1977

Dijous, 16 de juny

Senador flamant. Encara que del senat espanyol, costosa figuració més aviat decorativa, senador al capdavall. Un petit «jo Claudi». D’ara endavant totes les portes tancades se m’obririen ostentosament. «Jo, senador». La gent ha vist moltes pel·lícules nord-americanes. Els senadors dels Estats Units són una gent molt influent. Els mitjans de comunicació, a partir d’ara, aniran enganxats a la meva boca. De la nit al matí hauria de saber-ho tot. Hauria de tenir les respostes més lluminoses per a tot. La policia del carrer Entença, davant la presó Model, a Barcelona, on encara romania passà de ser repressora a ser protectora de la meva sagrada immunitat parlamentària. El cap superior de policia em telefonà per comunicar-me que se m’havia assignat una escorta de protecció a la qual cada dia calia comunicar el meu programa d’activitats. No sé si em protegien o em vigilaven.

Ells deien: «Déu ens guard que li passés alguna cosa!». Quan s’acostava alguna manifestació a la presó, els guàrdies, que abans ens escombraven a cops de porra, ara m’avisaven atentament a la bestreta i m’aconsellaven que em retirés per facilitar-los la protecció que em prestaven. Un cotxe oficial del gobernador civil de Barcelona, Josep M. Belloc Puig, em vingué a buscar. El senyor governador volia parlar amb mi. De què? Vaig ser conduït al palau de Governació, al Passeig de Colom. Em feren entrar, tot saltant els controls. L’antesala, plena de persones que esperaven. Em feren passar davant de tothom. El governador em rebé, afable. Ens enfonsàrem en butaques insondables. «Un cafè?». I consumírem tres quarts d’hora en una conversa insubstancial. En acomiadar-me, em digué: «Ja sap que estic a la seva entera disposició. I sempre que vulgui pot venir a prendre un cafè amb mi».

Només em volia apamar directament.

Els rectors «magnífics» de les tres universitats que hi havia aleshores a Barcelona invitaren tots els representants electes a una recepció als recintes que té a la Diagonal la Universitat de Barcelona. Només recordo que Josep Benet arribà tard, esbufegant, amb el seu rostre ascètic, esblaimat i descompost: «Es horrible! Haurem de tornar a començar amb una mera Mancomunitat de diputacions, com Prat de la Riba. De moment res d’autonomia». Ell havia ensumat que Tarradellas demanava a Madrid, d’entrada, retornar al Principat de Catalunya sobre la base provisional dels continguts de les diputacions espanyoles de les quatre províncies regionals. Era tragicòmic. El fet anava realment contra el tercer punt de l’Assemblea de Catalunya (AC), que exigia en la provisionalitat restablir la situació estatutària del temps de la República espanyola de 1931-39.

Però qui pensava, i encara menys Benet, en els punts de l’Assemblea? Jeien trepitjats indignament per terra! La nova realitat postelectoral escombrava sense escrúpols la realitat anterior. Ja ho anirem veient. De seguida disposaríem de la potestat de viatjar gratuïtament amb tren, vaixell i avió per tot el territori de l’Estat espanyol. No se’ns preguntava si el viatge era per raó del càrrec o era un viatge de plaer. Tindrem sous alts i comissions per molts motius. Tants honors i avantatges esdevenen una greu temptació per al seu receptor. El gust de sentir-se Déu! Caldria més senzillesa. Caldria evitar la professionalització política en l’àmbit del legislatiu. Les cambres parlamentàries ja disposen de lletrats pagats responsables de donar forma tècnicament jurídica a les lleis. I a propòsit de qualsevol tema, la cambra paga les consultes als experts pertinents. Jo vaig ser un repel·lent escrupolós.

Vaig arribar al final de la legislatura sense un ral a la butxaca. Tot ho havia gastat en l’exercici del càrrec. Permeteu-me que a l’inici d’aquesta tercera part us presenti els nous protagonistes en l’escena del Principat (les dades, extretes dels diaris, no eren encara les oficials):

Molta gent de tots els Països Catalans es dol de no poder votar-me a mi, car els en priva llur pertinença a zones electorals diferents de la meva. Teresa Comas Andreu i Josep Lluís Carod Rovira se me’n lamenten des de Tarragona. Jaume Rodri, en l’acte de cloenda del palau blaugrana diu: «Xirinacs ha sortit senador segons llei per la província de Barcelona, però per a nosaltres ho ha estat per Catalunya».^[613] D’enllà també canta l’alegria. Origen: Madrid. Destí: Puerta prisión Modelo. Barcelona. Telegrama de Mariano Gamo: Tu elección nos hace a todos ganadores. I Fernando Arrabal, des de París, em telegrafia:

L’editorial de la revista Canigó avaluava: «És evident que ell és, de tots els qui han obtingut un escó, el que ha assolit els vots més populars, més autèntics. Un independent, sense aparells organitzatius, amb escassos cèntims, amb una campanya modesta, ha assolit un dels quatre escons al senat en litigi. I en aquest cas podem afirmar, sense que ningú no ens desmenteixi, que ha rebut els vots més significatius: els del reclam de l’amnistia i de la llibertat de Catalunya».^[614]

La meva campanya electoral costà 6.702.954’35 milions de pessetes. Per haver guanyat em correspongueren 8 milions, que foren destinats en la major part a sufragar les despeses de la campanya. La resta s’esmerçà íntegra en les campanyes sobre la nova Constitució espanyola, l’Estatut, les eleccions espanyoles i les autonòmiques del Principat. L’Entesa dels catalans rebé 75 milions. PSOE-PSC-C a Catalunya, 52. CDC-EDC-PSC-R, 31, com UCD i com el PSUC.^[615] És una injustícia antidemocràtica que només es financin els polítics guanyadors. Els perdedors, carregats de deutes, ja mai més no es podran presentar a la contesa electoral. La legitimitat d’una democràcia es mesura en bona part per la possibilitat que el petit arribi a ser gran. Aquest finançament injust i la llei d’Hondt que lleva vots als petits per lliurar-los als grans són clarament lesius dels drets democràtics fonamentals.

Si des de Madrid em felicitava el company de presó Mariano Gamo, des de Montlouis sur Loire el president Tarradellas em féu arribar el següent telegrama: «Rebeu cordial enhorabona vostra elecció confio serà positiva. Ràpid restabliment Generalitat molt agraït afectuoses salutacions». I el 19 de juny m’enviava des de Saint-Martin-le-Beau, del seu puny i lletra, la següent missiva: «Estimat amic: sapigueu que segueixo fermament el vostre combat per tal de fer triomfar els vostres anhels nobles i generosos, que estic segur que Catalunya comparteix. Una vegada més permeteu-me expressar-vos el meu desig que vegeu realitzats els vostres ideals. Us abraç ben fort. Josep Tarradellas».

L’amnistia no havia estat concedida. Només érem elegits representants aquells que la llei de Franco permetia de presentar-nos a candidats. Fora dels actes a què jo havia d’assistir per raó del càrrec, vaig decidir de romandre davant la presó Model de Barcelona en demanda d’amnistia. Ja feia més d’un any i mig que hi romania cada dia durant dotze hores per aquest motiu. «Uns quinze funcionaris de la presó Model, de Barcelona, s’entrevistaren ahir al carrer d’Entença amb Lluís M. Xirinacs. El felicitaren per haver assolit l’escó del senat i li van fer avinent llur desig d’amnistia total i de col·laborar en el millorament de les institucions penitenciàries».^[616]

Aquest dia escrivia en el meu diari:

Divendres, 17 de juny

Pretenc alertar el Secretariat de l’Assemblea de Catalunya amb el següent comunicat:

Aquest mateix dia, Joan Reventós (PSC-C), capdavanter de la llista guanyadora, havia fet unes declaracions programàtiques. Com a punt aparentment positiu i en el fons negatiu: «El nostre objectiu prioritari en aquest moment és conquerir la democràcia per a Catalunya, i això vol dir el restabliment de la Generalitat i els principis i institucions de l’Estatut d’autonomia del 1932». Són paraules calcades del tercer punt de l’AC. L’objectiu prioritari no és, evidentment, la independència del Principat. Els Països Catalans ni s’esmenten. I, contra el tercer punt de l’Assemblea, la democràcia per a Catalunya no serà l’exercici del dret d’autodeterminació com ens correspon si som una nació. L’Estatut havia deixat de ser per a ell un pas previ, com deia el punt esmentat, per esdevenir la finalitat única.

Com a punt positiu, ja ha fet gestions «per entrevistar-nos amb les més altes instàncies de l’Estat, el rei d’Espanya i el president del consell de ministres, per veure si accepten les bases per a una negociació, i la decisió de convocar una assemblea de parlamentaris». Si som una nació, cal anar al cap de l’Estat. Si som una nació, els nostres parlamentaris tenen sobirania pròpia i poden constituir-se en [una?] assemblea per decidir. Els dos elements principals de la seva estratègia són «aquesta Assemblea de parlamentaris» i «que no hi haurà Generalitat sense tenir el president Tarradellas».

Com si fos a punt d’oblidar-se’n, al capdavall de les seves declaracions afegeix: «En aquest procés hi ha un element que cal tenir en compte, la mobilització popular, que ara per ara no pot fer-se servir, i sí, en canvi, la negociació. La mobilització popular hi serà, en tot cas, en el moment oportú».

Immediatament, Josep M. Triginer (PSOE), espantat per aquestes paraules tan agosarades (?), cuita a matisar: «El procés, el farem de forma responsable; no volem caure en la insurreccionalitat, però sí que volem anar al límit de possibilitats».

El cronista E. A. Moliné ens avisa clarament: «Aleshores es plantejarà l’oposició [entre la] voluntat del poble [i les] raons de procediment».^[617] Diríem: refer la nació des del poble català o des de la legalitat espanyola. Dret o concessió.

Josep Benet declararia, l’endemà: «Cal que l’Assemblea continuï com a òrgan unitari, mobilitzador en esguard d’aquells punts en què tenim consensus… Si les eleccions del dia 15 de juny a Catalunya han donat aquest resultat, i a Madrid uns altres, és perquè ha existit l’Assemblea. Han estat molts anys de sembra…».^[618]

Però la collita es va perdre. Es desaprofità el primer moment de la sorpresa. La por paralitzà els nostres líders. Malgrat la ponderació de què sempre fan mostra, els periodistes Batista i Playà comenten: «El que va passar durant els quinze dies posteriors a les primeres eleccions democràtiques quedarà com un tema permanent d’estudi i conjectura. Amb la informació de què es disposa, molts analistes, especialment des de posicions d’esquerra, han acusat de tebiesa l’actitud dels socialistes catalans després de la seva victòria. Què hauria passat si haguessin exigit al carrer la restitució immediata de la Generalitat?».^[619]

El vicepresident —militar!— del govern espanyol Manuel Gutiérrez Mellado, el 14, dia de reflexió abans de les eleccions que en un règim democràtic es prohibeix donar consignes, per tal d’espantar l’electorat i els polítics de l’oposició, tant catalans com bascs, avisà per ràdio que l’executiu no consentiria que la vida ciutadana «fos alterada per grups que realitzessin actes de força o intentessin situacions de fet anticipant decisions que només correspondrien a les futures corts».^[620] Ni el govern de Madrid, ni Tarradellas —«vaig deixar molt clar que no volia aventurismes de cap mena, ni ocupacions del Palau, ni manifestacions estridents, res que ens pogués dur al fracàs, com altres vegades havia passat en la nostra història»—^[621], ni els partits dominants.

El resultat, el fracàs, la collita perduda. L’excés de prudència convertí els nostres líders en traïdors. Entre insurreccionar-se com en els fets de maig de 1934 i supeditar-se com en els fets de juny de 1977, hi havia una tercera via, la de la ruptura democràtica, que, com fa poc Heribert Barrera ha dit i jo més amunt he citat, «no implicava violència, sinó únicament fermesa cívica; la mateixa fermesa que va tenir unànimement l’oposició catalana quan Arias Navarro va enviar Mayor Zaragoza a Barcelona per negociar un simulacre d’autonomia»:^[622] el Consell general de Catalunya.

Dimarts, 21 de juny

Enric Garriga Trullols em fa arribar les següents paraules sobre els resultats electorals:

«Crec que som molts els que creiem que el resultat de les eleccions no justifica les editorials triomfalistes aparegudes en Avui: “Els partits catalans guanyen”.^[623] “Ha guanyat Catalunya”.^[624] A la Catalunya central i a totes les terres d’obediència espanyola, segons els resultats electorals, ha guanyat el sucursalisme en un 77 per cent. Com ha dit Víctor Castells:^[625] “Això és greu, molt greu… S’ha equivocat Jordi Pujol en dir que serem un gran país”, ja que per molts anys continuarem essent la principal colònia de Madrid. El nou centralisme “dit democràtic” arriba de la mà de Suárez i de Felipe González. Joan Reventós ja s’ha tret de la mànega una “tercera via” que serà per als Països Catalans una “via morta” sense cap sortida cap a l’autodeterminació. El poble català no vol cap Estatut inoperant, ni cap president hipotecat per als polítics de Madrid. En canvi, els partits guanyadors volen convertir en un fi allò que el poble català vol que sigui un mitjà d’alliberament». I enumera una a una les declaracions sucursalistes dels guanyadors.

En efecte, a Madrid molts havien temut una «precipitada» proclamació de vés a saber què per al dia 16, immediatament després de les eleccions, i alguns diaris espanyols, vistos els resultats electorals al Principat sostenien —com Garriga Trullols— la tesi que l’autonomia no havia estat plebiscitària,^[626] però a Reventós ni se li passà pel cap —cosa que encantà a Madrid— de convocar directament l’Assemblea de parlamentaris i demanar una votació d’autodeterminació, com farien a l’est d’Europa en llur moment Lituània, Estònia, Letònia, Eslovènia, etc. Inicia sense dubtar el llarg camí de les negociacions.

Ell, Triginer i Martín Toval van anar ahir a Madrid a veure Suárez i el rei d’Espanya, per aquest significatiu ordre que indica la subjecció que acceptaven, i els digueren: «els exposem el nostre desig de convocar l’Assemblea de parlamentaris sota la presidència de Josep Tarradellas per tal que en sorgeixi un consell d’unitat, amb Joan Reventós de conseller en cap, capaç de negociar amb Madrid la restitució de les institucions autonòmiques». Abans de fer el mínim acte de sobirania, cal demanar-ne el permís a un president espanyol provinent del falangisme i a un rei triat per Franco! Des de Madrid no «concedirien» cap Estatut si no era dins el marc d’una constitució espanyola. Això féu veure a Madrid la conveniència de no perdre gens de temps resistint-se a preparar una constitució.

Però, afegeix el comentarista: «Allò que ningú no sap encara és com acabarà la proposta aprovada en la segona sessió de l’Assemblea de Catalunya, el passat 29 de maig, amb el vot del PSC-R, tot i que no del PSOE, ni del PSUC i amb l’abstenció de CDC i UDC (tot i que FNC i PSC-R votaren a favor), segons la qual en aquesta Assemblea de parlamentaris hauria d’estar representada també l’Assemblea de Catalunya. Les darreres propostes reserven la representació als diputats i senadors elegits exclusiva i excloentment».^[627] Potser per apaivagar els ànims, els socialistes proposen «convocar per a la setmana vinent una gran manifestació ciutadana, de forma pacífica, abonada per totes les forces polítiques catalanes, que reivindiqués les institucions autonòmiques de Catalunya».^[628] A veure si callen aquests incordis de l’Assemblea de Catalunya!

El dia abans, els socialistes havien sortit amb cares llargues de l’entrevista amb Suárez, segons informadors madrilenys. Exposar a Suárez l’estratègia a seguir abans d’exposar-la al rei d’Espanya era un acte de servitud governativa impropi dels representants responsables d’una nació que exigia una consideració de rang estatal; era, a més, picar ferro fred, perquè Suárez mantenia el despit del fracàs del seu partit en les eleccions del Principat, i era, finalment, una ingenuïtat perillosíssima, com es veurà, perquè ensenyava a la bestreta les pròpies cartes a l’enemic, que prendria mesures d’urgència per contrarestar-les. Suárez es reservà temps per a respondre. Ací el greuge ja no era contra Jordi Pujol, que distancià Josep Tarradellas dels polítics de l’interior durant tot l’any anterior a les eleccions. Ara, després de les eleccions, Pujol havia passat a ocupar un discret tercer lloc en la política catalana.

Sembla que el PSC-R, endut pel característic oportunisme d’un Josep Verde Aldea, volia abandonar la coalició i junyir-se al carro dels vencedors. La primera responsabilitat política sobre la defensa de la causa nacional fou dels socialistes i la segona dels comunistes. Reventós convocà la primera Assemblea de parlamentaris per al dissabte 25 a la seu de l’antic parlament del Principat, perquè el rei d’Espanya li n’havia donat permís. Va convocar-la a corre-cuita. Cedí a les pressions de gent del seu propi partit, dels comunistes i dels convergents: aquesta vegada, encara, no presidiria Tarradellas!

«Si de cas, ja presidirà la segona», diria alegrement Reventós. Qui és ell per decidir la presidència de Catalunya? Dóna un temps preciós perquè la UCD pugui maniobrar segons els seus interessos. Reventós diu que avui mateix no ha pogut informar Carles Sentís, de la UCD, Sentís era a Madrid confabulant estratègies amb Suárez. Cañellas també anava a Madrid d’amagat. I CDC i PSUC continuaven a no veure Tarradellas com president de l’Assemblea de parlamentaris.

Dels greuges que es derivarien d’aquestes divisions Josep Benet acusarà únicament Tarradellas. Es, també, cert que Tarradellas no s’acontentà amb un passaport per presidir només una Assemblea de diputats i senadors a Madrid. Volgué retornar com a president de la Generalitat. Però aquesta condició més aviat l’honora. De tals greuges, cal considerar-ne, com a primera responsable, la feblesa dels socialistes.

En canvi, l’Assemblea de Catalunya, esperonada pels esdeveniments, convocà la seva tercera sessió plenària. Però, ai las!, tingué lloc diumenge, dia 26, després de la primera sessió de l’Assemblea de parlamentaris per imposició dels partits majoritaris, amb la qual cosa s’incomplí en aquesta segona assemblea allò pactat en la segona sessió de la primera. Així va anar-se configurant la nostra galdosa democràcia. L’ordre del dia seria el següent: 1) Situació política després de les eleccions. 2) Propostes d’adequació de l’AC a la nova situació. I 3) Concreció dels acords amb l’Assemblea de parlamentaris.

El comentarista R. M. P. especula: «S’apunta que, un cop constituïda l’Assemblea de parlamentaris, l’AC seria l’organisme que li atorgaria la força i el suport del poble. Aquest caràcter d’òrgan de presència del poble a l’AsP derivaria del fet que l’AC continua essent l’organisme on es recullen les veus populars que no tenen accés a la representació parlamentària».^[629] De dissolució de l’Assemblea ningú no en parla, però és en la ment de tothom.

Els partits guanyadors majoritaris ja han han dictat sentència in pectore. Cal anar a Madrid amb la pretesa correcció característica de la democràcia més formal, sense cap element coactiu, ni cap via extraelectoral o de participació directa. A l’estil «europeu». A tot estirar, una manifestació i prou. Cap pressió permanent. ¿Ingenuïtat o donar-se al diable, és a dir, acolloniment?

Dimecres, 22 de juny

A les nou de la nit, en el Palau Blaugrana 2 —Avinguda de la División Azul!— tingué lloc un acte d’agraïment a tots els col·laboradors de la campanya electoral «Xirinacs al senat». La sala, de gom a gom: unes 3.000 persones. A fora esclatava una tempesta espectacular. A dins es respirava la victòria.

Intervingué en primer lloc Jaume Rodri, que en féu la presentació. «Afirmà que tots aquells que havien votat Xirinacs havien votat per l’abolició de la pena de mort, per l’amnistia total, per la no-violència, per l’abolició de la tortura i per la dignitat de Catalunya i de tots els pobles d’Espanya».^[630] Josep Camps Aleu féu la crònica de la campanya. Josep Dalmau exposà el contingut de la campanya i féu abans la història de les arrels de la candidatura: les vagues de fam, la candidatura al Nobel, etc. Jaume Ramonet valorà la feina feta. Maria Runge «considerà que el fet que d’un any ençà la gent fes pinya al voltant de la Model esperant la sortida dels presos ha determinat que el carrer d’Entença perdés la seva tristor per esdevenir la Plaça del Poble, d’un poble solidari que sap pel que lluita: per l’amnistia total».^[631]

Es llegí un comunicat de l’Associació de familiars i amics dels presos polítics de Barcelona. També es llegí el missatge del president Tarradellas: «Avui, més que mai, em dol de no poder estar al vostre costat per mostrar-vos la meva solidaritat amb vós… Estic segur que sabreu continuar per aquest camí fins a redreçar Catalunya i fer-la lliure».^[632] S’adheriren a l’acte ERC, JERC, ENC, EC, CUPS, PTE, ORT, PORE i MUM.

Després jo vaig agrair a tothom l’esforç fet: «Una colla de voluntats s’han concentrat en la meva persona i el meu mèrit ha estat d’obeir-vos contínuament». La diferència abismal entre pertinença popular i populisme és la que separa el fet de respondre a l’interès del poble i el fet de servir-se’n. «Ens convé anar tots units i aconseguir que tots els senadors de Catalunya formin un bloc unitari, que es faci l’Assemblea de parlamentaris i que sigui presidida pel president Tarradellas, que l’AsP i l’Assemblea de Catalunya no es barallin i vagin juntes i unides, i també cal que es respectin totes aquelles opcions que han quedat a la cuneta».^[633] Tancaren l’acte el conjunt de música vocal Els Esquirols i la coral Montserrat, de Terrassa.

La secretaria del senador s’establí al primer segona del número 75 de l’Avinguda de Mistral per gentilesa de Maria Dolors Planas en l’antiga escola del seu marit ja difunt, Josep Civit, gran lluitador per les llibertats dels catalans. Hi treballaren, per amor a l’art, tota la legislatura, ardidament: l’advocat Elies Rogent, Jaume Ramonet, Núria Voltes, Vicenta Alcover, Joana Amorós, Llorenç Flos, Lluïsa Pons, Montserrat Xordà, Anna Nortes, Josep Tallada, Manel Vidal, etc.

Dijous, 23 de juny

Ahir a la tarda agafaven el tren Barcelona-París Frederic Rahola, delegat del president Tarradellas a l’interior i l’enviat especial del diari barceloní de la tarda Catalunya Expréss Albert Arbós. La moderació adoptada per Rahola, prou moderat ell mateix de natural, deixava entendre tanmateix al periodista que li estirava la llengua que els resultats de les consultes sobre l’estratègia socialista a propòsit de la recuperació de les institucions nacionals —ell i Reventós s’havien repartit la tasca d’adreçar-les a CDC, EDC, PSC-R, PSUC, ERC, UDC, CC, UCD i AP— eren molt ambivalents; deixaven massa interrogants oberts. Josep Tarradellas, pel seu compte, també anava a París des de Saint-Martin-le-Beau; hi arribà a les onze de la nit i s’hostatjà a l’hotel Mont Thabor. Els digué: «Em fa por que la gran victòria que ha aconseguit Catalunya en les eleccions no la perdem a casa nostra mateix».^[634]

Avui a les deu del matí ha arribat a Orly la delegació dels socialistes de Catalunya (Francesc Ramos, del PSOE, i Jesús Salvador, del PSC-C), encapçalada pel primer diputat Joan Reventós.

La densa reunió de treball es realitza en un dels tres restaurants de l’aeroport parisenc. Tarradellas és assabentat de la via tortuosa —i jo dic: feble; els socialistes són els únics tous d’aquest drama— que emprenen ells per tal de comptar amb totes les formacions polítiques guanyadores. Però això fa palès al president, també, l’enemistat política que li professen el Pacte per Catalunya i el PSUC. «A Tarradellas també li preocupa —diu el periodista enviat— una sèrie de reunions secretes i viatges a Madrid que des de fa dies es duen a terme. Li preocupa que tot plegat no acabi afeblint Catalunya i li faci perdre força». Tarradellas no presidirà, doncs, la constitució de l’Assemblea de parlamentaris dissabte… i començarà a consumar-se la nefasta divisió entre Tarradellas i els parlamentaris catalans elegits per a les corts de Madrid: una guerra civil «freda» entre polítics catalans que consumarà la nostra derrota davant Madrid.

A les sis de la tarda retornen a Barcelona en avió els socialistes. Tarradellas menja per sopar pernil, entrecot, un tros de pastís, dues cerveses i un cafè. No havia pres res des de les deu del matí. «Tot just havia fet l’últim xarrup de la tassa de cafè, l’avisaren que a l’altre costat del telèfon l’esperava Carles Sentís, número u de la candidatura per Barcelona d’UCD». En tornar, de la conferència, Tarradellas es tanca a deliberar amb Rahola fins a la matinada.

Divendres, 24 de juny

Convocada per mi, se celebra una reunió dels grups polítics extraparlamentaris. Són invitats el Col·lectiu d’Acció No Violenta (CANVI), el Moviment Comunista de Catalunya (MCC), el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), l’Organització Revolucionària dels Treballadors (ORT), el grup de No Alineats de l’AC (NA), una agrupació de comarques (CO) i el PSAN provisional (PSAN-P). El Partit Carlí i el Moviment d’Unificació Marxista, que no hi assistiren.

Havien donat suport a la meva candidatura, havien estat marginats electoralment per un cúmul de mesures subtils poc democràtiques, i ara calia que jo, en una posició de pont tan peculiar entre els parlamentaris i els extraparlamentaris, els escoltés.

Salvador Casanova (CO) de Granollers, davant la negra nuvolada que amenaçava l’AC en la seva propera tercera sessió, demanava que les delegacions es presentessin amb un mandat ample per fer-la més operativa. Recomanava potenciar la creació d’assemblees democràtiques.

Santos Hernández (NA) digué: «Com voldríem que juguessis, Xirinacs? Integra’t a l’Assemblea de parlamentaris. Integra’t a l’Entesa dels catalans. Informa’ns de l’Assemblea de parlamentaris». Ell manifesta que la proposta preparada pels No Alineats a la tercera plenària ha quedat massa tova.

C. Matheu (MCC) és pessimista. «La cosa té mal aspecte. Porten una política de matar l’AC. Ve de lluny ja això d’anar congelant les assemblees comarcals. Ara s’ha agreujat el procés. Es porta una política desmobilitzadora. El PSUC no vol mobilitzar. El PSC-C hi té poc interès. No han negociat seriosament amb Madrid. Hi han anat sense trumfos a la mà. Creiem que cal mantenir l’AC. Caldria que l’Assemblea de parlamentaris aconseguís la derogació del decret de supressió de l’Estatut de 1938. Cal el retorn de Tarradellas. Cal redactar el nou estatut des del marc del de 1932. I cal plebiscitar el nou abans de dur-lo a Madrid».

Exigeix cinc condicions irrenunciables:

1. La concessió de l’amnistia total.
2. L’aprovació del nou Estatut.
3. La legalització de tots els partits sense exclusions.
4. L’Entesa dels catalans ha jugat a l’Assemblea i ha jugat amb ella. Benet negà la proposta de candidatura unitària de l’AC. Que l’Entesa reti comptes a l’Assemblea de C.
5. Un termini curt per a les eleccions municipals.

Jordi Moners (PSAN) està d’acord amb els cinc punts de C. Matheu. Creu que l’Assemblea de parlamentaris sola serà un zero a l’esquerra, un òrgan de la política espanyola o s’estavellarà contra Madrid. El triomfalisme de Reventós esdevindrà un fracàs. Cal controlar aquest grup legal. No es parla d’eleccions al parlament de Catalunya. Informa d’una reunió de l’organisme consultiu de Tarradellas convocada per Heribert Barrera, on s’explicaren els diputats elegits dels partits.

Victòria Armendaris (ORT) s’adhereix als cinc punts de C. Matheu, però veu difícil llur consecució. Demà veurem el fet consumat d’una Assemblea de parlamentaris que acaba essent el refusat Consell general de Catalunya. Cal procurar que l’AC no mori, amb la lluita en les assemblees de base.

Àngel Colom (CANVI) avisa de no rebaixar cap dels punts esmentats.

Blanca Serra (PSAN-P), davant una observació de Santos Hernández segons la qual el 80% dels representants elegits són membres de l’Assemblea, fa veure que han estat elegits per al parlament espanyol i no pas per a un parlament propi. En això, explica ella, es prenen una falsa representació.

Dissabte, 25 de juny

«El 25 de juny de 1977, després de moltes vacil·lacions i reticències inexplicables d’alguns partits, gràcies sobretot a la voluntat decidida del guanyador de les eleccions Joan Reventós es constituí l’Assemblea de parlamentaris».^[635] Seixanta-tres diputats i senadors. Per la seva banda, a partir d’aleshores els bascs anirien més de pressa i amb més decisió que els catalans. El dia 19 al matí, ja havien constituït llur Assemblea de parlamentaris a la Casa de juntes de Gernika.

A la vigília, s’havien reunit d’una banda els partits amb representació parlamentària per preparar l’Assemblea. Tot restà distribuït, pactat i ben pactat. És una pràctica vil de la democràcia formal de pertot: es fan els debats reals entre uns pocs selectes —oligarquia— a porta tancada i sense testimonis per evitar sorpreses, i després, en els grans Plenaris, es desenvolupa una autèntica litúrgia fictícia de debat parlamentari. Així començava també la nostra democràcia. D’altra banda, igualment, celebraren llur reunió els dotze senadors de l’Entesa dels catalans. Semblantment, l’Entesa s’estrenava amb una altra corruptela antidemocràtica que perpetuaria en totes les seves sessions oficials: al voltant de la taula seien els senadors electes, però en una segona rotllana concèntrica, en una segona fila aparent i en una primera fila real figuraven unes personetes, enviades pels partits, que no hi havien de fer res si el mandat de representació ve dels vots directes del poble i no de les consignes obliqües d’uns partits que havien avançat diners ben d’hora recuperats amb escreix. ¿On és la font de la sobirania: en el poble —democràcia— o en els diners —plutocràcia—? Aquesta vegada, en els partits que, per haver donat suport a l’Entesa, figuraven a la llotja dels privilegiats. Els representaven Martí Torrent, d’Estat Català; Concepció Ferrer, d’ERC; Raimon Obiols, del PSC-C; Carles Cigarran, del PSOE, i Antoni Gutiérrez i Xavier Folch, del PSUC.

Cada cop que els senadors havien de decidir quelcom, els calia mirar a cua d’ull rere seu per veure la cara que hi posaven llurs guardians.

Oferiren als senadors, absents, que no érem de l’Entesa l’entrada a l’Entesa, que formaria així un únic grup parlamentari en el senat espanyol. Però, abans de la nostra incorporació, aquella comissió plenària cuità a elegir una comissió permanent entre els seus, no fos cas que els prenguéssim el poder. La integraven un senador per cada circumscripció: Josep Benet, de Barcelona; Pere Portabella, de Girona; Felip Solé Sabarís, de Lleida, i Josep Subirats, de Tarragona. Dos afins al PSUC i dos, al PSC-C-PSOE. I un representant de cada partit polític… no fos cas que se’ls escapés el poder, als partits! La seu s’establí a l’avinguda Infanta Carlota, avui Josep Tarradellas, números 106 i 108, de Barcelona. En Jaume Lorés n’esdevindria el secretari.

El mateix dia 25, a primeres hores de la tarda, els diputats i senadors ens congregàrem a l’hotel Manila, de les Rambles, a Barcelona. Jo era lluny de totes les conxorxes. N’hi havia moltes. I nerviosisme. Se m’acosta Joan Reventós amb aire de misteri i se m’enduu a part tot agafant-me del colze.

—Xirinacs, m’hauràs de fer un favor. Davant el parlament, al Parc de la Ciutadella, ja hi ha molta gent que ens espera. Quan vegin arribar el diputat Laureà Lòpez Rodó, d’Aliança Popular, inevitablement el xiularan i potser faran quelcom més. Podries dur-lo amb el teu auto? En veure’t a tu, la gent es frenarà.

Vaig assentir-hi. Jo no tenia cotxe, però un amic del Poble Nou, alt com un Sant Pau —semblava un imponent guàrdia de seguretat— me’l deixà i el conduí. Era un cotxe petit. Es formà la comitiva. Impressionant la corrua de cotxes baixant per la Rambla escortada per policies de la guàrdia urbana. López Rodó s’entossudí de seure al davant al costat del conductor —aquesta gent de dretes sempre tant valents!—. Jo anava al darrere. Vaig cercar un tema de conversa adient a un home de l’Opus Dei que havia estat ministre de planificació sota Franco.

—La inflació és un robatori?

—Sí.

—I qui és el lladre?

—El govern.

Val a dir que mentre ell era ministre, amb tants de l’Opus, la inflació fou molt baixa i que, a partir de la defenestració de l’Opus del poder, la inflació no cessà de créixer escandalosament.

—I, se’n confessa, d’aquest pecat?

—No.

—I restitueix, com és el seu deure moral?

—No.

A les cinc de la tarda la processó d’autos oficials tombà pel monument a Colom, tocant al port; i seguí cap a l’Estació de França per entrar en el Parc de la Ciutadella. Els vehicles anaren buidant llur contingut davant l’històric, brut i fins aleshores inútil palau del parlament del Principat. Pels voltants, des de molt abans de les cinc de la tarda, hi havia gent. Ens reberen, joiosos. En arribar el meu cotxe, només veieren López Rodó. Se sentiren xiulets sorollosos i alguns començaren a picar fort contra la xapa de l’auto. La cosa pintava malament com havia previst el bon home d’en Reventós. Vaig saltar de seguida per la porta del darrere, i la gent, sorpresa per aquell acoblament contra natura, inesperat, cessà de protestar i va aplaudir-me.

L’esvaït i equívoc «acte de sobirania» s’inicià a dos quarts de sis de la tarda. Com s’enganya la gent i com ens autoenganyem! Hi havia una gran emoció i una consciència d’esdeveniment històric. Els diputats anaren ocupant uns escons —territoris litúrgicament pactats, els senadors en la darrera fila— que no els pertanyien i per als quals no havien estat elegits, mentre que els antics diputats supervivents, com eren Francesc Viadiu i Joan Casanelles, havien de romandre en una llotja d’invitats…; mentre la pobreta i màrtir Assemblea vagava pels deserts de l’oblit. Creixia la prepotència de la democràcia de delegació damunt la democràcia de participació! Però la feblesa i covardia dels capdavanters del Principat es manifestà, sobretot, en la separació del «gran-absent-per-culpa-de-tots»: el president de la Generalitat de Catalunya Josep Tarradellas. «Matar el pare!», havia sentenciat Freud. La tribuna d’invitats era plena com un ou, esdevinguda insuficient.

D’antuvi, presidien els caps de fila dels partits guanyadors. Es passà llista. Els representants «prengueren possessió» de «llurs escons». I el públic esclatà en aplaudiments, a l’acte respostos pels corresponents dels diputats i senadors. Tot seguit la primera mesa fou substituïda per una mesa d’edat:

Josep Andreu i Abelló (PSC-C), el més gran dels diputats i home històric, de president i, els més joves, Josep M. Riera (PSUC) i Josep Pau (PSC-R), de secretaris. Andreu Abelló pronuncià l’abrandat discurs introductori del cas. Heribert Barrera demanà el retorn de Tarradellas per presidir l’Assemblea de parlamentaris i demanà la reinstauració de les institucions estatutàries arrabassades en un fet de guerra. L’únic que s’oposà al retorn de Tarradellas fou López Rodó. Jordi Pujol, més hàbil que no pas aquest per sortejar Tarradellas, demanà la constitució d’una Comissió permanent i s’apressà a encomanar-ne la presidència a Joan Reventós. La jugada de l’agosarat Pujol fou evitar la formació d’un consell o govern provisional pactat entre el fort Tarradellas i el feble Reventós. Pujol és responsable de l’intent de divisió entre els parlamentaris i Tarradellas. Reventós és responsable principal, per avenir-s’hi.

Ràpidament, en deu minuts de recés!, es fingí concedir un temps per consensuar una comissió que ja era dada i beneïda:

Per exercir l’encara tendríssim dret a parlar, jo vaig prendre la paraula per doldre’m que l’Assemblea de parlamentaris s’hagués format abans que ho decidís l’AC, tal com era acordat; que calia accelerar les negociacions abans de vacances i vaig també demanar que cap diputat o senador no acceptés cap càrrec ministerial a Madrid mentre no ens haguessin tornat l’autogovern. El sempre misteriós Alfons Quintà Sadurní, en entrar m’havia xiulat a l’orella que ja hi havia un segur ministre català per al nou govern de Madrid. Fou ministre de treball Manuel Jiménez de Parga. No van fer-me cas. La meva petició fou hàbilment esquivada per Andreu Abelló: sobre postures personals no es poden prendre acords. No fos cas que s’enfadessin els de la UCD.

Excepte la posició de López Rodó sobre Tarradellas, aquesta fou la declaració oficial aprovada unànimement:

Això és tot el que s’aconseguí que els nostres líders principatins assumissin després de tants anys de lluites! Josep Benet, que no es cansaria fins a avui de criticar l’exigüitat de les conquestes de Tarradellas, no ha dit mai res de l’exigüitat dels plantejaments previs dels seus amics antitarradellistes.

«Visca Catalunya!», d’Andreu Abelló. Els Segadors. Aplaudiments al final. Sortida gloriosa enmig de la pluja. Havia crescut la gent que esperava al carrer. Només López Rodó —a qui gairebé tot l’aprovat li estava bé— rebé mostres d’hostilitat. Ja en el seu cotxe, arrencà inconsideradament. Fregà un jove i rascà altres cotxes.^[636] La UCD, no només no refusaria Tarradellas, ans ja havia posat fil a l’agulla per instrumentalitzar-lo.

Diumenge, 26 de juny

«Com era de preveure —diu Antoni Reig—,^[637] les eleccions han portat a una accentuació de les dificultats internes de l’Assemblea i a una ja real i concreta posada en perill de la seva mateixa existència com a màxim òrgan unitari del poble català en lluita per a la recuperació de les seves llibertats. La divisió no es dóna entre dretes i esquerres, ans entre partits parlamentaris i la resta de forces democràtiques i populars majoritàries dins l’AC. Els primers volen reduir el paper de l’Assemblea a un instrument de mobilització quan els faci falta. Consideren que la política ha de passar únicament i exclusivament a través dels seus escons ja aconseguits a les corts madrilenyes. Els segons creuen que l’Assemblea ha de ser el suport natural i popular dels parlamentaris elegits amb els quals ha de col·laborar en les tasques unitàries que li donaren vida i arrelament popular… Aquest suport popular significa una articulació mútua. Però els partits que les urnes han fet majoritaris no volen saber-ne res de tot això; els convé creure que les urnes els han donat tota la representativitat necessària per actuar sense haver de comptar amb l’AC i que per tant aquesta ha estat “superada”. En la mesura que aquesta no accepta un tal paper passiu els és molesta, i en converses particulars ja diuen que l’AC és morta, malgrat que cap d’ells no gosi escabellar-la».

L’únic costum que romania era el de celebrar la reunió de l’Assemblea en diumenge. Ara es tractava de la seva tercera sessió plenària. En la seu barcelonina del Col·legi d’arquitectes de Catalunya. De 10 del matí a 10 del vespre. Una hora i mitja per dinar. Assistíem uns quants parlamentaris electes: Rossend Audet, Josep Benet, Pere Portabella, Jaume Sobrequés, Joan de Déu Ramírez Heredia (a títol personal), Ramon Trias Fargas i jo mateix. Hi eren presents 78 delegacions i 146 representants.

Tres eren els punts de l’ordre del dia: nova situació política, adequació de l’AC i acords entre l’Assemblea i l’Assemblea de parlamentaris. Una batalla campal impedí passar —en 12 hores!— d’un únic punt.

«El torn de propostes començà amb la lectura per Xirinacs d’una proposta elaborada per diferents grups i partits (MEC, No violents, PSAN, PSAN-P, Granollers, ORT) en la qual l’AC aconsellava a l’AsP intentar aconseguir de seguida uns poders mínims, entre els quals la derogació del decret de 1938, la restauració per decret-llei de l’Estatut de 1932 amb unes petites esmenes»^[638] i el camí cap a l’autodeterminació! Els partits dominants —a proposta de Rafael Ribó— imposaren un text ensucrat de salutació a la nova AsP. També imposaren l’abandó de l’acord de la segona plenària que membres de l’Assemblea formessin part de l’AsP. Hi proposàvem Victòria Armendaris i Empar Pineda, pels grups polítics no elegits; Josep Badia, Jordi Moners i Blanca Serra, pels grups polítics no presentats; Salvador Casanova i Joan Guinovart, en representació de les comarques; Jordi Carbonell i Agustí de Semir com a independents, i Àngel Colom i Ricard Lobo, per les organitzacions cíviques.

El corró dels partits guanyadors que havien tret profit de la minsa democraticitat de les condicions electorals funcionava a cremadent. Catalunya Expréss titulava la seva crònica El principi del fi.^[639] A comarques la defecció dels partits dominants ja començava a fer tancar assemblees.^[640] La impressió era que la sentència de mort de l’Assemblea era ja dictada; encara que no promulgada. «Un clima d’inquietud pel futur de l’Assemblea es respirà durant tota la sessió».^[641] Les representacions dels sectors perdedors de les eleccions proposaren una «comissió estable» per a la col·laboració entre les dues assemblees. Empar Pineda (MEC) i Àngel Colom (CANVI) en foren els esforçats defensors. Significativament en contra, votaren PSUC, PSC-C, PSOE, PSC-R, CDC, UCD, Andorra, Associació d’expresos, JEC i Sant Feliu de Llobregat. Els diaris, tot usufructuant els avantatges del col·laboracionisme, deien que aquesta minoria en l’AC reunia el 80% de l’electorat, sense parar esment que molts dels que els havien votat ho feren per haver estat excloses les seves pròpies alternatives i que el que es votava aquí res no tenia a veure amb el que es votava a les eleccions del dia 15. Dinou representacions se n’abstingueren. Al·legaven no disposar de mandat. I a favor votaren CSUT, EN, ERC, JER, FNC, MCC, BR, MUM, ORT, PCarlí, PSAN, PSAN-P, PSPC, PT, Alt Empordà, Arbúcies, Arenys de Mar, Artistes gironins, Baix Penedès, Calella de la Costa, Comissió proNobel Xirinacs, Comitè d’acció no violenta, Comissió pro retorn del president Tarradellas, Associació catalana de la dona, Gent nacional independent, Girona, Granollers, Joventut Revolucionària, Montgat, No alineats, Nova falç, Premià de Mar, Sant Pere de Ribes, Sant Pol de Mar, Sarrià, Vilanova de la Roca, Vilanova i la Geltrú. Finalment, es determinaren els disset components de la comissió estable, entre els quals es comptaven Victòria Armendaris, Salvador Casanova, Àngel Colom, Ferran Fullà, Jordi Moners, Empar Pineda i Blanca Serra.

«A causa del cansament produït per les llarguíssimes discussions, Xirinacs i el grup del qual era portaveu decidiren retirar la proposta esmentada al principi i quedà oberta l’adhesió a ella per a ser presentada per Xirinacs a l’AsP».^[642] La supeditació a Madrid restà, doncs, ben palesa. Aquesta supeditació anticatalana unia contra natura conservadors, socialistes i comunistes catalans. Una vegada més i vergonyosament des de dintre de casa: España, antes roja que rota! Madrid marcava la manera i el ritme. Adolfo Suárez ho descriu així a uns periodistes de L’Express: «Les etapes finals de l’autonomia a Catalunya i al País Basc només poden ser empreses a partir de la presència, en els centres de decisió, de persones representatives, encarregades pel poble de trobar solucions definitives. Les eleccions acaben de designar aquests homes. És, doncs, ara el moment d’emprendre aquesta tasca amb realisme i eficàcia a fi que no sigui criticada permanentment per aquells que volen regular-la en el carrer, plantejant una alternativa entre la força i el repte. Podran ser trobats alguns acords. Però mantenint la unitat d’Espanya. L’exèrcit respectarà sempre la voluntat del poble, mentre no siguin amenaçades la unitat de la pàtria, la seguretat interior o l’ordre institucional».^[643]

(Cal remarcar que Suárez no parla de voler el famós «cafè per a tots», autonomies generalitzades, com el volgueren AP, PSOE, PCE i alguns sectors d’UCD).

El comunicat final feia així:

Cal remarcar que amb aquest document els partits dominants mercès a unes eleccions trucades obligaven a declarar públicament a la majoria de les representacions de l’AC el lliurament de confiança plena de l’AC a l’AsP, en contra de les conviccions d’aquesta majoria. Així es va anar teixint la gran mentida que avui encara dura. D’entre els partits guanyadors de les eleccions, només ERC, encara no legalitzada, mantenia la fidelitat a l’AC.

D’altra banda, quina importància podien tenir aquests acords quan se saltaven els acords presos a la segona sessió plenària de l’AC, encara no feia un mes? Els partits dominants només acceptaven l’AC quan els era favorable. Tot acord majoritari —en aquest cas 37 a 10 i 19 abstencions—, en aquests darrers temps, fou de fet ignorat per ells, tot i que l’AC representava les persones més qualificades del país. Es configurava la substitució d’una democràcia interna de qualitat per una democràcia externa i manipulada de quantitat. Catalunya seguia essent Espanya, i anàvem passant d’una Espanya dictatorial a una Espanya oligàrquica.

Es respirà una gran tensió al llarg de tot el dia. L’AC era tocada de mort. Comentava Josep Gifreu: «No sols públicament es féu referència a la idea que l’AC havia de “tancar botiga”, sinó que, sobretot, fou en els cercles dels partits “grans” que se sentiren sota voce expressions no gaire esperançadores per al futur de l’AC. Algú digué a mitja veu: “Qui serà capaç de dir clarament que l’Assemblea ja s’ha acabat?”».^[644] I Antoni Reig afegia: «És molt trist que les campanades a mort que sentim per l’AC siguin imputables a les formacions polítiques catalanes majoritàries que, en lloc de la col·laboració entre ambdues assemblees, volen relegar l’AC al racó dels records. Els quatre punts de l’AC encara no són assolits; ¿té sentit matar l’AC? Aleshores tot passaria pels parlamentaris i tot el moviment ciutadà, de comarques, de barris, etc., perdria el paper protagonista jugat durant els últims anys en la lluita per la democràcia i la llibertat».^[645]

De part dels partits dominants, Jordi Carbonell acceptà el tristíssim paper de dissimular la situació. Cantà un gran elogi de l’AC i proposà per a més endavant una quarta sessió plenària per dilucidar la seva funció futura. Allò que potser ningú no s’esperava és que, tot prenent-lo pel mot, vaig entregar allà mateix —i la taula, sorpresa i contrariada, va haver d’acceptar— un document amb un projecte que jo havia preparat per dibuixar aquest incert futur. Molts han pensat simplistament —des d’una democràcia formal, potser l’única que probablement ells concebien— que l’AC ja sobrava. Heus ací la meva proposta intempestiva en el marc d’una democràcia més participativa:

Perduda tota esperança, jo ja havia abandonat l’intent de convertir l’AC en el parlament provisional del Principat.

Dilluns, 27 de juny

Ara toca parlar de l’inici de la tornada del president Tarradellas. Per entendre tot el que seguirà cal veure que per damunt d’innombrables qüestions personals i històriques, d’història menuda, tota l’oposició catalana reconeixia públicament, en 1977, la legitimitat de la titularitat de Josep Tarradellas com a president de la Generalitat històrica del Principat de Catalunya i que tota l’oposició demanà el seu retorn com a president durant la campanya electoral i en la primera sessió de l’Assemblea de parlamentaris electes.

Però immediatament de celebrades les eleccions, com moltes vegades havia succeït abans, es produïren jocs ambigus de moltes de les forces guanyadores, que sembla que no acceptaven en llur fur intern allò que proclamaven en públic. Tarradellas —jo vaig parlar en tres ocasions amb ell en terres de l’Estat francès abans del seu retorn—, a part les seves possibles ambicions o conveniències personals, «es mantingué fidel a la seva promesa de no tomar a Catalunya si no era com a president de la Generalitat».^[646] Això vol dir que calia que Madrid reconegués la Generalitat d’alguna manera, independentment del resultat d’unes eleccions convocades des de Madrid i per a anar a Madrid. Això només té un nom: dignitat catalana. Per això, malgrat molts hipotètics greuges acumulables contra ell, jo defenso Tarradellas. I això no sols no ho reconeixia Madrid. Tampoc, ni nacionalistes ni comunistes catalans. I els socialistes vacil·laven en el dubte bo i anant d’una banda a l’altra. Però veiem-ne els fets, certament sorprenents.

L’endemà de les eleccions, Tarradellas trucà a Carles Sentís, cap de llista d’UCD al Principat, el felicità i li insinuà «que ara podia fer coses, atès que era l’home de Suárez a Catalunya».^[647] Tarradellas ha tingut paciència, no ha interferit en les eleccions, però no pot tolerar que els elegits per representar el Principat a Madrid suplantin la reinstauració de la Generalitat amb una Assemblea, paral·lela a la Institució ja existent, desviada de la seva finalitat democràtica, i que vol prendre-li el lloc en la reinstauració de l’autogovem a l’interior del Principat.

Jo ho havia dit clarament mesos enrere. Com pot Catalunya enviar representants a Madrid si no existeix la Catalunya que els ha d’enviar? La Catalunya que els havia d’enviar, al meu albir era la unió estreta i eficaç de la Generalitat legítima encarnada en Tarradellas i el poble lluitador en l’interior del país encarnat en l’Assemblea de Catalunya. Tarradellas, oficialista, amant d’una democràcia formal, tal com la volien els capitostos d’Occident, reduí l’AC a un apèndix del seu Organisme consultiu. Greu error. Si no l’hagués comès, potser els comunistes no l’haurien combatut tant; potser l’Assemblea no hauria estat dissolta, i hauríem disposat d’una força unitària política i popular irrebatible davant Madrid.

Tarradellas, l’endemà de les eleccions, s’avança als esdeveniments i busca pressionar directament Suárez. Gat vell polític, endevina el despit que allotja el reformador que no ha guanyat a Catalunya, Com dèiem:^[648] «Tarradellas, abrigallat per l’extrema esquerra i refusat pel centre esquerre, acabaria recollit per la dreta!». I recorre a un antic oficial de les tropes mores de l’exèrcit de Franco, ara periodista —avui diríem un «mediàtic polític»— ben situat i amb força audiència, tot i que havia tractat Tarradellas de somiatruites, i cap de llista a Catalunya del partit guanyador a Espanya. Carambola!

Però casualment, el mateix dia 16, el vicepresident espanyol Alfonso Osorio^[649] pregunta a Manuel Ortínez si era possible tomar a engegar l’Operació retorn de Tarradellas ideada per aquest darrer feia vuit mesos.^[650] Ortínez ara aconsella rapidesa. Osorio consulta i al cap de dos dies telefona a Ortínez i li confirma la necessitat d’actuar. Cal que la UCD, amb Carles Sentís al capdavant, capitalitzi l’operació!

Fou Sentís triat per Tarradellas o imposat per Suárez? Quina conxorxa teixien Osorio, Suárez, Tarradellas i Ortínez?^[651] Però Ortínez lúcidament postil·la: «Allò que jo havia plantejat des del primer moment com una operació d’Estat entre la Monarquia espanyola i la Generalitat, entre dues institucions, rebaixava el nivell i es convertia en una operació de govern i en un intent d’operació de partit. La gran modificació era aquesta».^[652] Canvi des de dalt, a l’esquena del poble, com Tarradellas, però digne com ell.

I això es confirma pel que segueix. Ortínez, escrupolós amb la democràcia, no volia actuar a favor de la UCD, contra el PSC-C-PSOE guanyador a Catalunya-Principat. I concerta «una entrevista confidencial amb Joan Reventós en tant que guanyador de Catalunya». Això no ho sabrien els de la UCD, En el seu llibre Ortínez afirma que fou el 20 de juny, però diu, crec que equivocadament, que Reventós visità abans Suárez el 18 i el rei d’Espanya, el 19. Les visites foren el 19 i el 20. En tot cas, abans o després de veure Suárez i el rei d’Espanya, Reventós fou informat i ho fou amb suficient antelació als esdeveniments.

L’entrevista, segons Ortínez, tingué lloc a l’hotel Victòria, de Pedralbes. A més d’Ortínez i Reventós, el primer diu que assistiren per part seva, com a testimoni, el misteriós Alfons Quintà,^[653] que en el primer govern de Pujol seria el primer director de TV3, amb grans protestes de l’oposició, i, per part de Reventós, Raimon Obiols. Massa testimonis perquè fos una entrevista falsa. «Com a guanyadors, creia —diu Ortínez— que tenien el dret de saber l’estat de la qüestió i l’intent de capitalització per part de la UCD. Com a demòcrata, pensava que el partit de la majoria a Catalunya no podia restar-ne al marge. El meu deure era informar-los, i la seva obligació actuar en conseqüència».^[654] Josep Benet acusarà l’operació Tarradellas de conspiració contra l’esquerra guanyadora. Ortínez diu: «Estranya estratègia d’un conspirador contra l’esquerra… Reventós i Obiols van dir-me que ho parlarien amb el comitè directiu del PSC i que ja me’n dirien alguna cosa. Encara espero».^[655] Després Tarradellas es defensaria d’haver anat a parlar amb Suárez i el rei d’Espanya. El primer d’anar-hi havia estat Reventós. I, abans de Tarradellas, Pujol i Roca Junyent anirien d’amagat a parlar amb Martín Villa.

Demanà Reventós a Madrid la reinstauració de la Generalitat? Diu la crònica de Salvador Sánchez Terán que s’havia manifestat contrari al retorn de Tarradellas des de temps enrere: «Reventós sol·licita entrevista a s. m. el Rei i al president del Govern per a formular la reivindicació de l’Estatut d’autonomia i d’una forma molt insistent el restabliment de la Generalitat».^[656] En tot cas només li concediren l’AsP i que la presidís Tarradellas, amb la qual cosa aquest retornava sense el reconeixement de la Generalitat històrica. Tarradellas diria més endavant: «Jo vaig decidir d’anar a Madrid un cop hagueren fracassat els socialistes».^[657] Les coses així, si Tarradellas aconseguia una altra via de negociació, crec que l’obligació dels socialistes consistia en tornar a Madrid de bracet amb Tarradellas. I no ho feren, crec jo, pressionats per nacionalistes i comunistes. Per consegüent, Benet no pot culpar d’això Tarradellas.

Ortínez, el mateix dia 20, després de la reunió amb Reventós, telefonà a Saint-Martin-le-Beau. El president acceptà, de la seva banda, el seu viatge a Madrid, acompanyat de Carles Sentís. Cedir en aquest extrem, fou responsabilitat seva, pressió de Suárez o irresponsabilitat dels socialistes?

El dia 21, Reventós sembla haver oblidat la visita d’Ortínez i, després d’obtenir el «permís» del rei d’Espanya, demanà a Tarradellas de venir, el dia 25, a presidir l’Assemblea de parlamentaris, inconscient (?) col·laborador de la jugada mestra de Madrid i d’altres…: fer venir Tarradellas sense cap reconeixement d’una Generalitat! Tarradellas, com era d’esperar, s’hi negà. No cau en la temptació. Com podia acceptar aquesta sortida descafeïnada i refusar la millor proposta de negociació directa que s’estava gestant amb Suárez, el qual, sempre a instàncies d’Osorio, s’havia tret de la màniga i posat damunt la seva taula de negociacions la carta amagada: «aquella que un dia li va servir el superagent Casinello»,^[658] el novembre de 1976?

El 22 de juny, Suárez, que sabia tot allò que li havia dit candorosament Reventós, reuneix a la Moncloa Martín Villa, ministre de l’interior, Sánchez Terán, governador civil de Barcelona i Carles Sentís i accepten de llur banda el viatge de Tarradellas a Madrid. Com hem vist,^[659] una telefonada de Sentís a Tarradellas, a l’hotel Mont Thabor, de París, li ho confirma. ¿Fou la nit del 22 o del 23? Batista i Playà parlen del 22, Catalunya Expréss, del 23. Fins aleshores no ho sabia Frederic Rahola. A partir d’ara ja ho sabrà, tot i que sembla que Tarradellas ho negui. Es van perdre tota una Paris la nuit per parlar-ne!

En esbrinar quan van saber els socialistes el viatge del president, es detecta tot un joc de fet-i-amagar per part dels diferents cronistes amb objecte d’evitar que algú pugui exigir responsabilitats i per altres raons. Josep Benet, tant en el seu llibre sobre Tarradellas com en la conferència que impartí a l’edifici Winterthur sobre La transició a Catalunya, el 5 de maig de 1992, presentada per Antoni Batista, afirma que ell desconeixia el viatge de Tarradellas abans d’efectuar-se. I que la resta de forces polítiques representades en la comissió permanent de l’AsP, reunida, segons ell però equivocadament, a la tarda del mateix dia (el 27) del viatge (en realitat la primera permanent no se celebraria fins al dia següent,^[660] també eren sumides en la més fosca ignorància. «La notícia, diu, fou rebuda per tots els reunits amb una total incredulitat».^[661] Cita Sánchez Terán: «Cap dels líders catalans coneixia el viatge». I fins i tot cita el mateix Tarradellas: «La meva visita causà estupor a tothom, perquè jo no vaig dir res a ningú, li asseguro que només ho sabien la meva dona i Madrid».^[662]

Se suposa que el membre de la Comissió permanent, Carles Sentís, sí que ho sabia, tot i que devia ser absent per acomplir altes responsabilitats. I els socialistes? Benet, que no creu que ho sabessin perquè li ho vaig preguntar directament a la Winterthur i així m’ho va confirmar, quedà astorat que Tarradellas, tres anys després arribés a afirmar: «Tanmateix, el moment més important no arribaria fins al dia 17 [sic (segons Benet, que frueix de prodigar aquesta anotació sarcàstica… de vegades no en té prou i posa [sic i sic])] de juny quan jo vaig decidir, després d’informar Joan Reventós, en la seva qualitat de líder del partit, que havia guanyat les eleccions del dia 15, viatjar fins a Madrid per entrevistar-me amb el president Suárez».^[663] A Benet li ve que ni pintada la contradicció per reblar l’acusació de mentider que llença contínuament sobre Tarradellas.

El cert sembla ser que Tarradellas no explicà directament a Reventós el projecte de viatge; però sí ho féu indirectament a través dels «seus homes», dels quals Ortínez afirma esser-ne un, sinó el dia 17, el dia 20 o com a més tard el 25. Benet no podia llegir el llibre d’Ortínez, perquè encara no era publicat. Però hauria pogut llegir el llibre de Batista i Playà, al qual dedica un generós pròleg. Tampoc Sánchez Terán no sabia la filtració que Ortínez havia fet a favor dels socialistes.

¿Què hi diuen Batista i Playà, que tampoc no havien pogut llegir encara el llibre d’Ortínez quan publicaren el seu i que, malgrat llur independència, es bellugaven en ambients comunistes? «Sembla que no és fins al dia 25 quan Manuel Ortínez visita Reventós al seu domicili del carrer d’Anglí i li comenta la possibilitat d’un viatge sorpresa de Tarradellas a Madrid».^[664] No és en un hotel, sinó al domicili de Reventós. I no és el dia 20 sinó el 25… sembla. És cert, com veurem, que comunistes i Benet refusaren parlar del retorn del president Tarradellas durant la campanya electoral. L’Entesa dels catalans —tot i ésser-hi els socialistes—, no pogué assumir aquesta reivindicació per l’oposició dels comunistes i Benet, segons carta dirigida a mi per Joan Reventós, i, en conseqüència, els comunistes i Benet foren després marginats totalment de la informació per part d’ucedistes i socialistes.

Potser encara no saben que foren mantinguts en la ignorància per llur intransigència, fins i tot pels socialistes. I continuen defensant, sobretot Benet, que els socialistes no en sabien res i que Tarradellas traí «tota» l’esquerra a favor d’una operació dretana. Molt equivocats! Els socialistes estaven d’acord en l’Operació retorn i hi van col·laborar… a una prudent distància, perquè no fos dit. Fins a avui mantenen un cert equívoc en tota aquesta qüestió.

«Jordi Pujol fou un dels primers sorpresos per l’arribada de Tarradellas a Madrid. Se n’assabentà a mitja tarda del dia 27. Rahola li havia demanat unes setmanes abans, com féu als altres partits, que determinés una data per al retorn del President. Pujol respongué que donava suport a la idea, però que no podia donar cap data».^[665]

Què diuen, doncs, els mateixos socialistes? La meva investigació és minsa, però significativa i força actualitzada. En ocasió de la mort de Frederic Rahola, Joan Reventós escriví una necrològica en què deia: «Amb la discreció que el caracteritzava, fou el confident permanent [de Tarradellas] en el complex procés que conduí al retorn del President, amb la Generalitat restablerta. Procés que, ara que Manuel Ortínez escriu les seves memòries, confio que coneixerem en alguns detalls encara no aclarits. Fou Rahola qui em presentà Ortínez, després que els socialistes catalans haguéssim pres partit a favor del retorn del President a l’exili en una conferència que vaig haver de repetir dues vegades amb l’aforament del teatre Romea ple de gom a gom. Com fou Rahola, acompanyat de dos homes, qui vingué a casa per a participar-me el viatge de Tarradellas a Madrid, amb cita amb Suárez i eventualment amb el Rei».^[666]

Llegit per mi això, vaig adreçar a Joan Reventós la següent petició: «Em plauria saber les dades precises en què a) els socialistes van prendre partit en favor del retorn del President en l’exili i b) en què et visità Rahola a casa teva acompanyat de dos homes del president per participar-te el viatge de Tarradellas a Madrid…, d’aquest apartat m’interessen les circumstàncies i l’hora. ¿Són aquests extrems publicats en algun lloc?».

En una amable carta de 14-12-92, Reventós em respon: «a). Efectivament, els socialistes vam prendre partit a favor del retorn del President en l’exili i així ho vaig defensar per primera vegada en ocasió del míting celebrat al Teatre Romea, instant el poble a no participar en el referèndum convocat per Suárez per aprovar la Llei de reforma política [nov-desembre 1976]. Després ho defensàrem en la campanya electoral del juny de 1977 per a diputats (no l’Entesa pel senat) en no acceptar fer-ho el PSUC. b) Els homes del President que vingueren a casa a comunicar-me el dia del viatge de Tarradellas a Madrid, ho feren dues nits abans de produir-se el viatge. No està publicat enlloc, llevat de l’article sobre en Rahola. Sé que Manuel Ortínez prepara un llibre sobre el retorn del President».

Segons això, ¿caldrà donar més fe a Ortínez, que posa la data del 20, que a Reventós, que la fixa en el 25? Ortínez no esmenta Rahola. Eren Manuel Ortínez i Alfons Quintà els dos homes del President? O es tracta de dues visites diferents, l’una el dia 20 i l’altra el 25, amb persones diferents? Reventós precisa poc la dada, no especifica l’hora ni els representants del President. Però ell i Ortínez encara són vius, ho saben i ho poden aclarir.

No cal dir que el Govern espanyol només hi veia el seu interès i Tarradellas els vingué com anell al dit. Les presses, les tingué en aquell moment el Govern espanyol i ell fou qui cridà Tarradellas. No és correcte afirmar que Tarradellas sols aconseguí un reconeixement poc més que formal de la Generalitat, com veurem. Però fou només responsabilitat seva? Els nacionalistes i els comunistes li feien el buit, i els guanyadors socialistes, informats, el deixaren sol.

Un altre fet que indignà Tarradellas fou, segons la seva pròpia interpretació, el d’un encontre secret amb el ministre Martín Villa, tinguda al seu despatx de Madrid, per Jordi Pujol i Miquel Roca, el dia 23 de juny, «en la qual l’executiu central expressà la seva negativa a acceptar la creació d’un consell català, que veuria com una mena de govern a l’ombra».^[667] La idea del consell era de Reventós. Era pactada amb Tarradellas? I en l’Assemblea de parlamentaris, fou precisament CDC per boca de Jordi Pujol, la que canvià, amb gran sorpresa de tots i sense cap mena d’oposició per part dels socialistes, el consell per una mera comissió permanent de l’AsP, tal com havia dictat Martín Villa.

Per què l’historiador Benet calla totes aquestes rebaixes prèvies a les atribuïdes a Tarradellas?

«Un any després d’aquest viatge —diu la periodista M. Àngels Llinàs—, que significà per a Catalunya l’inici del procés de negociació amb el govern de Madrid per al restabliment de la Generalitat, encara segueixen essent un enigma molts punts que els seus protagonistes i organitzadors eviten d’aclarir. Les informacions són plenes de contradiccions i ningú no vol parlar de l’afer sense el permís del President».^[668] Diu també: «La data del viatge no es pogué fixar fins després de les eleccions a causa del conflicte Tarradellas-Pujol. Un diumenge de maig [!] de 1977, en un viatge amb avió de Barcelona a París, Rahola comunicà a Joan Reventós el viatge que projectava. “No li vaig dir la data perquè encara no la sabíem”, va dir Rahola a Mundo Diario. Tarradellas declararia: “Des de quinze dies abans de les eleccions jo ja sabia que seria cridat a Madrid d’un moment a l’altre”».^[669]

Però cal anar seguint la cronologia ordenadament. El dia 24, festivitat de Sant Joan, Ortínez ja sap la data del viatge: serà el 27. Madrid no es vol ocupar de la materialització del viatge. Ortínez en tindrà cura. Des del seu despatx de l’edifici Winterthur, de la plaça Calvo Sotelo —ara Francesc Macià—, de Barcelona, telefona a Tarradellas, que no s’ho acaba de creure. La consigna és: es trobaran, el 26, a París per volar cap a Madrid. I telefona a l’industrial basc i senador per designació reial, Luís Olarra,^[670] que els deixa el seu avió particular gratuïtament. El mateix dia, en el convent dels caputxins de Pompeia, a Barcelona, es reuneix per darrera vegada el fantasmal Organisme consultiu,^[671] creació del propi Tarradellas, per organitzar el seu retorn. Rahola, que sabia com anaven les coses, callà i deixà treballar en el buit els participants enganyats. Tarradellas es presentaria en el marc d’un acte multitudinari a Barcelona. Tornaria d’incògnit, es digué en «petit comitè», a bord d’un avió pilotat per Jaume Mata, ex-aviador republicà i membre del PSP i de l’Organisme consultiu. «Tarradellas ens féu el salt», diria després Mata.^[672]

«Romà Planas, conseller del President, s’assabenta per una filtració que Tarradellas anirà a Madrid el 27 de juny, només dos dies abans, el 25. El mateix dia, segons Raimon Obiols, Tarradellas cridà per telèfon a la plana major del PSC de la Federació catalana del PSOE i els comunicà els seus plans sota promesa de guardar discreció. Però Josep Benet ha declarat a aquest periòdic que tres quarts d’hora abans que les agències donessin a mitja tarda del dia 27 la nova de l’aterratge havia mantingut una conversa amb Reventós “i puc assegurar —diu Benet— que no en sabia res. Si Reventós ho hagués sabut, hauria d’haver acompanyat Tarradellas a Madrid com a representant de la força política que més vots havia obtingut a Catalunya”».^[673] Benet tenia una raó com una catedral, tot i que no volia el president Tarradellas. Vénen ganes de riure pensar que en aquell mateix dia 25 els socialistes, sabedors de tot, convoquessin solemnement l’Assemblea de parlamentaris i obtinguessin de tots els assistents —excepte de López Rodó— la petició adreçada a Tarradellas que vingués a presidir l’Assemblea. «Però què heu fet!», exclamà Tarradellas en rebre telefònicament la petició.

Són les 5 de la tarda del diumenge 26 i Manuel Ortínez espera debades en l’apartament de la seva propietat de l’hotel Sheraton-Montpamasse, de París. Frisós, telefona a Clos Mosny de Saint-Martin-le Beau. Tarradellas no hi comptava! Era departint amigablement amb Francesc Vicenç i Françoise. Finalment, es convenç de la seriositat de la proposta i marxa precipitadament a París.

Arriba finalment el dia 27. A les 10 del matí Tarradellas i Ortínez arriben a l’aeroport de Le Bourget. A les 12 arriba l’avió d’Olarra des d’Espanya amb un únic passatger: Carles Sentís. Volen cap a Barajas Tarradellas, Ortínez i Sentís. Tarradellas expressa més d’un cop al pilot el temor d’ésser detingut en arribar a Madrid. Els controladors aeris de Barajas tenien ordres de donar pas preferent a l’avió presidencial. A les dotze i mitja del matí aterra l’avió. Un comissari de policia lliura al President un passaport en regla, emès segons directrius de Martín Villa. Cap periodista no n’és testimoni.

A les tres de la tarda entraven al domicili madrileny de Manuel Ortínez, carrer Francesc d’Assís Méndez Casariego, número 3. La dona d’Ortínez els tenia preparat el dinar. Carles Sentís telefonà immediatament a Martín Villa. Manuel Ortínez fa el mateix al local central del PSC a Barcelona. Si els socialistes haguessin volgut, encara eren a temps de junyir-se a la negociació. Ortínez comenta irònicament: «En pocs minuts, tots els partits catalans es van declarar tarradellistes aferrissats, partidaris des de sempre o fins i tot artífexs del retorn del president de la Generalitat…».^[674] En canvi, els periodistes principatins cuitaren a pescar un bitllet d’avió en el pont aeri cap a Madrid, on arribaren just quan Tarradellas ja sortia de l’entrevista amb Suárez.

A mitja tarda, el ministre Rodolfo Martín Villa i el governador civil de Barcelona Manuel Ortíz Sánchez es dignaren visitar Tarradellas en el propi domicili provisional d’aquest a Madrid per preparar-li l’entrevista amb Suárez. «Els quals —diu Tarradellas, orgullós— m’havien demanat hora per poder-me saludar». La visita durà prop de dues hores.

A les set i mitja del vespre fou rebut per Adolfo Suárez al palau de la Moncloa per espai de dues hores. Anava indefectiblement acompanyat de Carles Sentís. En cap moment no li donaren el tracte de president. Però li avantposaven el tractament d’honorable. «Tarradellas no acceptà cap de les deu propostes que li formulà Suárez, perquè ni la Generalitat ni el seu president eren inclosos en elles».^[675] «La primera presa de contacte és desastrosa —narrarà Gregori Morán—; la tossuderia d’ambdós és tan evident que no tenen res de nou per dir-se: s’alcen i donen per acabada la reunió».^[676]

Però en sortir Tarradellas de l’entrevista, succeeix un fet que ha esdevingut mític. Els periodistes, àvids, l’interroguen. Tarradellas respon tranquil: «El canvi d’impressions ha estat summament satisfactori… excel·lent». Mentrestant, Martín Villa fa la mateixa pregunta a Suárez. Aquest, sempre inclinat a Pujol i reticent amb Tarradellas, li fa: «Amb aquest vell caparrut no hi ha res a fer».

Martín Villa, decebut, surt de la Moncloa i el sorprenen els periodistes exaltats. Tot havia anat tan bé! Torna cap a Suárez, li ho explica i afegeix: «Som davant un home de talla política».

Però Tarradellas arribà a casa d’Ortínez fet malbé. A més li comunicaren que l’entrevista programada inicialment per a dimecres 29 amb el rei d’Espanya restava ajornada. El capità general de Catalunya, Francisco Coloma Gallegos havia protestat enèrgicament contra la possibilitat d’una tal entrevista. En uns moments de depressió, el President ho veia tot com un fracàs majúscul. No s’adormí fins a les tres de la matinada.

«El primer vespre vam sopar a casa entre els íntims —diu Ortínez—. Crec recordar que també hi havia Joan Reventós [!]. El veig amb l’expressió a la cara de sobrepassat pels esdeveniments, cenyit per la disciplina de partit que potser no sempre coincidia amb el seu sentiment personal, arrabassat per la dinàmica política».^[677]

Opino que Reventós pogué i volia participar en aquestes negociacions al costat de Tarradellas, però ni socialistes, ni comunistes, ni pujolistes li ho permeteren. I ell va plegar-se a llurs pressions.

Dimarts, 28 de juny

Segueix el joc de l’acuit o de fet-i-amagar sobre les presències i absències de Joan Reventós prop de Tarradellas. Si Ortínez «creu» que ahir ja va sopar amb el President, els diaris diuen que és avui que Reventós va a Madrid. I un d’ells explica un episodi detectivesc. «Reventós, que acudí a Madrid l’endemà de l’arribada de Tarradellas, preparà una entrevista secreta amb el President a un bar de l’autopista de Burgos, i alguns periodistes, per no perdre’ls de vista, hagueren de seguir-los a 160 quilòmetres per hora en llur cotxe».^[678] Van parlar una hora i mitja a migdia, i Reventós tornà cap a Barcelona amb un missatge de Tarradellas a l’AsP.

Abans, Tarradellas rep els periodistes catalans per primera vegada cap a les onze del matí, a casa d’Ortínez. «L’entrevista amb el president Suárez ha estat extraordinària, apassionant, però a la vegada molt tensa i molt dura, encara que sempre hi ha estat present una mútua cordialitat i simpatia. La qüestió no pot resoldre’s ni en dos dies ni en dues setmanes. No puc tornar a Catalunya sense un reconeixement oficial».^[679] Sí que li ho permetien, però ell no ho volia. Afirmà que de la visita seva a Madrid només estaven assabentats Frederic Rahola i Joan Reventós. Esmentà que sobre la conversa amb el president Suárez, ja n’havia parlat amb Joan Reventós, aquella mateixa nit [!]. Que Carles Sentís l’acompanyava com un amic… des de feia més de cinquanta anys! I que ell mai no faria res sense l’acord dels partits polítics catalans.

«No penso concloure cap acord sense el vostre consentiment i aprovació», diu en el comunicat a l’Assemblea de parlamentaris. La premsa madrilenya tractava el tema amb molt de relleu.

Després de les vuit del vespre, es reuneix per primera vegada la Comissió permanent de l’AsP, al Saló de mapes de la Generalitat, de Barcelona, i tot seran valoracions positives i encomiàstiques del viatge de Tarradellas a Madrid. La sessió dura tres hores. I es clou a les onze de la nit amb una conferència de premsa. Hi ha una sensació d’incomoditat per part dels que eren reticents al retorn del President, però ningú no ho reconeix. Gregorio López Raimundo parla d’un «èxit fabulós de Catalunya». Pujol, més subtil, tracta de resituar les respectives funcions dels dos fronts, mal avinguts, de negociació: «Una cosa és la negociació institucional i l’altra la negociació dels continguts polítics». Tot i que li han fet un gol inesperat, no dóna el braç a tòrcer. Abandona la lluita en el front institucional en mans del seu contrincant Tarradellas, però minimitza el seu abast: un marc sense pintura a dintre. Vol reservar la pintura per a l’AsP.

Mentrestant, a Madrid, a darreres hores del vespre, el ministre Rodolfo Martín Villa, acompanyat de Carles Sentís, visita de nou Tarradellas, amb qui parla a soles, per anar polint les gestions. S’estableix el primer esborrany d’acord sobre el retorn del President. El Rei ha amansit Coloma Gallegos i des del matí se sap que rebrà Tarradellas demà, a una hora que encara no és fixada, perquè essent dimecres el Rei té audiència militar…! i això cal que passi davant de tot. En sortir i adreçar-se als periodistes congregats, a Martín Villa se li escapa manta vegada el mot «president». Els parla del futur reconeixement de les autonomies per a totes les regions bé que amb trets especials per a les «històriques», tot en el marc d’una constitució que cal aprovar per endavant. No exclou una mena de reconeixement provisional previ de la Generalitat. Tarradellas no en dirà res als periodistes. Vol guardar silenci abans de veure el rei d’Espanya.

Dimecres, 29 de juny

Sorprenentment, a les deu i mitja del matí, sense el testimoni de la premsa, que no havia estat alertada, el president Tarradellas, acompanyat per Carles Sentís, fou rebut pel rei Joan Carles I d’Espanya al palau de la Zarzuela, amb qui va romandre tres quarts d’hora. L’entrevista havia estat demanada oficialment pel mateix Carles Sentís al general Alfonso Armada,^[680] l’home de confiança del Rei. Aquest no tractà Tarradellas com a president. Només don José o señor Tarradellas. En un apart, el Rei s’excusà a Sentís perquè encara no podia tractar Tarradellas com a president. Demanà una mica de paciència.

La meva impressió, després de llegir la insulsa roda de premsa posterior, plena d’evasives per part del President, és que els dos estadistes no tractaren de res en concret. El rei d’Espanya es limità a picar l’ullet a Tarradellas. Gest equívoc que es pot interpretar de mil maneres, però que intenta fer còmplice de les estratègies de l’emissor al destinatari. Tarradellas encara tenia les mans buides, malgrat l’èmfasi amb què qualificà d’històric l’esdeveniment. A tot estirar, fou una operació de prestigi per anar estovant el camí. La desunió catalana no donava per a més. Es dibuixava ja la possibilitat d’una segona entrevista, amb Suárez, més operativa.

«El Rei no pactà ni negocià res, però creà el clima necessari perquè la segona reunió de Suárez i Tarradellas permetés establir un positiu clima de diàleg i unes bases molt genèriques d’entesa, les quals foren plasmades per Martín Villa en un document que, discutit per ell amb Tarradellas, permeté de fer públic el comunicat oficial de 2 de juliol, que resumeix els fruits del viatge».^[681]

Madrid veia el president Tarradellas desassistit per la majoria dels polítics catalans electes, veia com aquests mateixos polítics buscaven una línia directa amb el govern espanyol i advertia com el President i com els polítics electes no sols anaven sols, sinó, a més, llur respectiva disposició a negligir la immensa força del poble català unit en l’Assemblea de Catalunya. En nom d’algunes delegacions, en la tercera sessió plenària de l’Assemblea de Catalunya del dia 26, jo havia presentat un projecte de Recomanació política de l’AC a l’AsP. No fou assumit. En aquest dia 29, jo, en nom de les vint delegacions que finalment l’assumiren, vaig presentar el document a Joan Reventós en invocació de la seva qualitat de president de la comissió permanent de l’AsP. D’aquesta manera sortejava l’embús en els òrgans directius que bloquejava l’AC. Quan s’infarta l’artèria principal del cor cal fer-hi, d’urgència, un by pass. Deia així:

Aquest poder de fet podria prendre el nom de Diputació provisional de la Generalitat de Catalunya, mentre no arribin les eleccions a parlament de Catalunya i controlaria aquestes eleccions amb avantatges indubtables.

Tanmateix, en aquells moments, tant els nostres plans d’adequació de l’AC a la nova situació, com les nostres recomanacions a l’AsP, com les decisions de la mateixa AsP, com les il·lusions de Tarradellas no eren sinó paper mullat. Es faria allò que voldria Madrid. Una vegada més, a la llargament esperada hora de la collita, tot i haver arribat «l’altre juny», la falç no era prou esmolada. Madrid hi anava imposant l’estratègia i el ritme. Directament o indirectament, amb un cop a la taula, havia instrumentalitzat i neutralitzat la nostra Presidència, la nostra Assemblea de parlamentaris i la nostra Assemblea de Catalunya. De moment, ni República, ni derogació del decret-llei infame, ni Generalitat, ni Estatut, ni autodeterminació.

Dijous, 30 de juny

En resposta a la crida formulada en la reunió plenària de l’Entesa dels catalans del 23 de juny, el dia 27, els adreço aquesta carta:

Per coincidir amb el vostre programa, que es resumeix en els quatre punts de l’Assemblea de Catalunya, i pel desig que m’anima d’actuació unitària de la minoria catalana al senat de Madrid, us prego vulgueu comunicar-me les vostres convocatòries a les reunions a les quals heu invitat els altres senadors.

Josep Benet, per la Comissió permanent de l’Entesa dels catalans, em responia, el dia 30:

La Comissió plenària de l’Entesa dels catalans, en la seva sessió del dia d’avui, ha examinat la sol·licitud del senador Lluís M. Xirinacs d’entrada a l’Entesa, i després d’escoltar l’informe d’aquesta Comissió permanent, ha acceptat per unanimitat la seva adhesió, com a senador independent, amb igualtat de drets i de deures amb els altres membres del grup.

És important per a mi assenyalar que, a part aquests escrits, vaig tenir una assentada personal amb Benet. Li vaig preguntar quines eren les condicions de la meva entrada. Ell fou claríssim: cada senador restava lliure per intervenir en el senat com i quan volgués. Només hi havia un límit: tots havíem sempre de defensar i tractar d’aconseguir els quatre punts de l’AC. L’única condició! Vaig quedar-me admirat de la fidelitat de Benet i en general de l’Entesa a l’Assemblea. Sincerament, llurs manifestacions en la campanya electoral mai no m’havien convençut. Havia vist a Benet i a Portabella arrenglerar-se amb aquell PSUC que antany havia fundat i que enguany volia desfer l’AC i que, mentre no ho aconseguia, la veia com una pura eina de mobilitzacions a favor d’una política a la formació de la qual no podia participar. I tot això que Benet m’havia dit a cau d’orella ho refermà el comunicat fet públic al final de la segona sessió plenària de l’Entesa, el dia 1 de julio1… però amb una subtil variació inquietant: «D’acord amb les normes de funcionament de l’Entesa, els tres nous membres, com els 12 senadors, actuaran unitàriament i coordinada en el senat en els aspectes legislatius que tinguin relació amb el programa polític de l’Entesa, això és, els principis fundacionals de l’Assemblea de Catalunya, tot gaudint en altres aspectes legislatius de llibertat d’actuació segons llur alternativa personal o política».^[683]

Subratllo la subtil variació introduïda, per si ha escapat a la perspicàcia del lector: la condició única ja no consisteix a anar units només per defensar els quatre punts fundacionals de l’AC, ans a anar units «en els aspectes legislatius que tinguin relació amb els principis fundacionals de l’AC». No queda clar si és per defensar-los o per a trair-los. Josep Benet fou elegit en aquesta plenària president de l’Entesa i portaveu del grup senatorial corresponent. No sé per què. Ell actuava més en línia amb els comunistes que amb els socialistes i, en canvi, en l’Entesa hi havia més vots prosocialistes que procomunistes.

El resultat, en els mesos següents, fou el bloqueig de la pròpia Entesa. Manta vegada jo vaig avisar els socialistes d’aquesta anomalia. Mai no gosaren remoure Benet del càrrec. Un signe més de llur feblesa.

Els altres dos membres nouvinguts provenien de CDC, que també havia acordat d’adherir-se a l’Entesa, «donada la plena coincidència d’objectius entre CDC i aquesta coalició».^[684] Els senadors de CDC en qüestió eren Maria Rúbies Garrofé, per Lleida, i Francesc Ferrer Gironès, per Girona.

Cal dir ara que els gossos llebrers o conillers, la gent del sistema no democràtic, ara guanyadors de les eleccions, molt matiners com sempre, estaven preparant a corre-cuita el marc de reglamentació imprescindible per encarrilar les corts espanyoles, d’esquena i tot aprofitant les disputes dels conillets ingenus, els representants de l’oposició elegits en el 15 de juny. L’artífex «per la gràcia de Déu» encarregat de donar forma a tota aquesta meravella fou sobretot Antonio Hernández Gil, ara senador per designació reial, un dels no elegits i per tant un dels «quaranta de Joan Carles» imposats a dit. I no es limitaven a preparar el reglament mínim d’arrencada. També estaven preparant l’esborrany dels reglaments del congrés i del senat. Això se sabia i es permetia. Els rumors deien que caldrien 15 senadors per formar grup parlamentari al senat de Madrid. Aquesta aportació de tres senadors més va ser com anell al dit per als dotze de base de l’Entesa.

Com ja he dit, a més dels senadors, formaven part de l’Entesa —no del grup parlamentari al senat de Madrid, enterament supeditat a l’Entesa— els representants que hi volguessin enviar els partits que la promogueren: ERC, EC, PSC-C, PSOE i PSUC. Ara també hi era invitada CDC.

Divendres, 1 de juliol

A les deu del matí, acompanyat de Carles Sentís, el president Tarradellas fou rebut per segona vegada a la Moncloa pel president del govern espanyol Adolfo Suárez. L’entrevista durà quaranta-cinc minuts. El director del Brusi, Tristán La Rosa ho veié així: «El senyor Tarradellas no ha vingut a Madrid a demanar res al Govern: s’ha traslladat a la capital d’Espanya per negociar amb el poder central el futur polític de Catalunya; per a tractar amb el Govern sobre la recuperació de les institucions catalanes derogades per la violència i en contra de la voluntat popular en la guerra civil».^[685]

De la reunió sortí visiblement satisfet. A continuació, «molt segur de si mateix i de la seva posició política», visità les seus dels partits espanyols socialista, comunista i Aliança Popular. Cal dir que, com ell sempre havia defensat, esdevenia l’única veu pactant de Catalunya. La companyia de Sentís fou merament decorativa. No tingué la rellevància que hauria volgut la UCD. Aquell mateix dia, Suárez va rebre a la Moncloa una comissió de generals de l’exèrcit de terra per explicar-los el significat i els propòsits de l’estada a Madrid del president Tarradellas.^[686] Fóra interessant saber els termes exactes d’aquesta entrevista.

Dissabte, 2 de juliol

Tarradellas, acompanyat de Carles Sentís es reuneix a les deu del matí, al ministeri de la Governació amb Rodolfo Martín Villa, i pacten el comunicat final amb els resultats del viatge del President a Madrid. A continuació se celebra una roda de premsa força evasiva. Martín Villa resumeix: «En primer lloc, el Govern accepta les peticions d’autonomia (a més de la catalana del Principat, esmenta la basca i la gallega). Segonament, la qüestió s’ha de resoldre no pas amb autonomies idèntiques per a cada cas. I, en tercer lloc, el cas de Catalunya requereix una solució amb caràcter immediat».^[687] S’aplicarà una fórmula intermèdia semblant a l’aplicada en 1931 en espera de l’aprovació de l’Estatut de 1932.

Però el comunicat encara no era aprovat per Suárez, i durant la tarda continuaren els estira i arronsa de la negociació. Després de les set del vespre el Govern féu públic el comunicat:

Se’n succeïren molts comentaris, alguns de molt qualificats, com el de Josep Lluís Sureda, assessor de Tarradellas o el de González Casanova, assessor de Reventós^[689] o els molt posteriors de Salvador Sánchez Terán o Josep Benet,^[690] uns més crítics que altres. Heus ací el meu:

És comprensible que a Tarradellas li quedés un rau-rau interior. «En un moment determinat —diu Josep Gifreu—, li vam sentir dir de manera furtiva: “Potser Catalunya dirà que és poc…”».^[691] Però els polítics catalans no l’ajudaren gens; el deixaren sol tot esperant veure el seu fracàs, conspiraren innoblement a la seva esquena, mentre la força persuasiva de l’Assemblea de Catalunya era bandejada per l’un i pels altres.

Tarradellas, al vespre, saludà nombrosos il·lustres catalans desplaçats a Madrid i l’endemà, a les cinc i quart de la tarda, marxà en vol regular d’Air France cap a París.

Dimarts, 5 de juliol

A porta tancadíssima es reuneix precipitadament la Comissió permanent de l’Assemblea de parlamentaris, sense ni tan sols haver redactat ordre del dia. S’ha d’anar dijous a París a parlar amb Tarradellas? Avui s’han de posar d’acord. I acorden que sí sense votacions. I, a més, malgrat les grans declaracions, en el si d’alguns partits hi ha disgust per considerar que la negociació duta per Tarradellas ha trencat unilateralment l’estratègia dissenyada pels partits catalans. A part que també la majoria, severament, considera ambigu i polivalent el comunicat sobre els acords Tarradellas-Suárez. Així, doncs, continuen les desastroses divisions internes. Les lluites pel poder possible es duen d’amagat. En públic, tot és omplir-se la boca de cants de victòria. D’aquesta reunió res no es comunica a la premsa, fora de l’anada a París. Els periodistes tenen la mosca darrere l’orella. Per què tants misteris? Es dóna l’excusa: La reunió no és acabada. Es tancarà a la tornada de París.

Com sempre, Madrid no perd el temps. Malgrat les ingents dificultats de deixar contentes totes les famílies que componen la UCD guanyadora, avui el nou govern i un president no refrendat per cap parlament democràtic presten jurament davant un rei tampoc no acceptat democràticament per cap parlament ni per cap referèndum.

També es constitueixen sense el control de les corts franquistes dissoltes i sense el control de les corts democràtiques encara per constituir. Alfonso Osorio, vicepresident anterior, i Torcuato Fernández Miranda, anterior president de les corts, se’n van fastiguejats. Amb Osorio, marxen Eduardo Carriles, Enrique de la Mata Gorostízaga i Andrés Reguera Guajardo, tots quatre d’Unió democràtica espanyola (UDE) i, els tres darrers, ministres anteriors d’hisenda, de relacions sindicals i d’informació i turisme, respectivament. Hi falta Fernando Álvarez de Miranda, de l’antic partit democratacristià, però no se’n va perquè li han reservat la presidència de les noves corts espanyoles.

Manen sense control a cop de decrets-llei. Un dels primers, el de l’organització de les dues cambres de les corts espanyoles. El camp de joc i el seu reglament de les corts seguien essent determinats per ells. L’oposició no pintava res en un afer que atenyia igualment els guanyadors i l’oposició. Quina subtilesa d’anàlisi no caldria per desemmascarar els fils invisibles de la teranyina antidemocràtica que se’ns imposà sota el nom de nova democràcia amb la complicitat d’una oposició que esperava heretar algun dia una alternativa còmoda, per més que bruta. Ja sé que les meves contínues observacions poden arribar a cansar el lector. Però aquest no és un llibre per a distracció del personal. Ja n’hi ha d’altres.

Aquest dia, a la una del migdia, Alfons Quintà Sadurní m’entrevistà en el Dietari de Ràdio Barcelona. I vaig dir alguna d’aquestes coses. Com sempre, en sortiren cartes al director per a tots els gustos.

Dijous 30 de juny, vaig ser pregat de fer cap al despatx del magnat de la premsa Sebastià Auger. Sense embuts, em proposà d’escriure una columneta diària en el seu rotatiu Mundo Diario. La meva influència sobre la gent li interessava. Sorprenentment, era un home de dretes que pretenia fer negoci escampant notícies d’esquerres. El seu diari estava majoritàriament en mans de comunistes, es redactava en castellà i el comprava la massa proletària conscient. No era aquest un públic davant el qual em sentís indiferent. Vaig acceptar. M’avisà que escriure una columna diària era un turment poc conegut. M’aconsellà de buscar-me col·laboradors que m’escrivissin algunes columnes… però sempre signades per mi! Consell que mai no vaig seguir. Aviat aprendria a esperar el dilluns, dia que aleshores no sortia el diari, per descansar de la creu pesant de la columneta.

I què us diré? El dia següent, primer de juliol, vaig iniciar l’entrenament; vaig començar a escriure el meu diari, la crònica del dia anterior: Diari d’un senador (així s’anomenaria la columna). 30 juny 77. «Ahir veia núvols de tempesta en l’afer de les reivindicacions catalanes…». «No hi ha censura, excepte en els tres punts: monarquia, unitat de la pàtria i forces armades…». «Detenció d’un company de SEAT, mentre es manifestava a Sant Boi. Protegí una dona, fracturada de braç; ell fou seriosament contusionat, la força disparà bales; els amics s’arrengleren amb els Captaires davant la Model; la policia no transigeix; encara com sempre».

Dijous, 7 de juliol

Ahir, diuen els diaris, Pujol i Tarradellas es reconciliaren. (?) Dinaren plegats i allargaren hores la conversa, sempre a porta tancada. La realitat? Pujol, queixós de la unilateralitat de l’acció negociadora de Tarradellas, però, vençut pels esdeveniments, l’accepta com a «l’única veu pactant» del Principat i com a president, mentre no hi hagi eleccions al parlament de Barcelona. Així ben precàriament, com veurem, Tarradellas passava a davant i Pujol se situava darrere, com el recanvi. Ja arribaria la seva hora. Potser havia acabat veient que socialistes, a darrera hora amb llur victòria electoral, i comunistes, des de sempre, anant plegats, anul·laven tant Pujol com Tarradellas.

Els periodistes es queixen del secretisme dels parlamentaris. J. Fabre s’exclama: «Les eleccions no han servit per trencar la conspiració de silenci dels partits polítics catalans. Els diputats i senadors electes continuen considerant-se els únics dipositaris de les claus de l’arquimesa on es guarda l’olla que cou la política catalana».^[693]

No sé si per un vici franquista o per vergonya de com es duia endavant la «democratització», se seguia practicant una política de xiu-xiu pels passadissos. P. Portabella, la Papallona, com se l’anomenava pels passadissos del congrés de Madrid, en fou un exemple distingit. I pitjor, J. Benet, que, com es queixava el secretari de l’Entesa Jaume Lorés, sempre preguntava quines notícies hi havia, i ell mai no en deixava anar ni una… La informació és poder, i la lluita per acaparar-ne la porció abandonada pel franquisme no havia fet més que començar. Encara avui se segueix practicant la tècnica del secretisme. El poble continua sistemàticament desinformat o contrainformat. Excusa per a prescindir del poble en la gestió de la cosa pública. Pobrets, no hi entenen.

Jo, aleshores i ara, he cregut que cal practicar el principi contrari: informar, permetre que el poble formi opinió i representar aquesta opinió fidelment. Aquells dies, començaven a sortir les meves columnes en Mundo Diario, que acabarien essent la meva perdició política. Dir arran de poble, dia a dia, allò que passava a les altures i dir a les altures, dia a dia, allò que passava arran de poble. La meva columna del dia 7 deia: «Nou Govern espanyol. Que es regirà encara per les Lleis fonamentals vigents que no lliguen Govern i corts. Encara no s’ha despertat aquella premsa que esgruna els trencacolls de la política, els grans interessos econòmics ocults que s’amaguen rere les figures polítiques, que la Unió de centre democràtic es pastà pel maig en les dependències del Banc Urquijo. Ja es diu que el centre de gravetat, que sempre va ser en el Banesto, es desplaça ara a l’Hispano i a l’Urquijo. Que el tradicional tancament de les oligarquies financeres espanyoles cedeix el pas a les multinacionals, com l’imperi Rockefeller, tan ben representat per Garrigues Walker. No sé si la gent ha llegit en un raconet del diari que es permet l’establiment de bancs estrangers. Caldrà suprimir el monopoli del petroli. I la cultura o contracultura nord-americana que introdueix Carles Barral amb l’assessorament empresarial i amb l’amistat d’Albert Oliart Saussol, nou ministre d’Indústria. Estem passant d’un capitalisme feudalitzant a un capitalisme conservador a l’anglesa».

A les dues del migdia es reuneixen la comissió permanent de l’AsP i Josep Tarradellas a l’hotel Sheraton, a París. Cinc hores de reunió. Una hora de roda de premsa amb comunicat final redactat per Pere Portabella, Ramon Trias Fargas, Antoni Gutiérrez Díaz i Eduard Martín Toval, els punts fonamentals del qual són: acord profund de tots els assistents; valoració positiva de les negociacions de Tarradellas amb Suárez; cal aconseguir l’Estatut d’autonomia, la Generalitat, la presidència en la persona de Josep Tarradellas, un consell provisional. Es diu que tots els acords són presos per unanimitat. Els autèntics discrepants havíem estat marginats. Ara naixia el consensus català a la baixa. S’instaurarà un doble llenguatge entre Madrid i Barcelona. A Madrid es dirà allò que és. A Barcelona, allò que convé que sembli per tal que el poble enganyat segueixi votant els subhastadors del Principat. «Una periodista de Madrid demanà a Reventós si els catalans acceptaven el terme “regió” que utilitzà el govern en referir-se al nostre país: “Catalunya és una nació —va respondre Reventós—. Això cap català no ho dubta; si algú ens tracta de regió, és terminologia seva, no pas nostra”».^[694] Que fàcil! Però la reunió no fou tan senzilla.

Les lluites palatines continuen sota les aparences d’unitat. De moment, Tarradellas era acorralat pels parlamentaris i es veia obligat a cedir-los els poders negociadors. Ells elegiran una comissió restringida per negociar a Madrid junt amb Tarradellas? L’elecció de la comissió es farà en la plenària de l’11 de juliol. També promet delegar les funcions executives i reservar-se les representatives quan sigui president a Catalunya.^[695]

Mentrestant, a l’Arc de Triomf de Barcelona es restaurava l’estàtua de Pau Claris, el valent president de la nostra república —16 de gener 1641— en plena Guerra dels Segadors. A mi, em tocà llegir el poema de Ventura Gassol dedicat a Pau Claris:

«Pau Claris oposà amb astúcia poderós francès a poderós castellà. Ara estem corrent un risc semblant en donar entrada a les poderoses oligarquies nord-americanes enfront de la poderosa oligarquia espanyola».^[696]

Dissabte, 9 de juliol

Al Saló de mapes del Palau de la Generalitat es reuneix la comissió permanent de l’AsP, de les deu i mitja del matí fins a prop de les tres de la tarda. Absents Carles Sentís (UCD), Josep Espinet (UCD) —aquest en substitució de Jiménez de Parga, ara ministre espanyol de Treball— i Josep Anton Baixeres (Entesa).

Es decideix convocar la segona sessió plenària de l’AsP per a dilluns 11 de juliol, a les quatre de la tarda al Palau de la Generalitat.

S’envia un parell de telegrames a Madrid, a Suárez i a Martín Villa insistint en el restabliment efectiu de la Generalitat, en el retorn de Tarradellas com a president i en la creació d’un consell provisional. Com es pot veure, continua l’acció paral·lela de la comissió permanent de l’AsP al marge de les negociacions de Tarradellas. La millora està en el fet que les peticions són aquelles acordades conjuntament. Però no són gestionades com a «única veu pactant de Catalunya». Com a mínim hi ha dos canals.

Es decideixen els criteris per elegir la comissió negociadora que, encapçalada per Tarradellas, tractarà amb Madrid. Sis membres: Reventós com a president, un del PSC-C-PSOE, un del PSUC, un de CDC-EDC, un d’UCD (posat en qüestió pels socialistes per pertànyer a l’altra part negociadora) i un senador.^[697] Es cuita molt a nomenar aquesta comissió arrencada de la voluntat de Tarradellas, no fos cas que aquest se’n penedís.

I realment Tarradellas tremola des de París. En una carta adreçada a Reventós en tant que president de la comissió permanent de l’AsP —de la qual m’envia a mi una còpia confidencial signada i datada en 11 de juliol—, diu: «Aquests darrers quatre dies m’han arribat notícies que em fan témer certes dificultats que poden sorgir entre el president de la Generalitat i els parlamentaris […] Des del dos de juliol, a Madrid, com us vaig manifestar, tenia el pressentiment —que certs fets em confirmen— que sorgirien dificultats que poden posar en perill els resultats obtinguts […] Els membres que formin part d’aquesta comissió (negociadora), siguin diputats, senadors o tècnics de la meva confiança, han d’ésser designats per decret (a publicar en el Diari Oficial de la Generalitat), per tal que quan hagin de negociar directament amb el Govern espanyol en representació meva tinguin l’autoritat necessària per fer-ho […] Caldria que la Comissió fos el més reduïda possible […] Confio que aquestes suggerències us seran útils en les deliberacions que tindreu durant aquesta setmana».

És un text que canta sol, testimoni que les tensions entre president i parlamentaris continuaven: l’eterna lluita palatina en la cúpula pel poder, ben lluny de l’opinió i els interessos del poble.

El dia 12, se celebrarà «amb l’absència dels representants de la UCD una reunió de la resta dels partits polítics catalans que han aconseguit escons a les corts de Madrid, […] Aquesta reunió —convocada amb gran reserva informativa— fou dedicada a qüestions municipals». Ho explica Enric Sopena en Informaciones, de Madrid!^[698] És una reunió clandestina, com totes les coses vergonyoses d’aquest període, que comença aquest dia a la seu del PSC-C, que n’és el convocant, però que continuarà. «Els partits coincidiren a marginar les organitzacions no polítiques —entengui’s associacions de veïns— de la incidència directa en les qüestions de govern municipal».

Això enllaça amb la notícia que, justament per iniciativa del PSUC, s’ha començat a debatre el desmantellament de l’Assemblea de Catalunya. Ens trobem, doncs, amb el fet que els partits amb representació parlamentària [a Madrid] pretenen monopolitzar l’escenari polític a tots els nivells. Acorden establir unes comissions de forces polítiques per a la intervenció dels ajuntaments. Es compondran exclusivament de partits. No hi tindran cabuda els organismes de base, com les associacions de veïns. Explica que només el PSC-C, no el PSOE, oferí una mica de resistència al corró del PSUC.

En canvi la gent cantava:

Ataualpa Yupanqui

Aquesta secreta reunió va tenir continuació l’endemà a la seu del PSUC per parlar de l’Assemblea de Catalunya i preparar-ne «a l’ombra» la propera permanent del dia 17, diumenge. La reunió durà dos dies! El tema: l’acta de defunció de l’AC. Hi assistiren Salvador Coromina pel PSC-C, Raimon Martínez pel PSC-R, Fèlix Macias pel PSOE, Josep Antoni Codina per UDC, Miquel Sellarès per CDC i Josep Liguerre i Rafael Ribó pel PSUC. ERC, FNC i altres, que n’esperaven la invitació, no hi foren cridats. Tots veien clar que els quatre punts no havien estat assolits. Ara deien que els havia d’assumir l’AsP. Alguns partits foren més contundents que altres en l’afany de dissoldre l’Assemblea. Els dos PSC, el primer, en boca de Narcís Serra, no creien el moment oportú per a la dissolució, però no abonaven el protagonisme que havia tingut fins ara.^[699]

Més matiners, però impotents, els extraparlamentaris i jo ens havíem reunit al Casal de la Pau del carrer Bruc, a Barcelona, el dia 9 a les sis de la tarda per parlar del futur de l’AC. Després acudírem al sopar-homenatge als organitzadors de Pau i Treva, de Toluges, Catalunya del Nord. Hi assistien el batlle de Toluges, 25 regidors, l’exbatlle, el rector, l’exrector i gent representativa de pertot els Països Catalans. Els vaig dedicar el següent «Compromís dels companys de la germanor de Pau i Treva dels Països Catalans»:

La celebració de la diada de Pau i Treva va fer-se com sempre a Toluges, el dia 24 de juliol.

Dilluns, 11 de juliol

Només hi va faltar Joan Gich, de la UCD de Girona. Eren les quatre de la tarda i en el palau de la Generalitat, a Barcelona, s’obria la segona sessió plenària de l’Assemblea de parlamentaris (AsP), que es dreçava i expandia amenaçadorament davant la presidència de la Generalitat encara a l’exili.

Reventós inicià la sessió i proposà la descentralització, la celebració de sessions en llocs diferents del Principat per tal de guanyar en popularitat. Jo vaig demanar que en el moment de fer el reglament es tingués en compte la coordinació entre plenària i comissió permanent. Com haurà vist el lector, la comissió ho decidia tot al marge de la plenària. Després Reventós explicà les característiques del període transitori, les atribucions i contingut de la Generalitat provisional promesa, evidentment molt per sota del pactat en el tercer punt de l’Assemblea de Catalunya. «Lluís M. Xirinacs, que anava prenent nota puntualment de tot el que es deia, va intervenir tot seguit: “Crec que ha estat admirable la feina feta, donat que les condicions són adverses —va dir—, però, hem de ser molt realistes i veure que les dificultats ens han fet perdre un punt. En el seu tercer punt, l’Assemblea de Catalunya demanava poder exercir el dret d’autodeterminació en el marc de l’Estatut del 32”».^[700] «Era un punt que ja teníem i que ens han tret».^[701]

Jordi Pujol féu: «Si calen algunes renúncies, les haurà de fer qui les pot fer. També el president Macià en va fer». Si més no, fou sincer. En canvi, Jordi Solé Tura seguí la cerimònia de la confusió. El tercer punt de l’AC posava els principis i institucions de l’Estatut del 32 en la fase transitòria i veia la fase definitiva per a després de l’exercici del dret a l’autodeterminació. Solé Tura digué: «El punt de partida és sempre l’Estatut del 32». I, en canvi, en les negociacions en curs, per al període transitori, es preveien el President i el consell provisional, però ni es preveia un parlament ni un tribunal de cassació catalans, com teníem en el 32. Ni avui, en 1997, no hem arribat encara a superar províncies i diputacions provincials.

I Solé Tura —mentre la comissió ja s’havia entrevistat amb Martín Villa!—^[702] feia mans i mànigues per impulsar la delegació negociadora. Fixem-nos en les paraules. «Cal crear una delegació de l’Assemblea de parlamentaris per tal de dur endavant la negociació amb Madrid i, alhora, mantenir una estreta vinculació amb el president Tarradellas». Aquest, en la seva carta a Reventós, diu que és ell qui nomenarà i també diu que es negociarà amb ell. Solé Tura, en canvi, sostenia que l’ens delegatori era l’AsP i qui negociava directament amb Madrid era l’AsP.

Una gran discussió i una renyida votació motivà el fet d’incloure o no la UCD, representada per Carles Sentís, en la comissió negociadora. La UCD estaria representada en les dues bandes de la negociació. Guanyà la UCD. «Pobres catalans decapitats —deia jo— que, per elegància, votem a favor dels qui no ens volen retornar ara mateix el parlament que ens llevaren!».^[703] Només entrarien en la comissió un representant de cadascuna de les quatre primeres coalicions. Tant Cañellas com Barrera defensaren la inclusió en la delegació negociadora de representants de les forces minoritàries. Endebades. La comissió resultà així:

A proposta de Reventós, s’acordà que els noms dels membres de la delegació fossin comunicats de seguida al president Tarradellas. Calia, com a mínim, que ell els nomenés oficialment!

Diria Tarradellas: «Nomenaré als sis que l’Assemblea triï, però els nomenaré jo».^[704] I els nomenà ell.

Verde Aldea, després d’alertar sobre el llenguatge estrictament regionalista del govern de Madrid, proposà —jo en vaig restar admirat— que els catalans formessin un únic grup parlamentari a les corts. Quina força no haguéssim tingut! No fou així. Els ucedistes i els comunistes catalans anaren amb els seus coreligionaris espanyols, i els socialistes i els del Pacte formaren respectivament dos grups separats, els segons d’antuvi units als bascs. López Rodó acusà Tarradellas de ser procliu a Madrid. «Trias Fargas digué que la veritable intenció de López Rodó era la de desunir els catalans. “Els catalans sabem que només guanyarem aquesta batalla si estem units”».^[705] Però la desunió nostrada no venia precisament de López Rodó!

Joan de Déu Ramírez Heredia demanà agraïment i reconeixement per a l’Assemblea de Catalunya. Puntillosos, Reventós i Andreu Abelló li recordaren que molts dels que eren allí n’eren fundadors…

Dimecres, 13 de juliol

El dia 8, ja s’havia donat a conèixer el text de la disposició de la presidència de les corts espanyoles sobre el funcionament de les cambres preparat pel seu president Antonio Hernández Gil, d’acord amb els partits amb representació parlamentària, on domina la UCD.

Enmig d’una tempestat econòmica que obliga al govern de Madrid a devaluar la pesseta en un 20% i d’un decret aparegut en el BOE en què es declara el 18 de juliol «dia inhàbil a tots els efectes» [!], se celebren avui les juntes preparatòries de les corts espanyoles. Es fan dues reunions per separat, una per al congrés i una altra per al senat. Comencen a les deu del matí a la seu del congrés de Madrid.

Hi havia expectació. Unes cinc-centes persones a les portes. Aücs a López Rodó, Fraga Iribarne i Adolfo Suárez. Aplaudiments a Dolores Ibarruri, Rafael Alberti, Marcelino Camacho, Enrique Tierno Galván, Felipe González i a mi mateix. La majoria anava vestida formalment i amb corbata. No així alguns. Dies abans, en un a part d’una reunió, el paràs de Joan Reventós em digué a cau d’orella.

—Mira Lluís, quan anem a les corts de Madrid, et demano que hi vagis amb americana. Aquella gent és molt susceptible i pot pensar que ens riem de les seves institucions.

Jo havia anat a l’Assemblea de parlamentaris en cos de camisa i amb la meva bossa, com sempre, en bandolera. A Madrid, tot seguint els bons consells, hi vaig anar sempre amb americana, però sense corbata. Corregueren mitificacions florides i falses del meu look. Quan, retornat el president Tarradellas, ens oferia una recepció col·lectiva o m’entrevistava amb ell en particular, sempre hi vaig anar amb vestit complert, jersei de coll de cigne i les sabates enllustrades, però sempre sense corbata. Es deia, en canvi, que m’havia presentat amb texans, xiruques i motxilla, i que el President m’havia fet irònicament, amb la seva mania per les formes: «Què, mossèn, d’excursió?». En canvi, l’anècdota certa és que en la recepció presidencial de Sant Jordi, el 1978, al Palau de la Generalitat, Tarradellas em saludà amablement, tot i que jo no duia corbata, mentre, com feia amb tots els invitats, un fotògraf ens retratava. Una còpia fotogràfica n’arribaria una setmana després a casa amb la salutació del President. Però mentre ens fotografiaven, s’hi interferí Antoni Gutiérrez Díaz, impacient per saludar el President, que semblava oblidar-se d’ell. Esguerrà la nostra foto. El President s’enfadà i, tot girant-se a ell, li digué en to recriminatori: «Guti, com goses venir sense corbata?».

Ens lliuren a l’entrada una tarja d’identitat provisional. Dolores Ibarruri, la Passionària, presidenta del PCE és l’estrella del dia. La saludo. Com també el meu torturador de l’any 1976 Manuel Fraga Iribarne. Els periodistes de TVE, intencionadament, em donen tracte preferent en llurs filmacions i fan esperar Fraga, que marxa enfurismat. Els diputats es reuneixen en la gran sala de l’hemicicle. Els pobres senadors no tenim seu. Ens reunim apilonats en una calorosa sala de comissions, de sostremort o situada immediatament sota teulada. Més endavant aniríem al palau de la Marina, ocupat fins aleshores pel Consejo Nacional del Movimiento! Es constituïren, interinament, les meses de congrés i senat:

Mana Suárez. S’enduu els millors llocs. Deixa al PSOE els pitjors. A les minories, no res. «De moment, la nostra gran victòria a Catalunya —80%— no val ací res. Avui res absolutament per a Catalunya».^[706] «A Suárez li convé que triomfi el bipartidisme. Els altres, els que no són PSOE, són més radicals per nacionalistes o per socialistes. Per això UCD, intel·ligentment, mima el PSOE. El resultat, la desfeta dels petits. Sorprenentment, van unir-se els dos grans per polvoritzar els febles. Simplement, abans d’ahir no vam existir. Molt desagradable».^[707]

Els 350 diputats es reparteixen així els escons del congrés espanyol de dreta a esquerra:

Els 247 senadors —41 eren de designació reial— es reparteixen així els seus escons, també de dreta a esquerra:

Després de les eleccions, jo vaig seguir muntant la guàrdia en favor de l’amnistia total davant la presó Model, de Barcelona. Només abandonava el lloc per assistir a les reunions obligades de senador. Sempre, tanmateix, hi restava un grupet de Captaires de la pau per tal que no s’estronqués la vetlla. M’era preceptiu demanar l’amnistiael primer dia de la meva anada a Madrid. Era una autèntica vergonya que els diputats i senadors acceptessin de formar les noves cambres sense la prèvia concessió de la demanadíssima amnistia. Aquell primer dia de corts espanyoles vaig presentar-me amb una carta adreçada als 247 senadors que feia així:

Però amb la carta he dut a Madrid un gros paquet amb les bases per a un projecte de llei d’Amnistia, laboriosament redactat per Marc Palmés i Magda Oranich, advocats, a instància meva, picat pulcrament a màquina per Núria Voltes i reproduït acuradament tantes vegades com diputats i senadors hi ha a les corts pel meu secretariat.

Abans de dipositar-lo a les respectives bústies, he comentat el fet amb els companys de l’Entesa dels catalans, reunida al hall de l’hotel Palace de Madrid abans de començar les juntes a la carrera de San Jerónimo, Josep Benet i Pere Portabella se n’han esverat. Han intentat evitar-ne el lliurament per tots els mitjans, però no han pogut. Jo era fermament decidit a tirar-ho endavant. S’hi demana amnistia per a «tots els delictes que s’haguessin comès com a conseqüència de la supressió de totes les llibertats democràtiques, nacionals i sindicals». S’exigeix el retorn dels corresponents béns confiscats i havers no complimentats. Es vol l’amnistia laboral, per a la dona, per als funcionaris, militars i objectors de consciència. I finalment es reclama un indult general per als presos socials, víctimes d’injustes lleis de perillositat social, d’enjudiciament criminal i d’injustos codis penal i de justícia militar.

Després d’estires i arronses, el PCE-PSUC fa seu el projecte i el lliura formalment a les corts perquè hi sigui discutit a partir de la seva constitució, el dia 22. Per si el clau no fos prou reblat, demano una entrevista amb el president del senat, l’opusdeista monàrquic Antonio Fontán, per fer-li a mans el projecte. Em rep afablement, però arrufa el nas davant l’amnistia.

—Per què tanta resistència? —li faig.

—La UCD està d’acord a concedir-la. Els que s’hi oposen són els poders fàctics —em respon.

No em diu quins poders fàctics. Segurament, sectors militars, sobrevalorats per l’oportunista Suárez.

Redactat per Juan M. Bandrés i signat per vuit senadors bascs i, en nom de tots els senadors del PSOE, per Ramón Rubial, el seu president, també és presentat a la mesa interina del senat un escrit que demanava una proposició de llei d’amnistia i, mentre es gestés, un prec al govern per excarcerar la totalitat dels presos d’intenció política i permetre retornar els exiliats.

«L’amnistia sobrevolà el senat. Ja de bon matí els uixers de les corts entregaven als parlamentaris una carta del senador Lluís M. Xirinacs. Sembla que la seva petició serà feta pública oficialment en les corts pel grup parlamentari comunista».^[709]

I per si no fos suficient, des d’avui i fins al 23, dia de la solemne inauguració de les corts, he demanat tres vegades audiència al rei d’Espanya per reclamar-li l’amnistia. El Rei «nostre senyor» no em rebrà, ni la donarà. «Declarada ens té la guerra».

Diumenge, 17 de juliol

Divendres dia 15 de juliol, a la tarda, un altre cop a la seu del PSUC es fa una nova reunió, continuació de la celebrada dimecres, per seguir tractant sobre el futur de l’Assemblea de Catalunya. Hi assisteixen els representants d’UDC, CDC, PSC-C, PSUC i PSOE. Preparen una proposta que és, de fet, de marginació absoluta, perquè no es gosa dissoldre-la. Antoni Gutiérrez, del PSUC, la vol desfer —m’encanta la seva valentia—, però encara no li ho permeten. Ell accepta que només pot desfer-se en una sessió plenària. S’expressa així: «Fer política seriosa vol dir preconitzar en cada moment el que hom [qui és aquest “hom”?] considera que és just. Intentar la supervivència de l’AC quan el poble, amb totes les mediatitzacions que es vulgui [!], ha manifestat la seva voluntat a través del vot, no em sembla just. La realitat és que 1’Assemblea no ha estat capaç de resituar-se [Ell mateix s’ha encarregat d’impedir-ho! Quina barra!]. I la funció mobilitzadora passarà a partir d’ara més per la via dels partits que no per l’Assemblea».^[710]

De deu del matí a quatre de la tarda, es reuneix, avui diumenge, la XXX permanent de l’AC al Col·legi d’arquitectes de Barcelona, amb l’assistència de cinquanta-cinc delegacions. Només un punt en 1’ordre del dia: adequació de l’AC a la nova situació política originada després de les eleccions generals espanyoles. Hi érem quatre senadors: Josep Benet, Jaume Sobrequés, Pere Portabella i jo. Moderaven, com sempre, Pere Portabella (proPSUC), Salvador Coromina (PSC-C) i Miquel Sellarès (CDC). Tots tres partits mantenien l’AC subtilment emmordassada.

Jordi Carbonell fou l’encarregat de donar la cara pels partits conspiradors. Quin paper, pobret! Que la prudència no et faci traïdor! Es tractava d’ajornar el dia de la matança i d’enganyar mentrestant el porc. Féu una intervenció lluïda, però profundament equívoca. Reivindicava els quatre punts de l’Assemblea.^[711] Feia confiança als parlamentaris i a Tarradellas en llurs negociacions. Demanava una estreta col·laboració entre les dues assemblees. I proposava la convocatòria d’una nova plenària. Però els quatre punts, deia, ja són assumits [?] per l’AsP, i les negociacions per assolir-ne el tercer, també. La col·laboració entre assemblees era només aparent. De fet, hi havia una prepotent displicència de 1’AsP. «No cal dir que els parlamentaris menystingueren totalment aquesta comissió i la mateixa AC».^[712] I la convocatòria d’una nova plenària amagava el propòsit de crear el marc per dissoldre l’AC. S’acostava inexorablement i es preparava d’una manera subreptícia el moment cabdal de la traïció. D’altra banda, hi havia seriosos dubtes que l’AsP volgués realment assolir la integritat dels quatre punts.

Sobre el primer punt de les llibertats, encara ERC i altres partits no eren legalitzats. L’accés del poble al poder econòmic esdevenia una quimera enmig d’una crisi econòmica espantosa. A quin parlamentari català se li havia ocorregut reivindicar la democràcia econòmica? No es demanava la revolució comunista. Només calia la democratització de l’estatut del Banc d’Espanya, posant en el seu consell representants de partits, sindicats i associacions; la reestructuració dels consells de les caixes d’estalvi introduint-hi dipositants, treballadors i sector oficial; el control del galimaties de les caixes rurals, en gran part dominades per l’extrema dreta; la democratització de les empreses estatals i dels organismes de la Seguretat social; l’efectiu control de la banca ultraconservadora en les seves conspiracions antidemocràtiques; l’accés dels treballadors a la informació, a la participació i a la gestió de les empreses, etc.^[713]

Quant al segon punt de l’amnistia, calia empènyer aquesta amb tractor. El govern de Madrid deixava anar presos amb comptagotes per estalviar-se l’amnistia. Cabalment, avui és deixat anar de la presó de Cartagena, després de quasi quatre anys de manca de llibertat, Josep Lluís Pons Llobet, del Moviment Ibèric d’Alliberament (MIL). Però són detinguts Àlvar Valls, Carles Sastre, Josep Luís Pérez i Montserrat Tarragó, sense cap garantia constitucional. Pel que fa a l’amnistia, si no hagués estat per mi, totes les senyories haguessin assegut llur cul en els seients de les corts franquistes sense demanar l’amnistia. La prova es veurà a continuació.

Quant al tercer punt, ja he deixat dit que es traïa frontalment el redactat de l’AC. Es lluitava, desunidament, per un estatut definitiu que en el redactat del tercer punt només era provisional. L’autodeterminació, hom l’oblidava. I es demanava una situació provisional inferior a la Mancomunitat de Prat de la Riba! També la prova s’anirà veient en els esdeveniments que seguiran.

Referent al quart punt de la lluita solidària amb els altres pobles ibèrics, tant el PSUC com el PSOE, per no citar la UCD ja tenien bona cura de torçar-ne el sentit per rebaixar el nacionalisme català a un regionalisme de «cafè per a tots».

El Guti deia que l’AC no havia sabut resituar-se. La realitat era que ell i altres no permeteren aqueixa resituació. Prou maldà per donar-li un sentit pràctic Salvador Casanova, representant de l’Assemblea Democràtica de Granollers, bo i remarcant la necessitat de potenciar-ne els organismes de base per garantir la continuïtat, la plena representació i la descentralització. I prou vaig maldar jo per donar-hi un sentit teòric, amb la meva proposta d’Assemblea Popular de Catalunya, tot distingint entre poder polític oficial i poder popular públic.^[714] Els uns legislen, governen, jutgen des de l’altura oficial. Els altres s’informen, creen opinió, controlen i es mobilitzen a la base popular. Altra cosa és governar sense el poble. «No hi ha doble poder polític. No hi ha encreuament de competències, com tem el redactor de Tele/eXpres. Són dos poders de naturalesa distinta, que treballen en plans distints i que es complementen. La fecunda relació entre els dos pols cal que corri a càrrec dels partits (democràtics), sobretot, puix cal que tinguin llur base en la soca social i llur cúspide en la copa política. Ells haurien de ser el tronc i les branques de l’arbre sociopolític».^[715] Els parlamentaris «són, doncs, els protagonistes, ells són, dins del possible, els que manen. Però, valga’m Déu, que no caiguin en la temptació de practicar al seu voltant una política de terra calcinada. Llegeixo en els periòdics, horroritzat, els intents de matar l’Assemblea i d’apartar de les qüestions municipals les associacions de veïns. Com si els empresaris fessin emmudir els sindicats. Fóra una democràcia salvatge, reduïda a la ferotge lluita dels [més poderosos] grups minoritaris de pressió. No fóra una democràcia amb rostre humà».^[716] Tot fou endebades.

Escric en el meu diari:

Dimecres, 20 de juliol

Esclata finalment el temut motí dels presos socials de la Model de Barcelona.

Després del 15 de juny, els vint-i-vuit presos polítics de la presó de Barcelona i els molts altres de les diverses presons esperaven, en vaga de fam des del dia 5 de juny, amb paciència i una certa confiança, la «imminent» amnistia total. L’Associació de familiars i amics dels presos polítics adreçà una crida punyent al poble de Catalunya en aquest sentit. Fins i tot els objectors de consciència, presos a Figueres, conservaven les esperances. El 17, l’objector Martí Olivella, en llur nom, m’escriu unes ratlles per felicitar-me per l’elecció a senador. «Amb la clara decisió del poble, ara en gran part a les vostres mans, porteu l’espuma que ha d’encendre també la nostra llibertat». La vigília de Sant Joan, els onze objectors presos a Figueres adrecen a l’Assemblea de parlamentaris una carta admirable: «Encara des de la presó… Segons el preàmbul de l’Estatut de Núria, “el poble català voldria que la joventut fos alliberada de l’esclavatge del servei militar”… Un Estatut que expressi l’aspiració de pau…». Ni un mot per demanar la pròpia llibertat!

Però hi havia un altre greu problema. Jo havia llegit que sempre que un país passava d’un règim autoritari a un règim democràtic, l’amnistia indefugible sempre venia acompanyada per un indult general per als presos socials. Jo també demanava l’indult social en el meu projecte de llei d’amnistia política. Hi ha dues raons. La primera és que moltes condemnes són resultat de lleis i codis injustos promulgats o modificats durant les dictadures, com en el nostre cas les lleis de perillositat social (abans llei de vagos y maleantes), d’enjudiciament criminal, codi de justícia militar, etc. La segona és que en un clima de regeneració social, d’optimisme democràtics i de noves oportunitats, també els presos socials experimenten una passió irresistible per reconstruir llur vida espatllada.

Dedicaré aquest apartat a un tema espinós que malmeté en bona part la meva actuació de senador en comprometre-m’hi. Els presos socials, els dits «presos comuns» són considerats per part d’una societat aviciada i afalagada per candidatures demagògiques, irresponsables, àvides de poder a qualsevol preu —el tema recurrent de la seguretat ciutadana— com a escombraries, com a una escòria. La presó és l’abocador humà. Ningú no el vol a prop de casa seva. Mentre un ministre roba milions amb una devaluació de la moneda o en permetre una inflació desaforada, un desgraciat que roba una gallina és tingut per un terrible perill social. «La promesa de major seguretat ciutadana», tan rendible electoralment!

Ja des de finals de 1976, la presó bull. Tinc damunt la taula una carta escrita a mà que, des de la presó Model, m’adreça un grup que s’autoanomena Processats per delictes comuns. «Uns que t’hem conegut en presó». «El motiu és perquè també alcis la teva veu per totes les persones que són condemnades o processades per delictes comuns. Sabem i comprenem que no és possible una amnistia, però sí un indult». Ja ho havien demanat a Suárez, a l’anomenat comte de Barcelona (Juan de Borbón), als cardenals Narcís Jubany i Vicenç Enrique Tarancón, al ministre de justícia i als degans dels col·legis d’advocats de Barcelona i de Madrid: «Sabem que molts són delinqüents nats, però n’hi ha d’altres que són fills de les circumstàncies i tal volta també de la injustícia social que encara impera. Creiem que un indult solucionaria moltes famílies destrossades, perquè hi falta el pare, el fill o el germà. Més trist, si falta la mare. Teníem esperança, però ningú no es recordà de nosaltres. I passà el que passà, rebel·lions dins algunes presons. Hi hagué promeses i tot tornà a l’ordre i després hi hagué cel·les de càstig, canvis a altres presons i altres coses que tu ja saps; ara es parla d’una altra amnistia, però per als polítics, i ningú no es recorda dels comuns. Si es concedeix l’amnistia política i no hi ha res per als comuns, possiblement tornarà a repetir-se la mateixa cosa. Ningú no ens comprèn. Només qui ha estat en presó o persones especialitzades en la rehabilitació de l’home que ha estat en presó. Sovint, ni la pròpia família…».^[717]

La pseudoamnistia de l’estiu de 1976 ja havia alçat onades d’esperança infundada. No hi hagué res per als presos socials. Com diu la carta, esclataren motins de desesperació en diverses presons, als quals seguí la repressió consegüent. No és aquí el lloc d’allargar-nos en un tema tan important per a la dignitat de l’espècie humana com és aquest. Dic, resumidament, que el moviment de presons fou ric i complex. Des de fora no se sabia l’educació que molts presos socials reberen dels presos polítics. En especial dels anarquistes, menys «aristòcrates» que altres presos polítics, molts dels quals demanaven una fossa sèptica —l’estatut de pres polític— que els distanciés de la «púrria» comuna. Des de fora tampoc no se sabia que hi havia funcionaris de presons indesitjables que fomentaven la corrupció entre els presos i funcionaris de presons pedagògics que elevaven el nivell dels presos, i que hi havia una pugna sorda entre els funcionaris corruptors de l’ancien régime i les noves fornades, en general, més rehabilitadores. Els primers buscaven, entre els presos, pinxos que hi mantinguessin el terror per tots els mitjans imaginables per tal que els funcionaris fossin descarregats de feina. Els segons promocionaven entre els mateixos presos líders naturals perquè organitzessin i anessin millorant el règim general de la presó. També hi hagueren les dues classes de directors de presons i fins i tot de directors generals de presons.

Els funcionaris de presons, un nou moviment. No volem ser mers escarcellers. La tancada protagonitzada per la major part del cos auxiliar pretén, a més de millores salarials, la dignificació de la professió. “Volem participar en la reforma penitenciària”. Desig indiscutible després de la foscor dels anys de la repressió més ferotge del franquisme. La coordinadora de funcionaris ja celebrà tancades pel novembre a tot l’Estat espanyol. Jo m’hi vaig solidaritzar al desembre. A Barcelona (Modelo), on la protesta afectà pràcticament al cent per cent de la plantilla hi hagué els seus estires i arronses. Quan Xirinacs se solidaritzà amb la protesta, tot dirigint un aplaudiment cap a la Model, el senyor Zalacaín amenaçà amb fer desallotjar els tancats per la policia, com ja havia ocorregut en altres presons.^[718]

Es comprendrà que en aquest clima també els presos socials volguessin fer-se sentir i participar en la protesta. Jo, ja en gener de 1977, em vaig adherir «al contingut de la carta que trobo objectiu raonable i just, si ho miro amb ulls humanitaris i no amb un concepte fred i maquinal de la justícia».^[719] Admirablement animats per certs funcionaris, els presos de moltes presons començaren a organitzar-se per resistir a la corrupció de les presons heretades. Feien coses increïbles. Jo sé de la presó de Barcelona que els presos més dignes aïllaren els matons, els violadors, els lladres i instauraren un règim d’autogovern responsable, pactat amb el director. Fins en aquell moment, si havia hagut algun desordre, sovint fou per assolir un ordre major. Els líders castigaven els malfactors. Una vegada feren un motí «bo». Es tractava d’una galeria que era molt bruta per desídia dels funcionaris. Els líders presos anaren emmagatzemant d’amagat productes de neteja i un bon dia reduïren el vigilant, tancaren per dintre la galeria, la netejaren a fons i tomaren a alliberar el vigilant. Quan algun motí se’ls descontrolava, els més responsables impedien l’entrada de begudes perquè els amotinats no s’emborratxessin i fessin algun disbarat greu. Tot això era possible perquè es desenvolupà un sindicat de presos dit COPEL (Comitès Organitzats de Presos Espanyols en Lluita), estès per tot l’Estat espanyol, malgrat repressions, trasllats de càstig, etc. Es tractava, doncs, d’un moviment exemplar de presos que, aprofitat, hagués donat peu a una regeneració eficaç de la població penitenciària. Tot això fou ignorat o bandejat per la societat benpensant i panxacontenta.

No és estrany, doncs, que la indignació explotés en actes incontrolables i produís estralls enormes humans i materials quan es perdé tota esperança. Això passà després de la concessió de l’amnistia, l’octubre de 1977. A part els terribles motins ofegats, fou mort^[720] el massa comprensiu —segons alguns— director general de presons Jesús Haddad, que era inclinat a la rehabilitació dels presos. Oficialment, fou metrallat a Madrid pels GRAPO. Pels passadissos de les corts es deia que l’havien eliminat alguns directors de presons de tendència profranquista. I el substituí Carlos García Valdés, home lloat per tots els estaments democràtics com a ferm defensor dels drets humans, que portà a terme la nova reglamentació de la reforma penitenciària, però que, de portes endins, es dedicà sistemàticament a destruir la COPEL, a castigar els seus líders duríssimament, a deportar-los al fred penal del Dueso, a fer-los passejar de nit i despullats pel pati d’aquella mala presó a temperatures sota zero… De la COPEL no en quedà res. L’odi resultant, incommensurable.

Dimecres, 20 de juliol de 1977, és al bell mig d’aquest horrible procés. Per primera vegada la «democràtica» presó de Barcelona rebentà en un inici de motí dur. «Ja ha arribat a Barcelona un intent de motí de presos. Un motí és quelcom gravíssim. En els meus dos anys de presó no me n’atrapà cap. Però els companys de presó m’explicaven, manta vegada, els fets esgarrifosos que s’esdevenien en els motins».

Aquest dimecres: «El carrer ple de jeeps i autocars de policia. Els policies, a l’interior dels vehicles, amb escopetes de gasos lacrimògens. Les portes de la presó, tancades. A dintre, crits. Un grup nombrós de presos guanyà la teulada de la cúpula central. Lloc perillós. El diputat Rudolf Guerra i jo ens oferim com a mitjancers. El subdirector de règim (senyor Martín) ens refusa».^[721] Els 39 presos enfilats dalt la cúpula criden el meu nom com a negociador entre presos i autoritats. La resta de presos ja són xapats a les respectives cel·les. Finalment, el director en funcions (don Gregorio) m’accepta, i vénen funcionaris a buscar-me en el meu lloc habitual. M’acompanyen el senador Felip Solé Sabarís i l’advocat Marc Palmés. Entrem. Panorama desolador. Per terra menjar i vi. En l’aire, gas que fa coïssor als ulls. Des del patí parlo als de la teulada a crits. Baixen emissaris. Desconfiança. Al final s’arriba a un cert pacte entre els presos i el director. Sortim. Es tanca la porta. Esperem que es compliran els compromisos.

Divendres, 22 de juliol

L’endemà, dissabte, en el camp de futbol del Madrid, tingué lloc una manifestació a favor dels 135 presos polítics que encara restaven al «ja democràtic». Estat espanyol. En aquell mateix dia es reunia el Consell de ministres de Madrid. No plantejava l’amnistia.

Dimarts, 26 i dimecres, 27 de juliol

A les quatre i mitja de dimarts 26 se celebra la primera reunió del senat espanyol al palau del congrés. Jo aviso prèviament el perquè de l’actitud que prenc de bon començament: em mantinc dret en protesta per la no concessió de l’amnistia. No m’asseuré fins que l’hagin donada. Ja ho havia fet a la sessió inaugural, però la gran aglomeració de diputats, senadors, govern i invitats féu passar el fet desapercebut. Ara, no. Un senador dret en totes les sessions del senat és un fet detonant i molest. El President sempre es pensa que vull prendre la paraula. No es fa a la idea. I em pregunta una i una altra vegada:

—Què desitja sa senyoria?

Amb hilaritat, el conjunt rep la meva resposta invariable:

—L’amnistia, senyor president.

Tinc l’alegria de veure’m secundat pels senadors bascs, tan sensibles a la petició d’amnistia: Juan M. Bandrés. Gregorio Javier Monreal, Ignacio Oregui, Juan M. Vidarte i Federico Zabala. Entre els catalans, només em segueix Francesc Ferrer. I tinc notícia que, en assabentar-se de la meva decisió, també Francisco Letamendia i quatre diputats més han romàs drets en llurs escons. Josep Benet i Pere Portabella xiuxiuegen a cau d’orella als «enganyats» pel meu gest:

—Xirinacs és una mica boig. Això no és seriós.

En dies successius, tots aniran seient. Ningú dels esmentats no perseverarà. Acabo jo sol. No dic bé. Sorpresa. Veig que un senador de venerables cabells blancs i espinada corba, resta dempeus una estona cada dia. Se m’acosta i em diu:

—Tinc molta artrosi i no puc romandre gaire estona a peu dret, però mentre vostè s’hi mantingui, jo, a cada sessió m’hi estaré una hora, perquè el que vostè demana és just.

Aquest senador de vuitanta anys, del PSOE, de Sevilla, historiador, si no recordo malament, havia estat director de l’Arxiu d’Índies, es deia José de la Peña Cámara. I complí la seva paraula mentre no es concedí l’amnistia.

L’endemà, jo, a peu dret en la sala de sessions del senat, ocupava tota la portada de l’ ABC de Madrid. En lletra molt petita se’m titllava de boig. Però la gent no acostuma a llegir la lletra massa petita. Sense diners, havia aconseguit la millor publicitat. Tots els diaris en parlaven. Consideraven, és cert, el meu gest com a quelcom indigne. I tanmateix era un gest tan respectuós! No interrompia res. No molestava ningú. Es curiós que, el mateix dia, 27, tots els senadors del PSOE abandonessin la sala, en un moment donat, perquè consideraren una actuació de la presidència un xic arbitrària. Això sí que era passar-se de ratlla. Trencava el decurs normal de la sessió. Però està en la tradició parlamentària d’Occident. En canvi, la meva actitud, tan innocent, els sorprengué a tots per inusitada. Cal sempre un model prèviament après perquè la ment accepti una nova informació. El senador català, Josep Subirats, irònicament ho va veure així: «Aleshores era notícia l’actitud de Xirinacs, que es mantenia dret durant les sessions plenàries del senat, com a gest de protesta per la lentitud del govern a dictar l’amnistia. Es donava el cas, però, que el president Fontán constantment aixecava la sessió per consultar els portaveus. Aleshores Xirinacs s’asseia. Mig en broma, jo explicava que nosaltres estàvem més estona drets que ell, perquè ens aixecàvem quan la sessió se suspenia. Fet i fet, les suspensions duraven més —Xirinacs assegut— que les sessions —Xirinacs dret—».^[724] En el transcurs dels dies, la meva actitud anà guanyant comprensió. Gairebé un mes després, el periòdic alemany Der Spiegel explicava que el president Fontán, després de consultar el reglament, no trobà inconvenients en el meu capteniment. Der Spiegel citava ABC, que anava comprenent millor: «És un apremi del període legislatiu 1977 i la grandesa d’una postura moral encarnada. La seva monstruosa fortalesa resideix en la seva feblesa aparent».^[725]

Finalment, el 27 a la tarda es tractà al senat el tema de l’amnistia. Els progressistes i socialistes independents —suposo per atreure a la causa els poders fàctics militars— demanaren l’amnistia per als militars professionals, mutilats, policies i guàrdies civils. Joaquín Satrústegui demana que no hi hagi cap torn contra aquesta proposta concreta. Diu que es tracta d’un acte de reconciliació. És molt aplaudit. Ens hi adherim Faustino Azcárate de l’Agrupació Independent, Rafael Calvo Ortega de la UCD, Francesc Ramos de Socialistes del senat, Miguel Unzueta de senadors bascs i jo. Grans aplaudiments.

Després s’entra en més detalls. Unzueta fa una extensa intervenció. Cita la generosa i unilateral llei d’amnistia de Franco (1939). El PSOE recorda que Ramón Rubial ja s’ha adherit a la petició. I jo faig el meu discurs de petició formal i frontal d’una amnistia total, tal com la vol el carrer:

Des d’Andorra, un comentari editorial diria, a propòsit de conceptuar l’amnistia com un pacte de pau: «Qui no pot estar d’acord amb aquesta definició? Un pacte de pau, una pau que foragiti per sempre de les terres hispàniques aquells records d’uns fets que enfrontaren en una lluita fratricida els fills d’aquelles belles terres i que els mantingueren dividits durant tants i tants d’anys. Tot fa pensar que l’actitud d’en Xirinacs i dels senadors bascs tindrà aviat els seus fruits».^[726]

Especialment R. Calvo Ortega, portaveu de UCD, es posà nerviós. Reclamà qüestions d’ordre i indicà que era la mesa, la que devia elevar al Govern la petició. Tot plegat s’evaporaria en paraules. El 27, hi havia a Barcelona 150 presos en cel·les de càstig.

Canviant de tema. Trobo a Pío Cabanillas Gallas, ministre de cultura, pels passadissos del palau de la Carrera de San Jerónimo, M’hi acosto i li faig:

—Pío, què tenen els espanyols que no poden llegir les mateixes coses que els catalans?

Resta bocabadat:

—Què dius?

—Un llibre meu, Vint-i-un dies de vaga de fam per Catalunya, és editat en català des de fa temps per Nova Terra i, en canvi, l’editorial Akal té prohibit de publicar-lo en castellà. Ja n’hi ha edició en francès i en italià. És que els espanyols sou menors d’edat?

—Deixa’m les dades. Miraré què hi puc fer.

Tot es resolgué en un obrir i tancar d’ulls. L’amiguisme espanyol!

El dia 2 d’agost, en una sessió plenària del senat es presenten els diferents grups parlamentaris. El portaveu de l’Entesa dels catalans, Josep Benet Morell, fa una encesa intervenció. Comenta, en primer lloc, les dades de la representació dels catalans. És molt superior a la de la UCD i gairebé igual que la del PSOE. Explica, a continuació, la lluita popular menada a Catalunya, especialment a través de l’Assemblea de Catalunya. Com hem lluitat per l’amnistia, per les llibertats democràtiques, per la legalització de tots els partits, per la supressió de la legislació repressiva de la llei d’ordre públic, de la llei de premsa, dels secrets oficials, de la perillositat social. Reclama la devolució del règim autonòmic. Recorda l’afusellament del president Lluís Companys. Explica la nostra voluntat de solidaritat amb els altres pobles de l’Estat. Però exigeix ja ara un règim provisional transitori per a Catalunya. I espera que per a l’onze de setembre d’enguany la Generalitat de Catalunya ja sigui restaurada. Vaig escriure jo aleshores:

«Avui Catalunya ha ocupat l’espai que li corresponia en el senat. Ha estat glòria. Josep Benet s’ha transfigurat. L’home superprim que tots coneixem ha fet torna, molt més que els cepats senadors que parlen sempre. Aquella veu que en les reunions de l’Entesa tot just se sent, ha retrunyit poderosa sorgint de no sé on… Només restà una cosa en el tinter. El País Valencià, la Catalunya del Nord i les Illes Balears i Pitiüses foren oblidades com a nació catalana. Seran castigades al fons del sac de les regions, gemegant i plorant per llur fracàs electoral? Miguel Unzueta, portaveu dels bascs, tractà millor el problema de Navarra. És l’Estat espanyol un conglomerat bigarrat de nacionalitats i regions o, més aviat, un conjunt de nacionalitats amb llurs regions interiors? ¿És el Principat nació i València regió o, més aviat, el Principat i València, Balears i Pitiüses seran regions autònomes dins una nació que també hauria de ser autònoma en la unitat superior?».^[727]

Diumenge, 11 de setembre

Vull explicar a l’abnegat lector que ha arribat fins ací, després de dos volums i mig de densa narració documentada, que d’ara endavant, com que entrem en un període de major llibertat informativa i ja a l’abast de qualsevol estudiós, reduiré la densitat i el detall del discurs eliminant-ne la referència explícita a la documentació. Així intentaré posar fi a una obra que ara mateix ha depassat tots els límits previstos. Em referiré, en les següents pàgines conclusives, a un conjunt de fets històricament recentíssims i d’un abast que aquesta tercera part de La Traïció dels líders pretén resumir amb la frase del seu títol: «La collita perduda». Els fets són la concessió de l’amnistia, el retorn de Tarradellas, la fi de l’Assemblea de Catalunya, la confecció de la nova Constitució espanyola, l’acceptació de l’actual Estatut de Catalunya i la conspiració espanyola del 23-F amb la pujada, a Madrid, del socialisme reformista de Felipe González.

Començo, el dia 1-9-1977, una columna diària en Avui sota l’epígraf «Al servei d’aquest poble» i a instàncies del seu director Jordi Maluquer. Durarà un any i mig amb absoluta assiduïtat. Finalment, serà vetada per les amenaces adreçades al director per part d’alguns polítics, entre els quals, segons em consta nominalment, Albert Manent. A continuació se’m permetrà escriure quinzenalment amb problemes continus de censura. Finalment, se’m censurarà tot. Cessaré com anaren cessant les veus de Manuel de Pedrolo o de Fèlix Cucurull. La mateixa sort correrà, un any i mig després, la meva columna diària en Mundo Diario encapçalada per l’epígraf «Diari d’un senador». Primer foren objeccions esporàdiques a la columna de tal o tal dia, i després les objeccions van fer-se tan freqüents que n’ofegaren la publicació.

Es reprèn a les 12 del migdia la celebració tradicional de l’Onze de setembre en el Fossar de les Moreres, a Barcelona, per part dels independentistes inequívocs, enguany convocada per Gent Nacionalista Independent dels PPCC, Bloc Obrer i Camperol, Col·lectiu de Coordinació Socialista, Esquerra Nacional, Esquerra Republicana de Catalunya, Estat Català, FAC, FNC, Partit Federalista Europeu dels Països Catalans, PSAN, PSAN-P i MUM. La presentació és a càrrec de Xavier Romeu. Els parlaments, de Fèlix Cucurull i Jordi Carbonell. Com es faria habitual, té lloc un esment especial per als presos independentistes. En aquesta ocasió els recordats són Àlvar Valls, Carles Sastre, Josep Lluís Pérez, Montserrat Tarragó, Ramon Trilla i Emili Simón. L’assistència es calcula entre 20.000 i 30.000 persones. Jo, que no em moc de la vorera del carrer Entença, hi envio les següents paraules:

«Una adhesió entusiasta d’un que no pot venir perquè encara no és prou independent per marxar del carrer d’Entença. Patriotes catalans, els nostres avantpassats, que foren enterrats ací, saberen morir davant l’invasor francès i espanyol. Amb la nostra vida sapiguem ser dignes de llur mort».

Ja una setmana abans, els convocants oficials de la Diada, que anaven creixent acceleradament, aspiraven a aglevar un milió de persones en la «seva» manifestació que preparaven per a la tarda i separada de l’acte del Fossar. Formen 2.200 membres per al servei d’ordre. Fins i tot s’hi adherí Aliança Popular, Jo, com a parlamentari, faig arribar les meves més sentides adhesions a tots els actes, però, tot i que se’m trenca el cor, no em moc de davant la Model en demanda d’amnistia.

Cinc presos romanen en vaga de fam. «Ens va plaure que l’Onze de setembre el senador decidís de romandre prop dels presos, en lloc de figurar davant de la manifestació junt amb els seus companys parlamentaris. A la manifestació ja hi formàvem centenars de milers i no hi venia d’un. En canvi, sí que era just i adient donar consol i suport moral als empresonats en una diada com la que va tenir per marc tota la terra catalana i, d’una manera especial, Barcelona».^[728] Vaig adreçar al president de l’AsP la següent adhesió:

«Per primera vegada, els elegits pel poble, el cap ben alt, encapçalen la gran manifestació que vol cloure quaranta anys de servitud. El poble sencer és al carrer. La magna concentració és el millor testimoni davant el món de la nostra voluntat sobirana. Tanmateix, jo em considero comissionat per tots vosaltres per mantenir la guàrdia el més a prop possible dels companys que encara resten sense llibertat i en vaga de fam per una absurda voluntat de victòria no superada. Des de la presó cridem de tot cor: Poble català, endavant!».

No fou llegida.

La gran i lenta manifestació començà a les cinc de la tarda, va discórrer pel Passeig de Gràcia i la Ronda Sant Pere i durà cinc hores. Esdevingué indescriptible. Hi assistiren molts infants i àdhuc discapacitats amb llurs cadires de rodes. Sense menysteniment de les altres manifestacions convocades arreu, «tot el Principat» va abocar-se a Barcelona. Entre un milió i quart (segons governació) i un milió i mig (segons la policia) de participants. Pràcticament tota la població disponible. Relativament al nombre d’habitants d’un país, potser és la manifestació més gran de la història humana. Es difícil demostrar-ho, però ho crec com el resultat de sis anys d’educació popular de l’Assemblea de Catalunya, amb totes les seves assemblees territorials i sectorials i amb tantes iniciatives de base com fou la «Marxa de la Llibertat». L’Estat en prendria bona nota. «Catalunya vol la Generalitat, ara» (Avui). Tarradellas retornaria de manera fulminant. Calgué improvisar uns precipitats decrets-llei, perquè de marc jurídic encara no n’hi havia cap. Allò era la força d’un poble unit que sap lluitar pacíficament. «Apoteosi catalana», segons la Hoja del Lunes. A París la qualifiquen de la manifestació pública més important d’Europa.

Divendres, 14 d’octubre

El 14 d’agost, llenço un s.o.s. d’ajuda per a l’empenta final en l’obtenció de l’amnistia.^[729]

El 18 d’agost, en una plenària, l’Entesa dels catalans avala una àmplia campanya d’amnistia per als dies que aquesta es debatrà a les corts espanyoles.^[730]

En la solemne tercera sessió plenària de l’Assemblea de parlamentaris, celebrada en la seu vella de Lleida, el 23 d’agost, també s’aprova la campanya per l’amnistia.^[731]

El dia 24, a París, una delegació de l’Entesa, formada per Rossend Audet, Francesc Ferrer, Jaume Sobrequés, Josep Subirats i jo rep informació del president Tarradellas sobre les negociacions amb Madrid. Mundo Diario^[732] encara canta la confiança i ratifica el suport mutu entre Tarradellas i l’Entesa. Encara no havia esclatat l’afer Benet. Després el President em rep a soles. En acabar d’explicar-li tota la història de les peticions d’amnistia, li demano que faci pressió a Madrid per a la seva concessió. No em consta que el President posteriorment fes res en aquest sentit. Ja el 24 de juliol, la CNT havia demanat la devolució dels patrimonis de les diferents sindicals del temps republicà confiscats per la CNS franquista.^[733] La CNT havia convocat CCOO, UGT, CT del PSAN i independents per discutir-ho. No es presentà ningú. Llevat de UGT, no tenien arrels en l’època republicana i volien heretar el patrimoni sindical dels anys del franquisme. Sempre la divisió! I aquesta vegada dins la classe treballadora.

El dia 6 de setembre, es posa en marxa una campanya popular per obtenir la llei d’amnistia política total —l’última!—, aquesta vegada per empènyer els representants «democràtics» reacis o oportunament distrets per donar-la! A la reunió assistiren unes quaranta delegacions. La campanya començarà immediatament després de l’Onze de setembre. Mentrestant, a l’interior de la presó, els presos polítics i alguns de socials feien vaga de fam.

El dia 8, encara hi havia violents enfrontaments a Donòstia en la manifestació pro-amnistia convocada pel PNV i pel PSOE.

El 14, semblava que naixia un acord sobre l’amnistia entre els congressistes de la UCD, els bascos i els catalans.

El 17, manifestació per l’amnistia a Iruñea: 40.000 persones.

El dia 22, encadenats vint-i-dos membres de diverses organitzacions de l’Assemblea i encartellats davant la presó Model de Barcelona.

El dia 23, la Coordinadora Nacional de les Gestores Pro Amnistia d’Euskadi i la Comissió Catalana Pro Amnistia total demanaven l’amnistia en un comunicat conjunt. La campanya es va estendre a tot el Principat.

El 26, la junta de portaveus del congrés de Madrid decidí tramitar d’urgència el tema de l’amnistia. No passaria pels tràmits de ponència i de comissió. Aniria directament al ple. Ara entrava la pressa! Se’ls anava complicant el món dels presos amb vagues de fam, motins, COPEL, petició d’indult, etc.

El 28, en el congrés dels diputats ja es parla del ple a l’octubre dedicat a l’amnistia.

L’oposició presentà, a 30 de setembre, una proposició unificada de llei sobre amnistia, només refusada per Aliança Popular. Hi entrava amnistia laboral, militar i per als objectors. Hi van intervenir pel grup comunista Pilar Bravo i Marcelino Camacho; pel grup mixt, Donato Fuejo; per la minoria basco-catalana, Xabier Arzalluz i Miguel Unzueta, i pels grups socialistes del congrés i del senat, Plácido Fernández Viagas i Pablo Castellano.

El primer d’octubre, en el diari Avui es comença un requadre per a la campanya de l’amnistia. Aquesta campanya, concebuda en gran, per tal com comptava amb les adhesions inicials, originaria un estrepitós deute —causat per l’abandó de les promeses fetes pels partits— que pesaria onerosament anys i panys sobre l’espatlla de persones generoses, entre les quals vull esmentar l’advocat i després adjunt del Síndic de greuges Elies Rogent Albiol. Es planificà, ultra els actes multitudinaris, la mobilització de 15 furgonetes encarregades de recórrer durant quinze dies tots els indrets del Principat de més de 500 habitants.

El dia 2, UCD presentà un contraprojecte de llei d’amnistia, i es nomenà una comissió mixta per intentar unificar-lo, abans del dia 7, amb el projecte de l’oposició.

AP seguia sense col·laborar. Els components d’aqueixa comissió mixta foren, per UCD, Rafael Arias Salgado, Luís M. Martín Oviedo i Juan Antonio Ortega y Díaz Ambrona; pels socialistes, P. Fernández Viagas i P. Castellano; pels socialistes de Catalunya, Juli Busquets; pels comunistes, I. Gallego, M. Camacho i Jaime Sartorius; pels basco-catalans, X. Arzalluz, Uriarte i Miquel Roca Junyent, i pel grup mixt, D. Fuejo i Joaquín Navarro. Tingueren lloc tota mena de pressions per reduir l’abast de l’amnistia.

El 4-10-77, un grup de caps militars visiten Suárez a la Moncloa. Sempre els poders fàctics!

El dia 6, Enrique Múgica, del PSOE, i Xabier Arzalluz, del PNB, criticaren les mobilitzacions populars. Al dia següent, Juan M. Bandrés els diu: «Obliden que si avui s’ha arribat en els àmbits oficials al clima que permet esperar una prompta amnistia, no es deu en absolut a la nostra tasca parlamentària, sinó precisament a les mobilitzacions populars». Aquest mateix dia, a les Cotxeres de Sants, de Barcelona, tingué lloc un festival per l’amnistia total organitzat per l’Associació de Familiars i Amics de Presos Polítics, en què es produïren les actuacions de Joan Manuel Serrat, Marina Rossell, Núria Feliu, Sisa i altres. Van parlar emocionadament Ion Etxabe, Marc Palmés, la mare de Ramon Trilla i el pare d’Àlvar Valls.

El dia 8, vaig parlar de l’amnistia per televisió, i fou enviada al rei d’Espanya una carta en favor de l’amnistia per la Unió de soldats democràtics (USD).

El dia 9, el governador civil de Guipuzkoa prohibia la setmana proamnistia. Aquest mateix dia, a Barcelona, a la casa dels Jesuïtes de Casp, tenia lloc l’assemblea plenària de la Campanya en el Principat.

El dia 11, la Coordinadora Feminista de Barcelona i l’Organització Feminista Revolucionària també demanaren amnistia adduint les llargues discriminacions legals contra la dona. Es comptà amb grans concentracions a tot el Principat.

El 13, havia de tenir lloc el ple del congrés dels diputats per aprovar la llei d’amnistia. Sorprenentment, ahir va ser ajornat per al dia vint. S’obre un termini reglamentari de set dies per presentar esmenes; com ocorre a qualsevol parlament. I, tanmateix, encara amb més sorpresa de tots i enmig d’una intensa rumorologia, a darrera hora de la tarda d’avui la junta de portaveus del congrés ha rectificat. No hi haurà possibilitat de presentar esmenes! Demà serà votada pel congrés —al matí— i pel senat —a la tarda— amb un procediment de superurgència fora de tot reglament!

14 d’octubre. Concessió de la llei d’amnistia. El matí, han votat els congressistes sense previ debat! Cada cap de fila política fa un discurs. El més abrandat, el de Marcelino Camacho, en nom dels comunistes: «Els comunistes hem enterrat els nostres odis i les nostres rancúnies». 296 sí, 18 abstencions d’AP i 2 no. El mateix matí, se m’acosta Josep Benet i m’encomana el discurs en representació de l’Entesa dels catalans.

—Tu ets el que has fet més mèrits per l’amnistia. Et toca parlar a tu. —Em tenia por, car el tema era altament delicat—. ¿Em deixaràs veure el teu discurs abans de llegir-lo en el ple?

L’hi vaig deixar llegir i me’l censurà a la baixa.

El senat reuní el seu ple sobre l’amnistia a la mateixa tarda. Quines presses després de tants anys de negar-la! 196 vots a favor i 6 abstencions aliancistes. Quan em tocà el tom d’intervenció, entre altres coses, vaig dir:

«Trobem a faltar en aquesta “amnistia per als actes d’intencionalitat política” l’extensió de l’amnistia completa fins al dia de la seva publicació; hi falta la reincorporació dels militars professionals, policies i guàrdies civils. Els mutilats republicans ara cobren una quarta part dels havers passius que cobren els de l’altra banda de la contesa. Les viudes de soldats republicans i les viudes dels morts per represàlies polítiques no cobren res. Hi són exclosos aquells que donaren suport amb les seves accions a l’objecció de consciència. No se sap si entraran en l’amnistia els acusats nacionalistes catalans, canaris, bascos. Millorarà l’actuació judicial per comparació amb les actuacions a propòsit de les amnisties passades? No es recuperen les incautacions de béns efectuades per motius polítics, etc. Però existeix un altre epígraf importantíssim i oblidat que ens apropa a problemes molt vius exteriors a aquest senat. Es podria anomenar “amnistia per als actes no polítics, sancionats com a conseqüència directa del sistema polític” que tractem de superar. Casos importants són els delictes per raó de sexe, que no existien durant la República, entre els quals es compten els mal anomenats delictes de la dona, que són els únics creats de bell nou pel franquisme. Potser el més important de tots és l’apartat dels delictes dels presos socials, el cas dels afectats per la Llei de perillositat social, els casos dels menors sotmesos al Tribunal tutelar, etc. Crec necessari que aquest senat urgeixi, en el termini més breu possible, que siguin concedides unes mesures complementàries de la present Llei d’Amnistia. Aquest és el sentit del vot del grup parlamentari de l’Entesa dels catalans».

El dia quinze d’octubre, vam celebrar a Montjuïc el final de les campanyes per l’amnistia, la concessió d’aquesta i també el final de la nostra estada davant la Model. Hi vam intervenir Agustí de Semir, caut i prudent, Magda Oranich, entusiasta i abrandada, i jo mateix. Guardo algunes notes de les meves paraules:

«Jo he demanat l’amnistia. Jo no he fet aquesta llei. L’han feta els partits parlamentaris a l’esquena del parlament, via negociació i no per via de la voluntat popular. Acte polític, no de justícia. Segons la correlació actual de forces. Acte límit: toca sostre. Encara a l’Estat espanyol domina el franquisme».

A continuació faig llista de les coses positives de la Llei. Les positives: amnistia total fins al 15-12-1976; a favor de les esquerres fins al 6-10-1977; afecta els militars de la USD, els objectors, els professionals i agents d’ordre, els estranyats, els temes laborals; es concedeix reintegració de drets, eliminació d’antecedents, l’acció pública per sol·licitar-ne l’aplicació. Les negatives ja han estat exposades més amunt. I vaig acabar:

«Cal un moviment popular català que vertebri la immensa base del poble. Cal que sigui ajudat per tots els partits. Cal que tothom que vulgui s’enquadri i creï associacions i assemblees. Una assemblea oberta a cada barri, a cada poble. Tots els que heu lluitat per l’amnistia, enquadreu-vos. No espereu que els partits ho facin tot, prou feina tenen a conquerir el control de l’Estat. No espereu que els partits us convoquin com fins ara. Des d’ara, el poble sobirà s’ha d’autoconvocar. Cal que el 6 de novembre obtinguem l’Assemblea popular de Catalunya. Perquè, no ho oblidem mai, la sobirania ve del poble. Siguem, doncs, sobirans».

En l’immediat dilluns dia 17 surt la Llei en el BOE de Madrid i entra en vigor ipso facto pel seu article 12.

Jo abandono la meva estada diària de gairebé dos anys^[734] davant la presó Model, de Barcelona, amb tristor. Els presos socials, perduda llur confiança, es tornaran a amotinar, a autolesionar-se, a cridar endebades, a suïcidar-se, a ser castigats, deportats, humiliats. Jo seré criticat per uns, per abandonar l’estada al carrer Entença. Des de Mundo Diario, Agustí Vall critica la meva absència en els dies del motí. Jo li responc amb un indignat article, que publica a tota plana l’Avui.^[735] I seré criticat per altres pel fet de seguir demanant l’indult per als presos socials, en tanta mesura, que potser aquest fet serà la causa principal del meu descrèdit polític. Lluís Permanyer: «Xirinacs esclatà en indignació. Mentre no hi hagi indult per als presos comuns no assistirà més al senat».^[736] La gent diu: «Aquest home defensa els malfactors!». Les presons són la lepra. Cap polític no pot acostar-s’hi sense resultar-ne contagiat. L’Entesa i altres organitzacions polítiques i sindicals seguiran demanant tímidament l’indult. L’indult no es concediria mai.

«El Consejo supremo de justicia militar ha aplicat l’amnistia al senador barceloní Lluís Maria Xirinacs».^[737] Causa? La carta a un policia armat.

«El senador Lluís M. Xirinacs ha estat amnistiat per part del Tribunal suprem i se li ha anul·lat l’acusació d’un delicte incurs en la llei de premsa i impremta pel fet de ser l’autor del llibre Entro en el gran buit, diari de presó».^[738]

Diumenge, 23 d’octubre

El 2-9-77, apareix a la premsa el comunicat d’Unitat entorn del president que signen Eduard Bonet, Josep M. Bricall, J. M. Castellet, Jordi Petit Fonserè, Jaume Ros, Francesc Vicenç, Ramon Vilades, Josep M. Oroval, Joan Cornudella, Ricard Lobo i Ignasi Ponti. M’hi adhereixo. Sembla que existeix acord entre Tarradellas i Sánchez Terán sobre el restabliment de la Generalitat amb gran nerviosisme dels parlamentaris catalans antitarradellistes.

El dia 5, Josep Lluís Sureda és expulsat del PSC-C per haver negociat amb Madrid a les ordres de Tarradellas. La comissió negociadora és convocada d’urgència per al dia 5.

El 7, havent-se negat la comissió negociadora a viatjar a París, hi van els caps de partit presents en la comissió —sàvia solució!— i reben la informació desitjada de l’acord Tarradellas-Terán.

El dia 10, l’agència Cifra publica l’esborrany dels decrets-llei de restabliment de la Generalitat, de l’establiment de les dues comissions mixtes de transferències i del nomenament de president de la Generalitat.

El dia 15, escric l’article «Acord entre Tarradellas i els parlamentaris catalans» en el diari Avui.

El dia 16, la comissió pro-retorn del president Tarradellas, constituïda en febrer, surt al pas d’una «orquestrada campanya de desprestigi del President». El seu manifest em cita: «No en va, Lluís M. Xirinacs, senador per Catalunya, es demana “Qui mou els nostres fils? Per què ara una campanya de desprestigi sobre el passat del President?”. I encara afegeix: “El poble català sap el que vol. Volia Generalitat, ara. No vol tàctiques dilatòries, són ara massa perilloses. Anà a les eleccions, malgrat que afavorien Suárez, i les capgirà a favor del poble. Vol la Generalitat ara, malgrat que afavoreixi Suárez, i la capgirarà a favor del poble. Així hem anat sortint de la dictadura i així en continuarem sortint”».

El dia 20, es tornen a trobar a França Tarradellas i Terán. Terán duu en el seu cartipàs les protestes dels partits parlamentaris catalans que han arraconat Tarradellas. Descaradament, volen que la Generalitat provisional sigui controlada pels enviats al parlament de Madrid! «L’Assemblea de parlamentaris intervindrà en el nomenament i cessament dels consellers». Tot es torna a embolicar. A Tarradellas, li cal tomar a convocar els caps de fila catalans parlamentaris.

El dia 27, es reuneix Tarradellas en terres del Rosselló amb els caps de fila dels partits parlamentaris. Ells tindran control dels consellers, però Tarradellas no cedirà en la delegació de funcions, ni com a president de la Generalitat, ni com a president de la Diputació de Barcelona. El consell serà d’unitat.

L’endemà, es reuneixen Tarradellas i els parlamentaris amb Sánchez Terán, a Perpinyà, i aconsegueixen acords vers les 11 de la nit. El Govern espanyol ha introduït un ominós article 8è que no existia en el text primitiu i que «permet al Govern dissoldre els òrgans de la Generalitat restablerta sense haver de passar ni tan sols pel tràmit de la comissió d’urgència». El Alcázar, tanmateix, encapçala la seva edició del dia 29 amb: España ya no es una.

El 29-9-77, el Consell de ministres espanyol restableix per decret-llei la Generalitat del Principat de Catalunya. Queda derogada la llei de Franco del 5 d’abril de 1938. Tarradellas es diu: «Ha arribat el moment de fer les maletes».

El primer d’octubre, a misses dites, se celebra sessió plenària extraordinària de l’AsP a propòsit dels acords sobre la Generalitat provisional. Tot era dat i beneït sense el concurs d’aquesta assemblea, els fins de la qual, com hem exposat manta vegades, no eren la reconstrucció de Catalunya, ans representar-la a Madrid de la manera com fos. Però amb l’inveterat afany de poder de molts polítics, amb una grandiloqüència fora de lloc, l’Assemblea de parlamentaris expressà «la seva aprovació solemne dels resultats obtinguts bo i donant el seu total suport a la Generalitat establerta». No es va dir, en canvi, allò que hauria calgut i que no seria: «Ens posem a disposició de la nova Generalitat per representar-la fidelment en el parlament espanyol».

Aquest mateix dia, la comissió del manifest i del retorn de Tarradellas féu una crida per a la rebuda triomfant del President.

Cal deixar bona constància d’un incident molt significatiu. L’encara independent Jaume Sobrequés trobà a faltar la referència al dret d’autodeterminació —exigència principal del tercer punt de l’Assemblea— en les dotze intervencions dels caps de fila en la Sessió plenària. Intentà in extremis llegir un text en aquest sentit, però la mesa li ho impedí amb arguments de procediment. En el text es deia: «Voldria que no faltés avui el suport dels grups polítics que podríem qualificar d’independentistes i que per raons que tots coneixem no són ací. Malgrat que jo no he rebut pas cap comès d’aquests partits —dels quals, d’altra banda, em separen algunes diferències ideològiques i tàctiques—, voldria no equivocar-me en manifestar, en llur nom, que donen suport als acords de Perpinyà en tant que poden ésser un valuós instrument perquè un dia el poble català pugui exercir el dret a l’autodeterminació a què mai per cap causa no hem de renunciar». Intempestiu!

El dia 5-10-77, ja era conegut el calendari del retorn de Tarradellas: el 20, viatjaria a Madrid per recollir els decrets i, el diumenge 23 a la tarda, arribaria a Barcelona com a President oficial. Sortí cap a França una escorta dels Mossos d’esquadra per a la protecció del President. Bullien els rumors sobre la composició i repartiment de les conselleries.

Els dies següents foren esmerçats en els preparatius de la rebuda del President. Era amarg de veure com Pere Portabella era nomenat delegat de la permanent de l’AsP per a l’organització de l’esperat retorn. Íntim amic de Josep Benet, afí com ell al PSUC i antitarradellista com aquest partit, seria l’encarregat de preparar-li la rebuda! La tarradellista comissió del manifest pro-retorn de Tarradellas es llançà, amb un laudable intent compensatori, a intervenir en la rebuda. Féu una crida en aquest sentit, el dia 9 d’octubre. Tothom al carrer, a la Plaça d’Espanya, a la Gran Via, a la Plaça de Sant Jaume. Elisa Lumbreras és encarregada per la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona de preparar-ne la festa popular a diversos barris de la ciutat, així com la festa central a l’avinguda de Maria Cristina, a Montjuïc, amb tres o quatre hores de danses folklòriques de tot el país. Van instal·lar-se pantalles de televisió gegants a l’entorn del Palau de la Generalitat.

En el BOE de Madrid del dia 18, signat pel Rei, apareix el decret de nomenament del molt honorable Josep Tarradellas i Joan com a president de la Generalitat de Catalunya.

Els dies 20, 21, 22 i el matí del 23, Tarradellas esperava a Madrid. Ressonaren Els segadors a Barajas. Visità el rei d’Espanya («Sóc un republicà que ha acceptat la monarquia»). Visità el president del Govern, els presidents de les corts, del congrés i del senat —acompanyat de parlamentaris catalans, de representants dels partits polítics i grups parlamentaris, tot plegat amb aire de normalitat espanyola—.

El dia 20, l’AsP féu la seva crida als catalans davant el retorn del President. El 21, misteriosament, es donava l’ordre de supressió de totes les festes populars. Es digué, en nom de l’austeritat.

El dia 23, diumenge, a les tres de la tarda, sortíem, en comitiva oficial des de l’Ajuntament de Barcelona, els parlamentaris catalans en direcció a l’aeroport del Prat. Jo anava en el cotxe 19 amb Francesc Candel i Alexandre Cirici. Un minut abans de les cinc aterrava el DC-9 «Ciutat de Maó» amb el President a bord. Salutacions emocionades, i el seguici emprengué el camí de retorn. 200.000 catalans l’aclamaren a Montjuïc. La Gran Via i la Via Laietana eren atapeïdes de gent. A la plaça de Sant Jaume no hi cabia ni una agulla. Els parlamentaris junt amb moltes altres representacions ja érem dins el palau, cadascú en el lloc assignat, en el saló Sant Jordi, darrere la balconada que féu famosa Francesc Macià, l’any 1931. Arribà el President i tot foren empentes per sortir a la balconada amb ell, per fer-s’hi la foto històrica. Espectacle galdós. Els seus majors enemics polítics maldaven per sortir ben al costat seu. Hi havia gent al carrer que volia que jo sortís al balcó. No vaig voler-ho fer.

Finalment, entre ovacions i xiulets —l’agredolç de tota la festa—, sonà aquell mític:

—Ja sóc aquí.

Diumenge, 6 de novembre

El 18-9-1977, a les deu del matí, va reunir-se la XXXI permanent de l’AC a la Fundació Miró per elegir mesa nova i per debatre, durant onze hores, l’adequació de l’AC a la nova situació política. La meva proposta en aquest respecte, referida en el capítol 26-6-77^[739] d’aquest volum, aparegué detallada en la pàgina 5 del periòdic Avui del dia denominador del present capítol (6 de novembre). Absències significatives, la del PSUC i la de les forces sindicals. El resultat fou una nova mesa provisional, formada per Àngel Colom (no violents), Santos Hernández (no alineats) i Salvador Casanova (territorials-Granollers). I també la convocatòria de la quarta sessió plenària de l’Assemblea, en el seu sisè aniversari, per concloure el debat obert sobre la seva adequació als nous temps.

El dia 21-9-1977, vaig lliurar una ampliació de la meva proposta d’adequació de l’AC que feia així (millorada entre parèntesi alguna qüestió terminològica):

Ampliació de la proposta d’adequació de l’Assemblea

1. Els quatre punts de l’AC són vigents mentre no siguin assolits. Un cinquè punt nou podria ser: «L’AC assumeix les funcions permanents d’enquestadora, crítica i mobilitzadora davant les necessitats del poble i de la forma de resoldre les funcions que, d’altra banda, fins ara, sempre ha exercit. I renuncia a les funcions del poder oficial i a presentar candidats a eleccions polítiques».
2. Existeix (en l’àmbit polític) un nivell de poder que es pot dir oficial, superestructural o d’estat, i un altre nivell de poder que es pot dir popular (públic i no oficial), infraestructural o de base. És en aquest nivell estricte on es col·loca la proposta d’Assemblea popular de Catalunya. La causa de la baixada actual de les organitzacions de base resideix en la transició del protagonisme del 10% format pels polititzats —exclandestins de quan el poble jeia reprimit i alienat— a la manca de tot futur protagonisme per al restant 90% de massa despolititzada. Cal dinamitzar aquest 90%.
3. Proposta de qualificació del poble.

   No intentar de robar-se els militants entre els partits. La cúspide dels partits està dedicada a la consecució i exercici del poder d’Estat. La base dels partits haurà de dedicar-se a promoure la dinamització popular.

   • Dinamitzadors: bases dels partits més gent independent ja responsabilitzada.
   • Feina: des del folklore local fins als temes polítics de més transcendència. A nivell local, els temes locals. A nivell general els temes generals. Resoldre les necessitats i promoure les possibilitats de cada lloc i col·laborar críticament amb l’Ajuntament, la Generalitat i l’Estat. Resoldre tot allò que es pugui sense acudir als poders públics, segons el principi de subsidiarietat, i per descongestionar-los. Afavorir la promoció cívica, econòmica, cultural i política d’aquest al·ludit 90% no militant de partits.
   • Organigrama: Les unitats són l’Assemblea de barri, la de municipi, la de comarca i la de Principat. A cada assemblea hi poden assistir les associacions de veïns, organitzacions sindicals, grups culturals, esportius, d’esplai, religiosos, cívics, etc. A cada nivell segons el grau d’implantació del grup. A cada assemblea, doncs, hi participaran els delegats de les assemblees inferiors més els delegats dels grups sectorials del mateix àmbit d’extensió territorial de l’assemblea en qüestió. Caldrà desenvolupar una sèrie de serveis tècnics: econòmic, cultural, esportiu, d’esplai, informatiu, etc. a l’abast de les assemblees.
   • Finalitat (esperit): Projecte suggestiu comunitari que dóna el paper que li correspon a la immensa base popular no subjecte a militància política. Evita la marginació social provocadora de posicions radicals d’antagonisme, com ocorregué en els anys 30, que esdevingueren ingovernables. No pretén de cap manera el control del poble. Ans de fornir-li els seu espai social propi en la democràcia (real, no només formal) en relació amb els partits i com a font de la sobirania (legitimitat) exercida per l’Estat. És optimista i constructora de joia i de lluita. Una autèntica amnistia a la repressió del poble d’aquests quaranta anys.
   • Relacions amb l’Estat, la Generalitat i els ajuntaments. Mai no presentarà candidats a les eleccions polítiques. Exercirà un servei d’enquesta permanent de les necessitats i possibilitats del lloc. Presentarà crítica, adhesió, denúncia, reivindicació davant el poder oficial. Col·laborarà i es mobilitzarà per donar suport o fer pressió davant el poder oficial.
   • Relacions amb els partits. Que les assemblees es deixin penetrar pels partits. Que els partits es deixin penetrar per les assemblees. Cal evitar manipulacions, corretges de transmissió. Els partits no tindran delegació directa en les assemblees. Les discussions estrictament ideològiques (es faran en el si dels partits o) en Coordinadores (i Congressos) polítics, les discussions estrictament de política oficial es tindran a les respectives corts, parlaments, consells i plens (institucionals). Cal revestir la feina política de cada partit d’interessos populars com són els problemes econòmics, socials, educatius, urbanístics, ecològics, esportius. Temes com l’amnistia, les llibertats bàsiques, l’Estatut, els drets humans de tipus genèric cal que alternin amb temes concrets com l’atur, els preus, la qualitat de vida, l’amor, el sexe, la droga, la delinqüència, la marginació social… Cada partit ha de fer l’esforç per rebaixar l’excessiu politicisme propi de la sortida de la Dictadura en les intervencions dels seus militants en les assemblees.
4. Període de debat sobre l’adequació de l’AC.
   • Enquadrament massiu en les assemblees de base. Creació de noves assemblees amb participació de tota mena d’organitzacions, associacions, grups.
   • Explicació dels quatre punts de l’AC. Adhesió o incardinació a l’AC.
   • Discussió en el si de cada assemblea de la proposta d’Assemblea popular del Principat i de les altres propostes que hi hagi sobre el futur de l’AC.
   • .Votació. Nomenament de delegats tres: dos per a la majoria i un per la minoria —per assistir a la plenària de l’AC.
   • Assistència a la plenària el 6 de novembre, sisè aniversari de la fundació de l’AC. Aquesta plenària és decisòria, és a dir, és definitiva de cara al futur de l’AC.

   Tanmateix, a continuació comença una campanya d’intoxicació contra l’AC, feta sobretot des de la premsa i menada pels grans partits guanyadors de les eleccions. La paraula és «certificat de defunció».

El dia 2-10-77, la mesa va emetre un informe en el requadre «Tribuna de l’Assemblea» que havia concedit el diari Avui:

Corre una carta, datada de 4-10-77, signada pel Moviment popular (Còrcega 574, 6è, Barcelona), que promociona amb urgència el debat en favor de la meva proposta de transformació de l’Assemblea i apressa a constituir assemblees comarcals provisionals.

El dia 5, apareix un il·lustratiu article de Josep Dalmau en el periòdic Avui per explicar la raó d’una assemblea popular en temps de democràcia, conforme a la meva proposta. I la comissió de descentralització de l’AC fa una crida a les assemblees democràtiques en vista a llur revitalització i a l’esforç de crear-ne de noves.

El dia 6, com a resultat de dues jornades dedicades a la valoració dels documents de restabliment de la Generalitat del Principat de Catalunya, el secretariat de la comissió permanent de l’AC, entre els seus acords, emet una crítica clara. Aquests documents, que ni esmenten el dret a l’autodeterminació, punt essencial de l’AC, tampoc no accepten, ni a títol provisional, el parlament i el tribunal de cassació de la Generalitat republicana derogada en 1938. Derogar la derogació de 1938 sense restablir allò derogat és un desvari.

Mentrestant, en la secció d’Avui titulada «Tribuna de l’Assemblea», van escrivint a favor de l’Assemblea popular els diferents caps de fila dels partits extraparlamentaris i la Taula de no alineats de Barcelona.

Alguns dels títols: «L’Assemblea, veu del poble», «Política a cada racó del país», «Poder assembleístic». Aquesta Taula celebra, el dia 24 d’octubre, una reunió especial en el Casal de la Pau, del carrer Bruc de Barcelona, per discutir la meva proposta d’Assemblea popular, per dibuixar el futur del Grup de no alineats, entre els qual m’hi compto, i per valorar la campanya pro amnistia total i els articles apareguts en el diari Avui. Convoca Oleguer Bellavista, secretari.

En una entrevista que fa Montserrat Radigales als independents Santos Hernández (No alineats), Àngel Colom (Canvi) i Salvador Casanova (Granollers), components de la nova mesa de l’AC, d’una banda, es respira voluntat de continuar l’Assemblea per donar cabuda a la participació en les tasques democràtiques als estaments socials que no tenen camí per la via institucional estrictament política. En tenen moltes ganes, que es veuran inexorablement destruïdes pels partits guanyadors. El desencís! Perquè, d’altra banda, es comença a constatar la feina de sapa que practiquen els partits més votats. No solament boicotejaran l’AC directament, sinó també indirectament tot buidant i neutralitzant l’activitat de les entitats no partidistes. Això també és traïció envers el poble. «Quan una part del sectors de l’Assemblea —els partits— ja ha trobat les seves formes d’expressió i d’actuació, és lògic que la resta de la gent, que també té ganes de treballar, tingui un instrument. L’Assemblea no assumeix la característica bàsica dels partits, que és la recerca del poder. Si el 90% de la gent formés part d’algun partit, llavors sí que els partits serien els portaveus d’un poble. Però això no és així. Un dels errors greus dels partits és que han deixat de treballar a les entitats». (Santos Hernández). Josep Dalmau, acudint a la tradició anarcosindicalista, batejarà aquesta Assemblea popular amb el nom de Sindicat Cívic.^[740]

El Correo Catalán parla, el dia 28-10-77, del «significatiu silenci entre les organitzacions polítiques», partidàries de la dissolució. Petits grups partidaris de la continuació convoquen una reunió en aquest esguard per al dia 3 de novembre als Caputxins de Sarrià «extensiva a totes les entitats o grups sense cap exclusió i que són mínimament interessats en la realització d’aquest projecte». S’acorda passar a la taula de l’Assemblea llur decisió que la sessió plenària sigui oberta a tothom per tal de «recollir el desig manifestat per algunes persones que, sense formar part de cap dels grups i institucions que la integren, voldrien ésser presents a la quarta sessió plenària». I aprofiten la nota periodística per fer una crida a tothom que hi vulgui ésser present.

El Tele/eXpres, del 3-11-77 escriu: «Segons la nostra informació, els principals partits polítics han arribat a la conclusió que el millor que pot fer l’AC és procedir a la seva autodissolució […] Tot i que sembla que vulguin evitar la més llunyana possibilitat que se’ls acusi d’haver estat els causants de la seva mort […] Amb tota probabilitat, no acceptaran que se’ls demani l’abandó de l’Assemblea per tal que les restants representacions “prossegueixin” la seva trajectòria. Expressament, aquesta és una de les possibilitats que es pretén evitar: que algun sector pugui fer-se seu contra d’altres el cabal polític unitari que representen els sis anys d’existència de l’Assemblea. La fórmula de l’Assemblea popular té, d’altra banda, l’inconvenient que no seria acceptada ni pel partits amb representació parlamentària, ni pels altres, perquè també en restarien exclosos».

L’endemà, el secretariat convoca la quarta sessió plenària de l’AC per a les deu del matí de diumenge dia 6 en el Casal de Cultura —Cal Quirzat— de Sant Boi de Llobregat.

Mundo Diario:^[741] «L’organisme unitari es troba ferit de mort». Agustí de Semir no pensa assistir-hi, perquè, segons ell, «l’AC ja no existeix». Miquel Sellarès (CDC): «En retornar a la normalitat democràtica, Catalunya ja no l’ha de menester». Empar Pineda (MEC): «PSC-PSOE i PSUC, “assassins”». Claris Matheu (MEC): «L’Assemblea és morta». Josep Benet: «Caldria que s’autodissolgués». En canvi, Àngel Colom: «L’AC s’ha de transformar en una autèntica Assemblea Popular del Principat». I els independentistes (Esquerra Nacional, Gent Nacionalista Independent, Grup Socialista Independent, PSAN i PSAN-P), a més, volen que tingui aquest nou caràcter independentista i hi volen la presència dels partits que el defensen.

Gran victòria pírrica

Diumenge, 6 de novembre de 1977, sisè aniversari de la fundació de l’AC, IV sessió plenària. Cent seixanta-tres persones, seixanta-nou delegacions, vint-i-nou observadors. Dinou partits polítics, vint-i-dues assemblees territorials i vint-i-dues entitats diverses. Cap missatge del president nou de trinca de la Generalitat provisional. Els senadors Josep Benet i Pere Portabella, que havien anunciat llur assistència, no hi assistiren. Absència significativa de les grans centrals sindicals. Tampoc hi era Jordi Carbonell. Jo era l’únic parlamentari. La taula era formada per Salvador Casanova, Santos Hernández i Àngel Colom.

Llargues discussions polaritzades entre dissolució o continuïtat transformada. Jo vaig dir que volia una assemblea popular que representés «un moviment espontani del poble basat en la praxi». Vaig expressar el temor a què es caigués en el dirigisme i en un voluntarisme idealista «en no fer cas d’aquests moviments espontanis del poble». El greu desencís, la desmobilització i el tantmefotisme posteriors, que han dut al més greu egoisme ciutadà i a les encara més greus corrupcions de les institucions prepotents i descontrolades, fins a avui, em donen plenament la raó. Es votà prèviament entre dissolució o no dissolució i dissolució-transformació. Guanyà la segona proposta per 33 vots a favor, 20 en contra i 4 abstencions. La votació definitiva obtingué 34 vots a favor de la transformació (59,6%), 13 a favor de la dissolució (22,7%) i 10 abstencions (17,7%). La transformació obtenia així la majoria absoluta.

En la transcendental consulta votaren dissolució els guanyadors de les eleccions del 15 de juny: PSC-C, PSUC, CDC i PSC-R. També ho feren formacions polítiques més petites: PTE, MEC, FNC, UDC, MUM i quatre assemblees locals i comarcals. Votaren transformació: EN, BR, ORT, PCarlí, PSAN, PSAN-P, ERC i 27 entitats i assemblees territorials. Entre les deu abstencions no hi havia cap organització política.

Antidemocràticament —la votació del 15 de juny no tenia res a veure amb cap ordre legal propi dels Països Catalans—, els grups perdedors no acceptaren la derrota. A les tres de la tarda abandonaren la sala amb actituds de prepotència. Brandaven tota la il·legalitat postfranquista a llur favor, volien i volen governar el poble sense el poble. Podrien anar a Madrid a regalar-los ben mort l’únic exèrcit de què disposàvem per fer-li front a canvi d’unes engrunes de poder espanyol. Es desvincularen totalment d’un possible organisme transformat i envaïren els mitjans de comunicació «d’esqueles mortuòries» de l’Assemblea. Aquest fou el moment emblemàtic de la traïció. Instrumentalitzaren els votants del 15 de juny abusant del mandat rebut. Miquel Sellarès esgrimia el 85% del vot del 15 de juny. I els votants, poc entrenats en la democràcia, es deixaren manipular ingènuament.

Els partidaris de la dissolució marxaren al migdia. A la nit, en conferència de premsa, Salvador Coromina (PSC-C), Rafael Ribó (PSUC), Miquel Sellarès (CDC), Josep Anton Codina (UDC) i Francesc Arbolí (PTE), en representació dels respectius partits, lliuraren aquest text:

«Les organitzacions polítiques sota-signants, després de la quarta sessió plenària de l’Assemblea de Catalunya, volen manifestar que la seva posició significa, per a elles, l’acabament de la tasca de l’Assemblea de Catalunya i, per tant, són contràries, per la inviabilitat política d’aquesta, a tota fórmula que en representi la continuïtat orgànica. Ha tingut una gran influència en la incorporació d’amplíssims sectors del nostre poble a la lluita per les llibertats polítiques i nacionals. Però ara, amb la progressiva conquesta i consolidació de la democràcia, la unitat de les forces polítiques i organitzacions democràtiques s’ha d’expressar a l’entorn de les nostres institucions d’autogovern. Tot el poble, els partits polítics, les organitzacions de masses i els parlamentaris som tots responsables de la plena recuperació de les llibertats i de l’Estatut». Signaven el comunicat els partits esmentats i, a més, ERC, malgrat que el seu delegat a Sant Boi hagués votat transformació(!), FNC i PSC-R. Allà on jau el nostre príncep, en Rafael de Casanova, també jau la nostra princesa n’Assemblea de Catalunya.

No hi havia res a fer. La dels transformadors era una victòria pírrica. Externament, el post-franquisme endegat a gust dels militars i els banquers espanyols, a gust d’Europa, dels Estats Units i de l’Església oficial, es girava inexorablement contra nosaltres amb «l’omnipotència» de llurs mitjans. I, internament, els petits partits —guiats pel model racionalista europeu de fer política— no entenien el canvi proposat: un nou model que podríem anomenar «revolució catalana», una forma d’anarquisme obert i dialogant amb els poders oficials que permetés la participació del poble en la política, que fos superador dels vells i devastadors antagonismes de la nostra mateixa història catalana entre «arquia» i «anarquia». En llurs insignificants i aferrissades lluites interpartidistes, destrossarien i devorarien goludament la peça llargament cobejada i finalment atrapada: les restes de l’Assemblea de Catalunya abandonades amb menyspreu pels més grans.

Els partidaris de la transformació continuàrem a la tarda les discussions. Ja s’evidencià la divisió entre la gent de partit i la gent popular de base. En tanta manera, que vaig arribar a dir: «potser fóra millor formar dues assemblees en comptes d’una». (Es repetiria cegament la mateixa història en els fracassos posteriors que dividiren la Crida i l’Assemblea d’Unitat Popular).

El comunicat final fou el següent:

Permeteu-me una expansió «lateral». Aquell vespre, a Sant Boi, bo i acabada la dissortada assemblea, jo em sentia molt trist.

Havia après del mestre Gandhi que en moments baixos cal cercar aixopluc no pas en evasions fàcils o a redós dels poderosos, ans en el poble sanitós i humil. A la porta del nostre local esperava pacientment una comissió de no sé quin barri extrem de Sant Boi per sol·licitar de nosaltres una empenteta per aconseguir un centre d’atenció sanitària per al barri. Quan calia administrar una injecció a un malalt del barri, aquest s’havia de traslladar al centre de la ciutat, a molta distància. En sortir de l’Assemblea, vaig carregar-me a l’esquena un malalt necessitat d’injecció i el vaig portar a collibè des del local a l’ambulatori del centre de Sant Boi, seguit d’una manifestació de gent del barri que demanava un centre assistencial. Si no recordo malament; el diumenge següent, vam plantar una tenda de campanya al bell mig de la plaça principal de barri en qüestió, i la infermera Encarna Velasques, de l’Assemblea territorial de Bigues-Riells, es prestà generosament a administrar injeccions a tothom que en tingués necessitat. Anècdotes com aquesta, en tinc per explicar a gavadals. Democràcia! Que fàcil és! Però no vull cansar el lector, prou creatiu per imaginar-se-les. Els detractors en diuen populisme, per denigrar-nos. I només és estil popular. Tot fugint de les horribles i perilloses «organitzacions de masses».

Com era de preveure, els petits partits es reuniren pel seu compte, el cap de setmana següent —12 i 13 de novembre— sota el lema «Independentisme, Esquerra i Països Catalans»: Gent Nacional independentista dels Països Catalans, Independents, Esquerra Catalana dels Treballadors, ECT-Nova Falç, EN, ERC-H, Estat Català, FNC, Grup Socialista Independent, MUM, Partit Federalista Europeu dels Països Catalans, PSAN, PSAN-P i Socors Català. Com a observadors hi havia: Joventuts d’ERC, Consell Nacional Català, Estat Català, Col·lectiu Eina, Partit Socialista Unificat del País Valencià i Moviment d’Unificació Marxista del País Valencià.

El dia 19, el secretariat recordà la convocatòria del dia 27. I digué significativament: «Els comentaris sortits en els mitjans d’informació en general han creat una imatge borrosa del que succeí en l’última sessió plenària del 6 de novembre, i han deixat com a ressaca la impressió que l’Assemblea de Catalunya ha mort […]

Voler fer càbales sobre la mort de l’AC a partir dels clars resultats és igual a voler afirmar que els que han guanyat han perdut, i això, a part de ser democràticament fals, és un trist servei a la credibilitat dels nous mecanismes democràtics als quals hem d’ajustar-nos tots sense cap mena de privilegi».

Finalment, se celebrà la Cinquena sessió plenària de l’AC, el dia 27 de novembre de 1977, diumenge, a la sala Newman, plaça de Sant Felip Neri, Barcelona. Hi assistiren una cinquantena de delegacions, la majoria territorials. Però les posicions dominants foren capitalitzades agressivament pels partits més radicals, si més no en llurs expressions, com ara PSAN, PSAN-P, OCE(BR), EN, etc. en perjudici de la calmosa majoria territorial. Aquests partits no acceptaven de veure desaparèixer llur representació directa. Se’ls demanava un generós harakiri que no volien assumir. Ans al contrari, prengueren la iniciativa en sentit oposat. I consumiren temps i temps a competir entre ells al marge dels interessos de la majoria. En petit i de manera ridícula reproduïen l’espectacle galdós que els partits més grans no es cansaven d’oferir-nos. Un no podia deixar de pensar en la «raó» de les crítiques interessades de «partitocràcia» que sempre havia fet el feixisme espanyol contra la democràcia. O, si es vol, en la tírria amb què el conservadorisme francès havia empès un general de Gaulle a substituir la rònega IV República, el 1958, per una cinquena república presidencialista.

Els no violents i totes les entitats que em seguien a mi van marxar amb mi. L’Assemblea, paradoxalment, en la nostra absència, va votar a favor de les nostres exigències, excepte en el nivell inferior local, on s’admetia representació de partits, però els petits partits, «radicals, voluntaristes, idealistes i testimonials», sense representació directa en la instància assembleària general, persistiren a promoure els seus líders a través de representacions indirectes, amb la qual cosa continuaren cremant la gent enmig de discussions bizantines inacabables.

La meva retirada va valer-me una severa reprensió de l’apòstol de les assemblees de base, Salvador Casanova, incombustible al desgast de les lluites dels petits partits. L’Assemblea continuà un temps fins que cessà en les seves reunions per inanició.

La Crida, en els anys vuitanta, i l’Assemblea d’Unitat Popular, en els anys noranta, han estat dos intents de ressuscitar la meva idea de «revolució a la catalana». Potser encara no és l’hora. O potser la traïció encara no ha arribat a port.

A mi no m’interessa la política superestructural quan funciona desvinculada de la base, l’única sobirania popular, com s’ha practicat d’aleshores cap ençà. Però no hi ha vida més llarga que la dels que ja han mort. Els morts no acaben de morir mai. Les decadències esdevenen inacabables. Als grans poders, els encanta mantenir morts a peu dret per enganyar les formiguetes, espantaocells per als pinsans. Jo encara vaig continuar entretingut durant més d’un any en la confecció de la Constitució espanyola i l’Estatut d’autonomia del Principat de Catalunya, destinats l’una i l’altre a instituir una falsa democràcia. En parlaré resumidament. Però permeteu-me ací de ponderar quin llençol no hem perdut en aquesta bugada anomenada «transició»! Permeteu-me de no fer-ho per boca meva, perquè no sigui dit, però sobretot perquè poden fer-ho moltíssims. Josep Badia Torres, del Partit Carlí (i no és pas anarquista, ni leninista, ni tan sols marxista!), va parlar-ne en un article aparegut en Avui^[742] que duia per títol: «¿Assemblea de Catalunya?», Jo hi hauria posat el títol leninista de «Llibertat, per a què?».

Segons Badia Torres, la nostra societat es trobava [jo crec que aleshores i encara avui] davant un problema de fons polític molt important i que tenia múltiples manifestacions, de les quals la vicissitud de l’Assemblea de Catalunya havia estat una mostra clara i contundent. I explicava que el problema no era altre que l’existència de dos conceptes de la democràcia, l’un fictici i l’altre real.

L’un, segons ell, era el concepte purament burgès, formal (de formes) de la democràcia. Aquesta consisteix en uns mecanismes, unes institucions preconcebudes, acceptades pel capitalisme, manipulades per uns poders, dogmàticament inamovibles, ocupades per unes elits que administren, per delegació, els interessos del poble. Quan convé, aquestes elits poden fins i tot prescindir dels mecanismes legals i subscriure pactes amb el poder (com el conegudíssim de la Moncloa).

Molts creiem, com Badia Torres, que la davallada d’una democràcia formal a un despotisme il·lustrat (tot per al poble, però sense el poble) és un pas mínim; sobretot quan, com en el cas de l’Estat espanyol, la democràcia no és afermada i ni tan sols aconseguida.

I creiem que la democràcia burgesa, atenent més a la legalitat que al veritable sentit de la paraula (govern del poble i per al poble), és, en la pràctica, el mitjà, junt amb el poder dictatorial de l’economia liberal, d’aconseguir el poder sobre el poble. Poc interessa si els vots necessaris per aconseguir aquest poder s’han acumulat per la pressió, l’alienació, la publicitat, els diners, la situació conjuntural o d’altres mitjans encara menys honrats. Quants vots són motivats fins i tots per factors negatius, com per exemple la marginació dels contrincants, les coalicions «contra natura», la reacció «anti», la pressió del poder establert, etc.!

A tots els compromesos en la lluita per la superació del franquisme, a tothom que fos un veritable demòcrata, els podien satisfer aquesta mena de vots? Se’n podien sentir orgullosos?

És innegable que no. Però en l’article citat es fa aquesta advertència: «la democràcia burgesa, sota les seves regles legals de joc, amaga en molts casos i circumstàncies trampes, immoralitats i desigualtat d’oportunitats». I per moltes més raons derivades de la circumstància històrica, ¿no tingueren per ventura aquestes limitacions les «nostres» eleccions espanyoles del 15 de juny? Tothom n’és conscient, i per coherència i honradesa mínima, haurien d’ésser-ho encara més els partits que s’autoanomenen socialistes. I obrar en conseqüència.

Però en la nostra realitat contemporània no és així i moltíssims en tenen consciència. Seguint Badia Torres, la referència constant i obsessiva a les cèlebres eleccions d’aquell 15 de juny i a llurs resultats ha arribat a cansar fins i tot a la militància de base dels mateixos partits que en sortiren guanyadors i, no cal dir, als ciutadans que els donaren el vot; aquesta insistència ha fomentat entre la població un ambient de desencant i avorriment de la política que, al pas que anem, arribarà a fer-nos creure perniciós tot el mecanisme democràtic.

«Quan a la gent —escriu Badia Torres— se’ls ven un producte adulterat poden passar dues coses: que detestin el producte o que s’habituïn a l’adulteració; al nostre entendre ambdues coses són greus.

»Els maniobrerismes, els pactes i contrapactes, les camas redondas, els oportunismes i, sobretot, la falta d’ètica política, són suficientment abundoses per pensar que estem davant una utilització dels mecanismes democràtics per a finalitats poc clares […] Els compromesos en l’antifranquisme, en la lluita per les llibertats, en la causa nacional i en la causa de la pau tenen un altre concepte de la democràcia.

»“Un concepte molt diferent”, dit en termes de l’esmentat articulista, que tot seguit especificava: “El poble no rebutja ni els partits, ni les eleccions, ni el parlament, però els situa en el lloc que els correspon. I no renuncia, ni exclou els organismes de base que sostenen els mecanismes legals, els potencien, els fiscalitzen i els donen sentit”. Un poble o uns militants que volen i exigeixen que els partits els representin i lluitin per tota la societat i no solament per un prestigi personal o partidista, i que les coses de tots no es coguin entre “estats majors”, entre patums, sinó que es debatin a la base; un poble que no permetrà que se li desmuntin els mitjans d’expressió propis, ni se’l margini de la participació en política».

Dimecres, 6 de desembre

Ara em pertoca considerar la Constitució espanyola, l’Estatut d’autonomia del Principat i la conspiració anomenada del 23-F. Tractaré de fer-ho d’un mode molt directe, a la manera d’unes pàgines viscudes i sempre lluny de la disposició de qui pretén escriure història. Els fets i les notícies són encara massa a frec de pell. Acudiré a formes d’evocació de cor, doncs, per tal de retratar més aviat estats d’ànim que no pas d’assajar inoportunes formulacions historiogràfiques.

Un cop en aquesta línia, voldria advertir el lector que tot allò que vaig presenciar, el que vaig anar sabent i el que em passà a partir d’aqueix moment, ho vaig viure amb tristor, desànim i poca convicció.

Havíem estat traïts i derrotats els catalans i les esquerres, uns catalans vius i unes esquerres vives. I ara jo, senador, em sentia condemnat a construir el fèretre i cavar la nostra pròpia sepultura. El que resta d’aqueix període, a parer meu, no és més que un llarg morendo: la institucionalització del statu quo assolit, el polit embolcall de la pseudollibertat conquerida. Ni la societat havia obtingut una autèntica amnistia (primer punt de l’Assemblea), ni el poble tindria autèntic accés al poder (segon punt de l’AC), ni els Països Catalans autèntic accés a l’autodeterminació (tercer punt de l’AC). Espanya no deixaria de ser la daurada presó dels seus ciutadans, una daurada presó de nacions.

Vam anar venuts a les primeres eleccions espanyoles sense haver pogut autodeterminar-nos, ni haver pogut triar entre república i monarquia, ni saber clarament si l’Estat tindria una constitució nova o no. Molt després d’aquelles eleccions, encara anàvem cridant pel carrer: «Volem l’Estatut!». Però, per conveniències de l’oligarquia, per mor que alguna nació interna intentés avançar una pròpia constitució —com féu el Principat de Catalunya en 1931—, tot seguit les corts espanyoles posaren fil a l’agulla. Es nomenà una ponència del congrés amb la col·laboració àvida i entusiasta dels nostres catalanets constitucionalistes, ja el 22 d’agost de 1977, que començà a redactar-ne l’esborrany amb qualificatiu de secret. Tal com s’anaven escrivint els articles, s’anaven filtrant a la premsa, suposo que amb la finalitat d’anar acostumant la gent als diktats, perquè es tractà de purs diktats. Una constitució és la llei de tots. Tal és la condició perquè hi hagi pau social i perquè es pugui parlar de democràcia. I, en canvi, fou i ha estat la llei d’uns pocs, de l’oligarquia.

A nivell de redacció, van intervenir-hi: per UCD, Miguel Herrero Rodríguez de Miñón, José-Pedro Pérez-Llorca, Rodrigo i Gabriel Cisneros; pel PSOE, Gregorio Peces-Barba Martínez; pel PCE-PSUC, el català Jordi Solé Tura; per la Minoria catalana, Miquel Roca Junyent, i per Ap, Manuel Fraga Iribarne. La presidí Emilio Attard Alonso, de la UCD. Fou significativa i digna l’autoexclusió voluntària del PNV. Va fer-s’hi palesa la majoria de la dreta i la majoria franquíssima dels centralistes! No es practicà cap enquesta oberta. No es consultà les bases dels partits. En canvi, es consultà la cúpula militar, la cúpula financera, la cúpula eclesiàstica, els estats més poderosos del món. D’ací va eixir-ne aquella històrica confabulació secreta a crits que s’anomenaria «consensus». Després passà ràpidament^[743] pel congrés sense cap canvi estructural important —«Sense que es modifiqués substancialment», diu el moderat Jorge de Esteban—, amb la soterrada prohibició de no tocar res del que havia estat consensuat, que era gairebé tot. Resultat: sí, 325 (94,2%); no, 6 (1,8%); abstenció, 14 (4,1 %). Al senat, ídem.^[744] Resultat: sí, 226 (94,5%); no, 5 (2,3%); abstenció, 8 (3,3%). Només els bascs in extremis, sota xantatge de no votar, aconseguiren la inclusió d’una Disposició addicional d’una certa transcendència sobre els drets històrics dels territoris forals. Després, el 6-12-1978, se sotmeté a referèndum amb procediments semi-intimidatoris, semi-franquistes; guanyà majoritàriament a l’Estat i, per tant, esdevingué obligatòria. Sí: 58,97%; abstenció: 32,89%; no: 5,25%. Només en el País Basc els vots afirmatius no obtingueren majoria enfront de les abstencions (54,5%!) i els vots negatius.

Per tal que el lector vegi una mica com anaven les coses per dintre, li explicaré succintament allò que vaig viure jo. Vaig ser l’únic, que jo sàpiga, que vaig enquestar el poble. Ho vaig fer a la primavera de 1978. Vaig posar anuncis en els diaris demanant esmenes a la Constitució espanyola. En vaig rebre centenars. Vaig habilitar una ampla sala amb uns calaixos on hi havia fitxes dels articles constitucionals en llurs diferents fases d’esborrany, esmenes del congrés, resultat del congrés i esmenes populars recollides per mi. També hi havia disponibles les constitucions de molts estats dels quatre continents. Aquell modest centre de documentació era posat a l’abast de tothom. Ens vam repartir la feina els voluntaris, entre els quals hi havia representacions de barris sencers. Treballàrem dia i nit per revisar-les, millorar-les, polir-les, redactar-ne de noves, etc. Finalment, l’advocat Elies Rogent i jo ens tancàrem una setmana a la seva esplèndida casa pairal de Collbató per acabar d’harmonitzar-hi tot el cos d’esmenes. Va sortir-ne una constitució nova republicana on es destacaven, resumidament, tres trets essencials: una reforma del quadre de drets i deures d’on es treien totes les restes de franquisme; una reforma del sistema polític que permetia una vera participació de la base del poble en les decisions de l’autoritat amb un mapa clar i definit de les nacionalitats i les respectives regions, i un capítol d’autodeterminació que dotava aquestes de llibertat per sortir i entrar en la federació i unir a voluntat les seves regions internes. En total, quedaren redactades, amb la corresponent motivació i amb la consegüent defensa, 150 esmenes, que convertírem posteriorment en llibre, Constitució, paquet d’esmenes, tret a la llum en edicions catalana i espanyola, amb portada de Cesc i amb il·lustracions de Carlos Osorio, un jove i popular quiosquer de barri madrileny. El distribuírem per quioscs a tot l’Estat espanyol per tal que es trobés a l’abast dels ciutadans de qualsevol nivell cultural.

En plena canícula, mentre altres legisladors es bronzejaven a la Costa Brava, la meva gent suava de valent per tenir-ho tot a punt, segons terminis de presentació inexorables. Arribat el dia, just una setmana abans de finalitzar la data de lliurament, fórem convocats els senadors de l’Entesa dels catalans per mirar de presentar-hi possibles esmenes… Encara per pensar i redactar! Imagineu quin no seria l’astorament de tots en posar jo sobre la taula les tres còpies pulcrament mecanografiades en paper de barba de les cent cinquanta esmenes democràtiques. En Josep Benet em negà la possibilitat d’acceptar-les. Invocà el misteriós consensus. Grans debats. Rossend Audet, d’ERC, també presentava algunes esmenes fora de consensus. També fou vetat per Benet. Llargues i crispades discussions. Jaume Sobrequés, que m’havia promès suport, va fer-se enrere amb gran disgust meu. Miquel Roca Junyent, «assessor» de part de CDC, diplomàticament, no volgué definir-se ni a favor ni en contra. Finalment, Benet tancà la qüestió: si presentàvem les nostres esmenes, ell no ens donaria la signatura reglamentària. Només calia un «vist» de la seva banda. No calia el «plau». No representava cap compromís per a ell. Malgrat això, irracionalment, ens la negaria. I si malgrat això presentàvem les esmenes, ens expulsaria de l’Entesa. Els esdeveniments prenien colors de tragèdia. Avui, sempre tan obert, no volgué acollir les nostres raons. La incomunicació entre el dalt i el baix de la polis és insalvable. Audet i jo ens presentàrem, si no recordo malament, una tarda de diumenge, inexorables, a casa de Benet amb el notari Llach Puig, amic nostre i de Benet. El pobre notari no sabia quina cara posar-hi. Li pregàrem d’aixecar acta notarial del refús de Benet, tens i pàl·lid, però incommovible. Fórem expulsats de l’Entesa, cas únic fins aleshores en les corts espanyoles. Galdós espectacle.

Jo vaig acudir al president del senat Antonio Fontán amb tota la documentació per protestar davant seu. Ell sotmeté el tema a la consideració del lletrat major del senat, el veredicte del qual, comunicat pel president, va ser: «Teniu la raó vosaltres, no la té Benet; però per causa vostra no vull enemistar-me amb tota la minoria catalana». I fórem trets de l’Entesa^[745] i incorporats en el grup mixt, ple de feixistes, falangistes i alts militars. El president del grup mixt m’ho signà tot, i vaig defensar totes les esmenes davant la comissió constitucional i davant el ple. Cada vegada que em tocava parlar, els senadors catalans anaven a l’excusat per no haver de votar les esmenes que m’havien refusat per endavant. Humorísticament, Miquel Roca comentava:

—No sé si els nostres senadors tindran prou pipí per sortir 120 vegades en cadascuna de les dues instàncies!

En comissió, les meves esmenes van trobar tota mena de dificultats. Vaig queixar-me’n a la premsa. El president, pressionat per aquesta, cedí. Com era de preveure, les vaig perdre totes en votació. Algunes, com la referent als discapacitats, van rebre el suport de manifestacions dels interessats a l’exterior del senat. Endebades. Fins i tot prosperà una proposta —de no sé qui— de prohibir manifestacions davant les corts! L’endemà d’aprovada, foren esbandits sense contemplacions els manifestants discapacitats de davant el senat. Bé, totes llevat d’una. Una sola esmena del meu paquet guanyà, ja en comissió, la majoria dels vots de l’hemicicle. Celestina —Pere Portabella— m’ho vingué a xiular a cau d’orella, uns minuts abans d’entrar a la sala, com si fos la gran cosa! Xirinacs passaria a la història per haver influït en la Constitució espanyola! Una reunió secreta prèvia —tot es feia així, les votacions eren pura comèdia— havia mostrat la seva generositat envers la meva persona:

—Li n’acceptarem una!…

No deia res aquella esmena meva. Només recomanava moure una coma de lloc, perquè allà on era posada atemptava contra les lleis de la sintaxi de la llengua de l’Imperi. Es tractà d’una pura burla.

Al vespre del dia del solemne inici del debat sobre la Constitució al ple del senat, la gran sala era radiant. Les làmpades de cristall lluïen amb les irisacions de tot l’arc de Sant Martí. Els empleats, de vint-i-un botó. Catifes i tapissos. Les llotges rebotides d’autoritats i personalitats invitades, civils i militars. Les cascades de llum dels focus televisius ens traslladaven al setè cel. L’inici de la sessió s’endarreria per culpa del laberint enrevessat del protocol. Calia afanyar-se, altrament Televisió espanyola no podria presentar l’espectacle pel telediari del vespre. Finalment, començà la funció. L’obriria la presentació i defensa d’una esmena atípica. En l’argot senatorial en deien esmena «zero» amb innegable ressonància del Comandante cero, de Nicaragua. Cada esmena disposava de quatre minuts per a la seva exposició i justificació. Aquella esmena atípica disposava de trenta minuts. També en deien «proposta de la república federal». Es tractava d’una macro-proposta meva, que la taula del senat havia inventat amb el resum d’unes vuitanta proposicions meves de caire estructural bàsic i que configuraven un país força diferent al que volia el consensus. Figurava fora de numeració, venia a representar una esmena a la totalitat, i l’avantposaren a totes les altres. Imagineu la sala plena, la màxima solemnitat i jo, el primer orador i l’únic que pogué parlar mitja hora seguida. I, a més, tots ells aguantant la llibertat, la democràcia de base, la república i l’autodeterminació! Es votà en contra davant la televisió d’abast estatal. Darrere meu, l’integrista Carazo clamà durant els seus quatre exigus minuts que una constitució sense el nom de Déu exigia treure els canons al carrer… I la televisió abandonà apressadament la sala per arribar a temps al telediari. Jo, innocentment, vaig anar a dormir sense mirar-me la televisió. L’endemà, camí del senat, vaig entrar en una botigueta per comprar un raspall de dents. La botiguera madrilenya em reconegué i em felicità pel que havia dit. Ella hi estava d’acord! En arribar a la gran sala del senat, el grup Entesa dels catalans estava en ebullició. Benet, al bell mig, vehementment, expressava que era inacceptable el tractament televisiu de la meva intervenció del vespre passat. A la següent junta de portaveus exigí una retractació a Televisió espanyola. Un gran ridícul, que Televisió ni tan sols va prendre en consideració. Francesc Ferrer em digué a cau d’orella: «El que cou és que has parlat més temps per televisió que el mateix Suárez i que si ara es fessin eleccions per a president de Catalunya guanyaries tu».

Com aquesta, en el safareig del senat es produïren munió d’anècdotes que afectaven la meva persona. Deixem-les per a un hipotètic llibre d’humor. Es llegiria més i, potser, deixaria més content l’editor que no pas aquest pesat llibre que teniu, lector, a les mans. Només diré que la UCD tractà les meves esmenes amb deferència. Les ordenà per temes i les assignà a diferents senadors del seu grup especialistes en les matèries respectives. No cal dir que en el senat tampoc se n’aprovà cap. Reconegueren que eren propostes bones, però dictaminaren finalment: «Pertanyen a un altre país». Totalment d’acord. Jo tampoc em sento de llur país. Ho deia millor el punyent crit profètic de Raimon:

Nosaltres no som d’eixe món.

Suposo que ell només es referia al franquisme. Els bascos, molt més dignes que els catalans, l’últim dia, aconseguiren un cert reconeixement diferencial i la possible unitat amb Nafarroa. I, en acabat, es practicà la votació final ja esmentada. Jo havia votat «sí» a molts articles raonables. Però, com es podia preveure, vaig votar «no» al conjunt.