15

L’Alba va aparèixer puntual. Per si no era prou clar que es trobaven a la primavera i feia gairebé calor d’estiu, lluïa una petita faldilla de cuir negre i una bruseta molt lleugera, quasi transparent, de color gerd. La Magda no va pensar en la Blanca, la seva germana gran. Va pensar en el seu cunyat, en Saül.

Pel que semblava, no la veia sortir de casa per anar a l’institut.

O, potser, ja havia llançat la tovallola.

—Hola —la va saludar la seva neboda fent-li un petó.

—Hola, bonica.

—De guardaespatlles, eh? —li va dir picant-li l’ullet mentre començava a caminar en direcció a la porta del centre escolar.

—Més aviat de tieta soltera desvagada —va fer broma ella.

—Tu desvagada? —El rostre de l’Alba ho deia tot—. Creut’ho! El que passa és que no vols dir-li que no a la mama.

—Així et puc veure, dona.

—Vinga, digue’m en què estàs ficada —es va animar la noia.

La Magda la va mirar de cua d’ull. L’Alba era alta, espigada, cabells llargs gairebé fins a la cintura, rostre afilat, ulls grans i expressió dolça. Quan somreia, il·luminava el món. Era cent per cent una adolescent en formació, amb un pit molt bonic, cintura breu, cames llargues i mans delicades. No seria una bellesa de campionat, ni tampoc feia falta. L’encant gairebé mai depenia de l’aspecte físic sinó dels gestos, la mirada, el somriure, el to de veu…

Sense voler, va pensar en la Sònia.

On havia llegit que la bellesa podia ser la glòria o la ruïna d’una persona, i que depenia de qui la tingués, de com la portés, de com la utilitzés i de a qui l’hi regalés?

En una novel·la, segur.

Una cosa així només la podia dir un escriptor.

Hi havia una cosa clara: quan era amb l’Alba s’oblidava que era periodista.

El problema era que l’Alba ho tenia molt present.

—Res important —va respondre ella arronsant les espatlles.

—No et crec.

—Mi-te-la —va esbufegar—. Com si tot el que escric fos qui sap què.

—El papa diu que ets la millor investigadora periodística d’aquest país.

—El teu pare és un sol! —va exclamar ella esclafint una riallada—. I la teva mare què en diu?

—Que ets boja.

Totes dues van esclafir a riure. Ja eren a la moto. La Magda va obrir el maleter i va agafar el seu casc. L’altre era per a la seva neboda. Se’l va posar la primera i va pujar a la màquina. L’Alba va trigar una mica més, presumida, sentint l’opressió de portar aquella presó que li aixafaria els cabells.

—On és el ginecòleg? —li va preguntar abans d’arrencar.

Va ser un trajecte que va fer en el doble de temps del que era normal. Quan anava sola, no li feia por el trànsit. Anant amb algú, sí. I si aquest algú era l’Alba, encara més. Una caiguda, per més lleu que fos, amb la roba que duia…

Quan eren petites, la Blanca i ella es van acostumar a anar soles sempre a tot arreu, des dels dotze o tretze anys. Els temps havien canviat radicalment. Ara hi havia por. Por de tot. Por de les desaparicions de nenes, por de les manades que violaven i filmaven les seves agressions amb els mòbils, por dels robatoris, por, por, por.

Una noia de catorze anys era gairebé una dona.

Si creixia amb por…

No van desar els cascos a la moto per guanyar temps. La infermera que les va rebre a la consulta ho va fer amb un somriure i els va demanar que esperessin. La Magda li va recordar que l’Alba havia sortit expressament de l’escola per a la visita, i que hi havia de tornar. La infermera es va limitar a dir:

—Cinc minuts.

Van seure en dues cadires enmig d’una sala on només hi havia dues dones a l’altre costat. Les revistes de la tauleta eren una barreja heterogènia de publicacions del cor i National Geographic. Res de Zona Interior.

—Em sap greu fer-te perdre el temps, de debò —es va excusar l’Alba.

—No passa res, de veritat.

—La mama va deixar molt clar que m’havia de rebre de seguida.

—No hi ha cap metge que t’atengui a l’hora de la cita. Escolta, que et fa molt mal?

—Una mica, i és una porcada —va sospirar la noia.

—No deu ser cosa dels nervis?

—És el que penso, perquè quan m’ha de venir ja em poso… Però no ho sé. A tu també et passava a la meva edat?

—No. Ni ara.

—Ni a la mama.

—La regla afecta de diferent manera. N’hi ha que ni tan sols se n’adonen i, en canvi, d’altres…

—Jo és que, a sobre, em poso de mal humor i estic insuportable. Ahir se’m va acostar un noi que m’agrada, era la primera vegada que em deia alguna cosa, i li vaig clavar un moc…

—T’agrada un noi?

—Sí, què passa?

—Res, res.

—N’hi ha dos que quan em veuen els ulls els fan pampallugues i passo d’ells.

—Mi-te-la… —li va dir ella etzibant-li un cop de colze.

—Un dia hem de parlar de sexe, tieta, perquè amb la mama no…

—Que vols que em mati? Però si ja diu que soc la tieta progre i que a veure què et dic i què t’explico!

—Sembla mentida que sigueu germanes.

—Bé, ella és més gran i això es nota.

—No li agrada gaire com vesteixo.

—És natural.

Van restar uns segons en silenci. Van entrar dues dones més a la sala d’espera i es van asseure just entremig de les altres i elles. Una era jove, trenta anys, la segona es repenjava en un bastó.

—Tieta —va xiuxiuejar l’Alba.

—Sí?

—És veritat que no portes biquini a l’estiu per la cicatriu?

—Doncs sí. No és agradable de veure. Val més estalviar la imatge als altres, i, de passada, m’estalvio preguntes jo —li va aclarir arrufant el nas—. Qui t’ho ha dit? La teva mare?

—Sí.

—Valga’m Déu!

—No t’enfadis amb ella. Va ser cosa meva. Tens molt bon tipus, i vaig recordar que l’estiu passat sempre anaves amb banyadors sencers. Sé allò del teu accident a l’Afganistan.

—No va ser un accident —li va advertir—. Va ser una bomba i va estar a punt de rebentar-me.

L’Alba va abaixar el cap.

—Tan gran és?

—Sí —va assentir—. Tenia un forat de la mida d’un puny i em sortien els budells a fora.

—Ai, calla!

—Tu ho has preguntat.

—Si més no, et vas salvar. En canvi, el teu càmera…

—En Quique —va dir el seu nom—. Era un paio fantàstic, gros i rialler. Encara crec que la metralla se la va endur ell perquè era davant meu.

L’Alba li va agafar la mà.

La Magda va sentir una tendresa infinita.

No tindria mai fills, de manera que la seva neboda era el més a prop que estaria de ser mare o d’ajudar al creixement d’una persona des del moment de néixer.

—Alba Fonoll? —va cantar la veu de la infermera des de l’entrada de la sala d’espera.

Van entrar a la consulta del ginecòleg. Una ginecòloga en aquest cas.

Devia tenir uns trenta anys i semblava simpàtica, agradable. Va escoltar el que li deia l’Alba, li va fer algunes preguntes, va prendre nota de les respostes a l’ordinador i, seguidament, li va demanar que es tragués les calces i s’estirés en una llitera.

Ara va ser la Magda qui li va agafar la mà a ella.

Dona o no, la sensació d’una exploració vaginal sempre era desagradable.

Va durar poc.

—Bé —va ser el primer que va dir—. Tot està bé, és normal, i el que et passa també és completament normal, Alba. No t’has de preocupar per res.

—I el dolor?

—Tens les primeres regles i el teu cos s’està habituant al canvi, només és això. Únicament en el cas que persistissin els dolors o el malestar, hauríem de fer un estudi especial. Ara, evidentment, no cal. Ets aprensiva?

—Una mica.

—Mira, quan et faci mal, pren-te això —va dir la ginecòloga escrivint una recepta i donant-l’hi—. Es diu Antalgin. Dues o tres al dia, si les molèsties persisteixen, i de moment res més. No t’hi amoïnis, que no passa res, tot i que naturalment ho controlarem, d’acord?

—Sí, doctora —va assentir l’Alba.

—Vostè és…? —va dir la dona adreçant-se a la Magda.

—La seva tieta.

—Doncs ja està —va concloure donant per acabada la visita, aixecant-se i allargant la mà a totes dues.

Van sortir de la consulta en silenci i no van parlar fins que van arribar a la moto, aparcada davant la porta de l’edifici. La Magda va intentar ser positiva.

—No passa res, ho veus?

—Així ho espero —va dir molt seriosa la noia.

—No siguis hipocondríaca, que prou que ho és l’àvia —es va plànyer la Magda.

—Sí, sempre s’està queixant i morint —va reconèixer l’Alba—. Cada vegada que truca, la mama ja tremola.

—A mi sí que em truca, t’ho ben asseguro. La teva mare, com que té una feina com Déu mana… Au, que t’haig de deixar un altre cop a l’institut.

Es van posar els cascos, van pujar a la moto, i al cap d’uns altres deu minuts van arribar a la seva destinació. Van baixar totes dues del vehicle, perquè la Magda pogués desar el casc de la seva neboda al maleter, mentre ella s’espolsava el cap per alliberar-se tant de l’escalfor com de l’efecte d’aquella opressió. En acabat es van abraçar.

Una abraçada molt forta, molt afectuosa.

—Gràcies, tieta.

—No es mereixen, reina.

—Ciao! —es va acomiadar la noia arrencant a córrer.

La Magda va veure com es perdia en les entranyes del centre escolar.

Gairebé de seguida va agafar el mòbil per enviar un whatsapp a la seva germana Blanca. Abans de fer-ho va veure que tenia una trucada perduda d’en Néstor.

Primer, el missatge:

«Tot bé. Normal. Primeres regles. Li ha receptat una cosa per al dolor. Missió acomplerta».

Si li trucava la tindria un quart d’hora enganxada al telèfon, i volia saber per què li havia trucat en Néstor.

De fet, s’ho podia imaginar.