24

LA SEGONA CARTA DELS SEUS PARES va arribar al cap de tres setmanes d’haver enviat ell la seva.

Com si hagués aixecat la veda.

Es va estranyar molt quan l’hi van donar, i va esperar a estar sol per obrir-la. No ho va fer a l’habitació. No volia que en Xi Shang el sorprengués. Es va estimar més el cubicle on duia a terme la seva feina de censor. Allà era una carta més.

Va estripar el sobre.

Va extreure’n un full de paper escrit a mà i una fotografia.

Una foto amb la imatge d’una nena, o més ben dit, una adolescent. Encara no li havia esclatat la vida al cos. S’endevinava que tot en ella estava en formació, en construcció. Somreia amb timidesa i tenia els llavis bonics, gairebé tant com els ulls. Però no era guapa. Almenys no com la Shi Lin. El cos amb prou feines se li endevinava sota la roba folgada que li cobria els pits i li dissimulava la cintura. Les mans, en canvi, es mostraven rodanxones, petites i gruixudes.

Va provar de veure-hi més enllà.

No va poder.

Darrere el retrat, algú hi havia escrit: «Huaysí».

La data era de tres mesos enrere.

Li va venir una suor freda davant aquella imatge i va recordar la manera com en Wang Zhu li havia parlat de la primera vegada que va veure la que seria la seva dona.

Amor a primera vista.

Bé, només era una foto, però no va sentir res.

Més aviat… rebuig?

Va deixar la imatge damunt la taula i es va disposar a llegir la carta dels seus pares. Abans d’arribar a la primera línia, va optar per girar la fotografia i posar-la de cara avall. No volia que la Huaysí la mirés. En acabat, sí que es va poder concentrar en la lletra del seu pare i en el que li deia.

«Estimat fill. Ens va alegrar molt tenir notícies teves. Malgrat que eren poques paraules, les vam assaborir com la millor de les menges. Sabem que, com a soldat, no ens pots dir gaires coses ni explicar-nos què fas. Tampoc no t’ho demanem. En tenim prou sabent que estàs bé i que compleixes les teves obligacions.

»Abans de res veuràs que, juntament amb aquesta carta, t’hem enviat una fotografia. Deu ser la primera cosa que has vist i ja deus saber, perquè està escrit al dors, que es tracta de la jove Huaysí, de qui et vam parlar en la nostra anterior carta. No volem influir en tu, però oi que és bonica? Una flor esclatant a la primavera. Ella també té un retrat teu, i ens va dir que ja somia en el moment de conèixer-te. Està molt orgullosa que serveixis lleialment en l’exèrcit i et desitja el millor. De moment, la seva família i nosaltres esperarem que tornis.

»No hi ha gaire més a explicar. Moltes persones que et coneixen ens donen records per a tu. Els nostres veïns, els Fong; els clients del taller, i, per descomptat, tota la família, els teus avis, oncles i ties, cosins i cosines. Ets el primer que serveix la pàtria i esperen expectants tot el que els puguis explicar quan et llicenciïn. També t’envia els seus millors desitjos la jove Shi Lin. Te’n recordes, d’ella? Es casarà d’aquí a unes setmanes amb en Kao Sai, el fill gran dels Sog…».

En Li Huan va deixar de llegir.

Es va empassar la saliva.

La carta li va tremolar a la mà.

En Kao Sai?

Aquell estúpid, cregut, babau…?

En Kao Sai?

La Shi Lin i ell?

La fotografia de la Huaysí romania de cara avall, però era com si la sentís riure.

Li quedaven tot just unes línies per acabar de llegir la carta.

Ja no es va veure amb cor de fer-ho.

Va deixar-la damunt la taula.

No havia tingut mai esperances amb la Shi Lin. No havien parlat mai, excepte per saludar-se o intercanviar paraules de cortesia. Sempre li havia semblat un somni d’adolescent. I tanmateix…

Li feia mal.

Li feia molt mal.

Ell duia el gloriós uniforme de l’exèrcit i servia la pàtria, el sistema, el Partit i el Gran Pare, però era en Kao Sai qui s’emportava el gran premi.

Encara li va fer més mal.

La ment, el pit, la panxa.

El cubicle va començar a donar-li voltes. Les cartes van cobrar vida i li van parlar en veu alta. El vertigen va amenaçar de devorar-lo. I en arribar la ràbia, va voler cridar, a plens pulmons. No ho va poder fer i s’hi va ofegar, es va quedar sense alè.

—Per què? —va gemegar.

Va haver de sortir d’allà, caminar fins al pati, deixar que l’aire fresc i el sol l’inundessin.

Però no es va poder asserenar.