1971

Dimecres, 13 de gener

«A un quart de dotze de la nit ha vingut a visitar-me la plana major de la política del nostre país. Han volgut acudir personalment, encara que els ha costat molt coincidir tots plegats. En faltava un que vindrà demà.

»M’han demanat formalment que abandoni la vaga de fam. Es fan responsables del que jo demano. M’han dit que com a patriota ja he fet prou i més del que era el meu deure. Que el meu acte els ha ajudat a tirar endavant projectes que necessitaven una empenta. M’han dit moltes coses que jo sentia entre la boira. Justament en aquest moment culminant potser jo entrava en el fatídic coma. No em trobava gens bé. Els he donat les gràcies per llur preocupació i per la delicadesa de venir personalment a dir-m’ho. I de seguida, tot veient que estava cansat, s’han acomiadat després d’assegurar-los que acceptava llur petició i els donava confiança i temps per desenrotllar llurs compromisos, a ells i a tantes persones responsables que m’havien visitat i escrit».^[1]

Els que van venir aquella nit a l’hospital de la Creu Roja del carrer Dos de Maig, de Barcelona, eren els components de la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (CCFPC).

A tres quarts de dues de la matinada va arribar l’últim que faltava, Pujol. Preguntà si l’esperada visita havia tingut lloc. Li ho vaig confirmar surant entre núvols. Volia saber si plegava de la vaga de fam mentre m’ensenyava maliciosament un caramel. Li vaig dir que sí, encara que per iniciar la recuperació estava en mans dels metges. El caramel tornà al fons de la butxaca d’un abric gruixut.

Dijous, 14 de gener

«A les deu del matí, quan faltaven quatre hores pels vint-i-un dies i pesava 58 quilograms, havent-ne perdut 14, en ple ús de les facultats mentals i amb relativa normalitat física segons les anàlisis, electrocardiograma i electroencefalograma i tota mena d’observacions, he plegat del dejuni».^[2]

Havia fet la meva primera vaga de fam un any i mig abans, a Santa Cecília de Montserrat, acompanyat de Josep Dalmau i una noia de Gallifa, en solidaritat amb els sacerdots bascos tancats al seminari d’Erandio i condemnats a molts anys de presó a Zamora.

Les vagues de fam formen part de la panòplia dels sistemes d’acció no violenta introduïts a principis de segle pel mahatma Gandhi a l’Àfrica del Sud i a l’Índia. Esporàdicament emprats a Occident, resultaven estranys. Jo els he utilitzats a bastament en les lluites menades al llarg de la transició que descric. Potser qui més els ha popularitzat són els objectors de consciència, encapçalats per Pepe Beúnza. Tot coincidint amb el període de la transició que tantes coses remogué, els objectors s’enfrontaren sols amb l’exèrcit espanyol, i només amb aquestes armes del poble venceren. Patiren càstigs, maltractaments, vexacions, presó. Aquest és sempre el preu d’aquest original tràfic d’armes.

L’acció no violenta es menà a Catalunya sobretot des del Casal de la Pau del carrer Bruc de Barcelona, on convisqueren diferents organitzacions no violentes, entre les quals destacà el grup de Lluís Fenollosa que coordinava Àngel Colom i Colom, que tant em va ajudar.

A part l’estranyesa d’aquest mitjà de lluita en els medis polítics clàssics de l’oposició catalana, una altra causa representà a partir d’aleshores un fre a la meva dilatada actuació. Era una actuació intempestiva. No acostumava a estar prevista ni programada pels que aspiraven a dirigir la transició des de l’oposició al franquisme. Especialment pel PSUC. Ni mai no seria previsible. Sempre sorgí de la meva independència, fruit d’imperatius ètics i del meu tarannà personal, amb els seus inconvenients i avantatges. No tenia molta experiència de la història política catalana. Però des del primer moment vaig copsar les resistències subtils, el silenciament. I també les utilitzacions partidistes interessades, les reconduccions de texts i d’intencions. És comprensible. Jo promovia el que jo creia i els altres feien el mateix segons el seu parer. Tanmateix, hauria de constituir un motiu de reflexió el fet que sovint durant la transició les intencions diferents dels diferents protagonistes de l’oposició van restar-se més que sumar-se. Va ser un fet d’extrema gravetat i de tristes conseqüències que dóna la raó a la crítica feixista contra la partitocràcia. La democràcia no consisteix només en el lliure joc competitiu de les diferents forces polítiques d’un país. Això tan sols té sentit quan els aspectes fonamentals del país són assegurats. Cal la suma d’esforços quan allò més fonamental és en perill o, pitjor, encara ni existeix. El fair play de les democràcies madures no existí durant la Segona República Espanyola ni durant la guerra dels tres anys ni durant la transició que narrem. Una altra cosa fou el consens del qual parlarem més endavant i que no té res a veure amb aquesta defensa unitària del que és fonament de la llibertat.

Copio del butlletí clandestí d’Igualada, de tendència USO, «El Mussol»:^[3] CATALUNYA: Les necessàries coordinacions: «El fet està constatat de fa molts anys: el govern espanyol està dividit, però es manté gràcies a la circumstància que la divisió és major entre l’oposició. Per això no és tampoc d’avui la preocupació de moltes persones i grups de cara a aconseguir que la coordinació de forces democràtiques i antidictatorials sigui un fet. Aquesta coordinació és cada vegada més urgent.

»A tots els nivells convé que sigui realitzada una tasca de clarificació constant que permeti evitar tot conflicte encara que sigui mínim, perquè és disgregador, entre les forces d’oposició, i permeti de veure i de fer comprendre que els camps d’acció són nombrosos i que totes les forces poden tenir-hi cabuda. Per tant, sempre cal mantenir l’atenció desvetllada i no minimitzar esforços aliens de persones o grups concrets, i potenciar totes aquelles actituds i accions que honestament i amb esperit no totalitari pretenen confluir en la lluita que el poble manté contra l’actual autoritarisme alienador. L’única cosa que cal demanar sempre és la clarificació màxima de les corresponents actituds i posicions i que les tàctiques partidistes o de grup no posin mai en perill l’objectiu suprem i més immediat de la lluita, aquí i ara, contra una estructura imperant negadora dels drets més elementals de la persona individual i de la nostra personalitat col·lectiva catalana».

Poc després de la vaga de fam vaig conèixer l’advocat del PSUC Josep Solé Barberà. Em saludà efusivament i comentà:

—Un signe inequívoc de l’ascensió de la lluita popular és que s’incorporen persones com tu, un capellà d’un llogarret de la Catalunya profunda.

Ell ignorava la meva història anterior. I s’equivocava en el judici. La meva actuació no naixia de la praxi espontània del poble senzill que encara dormia el son dels justos. Ja m’hauria agradat que ell tingués raó!

Mogut per totes aquestes consideracions, especialment amb l’ànsia de sumar esforços, em vaig fer del PSUC. (En vaig deixar de ser definitivament l’any 1976). És la primera vegada que ho dic en públic. Ells en això han estat tan delicats que mai no ho han esventat, tot i que potser en certs moments els hauria esdevingut rendible. M’atreia la lluita dels pobres de la terra. En tota la meva vida i contra les meves inclinacions, en les coses importants he optat per posar-me al costat dels oprimits. Ha estat desastrós. Sempre ets escopit del torrent central de la història. Tornar a recol·locar-te costa esforços ciclopis o bé resulta simplement impossible. El motiu de la meva entrada en el PSUC fou una opció de classe.

Però un punt que m’inquietava era la discrepància amb el PSUC sobre la qüestió nacional. M’agradava més la visió d’Andreu Nin o l’actitud de Joan Comorera, antic secretari general del PSUC, ambdós finalment perseguits pels comunistes de tendència stalinista i antinacional. Un dia vaig preguntar en confiança a Jordi Carbonell per què un home tan conseqüent com ell no s’havia fet del PSUC, tot i tenir-hi tanta tirada i amics. Ell em digué:

—No m’he fet del pessaú —com li agrada de fonetitzar— per la seva actitud davant el fet nacional.

—Doncs, per què hi ets tan afeccionat?

—Perquè em sembla que encerten en el plantejament de la lluita de classes i perquè en la qüestió catalana té persones d’inequívoc patriotisme, com Rafael Ribó, Xavier Folch o Josep Solé Barberà. No són determinants, és veritat, en els centres de decisió del partit. Ara manen els carrillistes de tendència espanyolista. Però espero que un dia no llunyà canviïn les coses.

No li vaig dir res i vaig apuntar-m’hi perquè, tot i trencar-se’m el cor, l’opressió de classe era mundial i l’opressió nacional catalana només afectava uns pocs milions d’homes. L’home del partit que va presentar-m’hi era un antic i extraordinari amic, Joaquim Sempere, director de la publicació «Treball» i company de Montserrat Roig, a qui vaig tenir el goig de conèixer aleshores.

Teníem les reunions clandestines de la nostra tendra cèl·lula en un pis particular d’Igualada i, a falta de cap membre local qualificat segons el partit, ens venia un obrer de Terrassa a dirigir les reunions i a portar-nos les consignes. Els d’Igualada érem potser una colla de burgesos que calia redreçar.

—Sempre, però, he tingut clar que pertànyer a un partit no reduïa a zero la meva llibertat i responsabilitat personals ni elevava a l’infinit el paper del partit. Hi ha dos àmbits, tots dos bàsics, el social i el privat, i aquesta dualitat genera conflictes. L’adscripció en el partit comunista representava la meva participació en la lluita mundial dels oprimits. La lluita contra l’opressió nacional fou una qüestió meva, sempre en tensió amb el partit, i que vaig exercir plenament en el grup dels no alineats de l’Assemblea de Catalunya.

Aquesta adhesió al partit dels comunistes significava alinear-se amb la política internacional del bloc de l’Est, d’excelses virtuts i terribles errors. També n’era conscient, i era una font de patiment. Les absurdes rebaixes de fons que els nostres dirigents eurocomunistes, aclaparats pel fenomen stalinista, feren en els funerals franquistes i les absurdes maniobres que caracteritzaren les seves formes d’actuar, de seguida feren minvar la meva afecció pel PSUC, i després d’un llarg període de tèbia militància, finalment el vaig deixar com per desgràcia hagueren de fer tants i tants altres.

—¿Per què no em vaig fer del PSAN, partit d’esquerres i independentista? Principalment, perquè m’era poc conegut, ignorant com era jo de la nostra pròpia història. I també perquè el partit no tenia projecció internacional apreciable. En aquest aspecte el seu esquerranisme semblava més anhel que realitat. Tanmateix, cal que aquest nouvingut a la lluita en hores tardanes, des d’ací, reti homenatge a tants lluitadors que des de primera hora, en els moments més negres del franquisme, mantingueren encesa la llumeneta de la pàtria. He hagut d’aprendre molt d’ells.

Diumenge, 18 de gener

Vicenta Alcover i jo ens dirigíem a casa de la meva mare venint de l’hospital i trobàrem Fèlix Martí Ambel. Deia ell:

—Ja hem resolt el teu cas; ara només resta pendent el de Jordi Carbonell.

Fèlix és una fura.

Potser hi havia Pujol al darrere, no ho sé. Es relacionà amb els polítics i aconseguí la redacció d’aquest document que m’havien presentat:

Aquest era l’escrit, però de paraula em demanaren temps i confiança per posar en pràctica el meu prec sobre la unió de les forces vives del país amb vista a preparar seriosament l’autodeterminació nacional: «Vostè deixi’ns uns mesos. Si no complim la nostra paraula, no ens oposarem a una nova represa de la vaga de fam fins on vulgui…». La meva resposta començava així: «En la meva reclusió m’ha arribat el missatge tramès per persones i organitzacions que em mereixen un profund respecte i tenen per a mi una alta autoritat moral, per llur acció al servei del poble català. En aquest missatge se’m demana que posi terme al meu dejuni, ara que compleix els primers vint dies. Després de reflexionar sobre les consideracions exposades en el missatge i de mantenir converses amb diverses personalitats que m’han assegurat que és gairebé un fet el front únic de totes les forces polítiques de Catalunya que jo demanava en la meva declaració, crec que tinc el deure d’atendre llur prec.

La idea de constituir l’Assemblea de Catalunya de cap manera se’m pot atribuir. Vegeu una versió més aviat afecta al PSUC recollida per A. Batista i J. Playà.^[6] La meva col·laboració fou una empenta més. Però potser va ser oportuna. El que sí puc dir és que la meva acció en pro d’una lluita unitària no em fou suggerida per ningú; nasqué de la meva pura independència.

Tanmateix, el projecte unitari era en gestació de ben endarrere. I, «fruit de causes complexes, no podia ser una resposta més adequada al meu desig. Després de llargs anys de divisió de les forces d’oposició, finalment, al capdavall d’un llarg procés de confluències parcials, s’arribava a la unió somniada».^[7]

Ja abans de 1969 se celebraven al Principat reunions clandestines unitàries no vinculants amb el nom de «Taula Rodona». Només eren informatives. A partir de 1969 es constituí la Comissió de Forces Polítiques de Catalunya (CCFPC), formada per Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Front Nacional de Catalunya (FNC), Moviment Socialista de Catalunya (MSC), Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i Unió Democràtica de Catalunya (UDC), ja amb intenció de promoure accions unitàries.

Els set punts programàtics van ser:

Alguns dels membres més habituals de la CCFPC «eren Antoni Gutiérrez Díaz, Josep Solé Barberà i Ramon Capella, del PSUC; Joan Reventós Carner i Josep Maria Raimon Obiols Germà, del MSC; Francesc de Borja Aragay i Joan Vallvé, d’UDC; Joan Cornudella i Joan Armet, del FNC, i Joan Borrell i Josep Andreu Abelló, d’ERC».^[8]

La gran acció unitària de la CCFPC fou la campanya a propòsit del procés de Burgos que va fer sotraguejar el país, l’Estat i el món sencer, i que culminà el 3 de novembre de 1970. «Encara és present l’impacte de la gran campanya de manifestacions (1970) en solidaritat amb ETA i contra el procés de Burgos, a Barcelona i altres ciutats del Principat i del País Valencià; enlloc de la península la solidaritat no fou tan intensa i públicament viscuda; de fet, per primera vegada després de la invasió, nacionalisme i socialisme s’identificaven en un moviment de masses de tanta amplitud; d’altra banda, la divulgació del coneixement sobre la realitat de la lluita al País Basc sensibilitzà, envers la força revolucionària d’un nacionalisme popular, diversos sectors com l’estudiantil i Comissions Obreres».^[9]

«La lluita entre el radicalisme ultra de la dreta i la tàctica més o menys “aperturista” dels homes de l’Opus Dei s’ha anat desenrotllant de manera ferotge al llarg del procés de Burgos».^[10] El fiscal demanava sis penes de mort (Xabier Izko, Joseba Dorronsoro, Jokin Gorostidi, Xabier Larena, Mario Onaindia i Eduardo Uriarte) i 689 anys de presó.

Les mobilitzacions s’escamparen pertot arreu. El 14 de desembre es decreta la suspensió durant sis mesos de l’article 18 del Fuero de los Españoles. Jo era a Igualada, compromès amb grups clandestins del barri de Sant Maur, on actuava el sindicat USO, amb el seu líder natural Ramon Gómez, i en menor mesura el PSUC. Vam repartir propaganda amb gran risc i el darrer diumenge de novembre ens vam tancar a l’Església arxiprestal d’Igualada per fer-hi una vaga de fam de vint-i-quatre hores.

Del 12 al 14 de desembre entre 250 i 300 intel·lectuals es tancaren a Montserrat a instàncies de grups cristians i del PSUC en solidaritat amb les reivindicacions basques. En el seu manifest reclamen, a més, «que sigui establert un estat autènticament popular que garanteixi l’exercici de les llibertats democràtiques i dels drets dels pobles i nacions que formen l’Estat espanyol, inclòs el dret d’autodeterminació». El 23 de desembre, Cassià M. Just, Abat de Montserrat, publicà a «Le Monde» de París unes declaracions detonants d’adhesió al manifest i a la tancada dels intel·lectuals a Montserrat. ETA segrestà el cònsol Eugen Behil a Donostia i el deixà anar la nit de Nadal, just quan començava la meva vaga de fam. El 28 de desembre es van confirmar nou penes de mort. Havia guanyat el sector dur del règim. Però després de grans pressions, el dimecres dia 30 s’imposà la commutació.

El partit d’oposició dominant en tota aquesta operació era el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Els textos de les reivindicacions signats per ells denoten una secreta preocupació perquè no es trenqui l’estat, en línia amb el Partit Comunista Espanyol (PCE). Contrasta amb el to de les reivindicacions del meu manifest, premonitòries dels quatre punts de la futura Assemblea de Catalunya i reconegudes per la comissió, expressades en estil directe. El Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), acabat de separar del Front Nacional de Catalunya (FNC), no col·laborà en la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (CCFPC) per raons nacionals i de classe.^[11]

A mi, el PSUC aleshores ja em festejava. Jo encara desconeixia les dures experiències de la competitivitat política. Vessava d’idealisme marxista —pot ser idealista el marxisme?—. Ensenyava marxisme als obrers d’Igualada. —Era marxisme allò que els ensenyava?—. Però discrepava de la dependència del PSUC respecte del PCE i de la base teòrica poc clarament nacional del comunisme.

Quan em trobava en plena vaga de fam, colpit pel meu gest, Jordi Carbonell, aleshores director de la Gran Enciclopèdia Catalana, pujà a Santa Maria del Camí i se m’oferí per fer el que calgués. Ell, com ja he dit, estava molt a prop del PSUC. Però atribueixo la seva oferta a un acte independent seu.

Jo escriuria, més tard, a J. M. Batista i Roca, president del Consell Nacional Català (CNC) de Londres, perquè es presentés a la frontera i es deixés detenir, tot repetint el gest de Francesc Macià en la caiguda de la dictadura de Miguel Primo de Rivera. Calia aprofitar la feblesa del règim. Aquells dies jo no sabia ni que existís el president de la Generalitat, Josep Tarradellas. Sóc fill de pares catalans silenciosos del fet nacional. M’he format fora de Catalunya.

Enmig de la vaga de fam, en un moment dolç en què per respecte se m’escoltava molt, vaig proposar això a Carbonell:

—Tu ets ben vist per un ampli ventall de forces polítiques i socials. ¿Per què no et busques un representant del Principat, un del País Valencià, un de les Illes Balears i Pitiüses i un de la Catalunya del Nord, i amb el suport dels grups de l’oposició proclameu un govern provisional dels Països Catalans? Si us detenen, hauran picat l’ham.

Restà sorprès i entusiasmat. Ja pensava en persones concretes. Jo cercava un acte de sobirania. Volà cap a Barcelona. Els polítics «assenyats» el desenganyaren. La meva impressió és que la negativa el corferí. Em féu l’efecte que em va voler compensar amb una heroïcitat. Es deixà detenir i només declarà en català. El torturaren, el tancaren en una cel·la condicionada per a pertorbats mentals i així quedà servit el cas Carbonell. Envià el seu fill a una tancada a Santa Maria del Camí per donar-me suport. Gràcies a les gestions de persones com Fèlix Martí, sortí en llibertat provisional el 31 de gener de 1971.

Dimarts, 23 de febrer

«Una idea, llançada feia mesos, s’accelerà en pocs dies: la convocatòria de l’Assemblea de Catalunya dins el territori nacional català. A causa de la repressió, de la situació de clandestinitat, no podia pensar-se en una primera sessió multitudinària i de llarga durada. Es decidí, doncs, organitzar un treball de preassemblea, que en realitat constituí la veritable assemblea. En successives aportacions i correccions s’aconseguí un text que contenia les diferents contribucions dels convocats. Es titulà Cap a l’Assemblea de Catalunya.^[12]

»Aquell dia, “sota l’impuls i la mediatització de la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya, es constituí una comissió preparatòria que redactà i difongué àmpliament dins els medis de la clandestinitat el document”.^[13] A. Batista i J. Playà^[14] assenyalen, com a inspiradors possibles de la idea de la convocatòria, Joan Reventós (MSC), Antoni Gutiérrez (PSUC), Joan Cornudella (FNC), Xavier Castellà, Pere Portabella (afí al PSUC i portaveu de l’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals), Francesc Vila-Abadal (socialista) i Pere Ignasi Fages. Hi hagué el vist-i-plau de la Taula Rodona i de la CCFPC. Afegeixen: “Tothom coincideix a afirmar que el Guti va tenir en aquest període inicial un paper fonamental”. També afirmen que “Antoni Gutiérrez havia presentat i discutit el projecte de l’Assemblea de Catalunya amb la direcció del PSUC i amb Santiago Carrillo, secretari general del PCE, que li va donar tot el seu suport”. “La política del Partit Comunista, el Pacte per a la Llibertat, havia obtingut el primer èxit notable amb la fundació de l’Assemblea de Catalunya”.^[15]

La futura Comissió d’Enllaç, en un recull de documents de l’Assemblea de Catalunya,^[16] deia: «El doble encert de la CCFPC en llençar la idea fou de no voler-se atribuir l’exclusiva de cap funció rectora i comptar des del primer moment amb altres forces democràtiques i antifranquistes per tal d’erigir-se en comissió preparatòria. La CCFPC, constituïda en aquell moment per cinc partits polítics catalans, hauria pogut caure fàcilment en la temptació de sentir-se prou representativa per elaborar un programa polític mínim i oferir-lo al poble de Catalunya com a fonament de la proposada Assemblea. En aquest cas, la composició de l’Assemblea de Catalunya, avui, seria ben altra i sens dubte força més limitada».

Josep Ferrer parla d’impuls i mediatització per part de la CCFPC. Potser caldria parlar més estrictament d’impuls i mediatització, sobretot, per part del PSUC, del PCE i, en quasi última instància, per part de l’eurocomunisme, els partits germans de l’entorn europeu. El 1962, arran del seu desè congrés, el Partit Comunista Italià (PCI) començà a prendre distàncies respecte del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS). Més tard, quan tingué lloc la invasió de Txecoslovàquia, també altres partits, com l’espanyol (PCE), el català (PSUC) o el francès (PCF), encetaren un moviment d’estratègia reformista que s’anomenà eurocomunisme i que trencà la política clàssica stalinista de blocs. Se substituïa, a l’interior de cada Estat, la dictadura del proletariat per la majoria social electoral mitjançant un aprofundiment democràtic de la societat civil, tot promovent l’aliança del proletariat amb les classes mitjanes, per arribar a acords al cim d’un Estat escalat de dintre del sistema capitalista.^[17]

Enrico Berlinguer, a Itàlia, el 1973 el configurà en forma de «compromís històric» entre el PCI i la Democràcia Cristiana. A Espanya, i des de l’exili, Carrillo ja havia proposat el «Pacte per a la Llibertat». El volia per a Espanya. Els comunistes catalans se li avançaren. Potser la burgesia espanyola encara no estava a punt i la catalana sí. Hi ha una diferència abismal entre el conjunt de la burgesia espanyola i la catalana. L’espanyola és una burgesia conservadora, feudalitzant, minoritària, poc culta, autoritària. La catalana, en canvi, és més progressista, liberal, extensa, culta, atenta al problema social, democràtica. Això no és idea meva. Camperols gallecs o del SOC andalús, obrers madrilenys, bascos i asturians se m’han exclamat: «Si nosaltres tinguéssim la vostra burgesia!».

Malgrat la independització de l’eurocomunisme respecte de la «pàtria del proletariat» (la Unió Soviètica), no podem pensar que la separació fos total. Ans al contrari. La Unió Soviètica continuà ajudant els antics companys de viatge. Tinc anotat en el meu diari (17-10-1974), d’haver-ho llegit en els periòdics, que «el PCUS dóna suport al PCE de Carrillo i abandona la facció més stalinista d’Enrique Líster».

Recordo que en una d’aquelles visites que fèiem de tant en tant a gent acabalada a la recerca de subvencions, Jaume Carner, de Banca Catalana, sense venir a tomb ens digué, a Jaume Rodri i a mi:

—Vosaltres ocupeu-vos de l’Assemblea de Catalunya i deixeu-nos a nosaltres a part.

«Vosaltres» volia dir els treballadors i la petita i mitjana burgesia, i «nosaltres», la seva alta burgesia, de la qual altura més tard cauria estrepitosament, empentat per altures més altes. Es considerava, doncs, fora d’aquell «Pacte per a la Llibertat» a la catalana que era l’Assemblea. En aquests temps fundacionals, el prepartit pujolista em semblà que guardava una certa distància amb l’Assemblea comandada implícitament pel PSUC, al qual seguien els altres membres de la CCFPC, especialment el MSC, i una munió de grups territorials i sectorials de tota mena. Miquel Sellarès, sempre present en la taula de la permanent, podia ser el representant del pujolisme. Els plantejaments de l’Assemblea eren prou oberts per atreure molts grups i persones independents, i fins i tot gent no gens afecta al PSUC.

Malgrat el que diuen A. Batista i J. Playà, ara crec que el vist-i-plau de Carrillo al Guti degué ser força condicionant. A ell li interessava una Assemblea d’Espanya. El Pacte per a la Llibertat no incloïa la separació de Catalunya. L’avançament de Catalunya comportava greus perills. I el Guti complí. Des del primer moment impulsà, però també mediatitzà.

En tot el que seguí a continuació cal distingir dos components: a) l’estrictament català i b) les obediències foranes. La concepció i el dinamisme de l’Assemblea d’arrel estrictament catalana fou creativa, expansiva, popular, entusiasmadora, però ingènua i massa poc crítica per desinformada. Les diferents obediències foranes, i en especial la comunista, van implicar frens, prudències, condicions, retallades, vetos, retencions d’informació, etc. Fèlix Cucurull, que mai no ha amagat el seu interès pel comunisme, fa pocs anys em digué:

—Si des de l’inici de l’Assemblea de Catalunya se n’hagués exclòs els que no eren independentistes, no hauria estat un fenomen de masses tan ampli, però l’independentisme ara seria molt més fort i no s’haguessin perdut vint anys.

I fa pocs mesos, August Gil Matamala digué públicament que aleshores ell no volgué integrar-se en l’Assemblea de Catalunya perquè ja havia treballat amb el PSUC i n’estava escarmentat. Jo, en canvi, en aquells dies no n’estava, malgrat no escapessin a la meva vista les manipulacions, les petites conspiracions a l’ombra, les pressions tan poc democràtiques. Però sóc menys idealista del que sembla i pensava que si els comunistes volien esdevenir l’avantguarda de la democratització del poble, no podien gastar gaires miraments. Més idealista em semblava Carrillo, que somniava en un pacte entre la burgesia espanyola i el comunisme proletari.

I cal afegir, en honor a la veritat i com tothom reconeixia, que el pes de la dedicació per endegar i gestionar l’Assemblea fou mèrit dels comunistes. I que aquests comunistes catalans conceberen ambiciosament l’Assemblea com un àmbit ampli, tot coincidint amb les altres formacions participants. En aquells temps els comunistes aconseguiren engrescar àmplies capes de població, moltes personalitats destacades, i llur propi partit experimentà un creixement espectacular. Qui treballa més és just que també s’endugui els millors fruits.

«Aquesta assemblea pretén ser una reunió de representants de partits polítics catalans, de grups, d’organitzacions paralegals, d’altres organitzacions i personalitats que a Catalunya mantinguin una activitat o puguin eventualment desenrotllar-la contra la dictadura franquista, i reconeguin l’opressió a què està sotmesa la personalitat nacional de Catalunya, sense altra exigència per participar-hi que la d’una actitud de diàleg». (Cap a l’Assemblea de Catalunya).

La comissió preparatòria era formada per representants de la CCFPC, Taula Rodona, Comissions Obreres, grups cristians de defensa dels drets humans, Assemblea Permanent d’Intel·lectuals de Montserrat i Comunitats Cristianes de Base. En moltes d’aquestes organitzacions, militants o simpatitzants d’alguns partits, especialment del PSUC, figuraven com a representants i fàcilment podien portar l’aigua de les decisions al seu molí. El problema de la representativitat proporcional esdevenia insoluble. «La representativitat sols podrà ser mesurada pel sentit de responsabilitat i per l’actitud dels que vulguin comprometre la pròpia presència». (Cap a l’Assemblea de Catalunya).

La comissió preparatòria proposà la constitució de l’Assemblea com un organisme de diàleg permanent entre les forces de Catalunya; que aquesta nomenés una permanent encarregada de vetllar per l’acompliment dels acords presos en la seva primera sessió, de fer d’enllaç entre els seus membres, i de preparar la sessió següent; que es redactés un comunicat amb els acords de l’Assemblea i que s’organitzés una campanya de difusió del comunicat i de lluites per a la consecució dels objectius polítics que es decidissin. Molts vam treballar arreu de Catalunya per preparar la primera sessió, sempre en el món forçosament reduït de la clandestinitat.

Divendres, 23 de març

El 3 de febrer, el bisbe de Vic ja coneixia la intenció del TOP (Tribunal de Orden Público) d’instruir-me procés. Ràpidament li vaig escriure per expressar-li la meva voluntat que no es fessin servir a favor meu les atribucions que li donava la situació concordatària d’aleshores, i que permetés el normal exercici de la justícia que em corresponia com a ciutadà.

Havia estat cridat el dia 9 de març al jutjat d’Igualada a declarar a instàncies del TOP (Madrid). Em vaig negar a declarar si no era en català, com havia fet abans Jordi Carbonell. Em posaren un intèrpret. Em preguntà el jutge els motius de la vaga de fam. Li vaig fer a mans els dos papers ciclostilats amb el meu nom mecanografiat al peu —corpus delicti—. Estava tot cofoi de poder lliurar al TOP un material tan útil per poder-me processar. La vaga de fam no figurava tipificada com a delicte. La propaganda il·legal, sí. Li vaig dir que aquells papers no havien estat ni escrits ni reproduïts ni distribuïts per mi, i que jo ignorava qui els havia redactat, tot i que reflectien les meves intencions, segurament recollides de paraula per algun visitant. No em féu cas. Em vaig negar a firmar la declaració perquè no era redactada en català.^[18] Així es començava a dibuixar la meva lluita no-violenta contra el règim.

Mentre, la repressió contra l’Assemblea d’Intel·lectuals Catalans continuava. «La retirada del passaport és la mesura més comunament aplicada. Als cantants, a més, els han retirat el carnet professional i, per tant, es veuen impossibilitats d’exercir llur professió. També, 95 persones han estat multades pel Govern Civil de Barcelona amb quantitats que oscil·len entre les 15.000 i les 40.000 pessetes. Tres d’ells han estat empresonats».^[19] També van ser multades 40 persones assistents a un dejuni en solidaritat amb la meva vaga de fam, celebrat a Santa Maria del Camí els dies 9 i 10 de gener.

Dilluns, 19 d’abril

S’havia decretat «la llibertat provisional, amb obligació de presentar-se els dies 1 i 15 de cada mes. A més, se’l requereix perquè doni una fiança de 30.000 ptes. per assegurar les possibles responsabilitats. Com que no ha pagat, s’ha intentat l’embargament dels seus béns; però atès que no n’hi havia, se l’ha declarat insolvent».^[20] En una escalada de la meva resistència pacífica havia decidit no defensar-me ni cercar advocat. Pels terminis peremptoris semblava que l’afer era molt urgent.

J. Ferrer^[22] explica amb detall com Salvador Casanova, a Granollers, es dedicà a posar en contacte molts sectors ciutadans fins a assolir la formació de l’Assemblea Democràtica de Granollers. D’una manera semblant jo vaig intervenir en la formació del Col·lectiu d’Igualada davant l’Assemblea de Catalunya. I tants i tants altres grups polítics, territorials i sectorials que figurarien en la llista dels signants del document fundacional del 7 de novembre. La història de l’entusiasta formació de cadascun és tasca que demanaria la col·laboració de molts. Salvador Casanova diu: «Tot i que la idea fos llançada per la Coordinadora de Forces Polítiques, l’Assemblea de Catalunya va néixer des de la base, i com a home de comarques puc dir que moltes van participar ben activament en la comissió organitzadora del període de preassemblea».^[23]

La comissió preparatòria, bo i recollint les moltes aportacions i comentaris que li arribaven referents al primer document, en redactà un segon: Reflexions sobre el treball de preassemblea (abril de 1971). «Breu resultat de la reflexió col·lectiva». L’Assemblea projectada volia ser una prova de la nostra capacitat política per exercir els drets d’expressió, de reunió… Enunciava la que esdevindria clàssica definició en sentit ampli de «català»: «És tot aquell que viu i treballa a Catalunya». Definició insuficient promoguda per aquells que preveien que els seus futurs vots vindrien de l’emigració. Posava les coses molt fàcils per evitar reaccions en contra. Era una definició del «català material». Hi faltava la definició del «català formal»: «Qui viu, treballa a Catalunya i vol ser català».

S’hi tocava el delicat tema de la por a la instrumentalització. I s’intentava resoldre’l per una via que en realitat no resolia res, com es comprovaria posteriorment, sobretot en els moments crucials. L’Assemblea seria sobirana. Podria canviar les directrius dels iniciadors. Que cadascú defensés bé, però amb sentit de coresponsabilitat, les seves opinions, i que tractés d’aconseguir consens. És cert que la línia del PSUC mereixeria guanyar en quasi tots els temes discutits. Treballaven més i eren més. Els nacionalistes i independentistes inequívocs gairebé no hi eren. Però també és cert que l’irresoluble problema de les deficiències representatives afavoria els comunistes. Llur veu era duplicada, triplicada, quadruplicada per la presència més o menys confessada i coneguda dels seus en moltes instàncies diferents. ¿Haurien permès aquesta solució tan discutible al problema de la por a la instrumentalització si no haguessin tingut la seguretat prèvia de llur predomini?

Un altre tema delicat que es tractava en aquest segon document era el paper dels polítics i del poble en el restabliment d’un mínim marc democràtic comú a totes les tendències que permetés després l’exercici i la concurrència en llibertat de les diferents opcions polítiques: «Definir una alternativa democràtica que configuri les exigències mínimes a partir de les quals es retorni al poble el poder de decisió». Aquesta és «la nostra interpretació de com el poble voldrà organitzar sobiranament el seu futur»; altrament es «desvirtuaria la funció de l’assemblea, marginant el poble de la discussió». Aquí sembla indubtable la professió de fe en la primacia del poble. Després veurem que no fou així. A l’hora de la veritat, el poble va ser arraconat fins a l’extrem que avui fa vergonya parlar de «el poble». Es parla asèpticament de «societat civil». I el poble roman desencisat, desmotivat i en el més lamentable dels marasmes en relació amb la cosa pública, la res publica. No hi ha república, hi ha oligarquia maquillada de república… com sempre a l’Estat espanyol.

Els futurs quatre punts de l’Assemblea ja hi apareixien dibuixats. Em reservo el comentari per al dia de llur aprovació definitiva. Una última qüestió era evitar plantejar la reivindicació de la nació catalana plena: els Països Catalans. Guanyà, previsiblement, la posició que els silenciaria en el comunicat definitiu. Amb una gran dosi d’ingenuïtat o d’hipocresia el document concloïa: «En tot cas, la comissió preparatòria considera unànimement que el restabliment de les llibertats democràtiques a tot l’Estat espanyol, i per tant a les terres catalanes, constituirà una important contribució per arribar a solucions justes i definitives d’aquestes qüestions».

Dimecres, 25 de maig

Des de la finestra entreoberta d’una petita recambra de la rectoria adossada a la parròquia de Crist Rei del barri de la Sagrera de Barcelona, Vicenta Alcover, Jordi Julià i jo vigilàvem la gran plaça assolellada. La policia s’havia anat desplegant per davant. No es podia entrar ni sortir sense que et demanessin la filiació. El vicari havia vingut i ens havia recomanat d’estar-nos amagats i sense fer soroll. Hi havia amenaça d’escorcoll. Els drets concordataris ho impedien, però mai no se sabia el que podia passar. Érem tancats a l’habitació dels mals endreços. Hi romanguérem cinc hores. Després, la policia marxà i poguérem sortir sans i estalvis. La resta dels congregats havien pogut fugir abans per la porta del darrere, que de seguida fou també interceptada.

Era l’intent de celebració de la primera sessió de l’Assemblea de Catalunya. Tota la preparació s’havia enllestit en només quatre mesos després d’acabada la meva vaga de fam. Jo no podia desitjar més diligència. La CCFPC havia complert la promesa que em va fer. N’estava molt satisfet. El mèrit va ser de gent decidida que en tan poc temps van actuar amb gran eficàcia, fent prendre consciència i mobilitzant amplis sectors de població poc o molt desperts davant l’alternativa.

La policia flairà l’emplaçament de la reunió en el darrer moment, poc abans de començar, quan una part dels assembleistes ja eren a lloc. La bona organització permeté una retirada tàctica sense gaires detencions. El detall de tota aquesta operació ja és als llibres d’història. No cal repetir-lo aquí.

Només vull consignar la constant ajuda de bona part del clergat català, i el seu suport a les lluites per la justícia i la democràcia. Certament, l’Església com a institució ha acumulat al llarg de la seva bimil·lenària història un gran poder en forma d’influència, de propietats, etc. En aquells anys difícils, parròquies, monestirs i convents donaren aixopluc i cobertura a molts obrers, polítics, escoltes, estudiants… individualment i en grups. L’Església cristiana catalana de nivell mitjà mostrà la seva maduresa.

Aquesta vegada va ser Joan Carrera Planas qui ens trobà el local. Recordo un policia amenaçador de Jefatura, de Via Laietana, que una vegada em va dir: «Verán ustedes, cuando se levante la veda de curas». Justament pocs anys abans havien estat agredits molts capellans en una manifestació a la mateixa Via Laietana. Al gener de 1971^[24] una de les ponències del Consejo Nacional del Movimiento deia: «La confusión ideológica por parte del clero fue una aportación grave al movimiento regionalista. La triste historia del Monasterio de Montserrat esta jalonada de actitudes subversivas absurdas, cuyo vértice se alcanza en el “fin de semana” del pasado mes de Diciembre y en su vergonzoso “manifiesto”… Últimamente, dada la eficaz labor que determinadas minorías políticas catalanizantes integradas por religiosos e intelectuales llevan a efecto a través de los mas variados medios, cual son la nova cançó catalana, la campaña del catalán en las escuelas y la enorme difusión de libros editados en catalán, hacen que el problema adopte cada día una imagen mas preocupante».

Dimecres, 20 de juliol

L’intent fracassat de celebració de la primera sessió de l’AC generà crítiques i desànims. Tanmateix, la preparació continuà endavant. Es féu una reunió de preassemblea que ampliava el ventall d’assistents interessats en aquest projecte polític d’oposició al franquisme que es convertiria en mirall per a les altres terres de l’Estat espanyol i admiració del món sencer. Els assistents van ser:

Magnífica llista!

Redactaren un tercer document: Pel Camí de l’Assemblea de Catalunya. Unànimement s’acorda tirar endavant la primera sessió. Es repeteix l’àmplia convocatòria del primer document. Cal fer avançar i reforçar la lluita contra els intents d’intensificar la repressió per part del règim.

En «La Cadena», d’Igualada,^[25] es deia: «Als cinc mesos del procés de Burgos, després del major triomf dels pobles de l’Estat espanyol contra la dictadura feixista, els diaris parlen de la presentació, en el Teatro de las Cortes Españolas, d’un projecte de llei que modifica sensiblement molts articles de la Llei d’Ordre Públic. El règim està espantat; la gran força manifestada per arrencar de la mort els sis militants bascos ha fet trontollar la vella estructura posant al descobert les seves contradiccions. Aquest nou intent d’endurir la repressió, el manteniment de la suspensió de l’article 18 del Fuero de los españoles, l’empresonament dels dirigents obrers i polítics fins i tot després de pagar la fiança imposada, la crueltat amb què han estat tractats a la Model de Barcelona, no són sinó unes mostres de la inseguretat i feblesa del sistema.

Llegeixo en el meu diari:^[26]

Davant aquests fets els preparadors de l’Assemblea van fer pinya. En el nou document hi havia una introducció, un resum del treball de preassemblea, una anàlisi política, l’esborrany de les paraules que pronunciaria qui presidís la primera sessió, i el projecte de comunicat final, tot molt ben preparat.

En el resum del treball de preassemblea tornava a esmentar-se «el fantasma de les possibles manipulacions i dels oportunismes de la instrumentalització». Se li treia importància sense resoldre’l. Els comunistes continuaven sent majoritaris i amb un capteniment molt hàbil arrossegaven molta altra gent. Cal recordar que a Rússia, abans de la revolució, els bolxevics de Lenin cantaven lloances dels soviets clandestins de fàbrica, de territori i de l’exèrcit mentre els dominessin ells.

Quan els controlaven els menxevics blasmaven els soviets com a instruments de la burgesia reaccionària. Igual passa en la pràctica comunista ja des dels temps de Marx amb el tema nacional. Quan la nació és seva cal enfortir-la, i quan no ho és el nacionalisme es converteix en un fenomen burgès.

En tota aquesta problemàtica falta introduir el model mental de camp neutre. En la vida social i política hi ha realitats bàsiques que subsisteixen per sota la lluita de classes: persona individual, parella-família, barri, municipi, comarca, regió, nació. La confrontació de classes no esdevé dialèctica sinó catastròfica quan no s’accepta un camp comú als dos antagonistes enfrontats. L’aufhebung (superació) de la dialèctica de Hegel és «negar tot conservant», «destruir tot restaurant»; és «dur a la realització plena allò que es contradiu i pel fet de contradir-ho». Cal una maduresa política que no acabo de saber trobar, fora d’admirables excepcions, per distingir entre el camp de joc i els equips enfrontats que hi juguen, entre la pissarra i allò que s’hi escriu, entre la baralla de cartes i els jugadors. Estripar la baralla perquè es perd o defensar-la només perquè es guanya són actituds infantils. El resultat és negatiu fins i tot per als que guanyen, si guanya algú.

En el tema també difícil de la representativitat, posat que les eleccions són impossibles, es preconitzava i es practicava una obertura força generosa. Partits diferents, grups variats, individualitats significatives hi eren invitats. S’intentava un equilibri polític, social, geogràfic, confessional.

Es demanava:

En l’apartat d’anàlisi política es raonava la crisi creixent del règim. Enfront dels immobilistes, de 1956 a 1974 la col·laboració de ministres de l’Opus Dei intentà introduir un cert aperturisme per modernitzar les estructures arcaiques del règim. El 1971 les dues tendències es neutralitzaven i produïen un immobilisme impotent «expressió clara de l’esgotament polític del sistema». Només progressava la repressió. A Catalunya s’anava perdent la por. Obrers, pagesia, estudiants, educadors, intel·lectuals, artistes, professionals, nova església catalana, barris amb problemes d’habitatge, de transports, d’escoles, hospitals, centres escolars clamaven per la manca de llibertat i de justícia social. Calia un programa comú. Es feia necessària la convergència d’objectius i d’acció.

Es proposava constituir un secretariat o una permanent amb els següents objectius:

La impressió que dóna el to del document és de plena consciència de la importància del moment, i de la força i responsabilitat dels catalans; impressió que desapareixeria a partir de 1974.

«Tot fa creure que ens apropem a noves i decisives lluites. I aquesta constatació ha de fer-nos veure amb claredat les necessitats polítiques del moment. […] Nosaltres preconitzem la sortida no violenta de la dictadura cap a un règim democràtic. Cada vegada està més en la consciència de tots la necessitat de mantenir els nostres principis sense cap mena de col·laboració directa o indirecta amb el règim. Això fa necessari que, amb una gran ponderació però també amb gran fermesa, refusem qualsevol maniobra que representi la continuació de la dictadura».

Tota una al·locució rupturista sense clivelles que acabava: «Tots nosaltres podem donar exemple i fer que de Catalunya surti la força impulsora d’un ampli moviment unitari a tot l’Estat espanyol capaç d’enderrocar la dictadura». Un Petrograd-Barcelona produint la caiguda de Moscou-Madrid i de totes les Rússies-Espanyes. Voldria el Lenin-Carrillo eurocomunista venir a liderar el capgirament des de Catalunya? ¿Era un gol que li volien marcar els comunistes catalans? ¿Seria exportable aquesta Assemblea de Catalunya? Ni Pi i Margall ni Francesc Cambó ni el cop d’estat de Miguel Primo de Rivera, ordit a Barcelona, ni l’Assemblea de Catalunya, ni darrerament l’operació electoral de Miquel Roca Junyent han estat viables a Espanya endins. Som «espècies» nacionals diferents i tot trasplantament genera rebuig. I a fe de Déu que s’ha intentat. Una vegada més a Catalunya es produïa una acció genuïna que seria esclafada en el moment oportú. Ho sabien ja aleshores els dirigents? Jo crec que la majoria, no. Algunes forces que es mantingueren a distància de l’Assemblea ho temien.

Potser els del PSUC i afins sí que ho sabien i, com es veurà, potser fins i tot ho volien. Algú altre dels que lluitaven dins l’Assemblea també ho sabia sense voler-ho. Però confiava en poder maniobrar a temps per evitar l’ensulsiada. Criatura! Jo era també una criatura menor d’edat en política que veia anomalies en el funcionament democràtic intern però que creia que eren peccata minuta inherents a la naturalesa humana.

Dissabte, 17 d’agost

Començava la meva campanya de no-cooperació amb el règim. Als comunistes, amb el seu estil «polític» barroc, matisat, poc popular i semblant a les encícliques papals, els agradà que en digués «campanya de refús de la il·legalitat feixista». És estrany que no hi sortís el mot «configurar», tan de moda en aquells dies. ¡Eren tan fills de burgès els nostres dirigents comunistes! El Guti, pediatre de gran, de jove va ser president del Centre Intern d’Acció Catòlica del col·legi de les Escoles Pies del carrer Diputació de Barcelona. Jo també —anche io— hi anava i hi era aspirant. Josep Benet havia estat escolà de Montserrat i després, d’Unió Democràtica de Catalunya (l’equivalent de la democràcia cristiana al nostre país). La gran Pàgina 48. empresa Danone era de la família de Pere Portabella. Etcètera. Oh, ironia! Dos pisos més amunt de casa meva, en el 29 del carrer Llúria, hi vivia el jove Carles Ferrer Salat, que era alumne dels jesuïtes del carrer Casp on ens trobàvem sovint, perquè jo hi anava a practicar el costum de la comunió diària.

Després, ell seria president de la patronal espanyola (CEOE) i ens trobaríem en l’avió del pont aeri que jo agafava per anar al Senat de Madrid.

On era la urgència? La reacció arribà cinc dies després. Esperava la parella de la guàrdia civil i no venia. Cada cotxe, cada moto, les passes mossegant la sorra del camí d’en Serrallonga de la Torre de Claramunt, on jo vivia… No, no van venir. Als cinc dies em lliuraren la cèdula d’una segona citació. Van tenir prou paciència. Però no hi havia res a fer. No hi vaig anar. Vaig explicar als familiars i amics de Barcelona els darrers esdeveniments. Em digueren que la reacció vindria a poc a poc. L’engranatge s’havia empassat una pedreta i tardaria a palesar l’avaria.

Em va sortir a la superfície un vell corcó. Feia molt de temps que pensava renunciar al Documento nacional de identidad. La seva possessió era signe de romandre voluntàriament lligat a l’extrem de la cadena que em feia esclau d’un estat regit per un règim amb el qual no volia cooperar. Deixar anar l’extrem de la cadena fóra la meva mort civil, amb greus conseqüències. El DNI era el senyal de la meva adhesió individual al sistema. Desprendre-me’n esdevenia també un signe qualificat que el poble entendria perfectament per inculte que fos. Convertir-se en indocumentat! El graó més baix de la societat. Llei de vagos y maleantes… M’aconsellaren que el moment més oportú per al lliurament del document era el de la vista del procés del TOP.

El diumenge dia 25 el secretari d’Argençola, municipi de la meva parròquia, Santa Maria del Camí, no em va presentar la tercera citació. En canvi, l’havien citat a ell el dimecres anterior. Li van preguntar què passava i si ell sabia els motius de la meva no compareixença. No els sabia. Jo no li havia explicat res per no comprometre’l en un afer que depassava l’àmbit de les seves vivències. Així, doncs, no va poder explicar-los res. Li van dir:

—Però ¿no sap aquest home que incorre en desacato a la autoridad?

L’últim argument. Qui gosaria? El secretari em va dir:

—Prepari’s per una visita de la guàrdia civil.

Li vaig respondre:

—Fa dies que l’espero.

Dimecres, 1 de setembre

En començar la preparació del nou curs, els responsables del país van oferir de donar suport a la meva actitud per tal que un gest de testimoniatge personal esdevingués un fet de transcendència social. Vaig accedir-hi. La campanya de refús, de no-cooperació, de no-suport, de desconnexió amb el règim vigent, el «diguem no!» de Raimon ressonà primer de tot dintre meu. «Dic no!» i «faig no!».

Van anar passant molts dies i moltes coses. Pel que fa al meu procés, al jutge d’Igualada no li cabia al cap que em negués a presentar-me. Es pensava que hi havia impossibilitat material o algun malentès. Consultà ací i allà. Es convencé que jo no em presentaria. Al jutjat d’Igualada tot això representà un terratrèmol. Les coaccions i les amenaces no hi havien valgut. Aleshores cursà al TOP de Madrid l’avís de la meva no compareixença, sense voler prendre la iniciativa de detenir-me. No vaig saber la resposta de Madrid. Tanmateix, la guàrdia civil voltava els vespres pels entorns de casa. També vigilaven la gent que em venia a veure. Abans, tants bramuls i tantes presses. Ara, prudència i calma. Mentre, anàvem organitzant la comarca de l’Anoia. El 3 de juliol, va néixer l’organització unitària Col·lectiu de l’Anoia, fruit de la convergència de molts grups de lluitadors obrers, gent de barriades, del món de la cultura, del catalanisme d’esquerres, professionals, comerciants, cristians, anarquistes, socialistes, sindicalistes, cooperativistes. No estava dominat per cap grup polític.

En els seus estatuts deia: «No acceptarà ni la seva instrumentalització, ni la destrucció de la radical i irrenunciable autonomia comarcal. [Però] sabrem renunciar als interessos locals quan calgui en bé del conjunt». Es van muntar les Comissions Obreres. Es tractà d’integrar els universitaris igualadins més sensibilitzats que estudiaven a Barcelona. S’afinà la informació clandestina, es millorà el grup d’estudis…

Al mes d’agost la guàrdia civil de Getafe matà el treballador Pedro Patiño, casat i amb dos fills petits. Ja havien mort en enfrontaments amb la força pública obrers d’Erandio (Bizkaia) i Granada. Aquell mes d’octubre la policia va matar el treballador Antonio Ruiz Villalba. La tensió es feia irresistible. El ministre de governació, Tomás Garicano Goñi, i el mateix vicepresident del govern, Luis Carrero Blanco, van venir a Barcelona per seguir els fets de prop. Ferit el 18 d’octubre, Ruiz Villalba morí quinze dies després.

En un àmbit més local, a més de les lluites de «Punto Blanco» d’Igualada, «en aquest començament de curs han estat acomiadats per la direcció de l’escola Mowgli els mestres de primària Montserrat Dalmau, Ramona Cisquella i Montserrat García, i els mestres de batxillerat Vicenta Alcover, M. Àngels Mascaró i Lluís M. Xirinacs. Llur delicte és haver desitjat una escola menys classista i una direcció més democràtica».^[28]

Diumenge, 7 de novembre

La placeta de Sant Agustí era gairebé buida. El temple, amb els baixos neoclàssics i la part alta espellada com el màrtir Sant Bartomeu, oferia l’aspecte desolador de sempre. Vicenta Alcover i jo, comissionats pel Col·lectiu de l’Anoia, hi arribàrem després de passar per davant d’una comissaria molt propera. El «semàfor», una noia asseguda amb una guitarra, marcava llum verda. Entràrem al gran temple parroquial de Sant Agustí Vell. Hi deien missa. Calia esperar. Passàrem per la sagristia cap a les golfes plenes ja d’altres assembleistes.

Finalment, en la nau central del temple, amb gran solemnitat i emoció —érem més de tres-cents—, cap a migdia s’inicià la primera sessió plenària de l’Assemblea de Catalunya. Discursos i discussions. Presidia Josep Andreu i Abelló, antic president del Tribunal de Cassació de Catalunya. Es respectava una certa continuïtat amb la nostra pròpia legalitat prefranquista, perquè Josep Andreu i Abelló es deixava guiar pels comunistes. Més tard no passaria igual amb el respecte a la continuïtat legal de la presidència de la Generalitat. Les dues mesures!

Recordo una anècdota sobre la discussió del segon punt dels quatre aprovats. A més de les llibertats democràtiques fonamentals ja incloses en el projecte es volia afegir «que garanteixin l’accés efectiu del poble al poder econòmic i polític». Això del poder econòmic per al poble anava força més enllà de la revolució burgesa. Implicava un component clarament d’esquerra que ultrapassava el model de democràcia liberal. Aparentment, allò que més sorprèn és que els únics que s’oposaren aferrissadament a la inclusió del concepte «poder econòmic» van ser els del PSUC. Amb això sol ja queda dibuixada la línia general que adoptaria aquest partit, tot seguint el PCE, durant la transició: unió en la cúspide d’esquerres i burgesia contra el feixisme, deixant de banda la revolució, la república, la sobirania dels pobles. Si això no és traïció! A l’Assemblea calia no espantar els burgesos. Ja he dit que els grans burgesos no hi eren. ¡I els petits alçaren la mà a favor de la clàusula! Els comunistes es quedaren sols defensant la burgesia. Allí es veia l’idealisme del PSUC. Defensaven una unitat ideal que en realitat fora de l’Assemblea no existia (lluita permanent entre pujolistes i comunistes) i ignoraven la unitat concreta que hi havia en aquella assemblea.

Tots estàvem d’acord excepte ells. Vicenta Alcover i jo representàvem el Col·lectiu d’Igualada (Anoia), que havia elaborat, com tants d’altres, una «Presa de posició davant l’Assemblea de Catalunya», tretze punts substanciosos. Els quatre punts fonamentals fruit del consens no anaven contra cap dels nostres tretze. Així doncs, ens vam abstenir d’intervenir per alleugerir la sessió. Jo em sentia molt feliç de participar des de la base. Irònicament he de dir que aquesta propensió meva d’aliar-me amb els de baix sempre ha estat el principal obstacle perquè la meva actuació política prengués volada. ¡S’ha de donar una puntada de peu a l’escambell que t’ha fet pujar si vols penjar-te al llum! En tots els règims que he conegut sempre s’obre un fossat entre el poble i el poder.

Un cop haguérem passat a la part pràctica, jo vaig intervenir tot oferint la meva campanya de no-cooperació amb el règim i vaig anunciar que en la primera ocasió retornaria el DNI a les autoritats com a signe d’un trencament radical.

A la sortida no hi va haver entrebancs. Tornàrem a passar per davant la comissaria. No vam notar cap senyal d’esverament. Al vespre es féu la roda de premsa clandestina. I el sistema s’anà adonant lentament del que havia succeït i els seus ulls no volien veure. Seguiren escorcolls, detencions, fugues, exilis, multes, registres, processos. El governador civil va poder estrenar aquella Llei d’Ordre Públic nova de trinca. Imposà multes a cor que vols. De 100.000 pessetes a Marià Vila-Abadal Vilaplana, a Alexandre Cirici Pellicer i a Joan Vallvé Ribera, i de 500.000 a Josep Andreu Abelló i a Josep Solé Barberà.^[29]

Per la transcendència que tingué i per les conseqüències que anirem explicant permeteu-me que transcrigui el comunicat sencer —la declaració— de la primera sessió de l’Assemblea:

Aquest document va ser aprovat unànimement per:

Poques assemblees clandestines de resistència al llarg de la història de la humanitat deuen haver aplegat un ventall tan ampli de representacions, ni que fossin implícites.

No cal dir que el poder del PSUC controlava molts d’aquests grups, comitès, comissions i plataformes. I que alguna d’aquestes entitats no tenien gairebé ningú al darrere. Però, en general, passava justament el contrari. Darrere molts d’aquests noms de la llista s’hi amagava una autèntica Assemblea en petit a escala local, comarcal o sectorial. Així van ser importants, entre d’altres, les assemblees de Manresa, Vallès Oriental, les Terres de Ponent.

Fem ara un breu comentari als «famosos quatre punts programàtics, fonament de la unitat política catalana durant molts anys».^[30]

1. L’amnistia. Vella reivindicació unitària. Imprescindible a la sortida de qualsevol etapa despòtica. Reivindicació simple i clara en aparença. D’interpretació ambivalent. És l’oblit jurídic d’actes punibles en un marc determinat, inevitable quan aquest vol canviar-se. Indubtablement volia dir l’oblit de totes les penes que pesaven sobre els represaliats del franquisme. Era el seu sentit primari. Però ¿implicava també l’oblit de totes les barrabassades comeses pel règim? Perquè així potser afavoria més el sistema que l’oposició durant tants anys perseguida. ¿No hi hauria un procés democràtic contra el franquisme? ¿Restarien impunes tantes arbitrarietats, desposseïments, empresonaments, tortures, persecucions, afusellaments…? ¿No era això un signe de feblesa de la democràcia davant el feixisme?

Crec que l’oposició acceptà aquesta feblesa ja de bell antuvi. Que esgrimí l’amnistia com la firma definitiva del tractat de pau de la Guerra dels Tres Anys. Hi havia entre l’oposició molta por a què es reproduïssin els enfrontaments del temps de la Segona República Espanyola i que menessin a una nova guerra civil. Llegeixo a «La Vanguardia»^[31] unes paraules de Pasqual Maragall, del PSC-PSOE, alcalde de Barcelona, arran de la campanya contra el passat de Joan Antoni Samaranch, president del Comitè Olímpic Internacional, a propòsit de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona: «En aquest país es féu una transició que ha estat considerada un model. La base d’aquesta transició era mirar el futur i no el passat i si hem après quelcom és que no volem una altra guerra civil. Ens ho hem prohibit, no ho admetrem. I entre els costos d’aquesta transició hi ha una certa discreció respecte al passat».

En canvi, el franquisme temia que l’amnistia s’interpretés en un sentit restringit que només afavorís l’oposició i que ells serien passats per la mola. La mala consciència! Per això s’hi van oposar aferrissadament fins al final. Altrament haurien cedit més aviat. Vull, doncs, deixar clar que hi ha dues interpretacions de l’amnistia: l’estricta, temuda pel règim, que només afavoria l’oposició, i l’ampla, pressuposada per l’oposició, que afavoria totes dues parts, però afeblia l’oposició davant del règim.

2. Les llibertats democràtiques. L’enumeració de les llibertats i drets democràtics en el text no és exhaustiva, només indicativa. Reivindicació també molt entenedora i clara en aparença, és ambivalent en el fons. Tots en aquells moments estàvem assedegats de llibertat. La revolució francesa que demanava llibertat, igualtat i fraternitat deixà ad calendas graecas la consecució de les dues darreres exigències. ¿Era el pur liberalisme allò que es demanava o quelcom més a l’esquerra? Crec que la majoria esquerrana de l’Assemblea volia llibertat i justícia social. La prova en va ser que la majoria afegí la condició que les llibertats garantissin «l’accés efectiu del poble al poder econòmic i polític». Crec que alguns van callar i deixar fer, sense creure gens en aquesta exigència. Com he dit, foren els comunistes, la valentia dels quals no es pot negar, els que donaren la cara i intentaren retirar la clàusula del «poder econòmic». ¿Només volien l’accés del poble al poder polític? Crec que sí. I tan sols en el sentit superrestringit de les democràcies formals occidentals, que de la revolució francesa ençà no han parat de conspirar contra la igualtat i contra la fraternitat en nom de la llibertat… dels més forts. Penso que a Santiago Carrillo li semblava pura utopia aprofitar la transició per imposar un sistema socialista que d’altra banda ja no veia prou clar. En això podia considerar-se’l realista. Però la conseqüència immediata, que es deduïa i que s’esdevingué inexorablement, va ser la quasi desaparició del comunisme. Era un tosc abandonament. L’altra esquerra, la independent de l’eurocomunisme, no era tan organitzada, i per tant era menys poderosa, però intentava sobreviure. Fou, a la llarga, més realista.

3. L’Estatut d’Autonomia com a pas cap a l’autodeterminació. La gent cridaria pels carrers l’any 1976: «Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia!». Així, el seny del poble simplificava un redactat llarg, barroc i fosc. Segurament el FNC, el PSAN, Estat Català i molts altres grups volien la independència rasa dels Països Catalans. Però la majoria dels assistents no gosaven apuntar tan alt. I els comunistes, llevat d’una tendència interna minoritària ja esmentada més amunt, no volien més que un nou Estatut, que, en tot cas, no fos inferior al del 1932. Concedien el dret a l’autodeterminació, perquè des de Lenin era indiscutible, però confiaven en llur pes per evitar que l’exercici d’aquest dret dugués algun dia a la separació d’Espanya. Catalunya era la rica, els altres pobles eren els pobres. Calia igualar.

Enginyaren, doncs, un possible procés que s’iniciaria amb una Generalitat provisional i que acabaria amb un referèndum d’autodeterminació convenientment preparat en l’etapa provisional. Els independentistes s’avingueren al redactat definitiu perquè deixava la porta oberta al referèndum d’autodeterminació. Avui, quan tants pobles de l’Est europeu van accedint, incruentament o no, a la independència després d’una llarga etapa d’opressió nacional, alguns creiem que la nostra transició fou el moment ideal per plantejar declaradament la independència. Però ¿quants la volien en aquells moments?

4. Coordinació de la lluita dels pobles peninsulars. És evident que per treure’ns del damunt el règim es feia imprescindible la coordinació de la lluita. Alguns no veurien res més que això en aquest punt. A part que, segons el defectuós redactat, en els pobles Pàgina 60 peninsulars hi entraria Portugal i en quedarien fora les Balears, les Pitiüses i les Canàries, tot contra la ment dels assembleistes, es movien dins l’Assemblea els corrents espanyolistes que en aquest punt llegien el propòsit de romandre junts en el futur projecte democràtic. Dues lectures força contradictòries.

En resum, hi havia voluntat unitària. L’esperit dels quatre punts volia encarnar-la. La formulació concreta i detallada servia més a l’equívoc que al consens mínim en els quatre punts. Però era necessari aquest redactat que s’alçà com un talismà o una bandera sense debat crític. L’Assemblea de Catalunya fou, doncs, més un acte de voluntat col·lectiva que un programa de mínims clar i unificador. És una pena que la formulació del pacte no fos més clara. Però és glòria la forta empenta voluntària d’anar endavant plegats. Es tractava d’un capital polític important que generava responsabilitat i que no es podia malversar sense incórrer en delicte de lesa pàtria.

La sessió, si no fou un model de claredat ho va ser d’eficàcia en la seva preparació acurada, en les mesures de seguretat, en el seu desenvolupament ordenat i en la seva publicació en premsa. Va ser un acte d’estil republicà.

La república catalana s’autoconvocava i era encisadorament matinera. A Espanya, mentrestant, s’anava trenant la xarxa monàrquica que ens tenallaria a tots per imposició post mortem de Franco. En ple estiu, en el mes de juliol, Franco va emetre un decret pel qual el príncep Juan Carlos substituiria el cap de l’estat en els casos de malaltia o absència del territori «nacional». La salut del dictador trontollava. Al juny de 1969 Franco havia designat Juan Carlos de Borbón com a successor seu amb títol de rei. No us penséssiu que va ser una mesura presa a la lleugera per Franco. Abans, al mes de gener, el príncep havia hagut de fer unes declaracions públiques d’absoluta adhesió al dictador i als anomenats Principios del Movimiento Nacional. El que Franco va voler que el succeís, avui presideix tant si agrada com si no els nostres destins. El jurament fet a Franco, no té cap importància? ¿Se n’ha retractat el rei en alguna ocasió? Escrúpols petitburgesos. Els comunistes i les classes altes no en feren problema. El príncep d’Espanya degué llegir atentament El príncep, de Maquiavel.

Dimecres, 15 de setembre

«Rebo la carta següent:

»El dia vint d’abril m’havien donat un termini de cinc dies per cercar advocat. Ells han trigat vuit mesos a nomenar-lo. Procediment urgent, deien!

»Aquesta fou la meva resposta:

»Lluís M. Xirinacs Damians».^[32]

En l’eufòria subsegüent a la reeixida de la primera sessió es convocà la primera permanent de l’Assemblea de Catalunya, en la qual es decidí, per ampliar el debat i les adhesions, la creació d’un butlletí «portaveu de la comissió permanent» que es titularia «Assemblea de Catalunya».

En aquella primera reunió, clandestina però més distesa, ja aparegueren les primeres tensions de fons entre la tendència favorable al control superestructural pròpia dels partits polítics i en especial del PSUC, i la tendència a l’espontaneisme, pròpia dels participants independents i compromesos en moviments populars de base o autònoms.

Al principi de cada sessió de les primeres permanents es dedicava molt temps a informar de les activitats dels diferents grups o representacions. La cosa allargava molt. Però la majoria hi xalava. Cadascú prenia nota de les activitats de les altres representacions, i en arribar a casa, en unes reunions plenes d’avidesa, eren escoltades les meravelles del treball dels altres que vivificaven la imaginació, estimulaven l’emulació i donaven a les pròpies activitats una dimensió i una responsabilitat nacional extraordinàriament engrescadores.

Els independents i la gent de la base demanà que en el nou butlletí es recollissin les activitats i els debats locals, com a exemple i estímul per als altres i per animar les col·laboracions supralocals i suprasectorials. Hauria estat d’un efecte sinèrgic fulminant. Tot allò espantà els dirigents polítics. S’hagueren de posar en marxa els «recursos subterranis» per impedir-ho. Excés de força de la base, per una banda. Sabotatge de l’altura, per una altra.

Després de debats inacabables per tal d’obtenir l’acord, s’imposà el criteri estret: el butlletí només recolliria els textos pactats unitàriament… Un trist «Butlletí Oficial de l’Assemblea de Catalunya». Avorrit. Literàriament pla. Popularment desencisador. Com es podia preveure, no tingué gaire acceptació. A mi em plorava l’ànima i se’m refredaven els ossos. «Però», pensava, «potser aquest és el camí de la prudència política».

Tanmateix, costava de conjuminar el desig manifestat per l’Assemblea d’ampliar la base de participació —hi faltava encara tanta gent!— i d’enriquir el contingut dels debats —encara hi havia, com hem vist, tants punts ambigus!— amb les contínues restriccions que emanaven de la taula de coordinadors.