16

EL CAMARADA HU SONG TAI encara va trigar tres dies a arribar.

Va ploure dues nits més. Van netejar el camp dues vegades. Van reparar taulons i fustes dues vegades. Van pintar dues vegades. Així i tot, encara hi havia força fang entre els barracons el matí en què l’avançada de la comitiva va arribar per anunciar que l’il·lustre visitant estava en camí i faria acte de presència al cap d’un parell d’hores.

Tots es van capbussar en un frenètic anar i venir desbordant de nervis. Els presos ja havien estat advertits: si el camarada visitant entrava a qualsevol dels barracons, ells havien d’estar drets, al bell mig de les cel·les, ferms, o les conseqüències serien implacables. Conseqüències que podien anar des de ser confinats a les cel·les d’aïllament fins a la mort.

—Li Huan, com a censor del camp, ens acompanyaràs al sergent major i a mi en el recorregut per les instal·lacions! Prepara’t!

Es va quedar mirant el capità Qun Ming com si acabés d’anunciar-li la fi del món. Per què l’hi deia a última hora? Els seus companys el van mirar. Era un simple soldat, com ells, però es va sentir com si ja portés galons.

En Xi Shang li va fer l’ullet.

Deien que era un vici occidental i es burlaven d’aquest costum.

Quan la tropa ja feia mitja hora que estava formada al sol, van aparèixer els cotxes pel camí que conduïa a l’entrada del camp. N’eren nou. Tot un seguici. I al davant, dues motos amb sidecar. Es van aturar enmig d’un núvol de pols i, fins que no es va esvair, no es va obrir la porta del vehicle principal, el cinquè. Just el del centre de la comitiva. Un eixam de subordinats va precedir, envoltar i protegir el suprem visitant, el qual, embotit en un uniforme militar, però sense trets distintius, va fer les primeres passes per l’entrada. El capità Qun Ming, amb el sergent Wu i en Li Huan situats dos metres darrere seu, li va donar la benvinguda, al mateix temps que lloava com era d’important i transcendent la seva presència allà, fet que demostrava la intensa preocupació del Partit per tots ells.

El camarada Hu Song Tai va agrair les seves paraules, però la manera en què va mirar el camp no va ser precisament de felicitat.

Probablement hauria preferit estar pescant o agraint-li alguna cosa a una grangera.

Tot seguit van passar revista a la tropa i van entrar, en primer lloc, al post de comandament.

En Li Huan no apartava els ulls del visitant. Era jove. No devia tenir més enllà de trenta anys. Possiblement menys. Lluïa la mateixa tallada de cabells que la classe dirigent, ja que estava reservada exclusivament a ells, i se li notaven les alces a les botes, atès que no era precisament alt. El sergent Wu va ser el primer a intentar encongir-se perquè no hagués d’alçar el cap en el cas que li adrecés la paraula.

Però no ho va fer.

En Qun Ming era l’oficial que estava al comandament i, per tant, l’únic interlocutor vàlid.

Al cap de deu minuts ja van notar que el que més desitjava el camarada Hu Song Tai era anar-se’n com més aviat millor.

—Vull visitar el pavelló dels presos de nivell 1 —va demanar.

El seguici es va posar en marxa. Els taulons disposats sobre el fang no eren gaire amples, de manera que, a tot estirar, hi podien caminar dues persones juntes. El capità va fer un senyal a en Li Huan perquè els precedís. Li tocava obrir les portes. Els acompanyants del jove líder van començar a etzibar-se cops de colze per situar-se al més a prop possible d’ell. Davant el seu disgust i horror, un parell es van veure obligats a posar un peu al fang. Finalment, atapeïts en bloc, es van acomodar per l’estret viarany de fusta.

En Li Huan va escoltar les preguntes que el camarada visitant formulava al capità.

«Quin nombre de morts es produeixen al mes?», «Quants penedits hi ha hagut l’últim any?», «Quants presos es troben en procés de reeducació?», «Cal castigar gaire sovint amb mà de ferro aquests traïdors?». El capità Qun Ming li va respondre amb precisió. Dades exactes. L’home més poderós que havia estat allà no va dir res, ni a favor ni en contra. Va escoltar la informació, com si visités una fàbrica de sabons i li parlessin del nombre de pastilles disponibles al dia. El seu rostre era una màscara impenetrable.

En Li Huan va obrir la porta principal del pavelló.

Va fer prou soroll perquè els presos sabessin que eren allà i es posessin drets.

Per primer cop va pensar en el pres 139, en Wang Zhu.

Ja havia sortit de la infermeria però, pel que semblava, continuava estant molt afeblit.

El camarada Hu Song Tai va passar per davant de la cel·la número u.

La dos.

La tres.

No es va aturar. Ni tan sols ho va fer en les tres següents, fins que va arribar a la set.

En Wang Zhu estava dret, al centre, amb les mans al darrere. El seu aspecte, tot i ser lamentable, no era tan dolent com es podia esperar. Lluny de tenir el cap cot, amb els ulls clavats a terra, com els presos que acabaven de veure, mirava endavant.

No pas amb aire desafiador.

Simplement amb naturalitat.

El camarada Hu Song Tai es va aturar a l’altra banda de la reixa.

En Li Huan, el capità, el sergent, tots van contenir la respiració.

Per què s’havia aturat allà?

Per què, precisament, davant del reclús més inquietant del camp?

La resposta va arribar quan el visitant va fer aquella pregunta.

—Com estàs, Wang Zhu?

El pres es va limitar a somriure.

En Qun Ming va llançar una ràpida mirada a en Li Huan.

Tan bon punt va fer el gest de treure la porra, per colpejar els barrots o entrar a la cel·la, en Hu Song Tai ho va impedir.

Va alçar la mà.

—Em van dir que eres aquí —va seguir parlant el jove líder—. Sentia curiositat, saps?

—L’última vegada que ens vam veure va ser diferent —va trencar el seu silenci en Wang Zhu.

—Les teves classes eren perilloses. Discutíem per això.

—Sí, acostumàvem a fer-ho.

—És curiós —va dir en Hu Song Tai, acostant-se a la reixa fins a quedar a menys d’un pam dels barrots, com si no li importés la pudor que fluïa de l’interior—. Em vas ajudar a veure el camí. Just l’invers del que predicaves.

—Jo no predicava.

—Oh, sí que ho feies, vell mestre. Tu no ensenyaves: formaves un exèrcit.

—Un exèrcit de pensadors.

—Tots lliures, oi? Tots aportant idees, discutint-les, perdent el temps entre raons absurdes.

—Jo tenia fe en tu.

—Bé, tu em vas fer fort.

—Així doncs, em vaig equivocar.

—No et guardo pas rancúnia, al contrari. Em vas obrir els ulls.

—No pas de la manera que volia.

En Hu Song Tai va restar en silenci uns segons. Mirava detingudament el seu interlocutor. Estudiava les restes de l’última pallissa. No traslluïa cap emoció, ni felicitat ni odi. Continuava sent una màscara inalterable.

—Saps que puc fer que et matin, oi?

—Sí.

—Creus que val la pena?

—Morir? No ho sé.

—Em referia a la teva resistència.

—Eres a les meves classes. Saps què i com penso.

—Sentiria admiració per la teva tenacitat si no em superés la llàstima que m’inspires… I la teva dona?

—No ho sé. No he tingut notícies seves.

—Em pensava que podíeu enviar i rebre cartes.

—Les censuren.

La segona pausa va ser més llarga. Darrere el camarada, la comitiva es mantenia quieta, immòbil. Un bloc compacte. Tots pendents de les paraules, els gestos o les reaccions del líder.

—Com es comporta aquest home? —va preguntar en Hu Song Tai, adreçant-se a en Li Huan.

—Bé, camarada.

—Bé? —va semblar que dubtava.

—Home, no causa problemes —va dir en Li Huan.

El silenci va ser estrany.

Els ulls del capità reflectien horror.

Els de l’il·lustre visitant, desconcert.

—No causa problemes? —va repetir en Hu Song Tai, lentament—. Tenint en compte el seu aspecte, no ho sembla. I sent qui és, es fa difícil de creure. Més aviat penso que ell és un problema, oi?

—Sí, camarada —va afirmar en Li Huan—. Sé que no m’he expressat bé.

L’home del Partit va tornar a mirar en Wang Zhu.

Impassible.

—No crec pas que ens tornem a veure —li va dir.

El pres va fer que sí amb el cap.

Tots van creure que anava a dir alguna cosa més.

No va ser així.

En Hu Song Tai va fer mitja volta i va enfilar el camí de tornada, del pavelló, del pati, del camp.