7

L’HI VA EXPLICAR A EN WANG ZHU a l’hora de sopar.

Ara sí que podia parlar amb ell.

Un nou estatus, un poder diferent.

—Presoner 139.

L’home es va acostar a la reixa.

—Em parles?

Va fer cas omís del comentari. Ni tan sols li va servir la sopa i l’arròs. No havia parlat amb els presos de les cel·les u, dos, tres i quatre. Ell era el primer.

Volia veure-li la cara.

Mesurar la seva reacció, les seves emocions.

—A partir d’ara se us permetrà escriure una carta al mes a qui vulgueu, i també rebre’n una al mes de la persona a qui us hàgiu adreçat. Quan ho vulguis fer, m’ho hauràs de demanar a mi. Et facilitaré paper i llapis. Els costos de l’enviament aniran a càrrec vostre. Si no teniu diners i les famílies no en proporcionen, no hi haurà cartes. D’acord?

—D’acord —va contestar l’home, fent que sí amb el cap.

—L’Estat confia que valoreu com cal la seva magnanimitat i benevolència.

—És clar.

En Li Huan va arrufar el nas.

—No et veig gaire entusiasmat.

—Oh, sí que ho estic.

Es va acostar un pèl més a la reixa i el va observar atentament.

Semblava tan serè.

Com podia estar-ho?

—T’adones que, malgrat que sou tan perillosos, se us dóna la mà?

—Perillosos?

—Sí!

En Wang Zhu va alçar les celles i va plegar els llavis.

—Potser tens raó —va dir—. Han caigut més governs per la força de les paraules que no pas per la de les bales.

—Així doncs, ho reconeixes?

—Suposo que tots dos estimem la pàtria de manera diferent.

—Només hi ha una manera d’estimar la pàtria: servir-la!

—Sense qüestionar-se res?

—Qui som nosaltres per qüestionar els nostres líders?

—El poble.

En Li Huan va obrir la boca.

Seguidament la va tancar.

Tot d’un plegat s’havia quedat sense paraules.

«És perillós, captiva, fascina», va recordar la veu d’en Xi Shang.

Va agafar la safata i li va servir la sopa i l’arròs.

En silenci.

—Podria escriure demà aquesta carta? —li va preguntar el pres.

—Sí.

—Et puc preguntar una cosa?

En Li Huan es va ajupir per passar-li la safata amb el menjar i l’aigua pel forat inferior de la porta. En aixecar-se, va fer l’impossible per no tornar a mirar-lo als ulls.

—Què passa lluny d’aquí? —va tornar a parlar en Wang Zhu.

—T’he donat permís per fer aquesta pregunta?

—Diuen que qui calla, consent.

—No facis servir paraules estranyes amb mi! Te les ratllaré totes!

—Seràs tu qui censuraràs les meves cartes?

—Tindré aquest honor, sí. M’han confiat aquesta responsabilitat.

—Així doncs, ets culte, intel·ligent.

No va saber què respondre.

No havia de fer res més que seguir caminant, sortir del seu camp visual i passar a la següent cel·la.

No es va moure.

—Per què vols saber què passa lluny d’aquí?

—Fa cinc anys que no sé res del món. Si puc escriure a la meva dona, m’agradaria saber com va tot.

—No t’imagines el més lògic?

—No.

—Vivim una era de pau i prosperitat gràcies al Gran Pare, que ens ha donat l’equilibri que abans no teníem! Som forts, ens tenen por, tenim alguna cosa en què creure! Una cosa sòlida, nostra! El sistema funciona, és consistent, som una sola cosa, tot està recollit al Llibre Únic!

En Wang Zhu va abaixar el cap.

Va semblar que se li havia despenjat a plom sobre el pit.

—Cada llibre és únic, per això se’n necessiten milers, milions, per aspirar a…

—Calla! —li va cridar—. Ja hi tornes? És que no pares mai, no descanses mai? De què t’han servit aquests anys aquí? El progrés ha escombrat les velles formes! Això és el que passa allà fora, com dius! És un nou ordre! Vivim en pau perquè no hi ha enemics de l’Estat ni veus dissidents, com succeïa abans, quan ens passàvem la vida lluitant entre nosaltres! De què serveixen les democràcies si no és perquè tothom parli, sense que ningú escolti l’altre ni es faci res? Per què no ho entens i ho acceptes d’una maleïda vegada, vell? No seríem aquí si no fos per bojos com vosaltres!

—Per què t’enfades i crides tant?

—No m’enfado pas!

—Doncs ho sembla.

—La vostra tossuderia em fa sortir de polleguera! Preferiu amuntegar-vos aquí, i morir, abans que obrir els ulls i veure la veritat!

—El pensament únic és tota la veritat? No t’adones que sense preguntes no hi ha respostes, i sense respostes no hi ha pensament?

—No es pot viure en el dubte constant!

—Ni en el silenci etern.

—De quin silenci parles?

—Del silenci de la certesa absoluta, quan ningú no és capaç de qüestionar-se res.

—Qui sóc jo per qüestionar-me res? Els nostres líders saben què és el millor!

—Són persones com tu i com jo i, per tant, éssers humans imperfectes, o pitjors, instal·lats als seus pedestals i aferrats als seus càrrecs gairebé vitalicis.

Va fer el mateix que aquell dia.

Va alçar la porra.

Per què parlava amb ell?

Per què l’escoltava?

Quina mena d’atracció exercia…?

—Per què no et fan por els cops? —va voler saber en Li Huan, mantenint la porra enlaire.

—A vegades fa més mal el cervell que el cos, fill.

—No em diguis «fill»! Jo no sóc el teu fill! Estalvia’t la condescendència o et juro que…!

La porra va tornar a tremolar dalt de tot.

No havia pegat mai a un ésser humà.

Només de pensar-hi se li regirava l’estómac.

Però aquell home…

—El dia que et moris ningú no plorarà a la teva tomba —va dir ell, escopint cadascuna de les paraules amb el màxim menyspreu que va poder arreplegar.

No va guardar pas la porra.

Però finalment va empènyer el carretó i va anar a la següent cel·la.

El pavelló va recuperar el silenci.