6

NO VA TORNAR A VEURE EL CAPITÀ Qun Ming fins al cap d’una setmana.

En Wu li va dir, o més aviat li va cridar:

—Li Huan, presenta’t al post de comandament!

Es va estirar bé l’uniforme, es va calar la gorra i va arrencar a córrer.

—Passa. T’espera —el va convidar el soldat de la primera vegada.

En Li Huan va creuar aquell llindar. El mateix despatx, la mateixa estufa, el mateix aspecte i la mateixa escena, amb el director del camp escrivint alguna cosa en una llibreta. L’home ni tan sols va alçar el cap, de manera que es va quadrar davant seu i va esperar, sense dir res.

Se li va acudir pensar en com devia ser d’agradable l’estiu, sense la neu ni el fred.

Una bajanada.

A l’últim, en Qun Ming va deixar la ploma de banda i va tancar la llibreta.

—Seu, soldat —li va ordenar.

No s’ho esperava. Seure allà, davant del seu superior? En alguns llocs, una cosa així podia ser un honor. Sens dubte, per a ell ho era. Va obeir-lo ràpidament. De les dues cadires situades davant de la taula, va escollir la de l’esquerra. Va ser instintiu. En acabat es va adonar que, a la de la dreta, el sol que entrava per la finestra li hauria escalfat la cara.

—Com ha anat la teva primera setmana?

—Bé, camarada.

—En Wu diu que ets treballador, eficient, puntual i disciplinat.

—Ho intento —va replicar ell, sentint-se afalagat.

—Els febles intenten les coses. Els forts les fan. No ho oblidis.

—Sí, camarada.

El capità el va escrutar un parell de segons.

Tot seguit va assenyalar un full de paper situat just a tocar de la llibreta en la qual havia estat escrivint.

—Et vaig dir que hi hauria canvis, te’n recordes? Canvis dels quals series oportunament informat.

—Me’n recordo, sí.

—Doncs el moment ha arribat, i abans del que jo mateix esperava.

En Li Huan va mirar el full de paper.

Semblava important, lluïa una capçalera oficial, i un segell al peu del text, al costat de la signatura.

—El Gran Pare és benèvol, Li Huan —va dir el capità, amb una veu que s’havia tornat amigable—. Estima els seus fills. Tots els seus fills —va reblar, remarcant la paraula tots—. Estima els fidels, però pateix per aquells que no ho són. Podria escombrar-los de cop. N’hi hauria prou amb una ordre. Afusellaríem tots els qui tenim aquí i tornaríem a casa. Però ell no desitja pas això. No li importa el que pensi el decadent món occidental, però no vol ser considerat un monstre, quan és tot el contrari. És sever però just, implacable però benèvol. Per això és el Gran Pare, el líder, l’ésser excepcional a qui devem el que som i en qui confiem. —Es va omplir els pulmons amb una glopada d’aire—. Els homes que hi ha aquí empresonats fa anys que no saben res de les seves famílies. Estan aïllats del món. Purguen els seus pecats i la seva gosadia en solitud. I és possiblement aquesta solitud el que els fa més forts. La seva resistència a la reeducació és increïble. Creuen que ho han perdut tot. Estan disposats a sacrificar-se en nom del que, excepcionalment, creuen. Per això d’ara endavant canviarem d’actitud. Per això el sistema ha decidit mostrar-los el camí de la redempció. Ja no se sentiran sols: podran escriure a les seves famílies.

En Li Huan va parpellejar un parell de vegades.

L’explicació del capità havia estat llarga, pomposa, però precisa.

El que no sabia era què tenia a veure ell amb tot allò.

—No serà perillós? —es va atrevir a dir.

—No, perquè no els deixarem que escriguin tot el que els passi pel cap sense controlar-ho, naturalment.

—Ja —va dir ell, encara sense entendre què hi feia, allà, ni per què li explicava els plans de les autoritats principals.

—La intenció de permetre’ls aquesta correspondència és clara: que vegin el que es perden, que sentin el desig de tornar amb els seus éssers estimats, esposes, fills, néts. Serà com una crida. Apel·larem als seus sentiments, a la seva humanitat, no pas a les seves creences polítiques. No és menys cert que, a través de les seves cartes, podem descobrir altres traïdors o endinsar-nos en els seus pensaments, de manera que els reeducadors tinguin nous arguments per actuar. Però l’essencial serà motivar-los, minar la seva resistència. Tot amb el control pertinent, ja que cap carta sortirà d’aquest camp sense que tu l’hagis llegit i censurat prèviament.

En Li Huan es va quedar finalment glaçat.

Així doncs, era això.

Per aquesta raó era allà.

Sabia llegir, escriure, era el més llest dels soldats.

La cultura el feia ser diferent.

—Vol que jo supervisi el que… escriguin, camarada?

—Aquests dissidents no són estúpids, Li Huan. Estan cecs, sords, però no són pas estúpids. Si alguna cosa saben fer és dominar el poder de les paraules, parlades o escrites. A la majoria, fins i tot als soldats més espavilats, se’ls escaparien les seves intencions, llegirien sense veure-hi més enllà del que puguin entendre. Sé que, amb tu, això no passarà. Sé que tu sabràs veure els dobles fons, els matisos, allò que es diu d’una manera però s’entén d’una altra, les metàfores absurdes, les imatges falsament poètiques que amaguen arengues o proclames subversives. —Va fer una pausa per frenar una mica el seu progressiu vertigen oral—. Tu llegiràs, avaluaràs i censuraràs aquestes cartes, ratllant el que creguis que no hi ha de sortir.

—Hauré de censurar també les que rebin ells?

—No, això ho faran abans d’enviar-nos-les aquí.

—Llavors no serà un camí de dues direccions. Si no sabem què tallen…

—Tu preocupa’t dels nostres presos. De les famílies se n’ocupen els qui les vigilen i les controlen. Sé que faràs una gran feina, soldat!

—Capità…

—No —el va interrompre ell, alçant una mà que li prohibia continuar—. Tens un instint nat. És el que diu el teu expedient. Ets jove, valent, ferm en les teves conviccions i… —va somriure—, tu mateix has confessat que una vegada, abans de la revolució, vas voler ser escriptor. Justament el que es necessita aquí. Justament un càrrec ple d’honor que et servirà molt en el futur, no en tinguis cap dubte. Sé que no fallaràs, Li Huan. Ho sé i ho saben els qui et van enviar aquí.

No tenia escapatòria. Era una ordre.

La més insòlita de les feines que pogués fer un soldat.

Fins i tot allà, a la fi del món.

Va intentar-ho per última vegada.

—Hi ha moltes paraules que no conec, camarada.

—Si no les coneixes, és que són perilloses. Ratlla-les. Serem magnànims, però no estúpids —va dir l’home, reprenent a continuació l’explicació del que s’esperava d’ell—. Quan un dels presos vulgui escriure una carta, ho sol·licitarà i li donaràs paper i un llapis. Això només ho podràs fer tu o algú de la teva confiança, per tal de controlar qui i quan escriu. Un guàrdia estarà present mentre ho faci, perquè no utilitzi el llapis com a arma contra ell mateix o contra algú de nosaltres. En acabar la carta, tornarà el llapis i hauràs de llegir-la i censurar-la. No cal dir que pagaran el paper, el llapis, el sobre i el segell. Ens ocuparem que les famílies responguin per això. Al peu de cada carta, hi hauran d’escriure l’adreça de l’enviament. Perquè no hi hagi excessos, cada reclús disposarà d’una oportunitat al mes.

—Quin és el límit de la censura, camarada capità?

—No hi ha límits —va respondre ell, obrint les mans en un gest explícit—. Tot dependrà de tu. Paraules estranyes, expressions llibertàries, frases que diguin una cosa i en signifiquin una altra, al·lusions a la pau, l’amor, la vida… Ja t’ho he dit. Hauràs d’obrir bé els ulls, però encara més la ment. Si et quedes curt i algú més llegeix una carta d’aquestes, qui acabarà empresonat seràs tu. No pots pas ser condescendent. Ets la nostra espasa flamígera —va reblar el capità, que semblava haver donat per acabades les explicacions, però llavors va recordar una altra cosa—: Ah, per cert. És evident que jo no podré llegir aquestes cartes, ni abans ni després, i, per tant, m’hauràs de fer un informe… posem cada dos mesos, resumint el que percebis de cada pres, apuntant-hi les paraules o frases més rellevants que hagis censurat, tant pel que fa als presos com a les seves famílies. Serviran per a les avaluacions i perquè els reeducadors els coneguin una mica més si, malgrat tot, segueixen resistint-se a la seva reinserció social.

—D’acord, camarada —va assentir en Li Huan, rendint-se a l’evidència.

—Doncs això és tot, soldat.

—Quan…?

—Ara mateix. Se t’habilitarà un espai perquè puguis treballar tranquil·lament i se t’eximirà d’algunes de les teves funcions, com per exemple ser guàrdia a la pedrera. En parlaré amb el sergent major. És clar que tot dependrà del volum de cartes. Anem justos de personal i qualsevol ajuda és poca. En el teu temps lliure continuaràs fent el que et mani en Wu, portant el menjar als presos o custodiant-los en la seva hora d’esbarjo. —Va posar fi a la xerrada amb un lacònic—: Compleix la teva missió, soldat.

En Qun Ming va restar assegut.

En Li Huan es va aixecar.

Va fer una salutació marcial.

Quan es disposava a anar-se’n, el seu superior va assenyalar la ploma.

—Aquesta serà d’ara endavant la teva arma. Fes-la servir bé —li va dir.