí «ni tan pronto ni tan tarde» se n’havia anat al cel. Però el poble tenia bona salut. Al ple de l’estiu, després de tantes manifestacions i peticions, encara va celebrar-se a Barcelona un grandiós míting per l’amnistia al Palau dels Esports el 29 de juliol, on acudí de nou tota la classe política, aleshores semiclandestina. El 30, el nou govern Suárez concedia una rònega amnistia parcial per fer callar les feres. Segons Osorio, el nou president li havia comentat: «Les daremos un indulto con nombre de amnistía», Suárez, més endavant, demostraria amb Catalunya la mateixa habilitat lingüística: «Les daremos una mancomunidad con nombre de Generalidad». Realment l’espanyol és un idioma molt apte per parlar de transformacions químiques!

A pesar de Suárez i els seus jocs d’alquímia lingüística continuaren manifestacions i mítings (com ara el que va tenir lloc el 12 d’octubre a Balaguer) per l’amnistia total. Però tot i les promeses de Martín Villa a l’abat de Montserrat al 1975, encara hauria de passar un altre any de lluites inacabables perquè es concedís l’amnistia, i encara retallada.

Ja en el mes de març sorgí la proposta de la Marxa de la Llibertat, a la qual no es pot negar ambició de plantejament i impacte de resultats. Aquesta iniciativa despertà adhesions immediates en la base catalana… i fred de peus en les «altures» del país. En parlarem en la segona part d’aquesta crònica.

No acabaríem mai de fer la recensió de les activitats que tenien lloc fora del control dels partits: vagues obreres, Congrés de Cultura Catalana, lluites de barriades, campanya de l’«Avui», accions a les comarques, declaracions i activitats d’entitats cíviques, cantants prohibits que van poder actuar (Xavier Ribalta i Elisa Serna a Barcelona, Raimon a València al juliol…), constitució d’Unió de Pagesos.

Els partits i Tarradellas continuaven barallant-se. El PSAN s’havia escindit del FNC, i ara Independentistes dels Països Catalans (IPC) se separava del PSAN. Un cas detonant: Josep Pallach, escindit de l’antic Moviment Socialista de Catalunya, fundà al maig el Partit Socialista de Catalunya. D’aquesta manera monopolitzava un nom que també volien els socialistes de Reventós i Obiols. Resultat: un complicat conflicte més al si del CFPC i l’Assemblea. El partit de Pallach acabaria anomenant-se PSC-Reagrupament.

El 22 de juny va tenir lloc com a revenja l’espectacular congrés constituent del Partit Socialista de Catalunya (bis) al Palau Blau-grana, ple de gom a gom, on segons Joan Colominas «es va suar socialisme». Darrerament aquest partit s’havia reforçat amb l’entrada de moltes personalitats de la cultura i la societat catalanes que se sentien poc atretes pel comunisme: Alexandre Cirici Pellicer, Maria Aurèlia Capmany, Jordi Llimona, Anna Balletbó, Josep Andreu Abelló, Marta Mata, Josep Vidal, Jacint Humet, Salvador Coromina, González Casanova, Jesús Salvador. Una vegada més l’aforisme de Vázquez Montalbán sobre la correlació de febleses resultava fals. El PSC-Congrés s’enfortia dia rere dia. La prova definitiva en seria el resultat de les primeres eleccions (juny 1977).

Va ser molt simptomàtic que l’única vegada que s’esmentà el PSOE en el míting se sentís una xiulada eixordadora; una de les poques que se sentiren al Palau aquella nit. De moment el Partit Socialista-Congrés era només català i s’omplia de catalans insignes. Només alguns sindicalistes van parlar en espanyol, fet que no va desentonar gens.

Per palesar la catalanitat del PSC-C —que després certament va esvanir-se— convé remarcar que el 24 de juny es reuniren a Eivissa representants seus, del Partit Socialista de les Illes i del Partit Socialista del País Valencià per estudiar la possibilitat de crear un Partit Socialista dels Països Catalans. El terme Països Catalans havia estat encunyat per Alexandre Cirici Pellicer. En el manifest del dia 22 es volia «un partit arrelat en la realitat nacional catalana, entranyablement lligat a la resta dels Països Catalans».

En aquells temps feliços, quan la Universitat podia preparar un congrés sobre els Països Catalans i es podia anomenar així una plaça de Barcelona —no com ara!—, tot el CFPC era contrari al sucursalisme polític. Amb el benentès —naturalment, un malentès que el PSUC no era sucursalista. I amb el benentès —un altre malentès— que no es considerava sucursalisme anar a dinar «políticament», d’amagat i a l’esquena de Tarradellas, a Madrid amb Fraga. El PSOE de Catalunya no havia entrat en el CFPC, i es va denegar al PTE la sol·licitud d’entrada: el motiu era el mateix en els dos casos. Una altra cosa que es perdria després quedava expressada amb el crit de Reventós en contra de la nova llei d’associacions, restrictiva: «Partits sense exclusions!». El govern de Madrid no volia ni comunistes ni independentistes. Benet culpa Tarradellas gairebé exclusivament de la gran devaluació de les reivindicacions de l’oposició. Sembla que necessita un boc expiatori per alliberar de culpa la resta de comparses. Com és natural en aquesta operació no li manca suport.

Crec que és evident la irresponsabilitat dels líders polítics catalans en uns moments decisius com els que analitzem, molt anteriors als instants de «gran transcendència en la transició política espanyola» que esmenta Benet^[229]. Aquests últims són predeterminats per actituds anteriors. Per això he tingut interès a estendre’m en aquesta llarga prehistòria de la transició.

Dit això es comprèn el neguit de Tarradellas en aquelles dates. Agradés o no agradés, tothom el considerava el més alt representant de la nació catalana, el cap visible de l’«única veu pactant». Amb els motius íntims que fossin es veia en l’obligació d’actuar. És cert que no prenia la iniciativa d’accions públiques arriscades, com potser haguessin fet Macià o Companys en el seu cas. Necessitava, doncs, la unitat de les forces polítiques i socials catalanes entorn seu, i això era demanar la lluna en un cove. Què podia i havia de fer? No sé trobar en el llibre citat de Benet la referència i el text d’una entrevista que Tarradellas va concedir a «El País» el 27 de juny de 1976. Hi proposava «crear una assemblea nacional provisional de la Generalitat que hauria d’integrar el Consell de Forces Polítiques i l’Assemblea de Catalunya sota la seva presidència».^[230]

D’aquesta assemblea nacional, ¿havia de sortir el govern provisional postulat anteriorment? Aquesta qüestió generà copioses discussions tot l’estiu, però els partits catalans no la van tenir en compte. ¿Qui té la culpa, doncs, de la paràlisi catalana en aquells moments decisius en què calia avançar-se al règim? ¿No hauria estat més senzill partir de l’Assemblea de Catalunya com a assemblea nacional provisional, i del Consell de Forces Polítiques de Catalunya presidit per Tarradellas com a govern provisional? Per acabar-ho d’adobar —ho deien els diaris— a l’esquena de Tarradellas i de Catalunya polítics catalans sopaven amb ministres i personalitats equivocades del règim. Quan pujava Suárez i baixaven Fraga, Areilza i els seus, Josep Pallach i Heribert Barrera sopaven amb Fraga, i representants del CFPC i de l’Assemblea ho feien a casa d’Antoni de Senillosa amb Areilza. Altres s’entrevistaven amb Leopoldo Calvo-Sotelo, i altres encara amb el general Díez Alegría. Explica Areilza en Cuadernos de la Transición:^[231] «Els catalans de l’Assemblea en un document que em fan a mans diuen que a través meu desitjarien negociar al seu dia la restauració pacífica de la democràcia a Espanya».

Volien un caigut de negociador. Els comunistes, perquè Areilza havia estat el primer a declarar que sense ells la democràcia espanyola no seria una democràcia. I justament per això ara l’arraconaven!

La «pobreta». Assemblea era la frontissa entre l’exuberància popular i les maniobres dels polítics. Difícil posició. En la dissetena permanent (13-6-1976) es va acordar engegar la campanya «Salvem Catalunya per la democràcia», que de fet es va convertir en una potenciació de la campanya de presentacions públiques ja organitzada. Allò era una passejada triomfal de barri en barri i de comarca en comarca. En canvi, el primer contacte de l’Assemblea i el Consell amb Coordinación Democrática de España (20-5-1976) va resultar ambigu. Ací l’entusiasme venia del PSUC, i les reticències, de Pujol i Barrera. Davant les informacions vingudes de Madrid sobre la proposta de fer un referèndum a favor de la reforma política, la dissetena permanent reafirmà la seva voluntat inequívoca de ruptura. Hi assistiren 127 persones i 82 delegacions. Costà Déu i ajut que tothom firmés el Manifest de la ruptura. Calgué convèncer el PSUC que retirés la fórmula de «ruptura pactada» que amagava el descens del nivell reivindicatiu de l’oposició a la reforma que proposaven els aperturistes del govern espanyol. Raúl Morodo s’havia inventat l’expressió, que va ser adoptada i defensada per Santiago Carrillo des del març en una entrevista al «Corriere della Sera». Però Pujol i Pallach tampoc veien clara la ruptura. Van estar dies a signar. Però tots van fer-ho, i pocs mesos després els futurs partits parlamentaris trairien el compromís.

Josep Ferrer, en el seu comentari ja citat al llibre de Salvador Casanova, diu que el Manifest de la ruptura va ser «el darrer dels grans documents polítics produïts per l’Assemblea de Catalunya, i de fet la darrera expressió del seu esperit unitari, difícilment aconseguit». Era una reafirmació contundent del caràcter unitari que havia de tenir la recuperació de les institucions nacionals democràtiques catalanes, i també de la voluntat de sobirania de l’Assemblea com a màxim organisme representatiu d’aquesta lluita. Era alhora un rebuig, també contundent, del reformisme postfranquista i una opció sense reserves pel trencament democràtic. Restaven desfets així tots els dubtes i les giragonses dels mesos passats.^[232]

L’oposició espanyola tampoc es va lluir gaire. «Es manifestà ja als pocs dies de la mort del dictador dubitativa i trossejada».^[233] Felipe González s’entrevistà amb Fraga a casa de Boyer, i Tierno Galván hi parlà al Horno de Santa Teresa.^[234] «El rei manté d’una manera extraoficial els primers contactes amb membres de l’oposició democràtica en un terreny preparat cautelosament de molt abans per Jesús Aguirre, actual duc d’Alba, molt vinculat aleshores amb grups opositors a la dictadura».^[235] Es va començar a cedir en l’acceptació de la monarquia. Carrillo anava acceptant la rebaixa de la ruptura pactada. I en va convèncer els de la «Platajunta». Felipe González, amb qui comptava el capital internacional com a president alternatiu de la futura democràcia espanyola, declarava a «Vorwaerts»: «No creiem que sigui possible una ruptura democràtica unilateral a Espanya».

Després de tanta sang, tanta suor i tantes llàgrimes feia la impressió que en el moment decisiu tota l’oposició política —no popular— s’havia assegut a la platea per contemplar la transició que el mateix règim representaria a l’escenari.

I així va ser.

Vegem-ho.

Forneixen moltes dades Gregorio Morán^[236] i Bernat Muniesa.^[237]

L’artífex, un veritable artista de la política, va ser Torcuato Fernández-Miranda, vell falangista, preceptor del rei, home llest i pragmàtic que va saber liquidar les estructures del règim exactament des del seu interior. Tota una obra mestra. Emilio Romero^[238] li diu: «El teu canvi ha estat de cent vuitanta graus, substantiu, quasi violent, però has posat al seu servei una diabolització admirable de tu mateix». I més endavant: «Les bruixes no tenen res a fer amb tu».^[239] No podem entrar en massa detalls. Vegem-ne un succint però dens calendari comentat:

Des del principi, el rei d’Espanya va tenir l’encert de col·locar el seu preceptor com a president de les Corts i del Consejo del Reino, després que refusés astutament la presidència del govern. Aquests nomenaments en les institucions més genuïnes del règim, ¿tenien l’objectiu de canviar-les de la millor manera possible? Emilio Romero diu que Juan Carlos el va escollir gràcies a la seva habilitat de «funàmbul en Dret Constitucional».^[240]

Des de començaments d’any Fernández-Miranda presidia la comissió mixta govern-consell del Movimiento que estudiava la reforma. Va veure que aquesta comissió no serviria de res, n’alentí les tasques i procurà entretenir els històrics del Movimiento. Preparà Suárez, candidat seu a la presidència del govern espanyol. Fernández-Miranda creia més en les persones que en en els decrets.

Al gener Suárez substituí Osorio, que era de viatge, en el ministeri de Presidència.

A primers de febrer Suárez declarava: «La presència activa de l’esquerra en la política nacional és necessària». Però també: «Els que partim d’una convicció militant sobre la radical legitimitat del nostre sistema polític no podem assumir el repte de la ruptura».

Aquell mateix mes, com ja he dit damunt, Suárez va suggerir al rei que Fernández-Miranda podria ser el successor d’Arias, amb la qual cosa guanyava prestigi davant el cap de l’Estat espanyol. Arias vivia cada cop més lluny de la realitat que l’envoltava. No s’adonava de res.

Amb una gran visió de futur Fernández-Miranda va decidir que les reunions del Consejo del Reino —un òrgan arraconat que també presidia— fossin quinzenals. D’aquesta manera treia dramatisme a la reunió que havia de proposar les tres persones entre les quals el rei designaria el cap del govern d’Espanya. A més, donava importància a les velles vaques sagrades del règim que així no recelarien d’ell. Eren:

A primers de març Suárez assumí el ministeri de Governació en absència de Fraga a causa dels fets de Vitòria. A finals d’aquest mes Fernández-Miranda va convèncer el rei de la necessitat de trobar un substitut d’Arias. Així va ser que Juan Carlos gosà criticar públicament Arias Navarro en «Newsweek» el 8 d’abril. D’acord amb el rei va oferir la presidència a Suárez, i enganyosament, a Areilza perquè s’ho cregués.

El 10 d’abril va frenar la proposta de Fraga de crear una reial comissió per a la reforma. Així Fernández-Miranda passà per immobilista, d’una banda davant els històrics i els amics d’Arias, i de l’altra davant el grup de Fraga. Els dos sectors van alegrar-se’n per motius oposats.

A primers de maig Suárez tornà a assumir el ministeri de Governació en absència de Fraga pels fets de Montejurra.

El 3 de maig, Fernández-Miranda, president de les Corts Espanyoles, dictaminava que l’òrgan legislatiu hauria d’actuar mitjançant procediments d’urgència.

El 15 de maig, el periodista Luis María Ansón, director de «La Gaceta Ilustrada», començava uns discrets sopars per promocionar molt suaument i de forma indirecta la personalitat d’Adolfo Suárez com a substitut d’Arias. Els invitats formaven part de les «quatre potes» de la dreta espanyola en la nova etapa «juancarlista»:

Aquells sopars anirien preparant la formació del futur partit de Suárez, Unión de Centro Democratico (UCD). En «La Gaceta Ilustrada». Ansón elogiava la gestió política de Suárez.

Aquells dies, també va tenir lloc l’entrevista de Juan Carlos i el seu pare, Juan de Borbón. Consideraren que Arias era ineficaç per tirar endavant el procés de reforma.

El 25 de maig, Suárez va aconseguir ser elegit al si del Consejo Nacional del Movimiento per ocupar una plaça vacant entre els «40 de Ayete», que abans nomenava Franco. Hi duraria poc. Va obtenir 66 vots contra els 25 del marquès de Villaverde, Cristóbal Martínez Bordiu. Dues conseqüències: els franquistes el van considerar un home segur —i així l’engany es perfeccionava—; a més, el resultat de la votació demostra la tesi sostinguda en aquest llibre: la força del franquisme no era tan important i no justificava el covard consens que es practicà l’any següent.

El 3 de juny, Juan Carlos, en el seu primer viatge a l’estranger va anar als Estats Units per complimentar els seus senyors. Al Capitoli, davant el Congrés i el Senat explicà públicament la futura reforma espanyola. I privadament, ¿degué parlar de la substitució de Fraga per Suárez?

A partir d’aquí, els esdeveniments van precipitar-se. A Madrid prenia forma la idea d’avançar-se a l’oposició majoritàriament rupturista mitjançant l’oferiment d’un referèndum sobre la reforma entesa com un pacte entre el franquisme i l’oposició.

Entre mitjan maig i mitjan juny va tenir lloc una reunió en la qual Miguel Primo de Rivera, Alfonso Osorio i Adolfo Suárez van explicar la reforma projectada als grans banquers espanyols. Hi van ser presents:

Els tres polítics van explicar la reforma, van criticar la passivitat de la banca, i Suárez demanà amb gran capacitat de convicció —Botín dixit— 500 milions per crear el partit de la dreta espanyola que guanyés les eleccions. Això és eficàcia: liquidació de les velles estructures del franquisme, salvació en el nou partit democràtic de tots els franquistes que es volguessin salvar… i guanyar!

Els banquers es van deixar convèncer —«diners i organització», Botín dixit. Si l’oposició acceptava aquell joc estava perduda. L’acceptaria. La propaganda electoral d’UCD es repartiria a palades, i formaria una catifa de paper a la Diagonal de Barcelona. En sóc testimoni. L’oposició va perdre.

UCD dictaria les condicions, i l’oposició s’excusaria en la majoria obtinguda pels centristes. Segons la meva hipòtesi, la banca —força certament poderosa— no era bel·ligerant sinó passiva com tots, excepte la gent de Don Torcuato que per la seva diligència i astúcia bé es va merèixer la victòria.

El dia 3 de juny, Suárez es va fer el dur i sancionà «Cambio 16» per un dibuix humorístic sobre el rei d’Espanya.

El dia 4, el tinent general aperturista Manuel Gutiérrez Mellado va ser nomenat cap de l’Alt Estat Major Central sense que els militars més dretans —una altra força notablement poderosa— mostressin un rebuig manifest. Aquest fet demostra un cop més la meva hipòtesi sobre la moderada passivitat de l’estament militar, contra la versió tantes vegades invocada per l’oposició que feia dels militars el més perillós grup de pressió responsable de la tebiesa dels canvis.

El dia 7, el ministre de Relacions Laborals, Rodolfo Martín Villa, anuncià el desmembrament de l’Organització Sindical i la llibertat perquè empresaris i treballadors estructuressin llurs organitzacions separadament.

El dia 8, Osorio va cedir a Suárez la defensa de la Llei d’Associacions Polítiques a les Corts Espanyoles. Suárez es va lluir. Resultat: «sí»: 338; «no»: 91, i 24 abstencions. Era una llei decisiva. Altre cop es confirma la meva hipòtesi sobre la feblesa de la dreta, que s’anava autodestruint. La suma de vots negatius i abstencions representava el 34%, i només els vots negatius, el 27%. Aquesta llei comportava la desaparició del grup de pressió franquista anomenat els «40 de Ayete» en el Consejo Nacional del Movimiento. La llei establia la futura existència de dues cambres, Congrés i Senat, elegides per sufragi universal. Però excloïa els grups polítics «d’inspiració forana», en una clara al·lusió al Partit Comunista.

El dia 11, Suárez va fer fracassar la tasca de reforma de la comissió mixta.

L’operació Suárez entrava en la recta final. A mitjan juny Fernández-Miranda pressionà Juan Carlos perquè donés el pas definitiu. Osorio i Suárez van ser rebuts al palau de la Zarzuela el dia 12.

Segons l’estratègia de Fernández-Miranda calia destituir Arias el mateix dia de la reunió quinzenal del Consejo del Reino, la intervenció del qual era preceptiva en el nomenament del cap del govern espanyol. Es jugava amb el factor sorpresa. Quedà fixat dia 1 de juliol.

El 30 de juny, Fernández-Miranda va aconseguir que l’informe sobre la reforma política proposada pel govern (llei d’associacions, de reunió i manifestació, i la consegüent reforma del codi penal) fos acceptat pel Consejo Nacional del Movimiento.

Dia 1 de juliol. Sobtadament el rei d’Espanya va comunicar a Arias la seva destitució. Aquest la va acceptar sorprès. El Consejo del Reino, desconcertat, també va avenir-s’hi. Però es guardava un roc a la faixa. Hauria d’intervenir en la confecció de la terna per designar el successor. Fraga no en sabia res. Operació perfecta.

Dia 3. El moment més difícil, però llargament preparat: el Consejo del Reino franquista havia de confeccionar la terna. De les quatre «potes» del franquisme (monàrquics, falangistes, Opus Dei i demòcrata-cristians) quedaren exclosos els monàrquics. El rei podia triar. Què més volia? Però no podria escollir cap monàrquic com ara Areilza. Fraga seria bandejat per un militar, Fernández Vallespín. Astut, Fernández-Miranda va permetre que els noms es proposessin lliurement. Federico Silva Muñoz (demòcrata-cristià) va obtenir la unanimitat menys un, 15 vots. Miguel Primo de Rivera, convenientment treballat per Tato, no el va votar. Si hi hagués hagut unanimitat hauria estat difícil per al rei designar-ne un altre. Gregorio López Bravo (Opus Dei) va obtenir 13 vots. I Adolfo Suárez (home del Movimiento), un falangista jove, gris, poc conegut i fàcilment manipulable, n’obtingué 12.

Aquell mateix dia el rei d’Espanya nomenà Suárez cap del govern. Torcuato Fernández-Miranda havia triomfat. Sorpresa general. Pel Consejo del Reino anaven emmurriats perquè els havien elegit el menys votat. Però era del Movimiento. I el rei havia fet ús de les seves facultats. Per això es feia una terna. El règim semblava segur. L’opinió de l’oposició i de la premsa estrangera: desastre, immobilisme pertinaç!

«Cuadernos para el Diálogo»^[241] publicà un editorial titulat El apagón i «no arribà a desentranyar la realitat de la complexa operació Suárez promoguda per Fernández-Miranda».^[242] Pedro Altares deia taxativament: «El nomenament de Suárez ha estat un error». «Cambio 16»^[243] s’exclamava: «El nomenament d’Adolfo Suárez provocà estupor arreu del món». González Seara, en «Cambio 16»^[244] recomanava «fer les maletes per al viatge a la Tercera República». Espifiada de la monarquia. «The Financial Times» de juliol declarava que Suárez era «insolvent» per protagonitzar el procés democratitzador. Fraga i Areilza, que eren pretendents a la successió d’Arias, s’indignaren i van negar-se a formar part d’un govern Suárez. En les seves memòries damunt citades^[245], Areilza, que no estava al corrent de res, parla de «sorpresa», «estupefacció», de «sorprenent sortida a la crisi del govern Arias» del qual ell era ministre d’Afers Exteriors. I es refereix a «les diverses i fosques operacions que ha exigit la preparació d’aquesta llarga maniobra». Diu: «Es considera Torcuato Fernández-Miranda l’inspirador del nomenament, tot seguint potser més alts designis». I més endavant confessa: «Amb Miguel Acoca, corresponsal nord-americà, mantinc un llarg diàleg. Em diu que Washington coneixia la “jugada Suárez” i hi donava suport probablement a canvi de garanties de seguretat interior com l’exclusió del Partit Comunista del joc polític o el fre a determinats aspectes de la reforma».

L’engany, al nivell de les capes intermèdies del poder, va ser perfecte. Les últimes instàncies espanyoles i occidentals, en canvi, estaven satisfetes. No es repetiria el bunyol de Portugal. A l’Estat espanyol les coses es feien bé. Realment era tot un model que es perfeccionaria constantment en el transcurs dels sis mesos següents.

Els dos artífexs de la transició, Juan Carlos I d’Espanya i Suárez, ja es trobaven al seu lloc, perfectament situats per allargar la mà a l’oposició i fer-la pujar a l’escenari. La ballarina del poble amb les seves vagues i manifestacions pels carrers s’ha portat bé. No ho oblidem. Herodes —el rei— li diu:

—Et donaré el que em demanis.

La filla —el poble— pregunta a sa mare —els polítics de l’oposició que saben el que és bo i el que no ho és:

—Què demanaries, tu?

—Demana el cap d’Arias Navarro. N’estem farts!

I li serveixen aquest cap en una safata. És el preu que aquells dies pagà el franquisme per la transició. Ja em direu què en podia fer la ballarina d’aquest cap. Tan cansada com estava de ballar! Coses de polítics. El poble no hi entén.