32

EN TANCAR LA PORTA DE LA SEVA habitació es va sentir aïllat del món per primer cop en molt temps.

Aïllat i protegit.

Aquelles quatre parets havien estat casa seva.

Eren casa seva.

Allà sempre havia estat feliç, amb els seus pares i el seu germà, a resguard de les inclemències exteriors, abans que el reclamessin per complir el servei obligatori i vestís l’uniforme de l’exèrcit.

El fet de tornar equivalia a reviure tot allò, recuperar aquelles sensacions.

De mica en mica es va adonar que no era així.

Que ja tot era diferent.

Ell també ho era.

Es va asseure al llit i va passejar la mirada per la petita estança, l’armariet amb la seva roba de paisà, les seves mínimes possessions. De petit tenia llibres. A partir dels vuit anys, ja no. Havien estat cremats tots en una de les immenses fogueres veïnals, arran del triomf de la revolució i la proclamació de les noves normes socials. Havia trobat a faltar els seus llibres fins que, a l’escola, un company va ser apallissat perquè van descobrir que en tenia un. L’havien castigat davant de tots els altres, perquè servís d’exemple.

I havia servit.

D’estimar els seus llibres va passar a odiar-los.

Els primers dies del nou sistema van ser complicats.

La gent desapareixia sense més ni més. Avui un veí, l’endemà una família sencera. N’hi havia prou amb una sospita o una denúncia anònima. La nova policia i els soldats patrullaven a la recerca dels últims focus de resistència. Cada dia sorgien noves directrius. Cada dia es donaven noves instruccions a la població civil. La promesa d’un futur millor va acabar sent l’única esperança.

I havien transcorregut deu anys.

En Li Huan es va estirar al llit i va mirar el sostre.

L’escrostonament era allà, just damunt del seu cap. No era res més que una taca, però tenia forma de marcià. O, si més no, el que ell anomenava marcià. Durant anys va ser el seu silenciós company de jocs.

Quan va deixar de somiar?

Va tancar els ulls.

El viatge havia estat llarg, i pesat. Dos dies saltant d’un camió a un altre i d’un tren a un autobús o a l’inrevés. Dos dies perduts entre el distant camp de presoners i la capital. Ni tan sols havia dormit en un llit la nit anterior. Ho va fer al tren, incòmode. Almenys la població civil es veia obligada a ajudar i servir els soldats que estiguessin de pas, donar-los menjar o facilitar-los el transport amb absoluta prioritat. Els soldats eren la nova aristocràcia.

Acabava d’arribar a casa seva tot just dues hores abans, ja de nit, i malgrat el cansament ells no l’havien deixat ni un minut en pau.

A l’altra banda de la porta, el seu pare i la seva mare continuaven parlant en veu baixa, desvetllats, feliços pel fet de tenir-lo allà. No l’esperaven, de manera que la sorpresa havia estat molt gran. Dues hores de festa. La seva mare no havia parat de plorar, abraçant-lo, tocant-li la cara per veure si era real. El seu pare, en canvi, l’havia assetjat amb preguntes, sobre ell, el que feia, el motiu que hagués vingut de permís. De permís! Als ulls del seu germà hi havia vist admiració i enveja.

—Sóc caporal —els havia dit.

—Caporal? —En comptes de mostrar-se alegre i content, el seu pare havia semblat preocupat—. I això què vol dir?

—Que tinc noves obligacions.

La seva mare, anant més enllà, havia gemegat espantada.

—Caporal! Oh, el meu nen!

Finalment, ell els va dir:

—Estic esgotat. Ja en parlarem demà.

—És clar, és clar, fill. Descansa.

—Oh, Li Huan!

Per què el Llibre Únic deia que la família estava sobrevalorada?

Va tornar a obrir els ulls.

—Com va això, Olox? —va dir al marcià del sostre.

Sabia que li costaria dormir.

Pel cansament, pel fet de ser a casa, per haver recuperat les olors familiars, pel silenci, els nervis…

Es va aixecar i es va acostar a la finestra.

No hi havia llum al carrer. Tampoc a ningú no se li acudia caminar de nit, fins i tot sense toc de queda. Els plans d’estalvi eren estrictes, sobretot mentre durés el bloqueig internacional. L’energia es reservava per a necessitats més importants, des dels hospitals fins a les plantes nuclears que fabricaven l’arsenal defensiu per garantir el futur de la revolució.

En Li Huan va mirar les cases.

La Shi Lin vivia a prop.

Potser la veuria l’endemà.

Potser.

O els seus pares aprofitarien la seva visita per concertar una trobada amb la Huaysí i els seus?

El carrer, el barri, la ciutat, ja no eren sinó taques fosques en un mapa espectral.

En Li Huan va continuar mirant per la finestra una estona més.

Des de la nit de la pallissa a en Wang Zhu era com si visqués fora de si mateix, del seu cos, de tot el que abans havia format part de la seva vida.

Com un autòmat.