3

DESPRÉS DELS SEUS OMBRÍVOLS pensaments en arribar al camp la tarda anterior, al matí es va sorprendre que lluís el sol.

Un sol fred.

Però sol al cap i a la fi.

—Preparat per al teu primer dia? —li va preguntar en Xi Shang.

—Sí.

—Llavors som-hi.

Es rentaven amb aigua freda en unes dutxes situades al final del passadís, tot i que les dutxes només funcionaven un cop a la setmana. La resta dels dies ho feien als mateixos safaretjos que servien per a la roba. Calia tornar de pressa a les habitacions per evitar quedar-se congelat. Amb la roba d’abric entraven de mica en mica en calor. L’esmorzar se servia en un menjador contigu. Abans de sortir, va veure el seu nom a la pissarra.

—T’han posat amb mi —li va fer notar el seu nou company— perquè t’instrueixi una mica.

Amb prou feines havien parlat la nit abans, perquè el gong anunciant el sopar va sonar tot just després que ell arribés a l’habitació. Al menjador va saludar els altres guàrdies. Vint en total. Un guàrdia per a cada deu presos.

—I els educadors?

—Tenen el seu propi estatus —li va dir en Xi Shang—. Són cinc, i viuen fora del camp, en una casa requisada aquí a la vora. Van i vénen amb una vella camioneta que no sempre funciona. Quan s’espatlla, es queden a la casa. Saben que intentar reeducar aquests criminals és una tasca esgotadora. Són tan tossuts… Cap d’ells vol baixar del burro. Estan bojos.

—Llavors, l’afany del Partit per recuperar-los encara és més lloable, no et sembla?

En Xi Shang el va mirar dubtós.

—Suposo que el més fàcil és matar-los i el més difícil, guanyar-los per a la causa i demostrar al món que tenim raó —va comentar—. Però què ens importa el que pensi Occident? Aquests éssers pobres i decadents mai no ens entendran. Van de dret a l’abisme. No poden sobreviure, és evident. No ho veuen, però és evident.

—Veig que saps moltes coses del que passa —va dir en Li Huan.

—Un cop al mes ve un programador de manteniment i ens fa una xerrada, per refrescar i activar les nostres conviccions. Perquè no s’infectin amb la proximitat dels presos.

—Un cop al mes.

—Sí, és com anar a classe —va dir somrient.

Van acabar d’esmorzar. Sopa, un bol d’arròs i una patata. No era gaire, però sí suficient.

—Avui toca peix —va dir en Xi Shang, llegint-li el pensament—. I el dilluns, si hi ha sort, una mica de carn. Els altres dies, tant per dinar com per sopar, sopa, arròs, verdura… El mes passat hi va haver cigrons. Va ser fantàstic… Som-hi?

La neu va cruixir sota les seves botes. No hi havia ni rastre del sergent Wu. Un parell o tres de soldats es van acostar per desitjar-li sort. En Xi Shang i ell es van encaminar cap als barracons dels presos, a l’altra banda dels filats. Només hi havia una torre de vigilància.

—Cada pres té la seva pròpia cel·la, i passa la major part del temps sol. No se’ls permet parlar amb ningú, i encara menys amb els altres presos. Al matí treballen a les pedreres, que es troben a un quilòmetre d’aquí. A la tarda, havent dinat, si no són reclamats pels reeducadors, tenen una hora per estirar les cames i caminar per la zona comuna, o ajeure’s abans que es pongui el sol; però si algú prova de comunicar-se amb un altre, de la manera que sigui, acaba en una de les cel·les de confinament, que són aquelles —va dir ell, assenyalant un búnquer de ciment situat just al centre del camp—. T’asseguro que una setmana allà, a les fosques, i amb aquest fred, és suficient. És com estar tancat en una nevera. En surten drets com pals. La majoria ja estan bastant malalts, estosseguen… Bé —es va interrompre en Xi Shang, arronsant les espatlles—. Moren més per malalties que no pas per culpa nostra. La infermeria és allà. —Va assenyalar l’extrem del camp—. Tenim un metge que més aviat sembla un veterinari —es va posar a riure—, però com que aquests són animals… —va reblar amb una gran riallada.

—Com es reparteixen els presos?

—Per categories. Hi ha els de nivell 3, que tenen delictes lleus per haver escrit o dit alguna cosa en contra del nostre sistema, o bé són sospitosos d’haver-ho fet. Els de nivell 2 han atemptat de paraula o d’obra contra el nostre Gran Pare i les seves directrius. I, per acabar, hi ha els de nivell 1, que són els més perillosos. Són intel·lectuals —va dir com si ho hagués escopit—. Parlen i expressen coses que no són res més que idees subversives. Pura propaganda capitalista.

—N’hi ha gaires de nivell 1?

—Una dotzena. Aquest és el seu bloc. El nostre.

—El nostre?

—Principalment, estem assignats a aquest.

En Li Huan va mirar la construcció. Un rectangle de ciment farcit de petites finestres al llarg d’una paret.

—Hi podem entrar, ara?

—Per què?

—No he vist mai cap dissident.

—No tenen pas tres ulls ni quatre braços —es va burlar d’ell el seu company—. Si fos així, seria més fàcil trobar aquestes males bèsties. Au, vine. A aquesta hora només fem una inspecció. Al capdavall ja sé per què en Wu t’ha posat amb mi.

—Ah, sí?

—Em té mania. Diu que sóc un gandul. Espero que no siguis cap confident.

—No ho sóc pas.

En Xi Shang li va llançar una mirada de reüll. L’última. Van entrar al pavelló. Davant d’ells, un llarg passadís, una galeria plena de llums de neó que creuaven el sostre d’un tram a l’altre. A l’esquerra, les cel·les. Els forrellats eren individuals.

Malgrat que no hi havia més forats que les finestres, i estaven tancades amb vidres gruixuts, el fred era ostensible.

En Li Huan es va estremir.

Van caminar en silenci, tot passant per davant de les cel·les, protegides amb reixes. El guàrdia de torn es va aixecar en veure’ls, però no va dir res. Al primer calabós hi havia un home adormit. Amb prou feines se li veia la cara, ja que estava completament acotxat sota la manta esclarissada que el cobria. A la segona, el pres feia exercicis gimnàstics, més per entrar en calor que no pas per mantenir-se en forma. Estava tan prim i decrèpit com el de la tercera, assegut al llit, o el de la quarta, que en aquell moment orinava sobre el forat practicat a terra, en un dels cantons de la cel·la. En Li Huan es va fixar que ho feia sobre les seves pròpies mans, per escalfar-se-les.

Duien uniformes vermells, vells, bruts, amb el número visible sobre el costat esquerre del pit. Un número en comptes de cor. Sota l’uniforme, com les capes d’una ceba, s’hi amagava més roba. Altrament haurien mort congelats.

La cel·les cinquena i sisena eren buides.

I a la setena…

Hi havia alguna cosa estranya en ell.

Una cosa indefinible.

En Li Huan es va tornar a estremir.

L’home era baixet, no devia fer més d’un metre seixanta. Estava situat d’esquena, quiet, i mirava per la finestra, ubicada mig metre per damunt del seu cap. L’única cosa que podia veure eren els núvols.

I els ocells.

Perquè fins i tot allà hi havia ocells.

En Li Huan es va aturar.

I com si el silenci fos un crit, en aquell instant el pres va girar el cap.

Tots dos es van mirar.

Tots dos es van interpretar.

Un llarg diàleg de tan sols cinc segons.

En acabat, el captiu va tornar a mirar per la finestra.

No hi havia res més a la cel·la. Ni en aquella ni a les altres. En Li Huan se’n va adonar de sobte. El llit, la finestra, i el llarg temps de solitud i silenci. Un món carregat de buidor.

Per més que l’omplissin els respectius pensaments.

—Qui és? —va preguntar a en Xi Shang a cau d’orella.

—Vine —li va respondre ell, estirant-lo de retorn cap a la porta.

—Per què?

—Que vols que ens sentin?

No van parlar fins que van arribar a l’exterior. Llavors el seu company es va aturar.

—Per què t’interessa aquest?

—No ho sé. Semblava diferent.

—I ho és —va replicar en Xi Shang, fent cara de circumstàncies—. És el més perillós de tots el que hi ha aquí dins.

—Ell?

—T’estranya? Ja t’he dit que, si tinguessin tres ulls i quatre braços, seria molt més fàcil. Però per desgràcia són com nosaltres, i molt llestos, això s’ha de reconèixer. Molt, molt llestos. Fixa-t’hi: sense dir res, simplement mirant-te, ja ha aconseguit que preguntis per ell.

—És un mag o una cosa així?

—No, no és cap mag. Es diu Wang Zhu, tot i que aquí només és el 139. Era professor a la universitat abans de la revolució. Feia classes als estudiants, els influïa, els adoctrinava, els inculcava idees absurdes i els feia pensar. Quan parla sembla que captivi amb les paraules, de manera que vés amb compte. Val més que te n’apartis.

—Però has dit que aquest era el nostre pavelló.

—Quan li portis el menjar, limita’t a deixar-l’hi a la porta i vés-te’n. Quan facis guàrdia, no el miris. Diuen que a l’Índia hi ha encantadors de serps. Ell és un encantador de persones —va explicar, tocant la porra que li penjava del cinyell amb la mà—. Saps? Si ell es reeduqués, els altres el seguirien. És un petit dimoni. Un líder a l’ombra. Però és dels qui s’estima més morir, com si fos un màrtir, o un heroi, i això ho sabem tots, fins i tot el capità Qun Ming. En Wang Zhu continua aquí, any rere any, sense cedir. No sé com és que el Partit, o qui sigui, espera que canviï d’idea, tot i que si ho fes seria un gran triomf. Enorme.

—Quants anys fa que és aquí?

—Cinc —va dir en Xi Shang—. És el més veterà de tots. Sembla de ferro.

En Li Huan va mirar enrere.

Cap al llarg bloc de ciment clapejat de finestres.

Va buscar la setena.

Li va semblar que, en aquell moment, un ocell s’hi aturava.

Però va pensar que era una il·lusió.