1974

Dissabte, 2 de març

Aquell matí van executar Salvador Puig Antich, acusat de pertànyer al MIL i d’haver matat un policia. El consell de ministres del dia anterior a la tarda se’n considerà assabentat.

El 12 de febrer, Carlos Arias Navarro havia fet un discurs programàtic on prometia «aperturisme». Se’n digué el espíritu del doce de febrero. Dotze dies després, el bisbe de Bilbao, Mns. Antonio Añoveros, va ser arrestat a domicili i comminat a abandonar el país pel fet de demanar autonomia per a Euskadi. Poc després (2-3-1974), Manuel Roldán va ser mort per la guàrdia civil en una manifestació en demanda d’aigua a la localitat sevillana de Carmona. Ara, Puig Antich. L’any anterior Franco havia hagut de cedir la presidència del govern espanyol a Carrero, que va ser mort però en atemptat. El 9 de juliol de 1974 Franco fou internat a causa d’una flebitis. El 19, Franco renuncià provisionalment la presidència de l’Estat (Art. 11 de la Ley de Sucesión) en la persona de Juan Carlos de Borbón, mentre durés la malaltia. Aquesta renúncia només duraria quaranta-cinc dies. El primer acte del nou cap d’estat va ser la firma d’un nou acord amb els EUA.

El règim franquista entrava en crisi. Però paradoxalment, això també hi faria entrar l’Assemblea de Catalunya. «La sensació que la fi del règim era pròxima faria que els interessos d’alguns grups polítics s’allunyessin de l’Assemblea i del seu projecte unitari, tot cercant de “col·locar-se” en posició avantatjosa a la línia de sortida per a la previsible cursa pel poder». Aquestes paraules lúcides de Josep Ferrer,^[85] inspirades en les corresponents reflexions de Salvador Casanova són, a parer meu, decisives. En contra del criteri de Vázquez Montalbán —«la transició fou una correlació de febleses»—, a partir d’aleshores s’aniria veient com la transició era el resultat feble d’una autèntica correlació de forces que hi van jugar fort. L’única força decisiva però que s’anava afeblint —tenia el vent de la història en contra— era en aquells primers anys el franquisme, profundament espantat de bell antuvi per l’espectacle de la persecució contra la policia política de la dictadura portuguesa, la PIDE.

Continua Josep Ferrer: «En aquest sentit, el 1974 fou decisiu per traçar la ratlla entre els que volien tirar pel dret en profit propi, pactant com fos i amb qui fos, i els que volien consolidar el procés unitari popular nacional».^[86] Comparteixo aquesta opinió. En aquell any 1974, a més dels partits «moderats» esmentats, es fundà Convergència Democràtica de Catalunya (Jordi Pujol) i Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya (Josep Pallach).

Salvador Casanova, en una carta oberta que em va adreçar el 1977, s’expressava així: «Aquell tràgic divendres que van posar en capella Salvador Puig Antich per morir l’endemà a mans del botxí, l’Assemblea ni tan sols va reunir-se! I quan quatre dies després i a petició d’algunes delegacions (entre les quals hi havia la seva) es va convocar un secretariat d’urgència, només van assistir-hi quatre delegacions: dos partits polítics, una delegació territorial (la seva) i un representant dels independents».

Era, doncs, palesa l’atonia de l’Assemblea, que alguns qualificaren d’«hibernació». Jo, dintre la presó, a distància, em floria i veia com començava la traïció dels líders.

M’he entretingut, en la primera part d’aquest llibre, a explicar els detalls de la realitat global de l’Assemblea, els sacrificis esmerçats, la il·lusió suscitada, les esperances, els compromisos, l’extensió de l’única força política de què disposaven els catalans en uns moments transcendentals com aquells.

Dilluns, 25 de març

El 16 de març, la meva mare i Vicenta em van notificar que Pax Christi, moviment internacional per la pau, presidit pel cardenal Bernard Alfrink, d’Holanda, i dirigit pel bisbe Mns. Luigi Bettazzi, d’Ivrea, em volia concedir el Memorial Joan XXIII del 1973, atorgat successivament en els anys anteriors a Luciano Pereña, Santiago Genovès, Hélder Cámara, Pepe Beúnza i José María de Llanos.

Dilluns 25, vaig escriure aquesta resposta. El 8 d’abril, la vaig dictar paraula per paraula a la mare i a Vicenta en una nova visita que em van fer. L’onze d’abril se’m concedí el Memorial, que va ser entregat a la meva mare el dia 24 de maig en un acte celebrat a la sala Claret, de Barcelona. L’acte fou presidit pel bisbe d’Ivrea, Luigi Bettazzi, l’abat de Montserrat, Cassià M. Just, i el vicari episcopal de Barcelona, Joan Carrera. Es llegí un telegrama d’adhesió del cardenal Alfrink. Parlaren, entre altres, Jaume Rodri, d’Agermanament, el provincial dels escolapis, Josep Almirall, i la meva mare, que llegí les condicions d’acceptació. Frederic Roda, vicepresident de la secció espanyola de Pax Christi, invità tots els presents (unes tres-centes persones) a firmar en el «memorial» com a prova de la unitat de pensament amb el guardonat.^[87] Tot un ritual de conjura!

El fet obtingué ampli ressò en la premsa legal i clandestina. El grup de cantautors Esquirols em dedicarà una bella cançó, Al banderer de la pau. Un periòdic clandestí dit «Avui»,^[88] després de donar la notícia, afegia: «Relacionat amb ell, Jaume Chalamanch ha dut a terme una vaga de fam de 21 dies (del 17 d’abril al 8 de maig) en solidaritat amb Xirinacs». Chalamanch, que ja havia fet un dejuni de vuit dies en secret al desembre, ara va escriure, a més, tot un recull de poemes i va difondre una carta comminativa (datada e1 9-4-1974) a l’arquebisbe de Barcelona, Narcís Jubany, demanant-li un compromís públic a favor meu. I n’envià còpia a l’abat de Montserrat. L’òrgan del PSUC, «Treball»,^[89] després de la notícia, digué: «Els comunistes catalans ens afegim de tot cor a aquest homenatge merescut i ens solidaritzem plenament amb en Lluís M. Xirinacs». El text de la meva resposta fou difós en sis llengües.

A partir d’ací es començà a moure, sense jo saber-ho, la idea de la meva candidatura al premi Nobel de la Pau. Hom va encarregar-me un llibre sobre la pau per enviar a Noruega. Tinc la impressió que els comunistes temien que el capitalista premi Nobel decantés la utilització de la meva persona cap a la banda occidental i cuitaren a concedir-me un premi: la medalla 25è Aniversari, que jo des de la presó no vaig arribar a saber ben bé què era. Em digueren que era concedida a Hèlsinki pel Consell Mundial de la Pau i que era l’equivalent de l’Est al premi Nobel, segons semblava decidit des de Moscou. Fou expedit des de Bèlgica o Holanda i el recollí la meva mare a Barcelona (15-5-1974) de mans del canonge belga Goor, membre de la presidència del consell. Aquest consell celebrava els 25 anys de la seva fundació, obra del famós científic francès Joliot Curie i que tenia el seu secretariat general a Finlàndia. Comptava amb més de 100 comitès nacionals. Entre altres figures premiades hi havia Amílcar Cabral, Salvador Allende i l’abat Aureli Escarré.

L’Associació Mundial de la Pau, reunida a Viena, també em concedí la seva medalla de bronze, juntament amb Joaquín Ruiz-Jiménez, Cassià Maria Just, José María Moreno Galván, Josep Maria Castellet, Carlos Álvarez i Marcelino Camacho.^[90] Anaven alçant el banderer junt amb la bandera.

Anaven construint un líder. És possible que una de les desgràcies de la transició fos l’esforç d’inversió de força política en la meva persona feta pels que cregueren en la meva causa. Sempre m’ha mancat autèntica ambició política. Jo feia les coses mogut per motius ètics. No hi havia ni gust ni passió. Com diuen Jacques Deleuze i Felix Guattari, les revolucions es fan per gust. Jo sóc massa feliç i massa ric sol, amb les meves aficions. No volia quedar-me res. Pensava i volia que els líders del meu poble m’utilitzessin. Ja anirem veient com.

Dijous, 25 d’abril

A la presó, els polítics ens hem despertat amb la bona nova del cop d’estat o revolució portuguesa dels clavells. Les fotos presenten dones i infants posant clavells en el canó de les armes dels soldats que patrullen pel carrer. Idil·li: vermell, no de sang, sinó de flor!

Després s’aniria clarificant el panorama. Era estrany. El cap era el general Antonio Sebastian Ribeiro de Spínola, l’home del monocle —demòcrata liberal?— que en la Guerra d’Espanya lluità amb Franco i que en les colònies portugueses es dedicà a reprimir tots els moviments independentistes. «El general blanc de cor negre», segons els negres de cor blanc. Però es desenganyà de la dictadura portuguesa, veié inviable la guerra a les colònies (s’enduia el 50% del pressupost nacional) i evolucionà en contra de Caetano (amic de Laureano López Rodó, però obligat a prescindir del seu equip de tecnòcrates i a continuar l’esperit tancat de la dictadura portuguesa, com li passaria a Arias a l’Estat espanyol), successor del dictador Oliveira Salazar. Edità un famós llibre,^[91] on tracta de dissenyar la transició portuguesa cap a una nova República federal amb tots els territoris d’ultramar,^[92] atesa la creixent subversió en les colònies. «Per part occidental, les grans potències no poden deixar de donar suport als moviments subversius; actitud lògica per a qui pretén evitar que els països africans acabin en l’òrbita soviètica o xinesa».^[93] Encapçalà un grup de pressió impulsat pel capitalisme internacional (el Club de Bilderberg) anomenat Societat d’Estudis per al Desenvolupament Econòmic i Social, com després encapçalaria Fraga el seu en el regne d’Espanya per «no perdre el tren internacional del capital». Hi figurava fins i tot el fill de Marcelo Caetano, Miguel de Barros Alves Caetano. El seu òrgan era el setmanari «Expresso», progressista, a favor de l’entrada a la CEE, anticolonialista, dirigit per Francisco Pinto Balsemao i caixa de ressonància de Spínola.

Però els homes operatius del cop d’estat eren uns capitans d’esquerra que arribaren a imposar-se i aconseguiren nacionalitzar la gran banca —fins aleshores a mans de vuit famílies— i realitzar la reforma agrària del sud portuguès.

El 14 de març, Caetano havia destituït Spínola com a cap d’estat major. A fi de març, Spínola entrà en contacte amb els capitans que componien un comitè de vigilància de la línia Spínola. Eren el comandant Saraiva de Carvalho, els tinents coronels Garcia dos Santos i Lope Pires i el capità de navili Víctor Crespo. Spínola tot sol no podia donar el cop. Aquest Moviment dels Capitans s’havia fundat a l’estiu de 1973, era autònom i reunia uns 250 oficials. A l’exèrcit espanyol, paral·lelament, també es desenvolupà un moviment d’oficials (UMD) i un altre de soldats per a la democràcia (USD).

Ofereixo ací unes dades poc conegudes il·lustratives del modus operandi de la força capitalista internacional, el partit de l’«extrem centre»:

—A primers d’abril de 1974, Spínola consultà les grans capitals d’Occident. Resposta afirmativa. L’ajudarien a l’Àfrica i farien entrar-lo a Europa. Consulta de Mns. Pereyra Gomes al cardenal Villot.^[94]

—El 15 d’abril, Spínola tingué consultes a Madrid.

—Entre el 19 i el 21 d’abril, segons el setmanari italià «L’Europeo», amb un total secret es reuní a l’hotel Mont d’Arbois, de Megève (França), el Club de Bilderberg. Hi assistiren Nelson Rockefeller, governador de l’estat de Nova York; F. Dent, secretari nord-americà de comerç; el general Goodpaster, comandant en cap de l’OTAN a Europa; Denis Healey, canceller anglès de l’Exchequer; Joseph Luns, secretari general de l’OTAN; R. Foren, president per a Europa de la General Electric; Helmut Schmidt, canceller alemany; Franz Joseph Strauss, polític i financer bavarès; Joseph Abs, ex-president del Deutsche Bank; Guido Carli, governador del Banc d’Itàlia; E. Cefis, president de la Montedison; Giovanni Agnelli, president de la FIAT, i Thorsen Anderson, director de les drassanes portugueses Lisnave, propietat de la família Mellos, la més rica de Portugal. Aquest era l’encarregat per Spínola d’explicar el projecte de cop d’estat i de demanar aprovació i suport, especialment de l’OTAN. Pensem en el bocato di cardinale que representaven les extenses i riques colònies portugueses que els seus amos estaven disposats a compartir amb els voltors internacionals abans que no caiguessin a mans d’insurrectes autòctons pro-comunistes.

—El 22 d’abril, per Villanueva del Fresno sortien quinze civils portuguesos encarregats de portar la carta de l’avís del cop a París, Brussel·les, Roma, el Vaticà, l’Haia, Bonn, Londres, Ciutat del Cap, Dakar, Nova York, l’ONU, Lourenço Marques, Luanda, Bissau i Rio de Janeiro. Així es fa un cop d’estat, amb educació i tarja de visita!

—El 23 d’abril, una missió diplomàtica d’un país occidental que tothom suposà que era els Estats Units oferí el seu sistema de comunicacions per coordinar el cop.

—El 24 d’abril, al vespre, Spínola va sortir de casa seva per refugiar-se amb els seus col·laboradors a la missió diplomàtica estatunidenca des d’on dirigiria el cop. Arribaren a l’estuari del Teixo vaixells de l’OTAN i avions anglesos i nord-americans per a un exercici aeronaval, Dawn Patrol-74, programat per al dia 26. A mitjanit sortien de l’estuari per fer lloc a l’esquadra insurrecta.

—25 d’abril: cop d’estat triomfant.

—26 d’abril: tèlex als quinze estats dits amb la confirmació del cop. Reconeixement immediat dels Estats Units, el Brasil i Àfrica del Sud.

Tot això era recollit en «ABC»^[95] i confirmat en Los verdaderos señores del mundo, de Luís González-Mata, llibre publicat a Madrid el 1980.^[96]

La cirera per coronar el pastís: segons «Ya»,^[97] Frank Carlucci, acusat de pertànyer a la CIA, era en els dies del cop d’estat ambaixador dels Estats Units a Portugal. Aquest home, que arribarà a tenir càrrecs de màxima responsabilitat en anys posteriors (sots-secretari de defensa del govern Ronald Reagan, responsable de les forces nord-americanes destacades a Europa), és descrit així en «Ya»:^[98]

«ABC»^[99] deia que el iot Apolo, acusat d’actuar per a la CIA, era en aigües portugueses el 24 de maig de 1974. Segons «Ya»,^[100] el seu capità, Peter Warrens, afirmava que el iot era a Lisboa durant el cop d’estat. Esperaven un contracte turístic amb el govern de Caetano. També deia que tenien una central a Lisboa amb la qual es comunicaven cada dia. Es van estar en aquesta ciutat fins al 30 d’abril de 1974. Després van passar una setmana i mitja a Setúbal. Al diari «Ya»^[101] s’afirmava que l’Apolo va ser expulsat de l’illa de Madeira sense contemplacions a crits multitudinaris de CIA go home! Es cremaren cotxes i llanxes de l’Apolo.

Poc després, al gran capital se li escapà de les mans l’operació perquè havia comès l’error de cercar el suport operatiu en uns autèntics revolucionaris, els capitans joves. I les colònies es van convertir en un costosíssim camp de batalla entre Est i Oest. Quin nyap!

Spínola dimití de president el 30 de setembre de 1974 i s’hagué d’exiliar a redós dels seus del Brasil tot passant per Espanya (11-3-1975). A Lisboa pujà l’esquerra, ajudada per Cuba i la Unió Soviètica. De Portugal ja se’n deia la «Cuba d’Europa». Finalment la internacional capitalista perdé la paciència i amenaçà la Unió Soviètica de suspendre la venda d’un blat essencial per als soviètics en un any de mala collita, i la Unió Soviètica abandonà Portugal a la seva sort… o desgràcia. A Angola i Moçambic continuà la lluita. Portugal, en canvi, es comportava en el concert del món controlat per Occident. En la transició portuguesa qui guanyà fou el capitalisme internacional, que, tanmateix, se n’hagué de llepar les ferides.

Poc després (29-6-1974), per obra de Karamanlis, es féu a Grècia una transició a la democràcia. Els coronels caurien el 24 de juliol de 1974. Els Estats Units abandonarien a la seva sort Van Thieu en el Vietnam (21-4-1975) i també Chiang Ching-kuo, fill de Chiang Kai-shek, a Taiwan. Entronitzarien al 1976 el colom James E. Carter com a president, que havia d’aplicar un embargament d’armes al bel·licista Süleyman Demirel de Turquia.

A la fi, la dictadura de més mal pelar va caure el 1977.

Dissabte, 11 de maig

El secretariat arxidiocesà barceloní de Justícia i Pau llançà la campanya de recollida de firmes per l’amnistia dins l’àmplia activitat que amb caràcter permanent es realitzava al Principat en favor de l’amnistia arran de la celebració de l’Any Sant Universal de la Reconciliació el 1975.

Assumpte: invitació al cardenal president de la Conferència Episcopal de l’Estat Espanyol que formulés una petició d’amnistia.

La iniciativa havia partit de la Comissió Espanyola Justicia y Paz en connexió amb la Comissió Pontifícia Justitia et Pax que la veia de bon ull perquè s’adequava a les seves finalitats i a l’esperit de l’Any Sant. Se’n va informar el comitè de l’Any Sant de l’Estat espanyol, que presidia el cardenal Narcís Jubany. La recollida va ser seriosament controlada. La petició era oberta a persones de tota classe i condició. El manifest s’acompanyava de dos documents:

El fet que l’Església permetés i en part assumís aquesta campanya indica la popularitat que havia assolit el tema de l’amnistia, convertit en una mena de test de l’obertura real del règim.

Així, mentre els líders prenien posicions segons els seus interessos partidistes, moltes entitats (l’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals, el grup de no alineats, els no violents i innombrables organitzacions de base, barris, municipis, comarques, sectors obrers, professionals, culturals, cristians) bullien en activitats variadíssimes centrades en la lluita contra el sistema.

A primers de mes se celebrà, finalment, aquella desena permanent que havia estat interrompuda a l’octubre del 1973 quan hi hagué la caiguda dels 113. Només hi assistiren, però, nou partits i divuit delegacions comarcals.

Va ser molt interessant per dos aspectes:

Jo no podia assistir a aquelles reunions. Desconec, doncs, l’estira i arronsa que hi hagué per arribar a aquests punts. M’ho imagino. Només he de dir que era exactament allò que jo sempre havia desitjat i que sempre era frenat com ja he dit més amunt. Tanmateix, aconseguir a contracor de certs partits aquestes conclusions no deixava de ser una victòria pírrica. Les organitzacions de cada partit i a cada lloc, sector o entitat podien frenar-ne l’efectiva execució. Això es féu més patent als barris de Barcelona, als seus municipis veïns, en algunes entitats i en molts sectors obrers i professionals on els partits tenien major implantació. Els líders no volien perdre les regnes del cavall popular i només li permetien un pas curt. Quan una campanya se’ls anava de les mans, l’entrebancaven fins a neutralitzar-la. Així passà amb la meva campanya del refús, amb la campanya de les signatures a favor de l’amnistia, de Justícia i Pau, o amb el mateix transcurs de l’Assemblea, que, arran de la detenció dels 113, havia assolit el cim de la seva popularitat. I això es feia sense escarafalls, de manera que el poble senzill, que començava a bellugar-se inquiet, no ho veia i continuava confiant en els seus líders.

Encara avui el poble no ho sap, per tal com és víctima dels negocis d’uns líders que encara, en bona part, adora. Hi ha institucions ben pagades per fabricar una opinió pública oficial resplendent.

Dimarts, 30 de juliol

Rebo del grup 421 d’Amnesty International de Mülheim arn dem Ruhr, Alemanya Occidental, una comunicació signada per Ursula Koerner von Gustorf. Ella em farà de padrina, no de guerra, sinó de presó. M’enviarà cartes, llibres i paquetets que tindran la feliç oportunitat d’arribar quan faré vaga de fam. També tinc la Carme Valls, padrina amorosa eixida dels grups cristians, que tindrà cura d’un pres llunyà de Carabanchel. També els comunistes catalans han avisat els compañeros de Madrid que m’atenguin. Cada mes m’ingressen 500 pessetes, com fan amb tots els seus presos. Com els les agraeixo, sabent que són recollides de la base, dels treballadors! El dia primer de maig, diada de la classe treballadora, rebo un pastís esplèndid de Vicenta Camacho Abad, germana del líder sindical Marcelino, agafat en una altra presó del mateix complex penitenciari de Carabanchel arran del procés 1001, que pràcticament coincidí amb el meu. Molta altra gent, parents, amics, coneguts i desconeguts em manifestaren adhesió i em facilitaren ajuda. La comissió catalana de suport assistia econòmicament la meva mare i Vicenta en llurs despeses pels freqüents viatges a Madrid. Sempre vaig sentir la sensació d’estar unit per un cordó umbilical amb la meva terra. Mai no vaig demanar res i mai no em mancà res, ni la sensació d’un intens amor. Potser en el pic de l’estiu era quan se sentia menys la presència dels amics. En les llargues hores caloroses buides de rumors polítics. Passi el que passi, els catalans estiuegen.

En seguiment de les directrius eurocomunistes de «revolució des de la cúspide», Santiago Carrillo, secretari general del Partit Comunista d’Espanya, presentà, primer a París públicament i després clandestinament (30-7-1974) a Madrid, la Junta Democràtica d’Espanya. Hi havia Rafael Calvo Serer, home de confiança de l’Opus Dei, Antonio García-Trevijano, els socialistes Enrique Tierno Pàgina 157. Galván i Josep Vidal Beneyto.

Calvo Serer havia estat president del consell d’administració del diari «Madrid», del qual era director Antonio Fontán, també membre de l’Opus Dei. Quan en els inicis dels anys setantes l’Opus se separà del franquisme i va aliar-se amb l’internacionalisme liberal, el diari va ser sancionat amb multes i suspensions fins que se li cancel·là la inscripció, el 25 de novembre de 1971. Fins i tot patí un oportú incendi! Les causes de fons: la pertinença a l’Opus Dei i el suport a Juan Carlos de Borbón, que aleshores festejava amb l’antifranquisme conservador internacional. Calvo Serer fugí a París on publicà un article que li va merèixer un processament del TOP per «posar en perill la pau i la independència de la nació espanyola».

Aquesta junta arribà malament i tard. Malament, perquè aplegava quatre grups polítics a l’entorn del PCE, molt confiat en si mateix. Era l’únic grup polític ben organitzat i va caure en la fàcil temptació d’abusar de la seva posició. Això provocaria a nivell estatal la creació d’una plataforma política oposada. I malament, també, pel principi eurocomunista de negociació en la cúspide. Un grup polític en qualsevol negociació no pot aconseguir res si no té alguna mena de força que pugui pesar sobre l’altre negociador. Anar a negociar sense res és pura ingenuïtat. El PCE confiava en la seva força organitzativa. Ja era alguna cosa. Però no mesurà la correlació de forces (no pas la correlació de les debilitats!). D’una banda, el franquisme amb les seves forces repressives i amb tot l’aparell de l’estat era molt més poderós que els comunistes espanyols. D’una altra banda, en no aconseguir una junta unitària de l’oposició espanyola, preparava una guerra interna que restaria eficàcia a les dues classes de forces oposades. En tercer lloc, malament, perquè la seva declaració reconeixia «la personalitat política dels pobles català, basc, gallec, així com de les comunitats regionals que ho decideixin democràticament, sota la unitat de l’estat espanyol».

Aquest és un punt important. En el present llibre, on tracto d’inventariar les forces en joc durant la transició, n’he descrit una segons el model franquista. Em refereixo a la força que anomeno «espanyolisme». El dogma indiscutible de la unitat de la «pàtria Pàgina 158 espanyola» seria comú al franquisme, al carrillisme, a l’ucedisme i al socialisme, i segurament va tenir el seu fonament més ferm en l’estament militar —que viu d’aquest dogma— com també en l’aparell administratiu central. Sobre aquest tema no hi hauria sortida democràtica. Era l’últim gran tic de l’imperialisme espanyol. Només quedava el camí de les armes: ETA! Per aquesta presa de posició el Principat giraria l’esquena a la junta. Hem de dir que l’afirmació «espanyolista» de la junta produiria una suma de conveniències —franquistes més carrillistes més centristes més socialistes— que conduiria al famós «consens» final. I, en quart lloc, la junta arribà malament perquè tindria en contra el capitalisme internacional, dràsticament anticomunista, tot i la inicial col·laboració d’un home de l’Opus que en aquest cas, per despit, féu un pas en fals precipitat.

Però, a més, la junta va arribar tard. Oportunista, volgué capitalitzar les llargues lluites de la base contra el règim. En concret, l’Assemblea de Catalunya aviat comptaria quatre anys d’existència. Els comunistes catalans van ser traïts. Carrillo els fallà. Els havia promès suport per a l’Assemblea. Però una mica abans de la formació de la junta, Carrillo els demanà que constituïssin una Junta Democràtica de Catalunya prescindint grollerament de l’Assemblea, molt més antiga, unitària i popular. Els comunistes catalans, atrapats entre dues fidelitats, sempre tan disciplinats, van optar per l’«espanyolisme de classe» i van intentar constituir-lo. Així, es veu que no només era Tarradellas qui volia prescindir de l’Assemblea. També, i ben d’hora, els comunistes catalans ho van intentar, val a dir que poc convençuts. ¿Com explicar una tan fàcil traïció contra la pròpia criatura que havien pujat amb tant d’esforç i sacrifici? L’Assemblea de Catalunya, amb la força que li donava la base popular, ho rebutjà fermament. I la junta s’hauria de resignar a dialogar d’igual a igual amb l’Assemblea.

Un altre punt de reflexió. Parlant de la revolució dels clavells de Portugal, dèiem que Spínola necessitava un cos d’oficials i una base de soldats descontents per donar el cop. A Carrillo, i a qualsevol polític, li calia base per poder canviar el règim. Confiava en la seva organització, però prescindí parcialment de la base. Comptava amb el moviment obrer, especialment actiu en aquells anys, organitzat en CCOO. Era la seva força de base espanyola. Li mancava l’element camperol en un país encara molt agrícola i prescindí de la petita burgesia, molt nombrosa en les nacions històriques de l’Estat espanyol, en benefici de la seva opció centralista. Al Principat, equivocadament, volia prescindir de l’Assemblea. Carrillo estava obsessionat pel canvi des de dalt. Els de baix havien de ser mers instruments. La llarga tradició filoanarquista, participativa, democràtica de la major part de camperols, obrers i empresaris de tots els territoris peninsulars amb riba al Mediterrani van caure sota l’anatema del Papa Carrillo.

En la declaració de la junta es diu: «Els espanyols no s’enganyen. Entre l’extremisme repressiu del règim actual i la violència anàrquica, potencial, no hi ha més centre objectiu ni projecte més raonable que la “reinstauració” de l’estat democràtic». Afegeix: «No són suficients els sentiments favorables o les disposicions simpatitzants de la immensa majoria del país». «Calen uns líders coneguts, uns quadres polítics i sindicals». Els seus, amb tota l’oposició que generarien. Tan de mig a mig s’equivocà Carrillo, que després de participar com a figura central en la transició portà el seu partit gairebé a la marginació fins que el partit decidí marginar-lo a ell. En comptes d’optar pel poble —com esqueia a un home d’esquerres— optà per la grandesa —un autèntic farol—, i el vertader poder mundial l’evaporà després d’haver-lo fet servir de paper d’estrassa, després que hagués malversat un patrimoni riquíssim, resultat de decennis de lluites heroiques.

En política, o poses els peus a terra o et penges del llum del sostre. Si vols governar amb el teu programa has de tenir el suport del poble. Si menysprees el poble i claves una puntada de peu a l’escambell que t’ha fet pujar, hauràs d’agafar-te al realment poderós i governar amb el seu programa; si no, cauràs a terra.

El 18 de desembre de 1974 es reuní a Sabadell l’onzena permanent on van caure els 67. El quart apartat del seu comunicat deia: «El 16 de setembre de 1974 la Junta Democràtica d’Espanya va cursar una invitació al secretariat de l’Assemblea de Catalunya per iniciar converses oficials amb la nostra Assemblea “como instancia unitaria democrática de la nacionalidad catalana”. Així, doncs, d’acord amb el quart punt programàtic de l’Assemblea, i per tal de col·laborar en “la coordinació de l’acció de tots els pobles peninsulars en la lluita democràtica”, la comissió permanent de l’Assemblea de Catalunya decideix:

Es constitueix, doncs, la Comissió d’Enllaç amb la finalitat de dialogar amb la junta nounada abans d’acabar l’any.

Dues observacions:

—La pura existència —durant quatre anys— d’una Assemblea de Catalunya amb el pes de realitat que tenia constituí un autèntic acte de sobirania que obligà el nou Estat espanyol que sorgia a tractar els Països Catalans d’igual a igual. El fet nou va ser que el Principat no era dins la junta (no era dins Espanya), sinó en diàleg amb la junta (en diàleg amb Espanya). Salvador Casanova, que va pertànyer a la Comissió d’Enllaç, edità Assemblea de Catalunya. Recull de documents,^[103] que donaria a la junta una idea de la talla de l’Assemblea.

—Ja apareix el tic imperialista de l’espanyolisme en introduir la paraula «nacionalitats» que entrarà en la constitució espanyola i no en el futur estatut d’autonomia del Principat. Es tracta d’un doble llenguatge dins el mateix diàleg de sords. Espanya-nació amb petites «nacionalitats i regions» internes concebudes com a províncies àmplies versus Espanya-estat resultat d’un pacte entre iguals de nacions sobiranes. Com en l’antic Pacte de Sant Sebastià, l’espanyolisme, sigui del color que sigui, no accepta Catalunya com a interlocutor d’igual nivell.

Per desgràcia, a partir d’aleshores la Comissió d’Enllaç s’enduria gairebé tot el dinamisme —només negociador— que restava a l’Assemblea. La situació s’agreujaria en caure els 67 a Sabadell: la policia havia seguit Agustí de Semir. Caldria augmentar les mesures de seguretat i reduir el nombre de delegacions, cosa que obligava a racionalitzar per primera vegada els «escons» de l’Assemblea. Un comunicat intern estrictament confidencial aprovat pel secretariat es posà en circulació a l’octubre de 1974.

L’estructura de «representacions» es dibuixava així:

Bells temps —tan breus!— en què s’anava construint el país de baix a dalt. On les infraestructures territorials (41) tenien primacia sobre les superestructures sectorials o generals (34). On no hi havia por dels barris, comarques i vegueries. On el tot volia respectar encara cada part i cada part s’avenia a les exigències conjuntes. Amb els defectes inevitables en una situació d’il·legalitat es tendia a un model de nació vertebrada democràticament, respectuosa envers el principi de subsidiarietat: allò que pugui fer la instància inferior que no ho faci la superior. Una força immensa que representava el millor de la nostra nació i la veritable salut d’un possible Estat català. Una força immensa que tan sols amb Déu i ajut pogué ser neutralitzada. La neutralització d’aquesta força orgànica, vital, natural, a més d’una enorme malversació del patrimoni nacional constituí un indubtable genocidi. Acuso de genocidi els que l’anirien neutralitzant. Ho van començar a intentar —a part el franquisme— Tarradellas, amb cartes desqualificadores, i els comunistes, mitjançant el seu intent de supeditar l’Assemblea a la Junta.

Diumenge, 8 de setembre

Jo no hi era. No en sé els detalls. La força pública es desplegà espectacularment, fins i tot per les teulades. Un helicòpter reforçava l’operació. Es van escorcollar les cases veïnes sense cap permís judicial. Com en el cas dels 113, el fet generà un devessall d’adhesions i augmentà la popularitat de l’Assemblea. Els estaments eclesiàstics tornaren a reclamar al nou governador civil de Barcelona (5-6-1974), Rodolfo Martín Villa, els drets de reunió i d’associació. La delegació de l’Assemblea a Sabadell acusà l’alcalde de complicitat. En tota aquesta operació Martín Villa va fer un paper ambigu. Anà a visitar el cardenal Jubany i després negà que haguessin parlat del que van parlar. La policia, en comunicats interns, dubtava de la fidelitat del governador al règim. Un altre indici de la divisió entre aperturistes i franquistes. El secretariat de la comissió permanent de l’Assemblea va emetre un comunicat on deia: «Malgrat les paraules “d’obertura”, el govern Arias ha seguit en realitat la mateixa política que els governants anteriors».

Cinc dies després d’aquestes detencions (13-9-1974), «a les 14.30 esclatà a la cerveseria madrilenya Rolando un artefacte bastant potent instal·lat a l’entrada del local, que ocupa el núm. 4 del carrer del Correu, davant per davant de la façana lateral dreta de la Direcció General de la Seguretat de l’Estat, a la Puerta del Sol. En produir-se l’explosió hi havia unes 30 persones, i 300 més es trobaven menjant en un restaurant annex anomenat El Tobogan; 11 en van resultar mortes i més de 70, ferides. En relació amb l’atemptat, obra d’ETA-militar, van ser detinguts Genoveva Forest, Eliseo Bayo, Lidia Falcón i M. Paz Ballesteros». En el centre neuràlgic de la seguretat de l’estat i en el centre geogràfic d’Espanya, la Puerta del Sol. Si algú volia intimidar el règim després de l’atemptat de Carrero Blanco no es podia imaginar un cop més encertat.

Els fets presenten un grau tan alt de complexitat que no és fàcil proposar una hipòtesi explicativa. Intentem-ho, però. El règim manifestava una total desorientació. De seguida digué que els culpables eren ETA-militar i… els comunistes. Entre els detinguts no hi havia cap nom basc. Però Genoveva Forest ho sabia tot sobre l’atemptat de Carrero Blanco. I els comunistes negaren immediatament la seva participació encara que Genoveva Forest havia anat molt a Cuba i María Luz Fernández Álvarez, una altra detinguda, treballava a l’ambaixada cubana. Una declaració dels grups de no alineats de l’Assemblea de Catalunya amb data de 3 d’octubre de 1974 manifestava que «mentre no se’ns donin proves definitives i irrebatibles, rebutjarem les actuacions i les inculpacions de la policia, en concret del director general de Seguretat, José Sáinz González, el qual ha atribuït públicament i de manera no provada les responsabilitats del fet a suposats militants d’ETA i del Partit Comunista d’Espanya; els dirigents d’aquestes organitzacions han desmentit rotundament i públicament les acusacions» (Declaració davant l’atemptat de la Cafeteria Rolando de Madrid).^[105]

L’acusació contra els comunistes semblava un contraatac del règim davant la constitució de la Junta Democràtica. O una pista intencionadament falsa. Tot el món polític de la clandestinitat sabia que el grup de Genoveva Forest i Alfonso Sastre feia poc que havien trencat aparatosament amb els comunistes i havien anat a parar a l’altra banda. Però la gent del carrer ho ignorava. González-Mata^[106] afirma que la CIA-DIA participà en l’atemptat de la cafeteria Rolando. M’inclino a creure la seva asserció.

Em tocà viure molt de prop l’afer. Immediatament van detenir al País Basc José M. Arruabarrena Esnaola, Tanke, i envoltat de formidables mesures de seguretat el van portar ferit a l’hospital-presó on jo m’estava (15-9-1974), després de llargs interrogatoris a Madrid. També a l’octubre vingué a parar a l’hospital penitenciari César Fernández Fernández, pare de Mari Luz, una de les detingudes, «desfet, al caire de la bogeria». «És tan complicat el seu cas», vaig escriure en el meu diari, «que no consigno res per escrit, no fos cas que algú ho aprofités en qualsevol sentit». Les seves confidències, gairebé sense que ells se n’adonessin, van anar dibuixant una hipòtesi explicativa.

Copio del meu diari de presó:

En el diari no vaig posar gran cosa més. No volia comprometre ningú en aquells temps perillosos. Avui, a distància, puc dir alguna cosa més. Mesos abans el grup de Genoveva Forest havia trencat definitivament amb el carrillisme. Així, l’atemptat no tenia res a veure directament amb el comunisme. La impressió que tinc és que aquest grup radical va entrar en contacte amb agents nord-americans interessats a afavorir una major liberalització a l’Estat espanyol. La cobertura: els antics contactes amb Cuba. «Que el comunisme es carregui el mort». Però m’havien dit que per mitjà d’una llibreria de Ciutat de Mallorca rebien ajuda financera nord-americana. Així podien organitzar-se, comprar pisos a Madrid i armes i explosius a països de l’Est o de l’Oest. I tot això, potser ja des de l’atemptat de Carrero. També sembla que van entrar en contacte amb ETA o amb una facció d’ETA oberta a l’ajuda occidental (França no concediria l’extradició a l’Estat espanyol dels inculpats en l’atemptat de Carrero). Es deia que en l’agenda d’Arruabarrena hi havia escrit «2.45-3.15 cafeteria Rolando» el dia 13 de setembre de 1974. Però aquest full de l’agenda no figurava entre les proves! Arruabarrena estava tranquil. Deia que ell no en sabia res i que d’altres l’havien volgut implicar. Afirmava que no es movia fora del País Basc.

Dades sorprenents; només Forest sabia on era el xalet de la Sierra freqüentat per etarres. La policia, que interrogà Arruabarrena abans de la detenció de Forest, ja ho sabia. Arruabarrena i Forest van coincidir a la comissaria. Segons el primer, Genoveva Forest, que després al·legaria tortures, va ser tractada amb guants de vellut. I després gaudiria de privilegis a la presó de dones de Yeserías. Disposava de màquina d’escriure per posar en escrit la seva versió de tot plegat amb vista a una futura publicació.

Arruabarrena fou repetidament excarcerat en contra de la llei per tornar a ser sotmès a interrogatori. Quan tornava, sempre em deia sorprès:

—No s’interessen per ETA, només em pregunten si conec el policia que està connectat amb ETA.

Altres coses sorprenents: sembla que damunt el bar Rolando hi havia un arxiu de la policia que no cabia a les dependències centrals i que va ser retirat uns dies abans. També es deia («Cambio 16») que uns policies sabien que hi hauria l’explosió i altres no. Naturalment els del primer grup, els que estaven avisats, es van salvar tots. No hi eren. I no ho impediren. Suposo que José Sáinz ho sabia. Connexió Forest-Sáinz? Intentà derivar tot l’assumpte, confusionàriament, cap a la hipòtesi absurda d’una autoria de la policia de dretes. És cert que Blas Piñar i quasi segur que José Antonio Girón de Velasco van haver de complir arrest domiciliari. Cap al 8 d’octubre les autoritats van començar a dubtar de José Sáinz.

Totes aquestes observacions van confirmant la hipòtesi de les dues policies enfrontades. A parer meu, i a diferència del carrerazo, l’explosió del carrer Correo no va ser obra directa d’ETA sinó del «grup Forest» amb el suport de forces d’acció directa «nacionals» i internacionals anticomunistes i antifeixistes: l’extrem centre. No excloc la possible col·laboració d’una ETA força més realista que no ens pensem. Sembla, doncs, un altre capítol de la guerra calenta i expeditiva però encoberta entre el trilateralisme i el franquisme. És molt possible que el «grup Forest» intentés actuar seguint els seus propis designis tot utilitzant les altres forces interessades, que al seu torn creien instrumentalitzar el «grup Forest». Una bella joint venture.

Juan Carlos, que s’havia eclipsat, tornà a aparèixer, tenia recepcions i presidia inauguracions. «Els periòdics troben urgent la formació de partits de centredreta per evitar una imaginada victòria comunista futura, com passa a Portugal».^[108] Finalment les pressions van fer que al desembre el govern aprovés la Llei d’Associacions Polítiques. Però al setembre Franco donà la sorpresa de recuperar els poders que havia cedit al príncep. La tensió entre les dues forces oposades augmentava.

Dijous, 1 d’octubre

La decisió anunciada en aquesta carta marcava un tombant de la meva vida. Havia reflexionat, i em semblava que davant l’enduriment del sistema i els jocs interessats i poc responsables del sector més fort dels dirigents de l’oposició calia, tot calibrant l’exigüitat de les meves forces i les dels meus amics, concentrar la punteria en un blanc reduït però fonamental i decisiu. Cercava el centre de gravetat del règim per donar-hi un cop sec i efectiu que li fes perdre l’equilibri. De vegades en política es donen molts cops, però lluny d’on cal.

El centre de gravetat d’un cos és aquell punt que costa més de moure perquè s’hi situa el punt d’aplicació de la suma resultant de totes les forces del cos. Però quan es mou tot es desgavella. Això ho saben els físics, els judoques… No sé si ho saben els polítics. De vegades sembla que no.

Vaig arribar a la conclusió que el centre de gravetat que calia tocar per fer tombar l’estaca del sistema era la consecució de l’amnistia general.

Jacint Humet, president de la Federació de Pares i membre de Trobada d’Entitats Cristianes, diria: «S’ha tocat la fibra sensible, vital per al futur del país».^[109] Entesa com la supressió de la repressió que s’exerceix en el moment de concedir-se, sol ser la porta obligada de totes les transicions històriques del totalitarisme a la democràcia. Suspèn l’aplicació de la legislació imperant. Evita odioses revisions i obre un camí planer a una nova legislació per al futur. Esborra un sistema equivocat i deixa la pissarra neta per començar a escriure amb dretura. «Ara», òrgan central del Front Nacional de Catalunya, al gener de 1975 deia: «Tinguem-ho ben clar: l’amnistia és el final de la repressió; l’amnistia és el final del règim». Degué ser per totes aquestes causes que el règim s’oposà amb una tenacitat de ferro a la concessió de l’amnistia.

Ja al maig, la desena permanent proposava: «Intensificar la mobilització i la lluita a favor de l’amnistia general de tots els presos polítics, exiliats i represaliats». També hem vist com Justícia i Pau iniciava una ambiciosa i rigorosa recollida de firmes que havia de presentar a Vicent Enrique i Tarancón perquè ell, al seu torn, la fes arribar al cap de l’estat.

Es recollirien 160.000 firmes! Però Mns. Enrique i Tarancón no va gosar elevar-les a qui podia concedir l’amnistia! Això també era una greu traïció! Jo n’estava indignat. A primers de gener, quan ja havia començat la vaga de fam, uns angelets em van passar per sota la porta una nota escrita en lletra menuda que deia: «La comissió nacional Justícia i Pau ha renovat per escrit al cardenal Tarancón l’exigència de transmetre al cap de l’estat la petició d’amnistia. Si per les raons que fos la sol·licitud no arribés a fer-se, la comisión nacional determinaría la forma de elevar ella misma directamente la petición de amnistía al Jefe del Estado».

Així acaba la nota de l’entrevista que va tenir Ruiz-Jiménez amb Tarancón. La resta deia: «La comisión nacional se ratifica en su decisión de solicitar de la suprema magistratura del Estado la concesión de una amnistía general en favor de todos los exiliados, presos o sancionados por hechos de intencionalidad política o de objeción de conciencia. Igualmente la comisión reafirma su decisión de mantenerse como portavoz a este respecto de la voluntad expresada por 160.000 ciudadanos españoles que con sus firmas y el n° del documento nacional de identidad han respaldado la acción pro amnistía y a la que se han adherido numerosos organismos y entidades».

A l’estiu de 1975, Enrique i Tarancón havia de visitar la Pàgina 173 presó de Carabanchel (7-8-1975) i jo vaig preparar unes preguntes:

No vaig poder formular-les. Se’m prohibí que assistís a la visita.

Mentre, a les presons augmentava la temperatura dels presos polítics. Tots demanen amnistia. Entre reixes hi havia una colla de presos catalans: Carles Garcia Soler, Ramon Llorca López, Núria Ballart Capdevila, Josep Oriol Solé Sugranyes, Raimon Solé Sugranyes. A la Model n’hi havia 35. 1a galeria: 5; 4a galeria: 13; 5a galeria: 10, i 6a galeria: 7.

A la presó de dones de la Trinitat n’hi havia 7. Els presos polítics bascos d’ETA-5a assemblea i d’ETA-6a assemblea es dispararen pel seu compte però separadament, i en successives onades es van anar incorporant a una vaga de fam unilateral per l’amnistia. Dels 200 que eren, 160 entren en vaga de fam entre finals de novembre i primers de desembre. L’onze de desembre 200.000 obrers bascos van començar una vaga en solidaritat amb els seus presos polítics.

«L’equip de “AVUI” [clandestí] se solidaritza amb tots els presos polítics en aquestes festes de Nadal de 1974. Amb el present suplement contribuïm a la campanya en favor de l’amnistia que tots els demòcrates tenim el deure de recolzar».^[110] «Cambio 16», que era legal, insistia molt en l’amnistia. El comunicat final de l’assemblea de bisbes (1-12-1974) demanava mesuradament «una amplia medida de clemencia».

Dimarts, 31 de desembre

Convençut de l’oportunitat però cansat i físicament debilitat, vaig entrar en el gran buit d’una nova vaga de fam i d’una inèdita i difícil vaga d’incomunicació amb els funcionaris de la presó. En el seu tradicional discurs de final d’any, una vegada més, Franco havia oblidat l’amnistia, sord al clam general. El règim encara era prou fort per resistir un any sense rendir-se, tot i que les pressions augmentaven.

Un d’aquells dies, o per dir-ho millor, una nit, em vingué la inspiració d’escriure una carta a Franco. El tractava de tu i m’hi adreçava en català.

El retrat de l’autòcrata i la demanda de ruptura i amnistia eren clars. «En els anys quaranta per aquesta carta t’haguessin afusellat», em van dir. Fernando Arrabal també havia escrit una carta a Franco. I havia hagut d’exiliar-se precipitadament a París. Jo l’enviava des de la presó. Què passaria? No creia que arribés a Franco. Però ales misterioses l’escamparien pertot arreu.

Aquell dia havia presentat la instància al director de la presó amb l’anunci de les vagues.