30

LLUÏA EL SOL.

A vegades els dies eren crits.

Crits salvatges.

Pura natura.

Dies en què res no formava part del bé o del mal.

Tan sols eren això: dies.

Matins de cel blau, núvols blancs i silenci.

Assegut al llit, encara amb els pantalons posats i els peus bruts, tot i que la tempesta havia amainat feia hores, en Li Huan es va enfrontar al sol.

Aquella agradable escalfor.

Per primer cop en molt temps va sentir que tenia la ment en blanc.

Encara que només fos durant uns minuts, va ser així.

Va agrair l’immens buit al cap.

Un bol preparat per ser omplert de nou.

Fins que va obrir els ulls i va mirar la porra.

Humida de sang.

Tan vermella com tota aquella ira que l’havia empès a empunyar-la.

Es va aixecar en silenci, gairebé indiferent, oblidant-se de l’arma, i va sortir de l’habitació. Faltava poc perquè sonés la sirena que els faria posar a tots drets, de manera que va ser el primer a ficar-se al lavabo. Va orinar i després es va rentar les mans.

També estaven vermelles.

Fins i tot li va costar moure els dits, ja que la sang hi havia format una espècie de pàtina que els hi enduria.

Va veure el seu rostre reflectit al brut i castigat mirall situat sobre el rentamans.

El seu rostre.

Serè.

Seriós.

—I? —es va dir a si mateix.

No hi va haver resposta.

Va continuar mirant-se.

Llavors la ment se li va començar a omplir de nou.

Imatges.

Una.

En Wang Zhu apallissat com un gos rabiós.

Preguntes.

Moltes.

D’on havia tret tant d’odi?

On havia amagat aquella violència?

Ho portava tot a dins o era un esclat puntual?

L’havia fet canviar el camp i la seva misèria humana?

Preguntes.

Cap resposta.

Havia sentit plaer.

Ara el que sentia era…

Què?

—Ets lliure —va tornar a dir-se a si mateix.