9

TENIA CATORZE CARTES, però es va llançar sobre la d’en Wang Zhu.

La primera.

Volia saber.

Tanta curiositat…

La lletra era precisa, clara. Lletra d’escriptor, de mestre, d’home pacient. Lletra que es llegia sense esforç, sense dolor, sense necessitat d’interpretacions. Lletra oberta, nítida, tan bonica que les paraules semblaven dansar sobre el paper.

Una dansa apassionada.

En Li Huan es va sentir torbat per això.

El primer cop.

Va intentar concentrar-se. Què importava el marc, si l’essencial era el contingut, el retrat o la pintura? Tant era que les paraules ballessin. L’essencial era la seva música.

Va començar a llegir i va ser com si la veu d’en Wang Zhu li sobrevolés el cap.

Hi era present.

«Estimada May Lai…».

Estimada? No, això era com dir que amb l’amor n’hi havia prou per a tot. Per què no havia utilitzat benvolguda? Sens dubte era un començament massa intens i personal.

«No diré que et trobo a faltar, perquè ja ho saps. Ni et diré que donaria la vida per veure’t de nou un minut o tocar-te durant un segon, que seria etern. Molts dies, i moltes nits veient les estrelles del cel, sóc amb tu, a casa…».

Estrelles del cel? A casa? Ni tan sols semblava la carta d’un pres, sinó la d’algú que és en un balneari gaudint de la vida! Quina mena de fantasia era aquella?

Fora, fora!

Les paraules escrites amb llapis desapareixien sota la capa de tinta negra.

«La meva finestra és com una porta oberta sobre els silencis humans i les guerres dels sentits…».

En Li Huan es va quedar bocabadat.

I això què volia dir? Silencis humans? Guerres dels sentits? I per què li parlava de la finestra? Un indici, una pista?

No, no… no!

Fora.

—Maleït siguis —va rondinar—. A qui vols enganyar, vell boig!

«Gairebé no sé de què parlar-te. Estic bé. No tinguis por. Estic bé. Pensa en les coses meravelloses que hem viscut plegats i serà suficient. Vam construir una vida junts i ningú no ens prendrà mai el passat, encara que el present sigui fosc i el futur una distorsió de l’esperança…».

Va haver de tornar a llegir el paràgraf.

Dues vegades.

Prendre el passat? No significava això que s’aferrava a les seves vanes idees antisocials? Present fosc? El present era lluminós, com asseguraven els líders, el Partit i el Gran Pare! Lluminós perquè s’havien trencat les cadenes amb els mals d’altres temps! I pel que feia al futur… una distorsió? Quina mena de paraula era aquella?

—I, a més, parles d’esperança…

Les esperances eren els somnis dels il·lusos i els impotents.

Va sucar el pinzell a la tinta negra i va anar deixant més i més biaixos sobre el paper, tot aïllant les paraules que se salvaven de la destrucció.

—Boig, boig absurd… —remugava.

Estava disposat a fer bé la seva feina. Més que bé. Davant el més petit dubte, el millor era actuar amb rigor. Ells es creien més llestos. Ells s’aferraven a la seva maleïda superioritat intel·lectual, com si això fos una protecció. Però ells, ells, ells estaven empresonats i purgaven les seves culpes i pecats. Ja no tenien res, ni tan sols les seves paraules.

N’hi havia prou ratllant-les.

Final.

Adéu.

«Aferrat a l’ombra del despertar que anhelo, no existeix la mort a la frontera d’aquesta vall. Queda la memòria per recordar el que vam ser i em pregunto de quantes maneres et podré dir que t’estimo. Em vull despertar d’aquesta mort tan viva, en què els dies són eterns i queden els sospirs. L’arada del temps ha llaurat la meva cara, però encara et somio nua, vestida amb el cor…».

En Li Huan es va adonar que amb prou feines respirava.

D’una banda, era capaç de sentir la bellesa.

De l’altra…

No entenia res. Era bonic, però no entenia res. I si no ho entenia era perquè es tractava d’una cosa subversiva. Que potser no havien destruït tots els llibres de poesia i aniquilat els insulsos poetes que jugaven a ser déus amb les seves fantasies?

Per què no llençava la carta sencera a les escombraries?

—No, això seria com reconèixer la seva estupidesa i manca de cultura.

N’hi hauria prou de treure’n les frases.

Les paraules.

Tot i que cada paraula ratllada, esquinçada de la carta, era com si arrenqués un membre ferit al text.

—Segueix, segueix! —va pensar en veu alta ell, estrenyent els punys.

Ho va intentar.

«Amor meu, obre la finestra de l’esperança. Ja saps, la que dóna al futur. És difícil trobar un sol en l’infinit, perquè ja no som amos de les nostres passes i encara que els dits dels nostres peus caminin sempre junts, en una sola direcció. Ara sé que tard que és quan el dolor arriba d’hora, però vull que sàpigues que et buscaré en els silencis del més enllà. Allà sentirem el plaer fins que ens tornem bojos…».

Per què en Wang Zhu parlava d’aquella manera?

Tan subtil era el seu doble tall?

O era perquè sabia que ell llegiria el que acabava d’escriure?

No, no! La carta era per a la seva esposa. Després de cinc anys era l’estranya manera que tenia de dir-li que l’estimava, amb altres paraules, amb les seves paraules.

Feia fred, però va començar a suar.

Exaltat.

Víctima d’una excitació que li impedia qualsevol indici de calma.

La fascinació el va fer odiar més el maleït pres 139.

Va agafar el pinzell, per suprimir-ho tot.

Tot.

Però es va aturar abans d’omplir el full de paper amb més traços negres, com esqueles en la memòria de tanta vida.

—Si ho ratlles tot, com podràs escriure’n els informes? —es va mentir a si mateix.

Era veritat.

Però també era mentida, sí.

Una excusa.

Li va començar a rodar el cap.

Tenia al costat una llibreta, per anotar-hi el que sospités de cada carta i passar-ho als reeducadors en cas de necessitat. També al capità. Va obrir-la, va agafar la ploma facilitada per la intendència del camp i hi va començar a escriure les frases ratllades, amb calma, com quan era petit i se li exigia anar a poc a poc per tenir una bona cal·ligrafia. Les va escriure l’una damunt de l’altra, no pas en forma de text seguit. L’una sobre l’altra perquè no eren més que això, frases inconnexes esqueixades del tronc principal. A mesura que n’escrivia una, l’eliminava de la carta amb la tinta negra. Cada incertesa, cada inquietud, la resolia suprimint-la de la missiva després d’apuntar-la ell a la llibreta.

Un treball pacient.

Però ara era el censor del camp.

Podia tenir paciència.

Era la pantalla, el sedàs que separava els pitjors elements de la societat del nou món construït pel Gran Pare amb la revolució.

Qui podia presumir de tant amb només divuit anys?

—No presumeixis —es va dir en veu alta—. És una tara fruit de l’egoisme. Tots som iguals. No ets pas millor que els altres.

Sí, de tant en tant convenia recordar les directrius del Llibre Únic.

De tant en tant.

Va completar la primera pàgina. La meitat del text havia estat suprimit. El que en quedava amb prou feines tenia sentit, però aquest no era pas el seu problema. Va passar a la segona i va continuar amb el seu atent examen.

Si totes les cartes dels presos eren iguals, tindria molta feina.

Simplement per comprovar-ho, va fer un cop d’ull a la següent.

Va llegir-ne més de la meitat.

No, aquella sí que era una carta normal. Ratllaria aquí i allà, però sens dubte molt menys que en el cas d’en Wang Zhu.

En va mirar una altra.

El mateix.

Únicament el pres 139 feia servir aquelles paraules, aquella fluïda retòrica poètica, aquelles imatges difícils de comprendre i que podien amagar missatges ocults o arengues llibertàries. Ell i ningú més que ell.

Va continuar amb el segon full.

I va tenir ganes de plorar amb tres de les noves frases.

«No hi ha presó per a la llibertat de l’ànima».

«Es pot riure mentre el dimoni balla?».

«Si no tinc casa, on deixaré les meves sabates?».

Per què s’emocionava?

Era el subtil verí dels reaccionaris penetrant-li el cor?

Quina mena de màgia invisible li removia les entranyes?

Va concloure la carta.

La segona pàgina no va quedar millor que la primera.

En Li Huan, en canvi…

Sentia que se li havia capgirat el cervell, li feien mal els ulls, la panxa. Tenia el pols accelerat. De fet, no estava segur de res, de si havia eliminat alguna cosa dolenta o no. Les frases escrites a la llibreta eren com fletxes que li travessaven la ment. En Wang Zhu li havia dit que la carta era molt innocent. Però com podia creure un traïdor?

Va llegir un cop més aquelles frases.

Hi podia haver plaer en les coses prohibides?

Va mirar darrere seu, com si sentís l’alè del capità Qun Ming al clatell.

Bé, ja podia doblegar el full de paper i introduir-lo al sobre perquè la May Lai, la dona d’aquell dimoni, segons constava a l’adreça, rebés les seves primeres notícies al cap de cinc anys.

Per què es devia haver casat amb ell?

—Ets pervers, però escrius bé, maleït siguis —es va dir ell, tancant els ulls i la llibreta alhora.