46

Novament, el temps congelat.

I l’escena repetida.

Mateixa cadira, mateixa finestra encortinada, mateixa llum, mateix marc decoratiu, mateix aire, mateix ambient, mateixos mobles, mateixa psiquiatra, mateix somriure suau, mateixes formes, mateix tacte.

Tot igual.

Però des de l’última visita, tot just deu dies abans…

Un món.

La Beatriu Puigdomènech, a més, tenia la revista just damunt la taula, entre totes dues, sense dissimular.

La Magda es va deixar caure a la cadira.

Va notar-la calenta, com si l’última persona que hi havia estat asseguda acabés d’aixecar-se un segon abans. La calor del juliol ja els flagel·lava sense pietat, amb la primera onada estival, com a presagi d’un estiu infernal.

—Com està? —li va preguntar la doctora, decidida, com sempre, a utilitzar bé el temps de què disposaven.

La Magda va assentir.

—Bé —va ser la resposta verbalitzada.

—Sembla que ha estat molt activa des de la setmana passada —va temptejar la dona.

—Una mica.

La Beatriu Puigdomènech va apuntar un dels seus somriures.

Pura delicadesa.

—No crec pas que sigui de les que s’escuda en la falsa modèstia.

—No —va admetre la Magda.

—Vostè estima la seva feina, i està orgullosa del que fa.

—Sí.

—Llavors haig de felicitar-la.

—Gràcies —va acceptar.

—El que ha escrit és…

—Increïble?

—Més aviat diria que demencial. A més, la manera com ho explica vostè, tan senzilla, amaga tot un món, un veritable horror del qual, sortosament, ha deslliurat a molta gent. A mi em sembla sensacional. Haurien de donar-li un premi per això.

—Tampoc es pensi que una notícia així, amb tantes implicacions, faci feliç a tothom.

—M’ho imagino.

—El Govern ha hagut de fer un comunicat dient que els negocis de les empreses són privats, i els ministres d’Afers Exteriors i d’Indústria també s’han vist obligats a fer declaracions.

—Ho he llegit, sí. Però ha posat en evidència dos peixos molt grossos de l’economia espanyola.

—Tant en Ribó com en Dábalos han declarat i ja estan lliures, si bé el primer amb càrrecs. Fins que se celebri el judici passaran mesos, o anys. I mentrestant, ells continuaran fent la seva. L’únic responsable imputat és aquest home, en Gonzalo Puerta Larrea, i s’ha declarat culpable en solitari. Ha dit que tot ho va fer per iniciativa pròpia, per protegir el seu cap. El més segur, de tota manera, per si canvia d’idea quan s’adoni que ha estat tan estúpid, és que algú l’acabi matant a la presó.

—Però les proves sobre la implicació d’en Ribó i en Dábalos en aquest cop d’estat eren aclaparadores. Tots els documents i papers que vostè ha reproduït aquí —va dir la dona assenyalant l’exemplar de Zona Interior.

—Haurien estat aclaparadores si s’hagués dut a terme el cop. Però no ha estat així. Hem evitat milers de morts i un canvi de Govern, però sense delicte…

—Vostè no creu que l’avió en què viatjaven el general Fofana i el ministre Idani hagi caigut accidentalment, oi?

—No, no ho crec.

—Encara que l’incident es produís un dia abans que es publiqués el reportatge?

—Amb la detenció d’en Gonzalo Puerta, la rapidesa amb què va aparèixer el nom de l’August Ribó, i les declaracions d’en Benito Dábalos desmarcant-se de tot plegat, fins i tot sense haver estat inicialment esmentat… La bola ja era imparable. No sé pas què va passar a Burkina Faso, hi ha un cert hermetisme. Però l’Idani i en Fofana van quedar al descobert. També han fet tornar de manera fulminant l’Oumarou Jawadogo, el cònsol suplent a Madrid.

La Beatriu Puigdomènech tenia el bloc tancat, però jugava amb el bolígraf. La Magda es va quedar hipnotitzada veient els seus moviments.

—Puc preguntar-li una cosa? —va continuar la psiquiatra.

—És clar.

—Malgrat el risc que corria, ho va fer per convicció, per aquestes dones assassinades…?

—No hi ha gaire diferència —va convenir—. Era el mateix cas. Primer el detonant: l’assassinat de la Sònia. Després el motiu, el descobriment de la trama. Al final, els fets es van encadenar —va reblar ella fent cavalcar una cama sobre l’altra, més relaxada—. La Selene va morir pel fet de ser massa ambiciosa. La Sònia perquè tenia dignitat. Però totes dues van ser víctimes d’una trama que sobrepassava la seva realitat quotidiana. Sense aquella festa que els cinc homes van fer per celebrar els seus acords, no hauria passat res. Ells mateixos van cavar la seva pròpia fossa.

—Què sent?

—En quin sentit?

—Orgull, satisfacció del deure complert, pau, saber que ha fet justícia, comprendre que ha salvat possiblement centenars o milers de persones que haurien mort amb aquest cop d’estat…?

—No sabria què dir-li —va ser sincera—. He fet la meva feina, res més.

—Vinga, Magda… —la va instar la psiquiatra posant en dubte la seva afirmació.

—Miri, d’aquí a uns dies tot estarà oblidat. El que no ha passat, no compta. I aquest cop no s’ha arribat a produir. La setmana que ve Zona Interior tornarà a sortir amb altres reportatges.

—No és justa, ni amb vostè mateixa ni amb la rellevància de tot plegat.

—Li puc confessar una cosa? —No va esperar la resposta—. No confio gaire en el futur. El cop d’estat evitat ara no impedirà els de demà. Simplement seran diferents. La mina de coltan ja és del Govern. La Xina i França s’hi llançaran al damunt i sobre el país com llops famolencs. Si l’equilibri mundial perilla, hi intervindran els Estats Units, i si ho fan ells apareixerà Rússia. És l’eterna cadena. Els països que no tenen res acostumen a estar tranquils. Però pobres d’ells si al seu territori hi apareix petroli o… una mina de coltan. La pau és millor que la riquesa.

—Si tan malament veu les coses, per què continua lluitant? I no em digui que és per la seva feina.

—Ho faig perquè estic viva —va dir la Magda.

—No és religiosa, però sempre parla d’esperança.

—És que sense esperança en un mateix no hi ha res. Mentre visqui, donaré guerra. Soc aquí per alguna cosa.

La Beatriu Puigdomènech no es va aturar.

Ja parlaven distesament.

—Avui és el dia, oi?

—Sí.

—Sap que ell estaria orgullós de vostè?

No va poder evitar-ho.

Les dues llàgrimes li van venir als ulls i van saltar al buit.

Li van regalimar per les galtes, tot deixant-li dues lleres humides a la pell.

—En Rafa estava orgullós de mi encara que no fes res —va xiuxiuejar amb tendresa.

—Una de les primeres vegades que va venir, em va dir que continuava viva per ell. Encara ho creu?

—No —va dir categòricament—. Continuo viva per mi mateixa, això ho tinc clar. Una altra cosa és la memòria.

Ara sí, la psiquiatra va obrir el bloc.

Com si la sessió acabés de començar.

—Vol un got d’aigua?

—No, gràcies.

—Què farà quan surti d’aquí? —li va preguntar agafant-la per sorpresa.

—Aniré al cinema.

—Sola?

—Sí.

—Alguna pel·lícula en concret?

—No, la que sigui. Amb les multisales, n’hi ha per triar i remenar.

—I aquesta nit?

L’hi va dir amb molta naturalitat:

—Obriré una ampolla de cava i brindaré amb ell. Miraré les seves fotos, ploraré i em ficaré al llit. No puc fer veure que és un dia més. Sap una cosa? —va dir mirant el rellotge—. El van matar més o menys a aquesta hora.

—Per què no sopa amb el seu amic inspector i la seva dona, o amb…?

—En Néstor?

—Sí.

—No. És la meva vida. És cosa meva. Però tranquil·la, de debò: estaré bé. Els atacs d’ansietat o pànic els tinc els dies previs. Avui estic tranquil·la.

—Magda, què va pensar quan va creure que moriria?

Una altra pregunta difícil.

Pensar no era la paraula correcta. Potser sentir.

—Doncs… estava nua i lligada. Ha llegit la part del shibari?

—Al seu article, sí.

—Llavors crec que començaré parlant-li del que vaig sentir les dues vegades que vaig viure l’experiència, sobretot la primera —va decidir ella relaxant-se a la cadira.

—Qui la va lligar aquesta primera vegada, i per què? —va voler saber la Beatriu Puigdomènech mostrant-se desconcertada.

—Ho va fer un ancià japonès, sense cap ànim sexual. Un artista. I va ser perquè jo vaig voler… —Es va aturar un moment i va mirar cap a la finestra, com solia fer gairebé sempre allà—. Bé, en realitat no sé pas què volia, però per això li pago, no? Potser vostè m’ho podrà dir, o ho farà aflorar, o vagi a saber què aconseguirem remoure fins que s’acabi la meva hora, oi?