35

EN EL VIATGE D’ANADA HAVIA TRIGAT els dos dies de rigor. En el de tornada va tenir sort i va arribar al camp a mitja tarda, unes hores abans del que havia previst. L’autobús fins i tot es va desviar de la seva ruta per deixar-lo a la cruïlla des d’on podia agafar la polsegosa carretera que conduïa a la seva destinació. Va fer els cinc quilòmetres a peu i va entrar a les instal·lacions quan el sol encara no havia declinat sobre l’horitzó.

Primer de tot va informar l’ajudant del capità Qun Ming de la seva arribada. L’oficial que estava al comandament no era al seu despatx, de manera que també va deixar a l’ajudant el pesat paquet de la germana del capità que havia portat des de la capital.

En segon lloc, es va presentar al sergent Wu, que el va rebre amb un posat sorrut i no li va fer cap pregunta.

Finalment, va anar a l’habitació a deixar les seves coses i a buscar en Xi Shang.

El seu company tenia guàrdia al pavelló dels dissidents de nivell 1. S’hauria estimat més no entrar-hi. No ho feia des de la nit de la pallissa a en Wang Zhu. Però tard o d’hora ho hauria de fer, de manera que va caminar sobre la terra eixuta, que devia fer dies que no rebia l’aigua de la pluja, i va creuar aquella porta.

Des de l’altra punta de la galeria, alertat pel soroll, en Xi Shang el va reconèixer.

—Li Huan!

No va accelerar el pas. Va continuar caminant de la mateixa manera. En Xi Shang el va esperar amb un somriure. En Li Huan va passar per davant de la primera cel·la, i la segona, i la tercera.

Els mateixos rostres, la mateixa misèria.

Quarta cel·la, cinquena, sisena…

No volia mirar a l’esquerra, però ho va fer.

La setena cel·la era buida.

Va deixar la ment en blanc, sobretot perquè al cap de poques passes es va fondre amb l’abraçada d’en Xi Shang. Tots dos es van donar uns copets enèrgics a l’espatlla.

—Que avorrit que és això sense tu!

—Com estàs?

—Has vist gaires noies a la capital? Vinga, explica-m’ho!

—Has obert gaires caps aquí, sense mi?

Es van posar a riure.

Com si estiguessin sols.

En acabat van parlar tot just tres minuts.

En Li Huan no li va preguntar res.

Si un pres no era a la seva cel·la, només hi havia quatre opcions: o s’havia mort, o estava prostrat a la infermeria, o es trobava en una sessió amb els reeducadors o en un interrogatori.

I no eren hores per a les dues darreres opcions.

—Fins després —es va acomiadar en Li Huan.

—M’has portat res?

—Una foto de la meva germana.

—Però si tu no tens cap germana!

Més rialles.

En Li Huan va desfer el camí, va arribar a l’extrem de la galeria i va sortir per la porta. Va travessar el pati i va entrar a la infermeria un minut després. No va haver d’indagar gaire més, perquè el lloc era petit.

En Wang Zhu era al llit número tres.

Encara tenia el cap embenat, igual que el braç esquerre i el tronc.

Els ulls dels dos homes es van trobar un instant.

Va ser molt breu.

Però tan intens com una tempesta de neu.

Silenciosa i blanca.

En Li Huan va fer mitja volta, tot enduent-se la tristesa d’en Wang Zhu clavada al cervell.

—Com està? —va preguntar al doctor Ko abans d’anar-se’n.

—Viurà —es va limitar a dir-li el metge—. Tenen el cap dur, ja ho saps.