22

ARA, LES CEL·LES SIS I VUIT estaven buides.

Entremig, la set, més aïllada.

En Wang Zhu i la seva finestra.

Els ocells.

Des del suïcidi, els guàrdies ja no s’acontentaven a estar asseguts a les galeries o als corredors, indolents, veient passar les hores fins a ser rellevats. Tot d’una caminaven, amunt i avall, sense perdre de vista els presos. Les cel·les havien estat revisades exhaustivament. La roba, examinada. Qualsevol precaució tornava a ser poca. El capità Qun Ming els havia acusat d’haver abaixat la guàrdia les últimes setmanes. Les vides de tots, reus i soldats, depenien de l’Estat, no pas de si mateixos.

En Li Huan es va aturar davant la reixa.

El pres 139 se’l va quedar mirant.

Va arribar la pregunta.

—Com vas conèixer la teva dona?

En Wang Zhu es va mostrar sorprès.

—Per què ho vols saber?

—Curiositat.

—Estàs enamorat, Li Huan?

—No n’has de fer res, d’això. Respon.

—I per què a tu t’interessa la meva vida personal?

—Respon!

El pres va somriure com solia fer a vegades. En Li Huan va fer-ne cas omís. Quan somreia, traspuava una condescendència que el molestava.

Però la curiositat el superava, sí.

Va semblar que en Wang Zhu buscava les paraules dins del cor i l’escena a la part més profunda de la ment. L’expressió se li va tornar dolça.

Harmònica.

—Va ser una tarda de primavera, com aquesta.

—Per què sempre es relaciona la primavera amb l’amor?

—És l’estació més bonica. Quan la vida floreix de nou.

—Què va passar?

—La May Lai caminava pel parc de Shingú amb una amiga. Tenia disset anys. Tot i el seu uniforme escolar, que la feia semblar més petita, ja era una dona, un àngel de rostre pur, ulls nets. Jo també estudiava, a la universitat. Tenia vint anys. Aquell dia ens vam manifestar per exigir millores educatives…

—Et manifestaves?

—Sí.

—Ho veus? Una manifestació! Una mostra de descontentament! Ja no passen aquestes coses, no hi ha manifestacions perquè ara tot és perfecte!

—No hi ha manifestacions perquè estan prohibides.

—No! —va insistir—. No n’hi ha perquè no tindrien sentit!

—En aquells anys tenien sentit, i malgrat que tampoc no eren allò que se’n diu legals, era l’únic que podíem fer per intentar canviar les coses.

—Ho vau aconseguir?

—Sí.

—D’acord, continua.

—Vaig veure la May Lai mentre ens manifestàvem. Ella també es va fixar en mi. Va ser tot just una mirada compartida, un instant, però n’hi va haver prou. Amor a primera vista. Recordo que vaig pensar que si la pogués conèixer… Em va semblar un somni. Però no podia deixar els meus companys, és clar. Vam seguir manifestant-nos i llavors va aparèixer la policia, molt abans del que havíem previst, com si ens esperessin. Nosaltres érem uns dos-cents. Ells gairebé el mateix nombre. Havien estudiat el terreny i ens van arraconar a la part sud del parc, la que dóna al riu. L’enfrontament va durar molt poc perquè de seguida ens van disparar gasos i van carregar amb les porres. No vam tenir altre remei que dispersar-nos, alhora que intentàvem fugir entre el caos i els núvols dels gasos que ens envoltaven. Als qui detenien i els acusaven d’alguna cosa, a vegades els expulsaven de la universitat. Llavors vaig tenir sort, o va ser cosa del destí, perquè em vaig trobar la May Lai, a terra, masegada. S’havia separat de la seva amiga i estava desorientada, mig cega. La vaig ajudar a aixecar-se, la vaig sostenir i la vaig guiar, mentre corríem per intentar fugir del perill.

—Pel que es veu, ho vas aconseguir.

—Sí, ho vaig aconseguir. Vam arribar al riu i ens vam arrecerar sota una petita barca. Ens vam quedar allà, arraulits, tremolant. Vaig envoltar-la amb els braços, per protegir-la en el cas que algun policia ens descobrís i ens pegués, i ella es va estrènyer contra el meu cos, molt espantada. Però no va passar res d’això. De mica en mica, els crits i les explosions es van allunyar. Vam romandre amagats més d’una hora, per estar segurs que no ens agafarien si sortíem abans. Durant aquella estona, va passar tot.

—Què és tot?

—Vaig mullar el meu mocador amb saliva i li vaig netejar els ulls. En aquella penombra, la seva cara brillava blanca i pura. El seu cos entre els meus braços era suau. Quan per fi va poder obrir els ulls i em va veure, els va convertir en dos llacs enormes i va exclamar: «Tu?».

—Així doncs, et va reconèixer.

—Ja t’he dit que va ser amor a primera vista, i en totes dues direccions.

—Quina cosa més absurda!

—Doncs hem estat tota la vida junts.

—Una casualitat. Com pot algú enamorar-se sense saber res de l’altra persona? A més —va fer un gest ambigu—, l’amor no és res més que un parany.

—L’amor és el més important de la vida, Li Huan.

—L’amor et fa dèbil, ja en vam parlar una vegada! Tu mateix ho vas recordar! Ho diu el Llibre Únic!

—Com pot fer-te dèbil la força més poderosa de l’univers? És al contrari: et fa fort. És un dels puntals de l’existència humana.

—Mai no estarem d’acord —va exclamar amb sarcasme i un deix de superioritat, abans d’afegir—: Un dels puntals de la vida? Quins són els altres?

—L’honradesa, el respecte, la pau i l’esperança.

En Li Huan se’l va quedar mirant com si fos un extraterrestre.

—No sé per què perdo el temps parlant amb tu.

—Perquè ets jove i vols saber coses.

—No pas aquestes! —va replicar ell, fent espetegar la llengua—. És que no n’aprendràs mai? Hauria de denunciar-te per la teva insistència! Per què no cedeixes una mica?

—Vols que sigui com el jonc, que es vincla amb el vent?

—Vols ser un arbre arrencat per la tempesta?

—Sí —va dir en Wang Zhu—. Ho prefereixo.

En Li Huan va fer el gest de prosseguir el seu camí per la galeria, tot donant per acabada la conversa.

No esperava que el pres tornés a parlar.

Però ho va fer.

—Què faries si no portessis aquest uniforme?

El soldat va vacil·lar un segon.

Seguidament va continuar caminant, sense respondre.