27

NO PODIA DORMIR.

Donava voltes i més voltes al llit.

A sobre, a en Xi Shang li havia donat per roncar.

Va mirar-lo amb odi.

La seva silueta es retallava en la penombra, com un fil prim perfilant-li el cos en rebre la tènue claror de l’exterior a través de la finestra.

En Li Huan va fer espetegar la llengua.

El seu company va deixar de roncar, de respirar. El silenci es va mantenir amb prou feines tres segons.

Tot seguit va arribar un esbufec i, de nou, el brogit dels roncs, fins i tot més sorollosos.

En Li Huan es va mossegar el llavi inferior.

Molt fort.

Fins que va sentir el gust calent de la sang.

Per què estava tan enrabiat?

Per què queia una vegada i una altra als bruts paranys d’en Wang Zhu?

Per què sentia aquella atracció tan poderosa vers la seva persona?

Increïble.

Absurd.

Tot d’un plegat li van voleiar pel cap, com abelles assassines, moltes de les frases i paraules que en Wang Zhu li havia dit al llarg d’aquells mesos.

«Ets diferent».

«Tenia un fill de la teva edat».

«Ets jove i vols saber coses».

«No t’adones que sense preguntes no hi ha respostes, i sense respostes no hi ha pensament?».

«Has estimat mai ningú, o algú t’ha estimat a tu, més enllà dels teus pares?».

«No ets més que un noi de divuit anys, tan perdut com qualsevol altre».

«La teva ment i el teu cor segueixen camins oposats des que vas arribar aquí».

«I si la teva presó és pitjor que la meva?».

«Algun dia et recordaràs de mi i serà tard. Per a tot. Fins i tot perquè siguem amics».

«Els teus pares diuen que ara tot és millor perquè et protegeixen».

«Veig la teva inquietud, els teus dubtes».

«No ets violent».

«Quantes vegades has fet servir la porra contra algú des que ets aquí?».

Totes aquestes frases, totes aquestes paraules…

—No… —va gemegar aclaparat per l’evidència.

Com és que no ho havia vist abans?

No era violent.

I, certament, encara no havia pegat amb la porra a cap pres.

Encara.

Què volia dir això?

En Li Huan va seure al llit de cop.

Ulls desorbitats.

El cor a mil.

La fúria encegant-lo.

No va voler dominar-la. No va voler calmar-se. Va deixar que l’envaís, fins a ofuscar-li la raó.

I llavors es va aixecar, es va posar els pantalons, va agafar la porra i va sortir de l’habitació.