2

El trajecte amb moto des del centre de Barcelona fins a Sant Just Desvern va ser relativament ràpid. El problema era que estava abstreta en les seves cavil·lacions i dos cops va estar a punt de fer-la grossa. Una, en no veure una dona que va irrompre a correcuita en un pas de vianants després de sortir inesperadament de darrere d’un contenidor. Va aconseguir esquivar-la de miracle i es va endur un bon crit de protesta. La segona, quan va haver de frenar sobtadament i la roda del davant es va aturar a menys d’un centímetre de l’automòbil que la precedia. Per sort, la seva meravellosa Honda NC750S era fantàstica i tenia uns bons frens.

Va tancar els ulls i va mirar d’aïllar-se.

El fet d’anar a veure la doctora Puigdomènech solia remoure-li les emocions. Hi entrava feta un embolic, a vegades al límit, i en sortia capgirada, amb la necessitat de reordenar-se a si mateixa i assimilar el que havien comentat. Per descomptat, si no s’obria allà, amb ella… Així doncs, ho feia. S’obria i s’enfrontava a les seves pors i als seus fantasmes.

Ella, que tenia fama de ser una dona forta i segura.

Un bloc de marbre, o una porta d’acer, infranquejable.

Es va aturar just en entrar a Sant Just Desvern per la N-340 per tal de verificar l’adreça. Va fer servir el mòbil i va comprovar la distància. Hi era a prop, però havia de fer marrada. Va reprendre el camí i la moto es va endinsar per alguns carrers buits, amb casetes unifamiliars a banda i banda. Casetes menudes, cuidades, amb petits jardins i reixats de ferro revellits. Gairebé semblava mentida que tan a prop de Barcelona encara hi hagués gent que pogués viure com al camp.

No del tot aïllats, però sí en relatiu silenci.

En arribar al carrer i trobar la casa va aturar la moto.

Era una casa com qualsevol de les altres que hi havia repartides per la zona, una planta, murs de pedra, heura escalant-ne alguns trossos, finestres necessitades de pintura protegides per batents o cortines, teulada i una xemeneia. Això de la xemeneia li va semblar un luxe. Poder encendre foc i veure cremar uns troncs a l’hivern, amb una tassa de xocolata calenta a les mans.

O fent altres coses.

La Sònia potser rebia les visites a casa seva.

L’altra vegada no l’hi havia preguntat.

En obrir la porta de ferro del barri metàl·lic, es va sentir un gemec curt i sec per la falta d’oli. Un grinyol que potser era com un avís que algú arribava a la casa. El jardí estava descuidat. O la primavera no havia passat per allà, o a la Sònia no li preocupava el seu aspecte. Mitja dotzena de parterres amb restes de flors seques alternaven amb cercles de pedra d’entre els quals emergien arbres amb branques necessitades d’aigua. El terra estava format per pedres blanques que espetegaven en ser trepitjades.

La Magda es va aturar a la porta.

—Som-hi —va dir.

Va tocar el timbre.

A l’altra banda es va sentir el so d’una campaneta.

I després, el silenci.

Va esperar uns segons abans de tornar a prémer el timbre.

Mateix efecte, mateix resultat.

—Sònia? —va cridar en veu alta enganxant la boca a la fusta.

Res.

L’havia citat ella. I el to era urgent. Més que urgent: ansiós. Com si es tractés d’una qüestió de vida o mort.

Després d’haver-lo sentit tres vegades, se sabia el missatge de memòria:

—Magda, tinc una cosa molt grossa. Moltíssim. És possible que li interessi. Vingui a veure’m avui mateix si pot. Truqui abans, tot i que seré a casa. El que li haig d’explicar és molt seriós i… Bé, ja ho veurà. Evidentment no serà gratis, d’acord? Sisplau, l’espero.

Això havia estat la tarda abans.

I no ho havia escoltat fins a la nit, passades les dotze.

Va trucar a la Sònia. Després de mitja dotzena de brunzits havia saltat la bústia de veu. Li va enviar un whatsapp. Sense resposta. A la una, el seu últim missatge havia estat:

«Vindré demà al matí, però no a primera hora, perquè tinc una cita. Suposo que arribaré a casa seva cap a les 12.15 o 12.30. Si no hi serà, avisi’m».

Eren les 12.27.

La Magda va tornar al carrer.

Va mirar a dreta i esquerra.

Ningú a la vista.

I, encara que preguntés, feia la impressió que aquell barri era un món en el qual cadascú vivia a casa seva. No era com una escala, porta amb porta, amb els veïns sentint fins i tot que el de dalt anava al bany.

Per si no fos prou, la feina de la Sònia no era habitual.

La Magda va tornar a travessar el jardí.

Aquesta vegada, a més de prémer el timbre, va colpejar la porta amb els artells.

Potser estava dormint.

Si treballava de nit…

«Una cosa molt seriosa. Moltíssim. El que li haig d’explicar és molt gros».

I, per damunt de tot, el to.

La força de les paraules.

L’ansietat.

Es va treure el mòbil de la butxaca i hi va marcar el número de la Sònia.

Mentre esperava, no gaire lluny, a l’altra banda de la porta, va percebre nítidament els brunzits que la seva trucada deixava al mòbil de la Sònia.

I, novament, la veu del contestador.

—Deixa el teu missatge. Et trucaré tan aviat com pugui.

El mòbil era allà, a un parell de metres.

Havia sortit de casa sense agafar-lo?

O dormia tan i tan profundament que era incapaç de sentir-lo?

Es va separar de la casa i va mirar les finestres de la façana. Estaven tancades. Va caminar cap a l’esquerra i va examinar les d’aquella banda, amb la bardissa que comunicava amb la casa del costat a menys de dos metres. Feia calor, molta calor, però totes tenien el mateix aspecte. Va arribar a la part del darrere. Hi havia una segona porta que donava a una petita pèrgola de fusta en no gaire bon estat. Ho va provar amb aquella porta sense èxit.

La següent finestra, però, només estava ajustada.

Va empènyer-la a poc a poc, amb una mà, i va ficar el cap per l’obertura.

No es va atrevir a més.

—Sònia?

La finestra donava a una petita habitació que es feia servir com a traster. Hi va veure un armari, prestatges, dues maletes i roba amuntegada sobre una butaca. Roba com la que solia utilitzar la Sònia amb els seus clients, cridanera i sexi, acolorida i cara.

No sabia si fer el pas.

Entrar.

El fet de ser periodista a vegades li conferia una espècie d’aura de seguretat que vorejava la gosadia.

El desvergonyiment.

—Sònia, soc jo: la Magda! Entro!

Va passar un peu per damunt de l’ampit. Tot seguit, l’altre. Va quedar asseguda a la finestra, esperant alguna cosa que no va arribar. Finalment es va deixar caure suaument a l’altra banda.

Ja no la va cridar.

Esperava trobar-la adormida, potser sota els efectes d’alguna droga, o ressacosa. En entrevistar-la, ella mateixa li va dir: «Intento controlar tot el que puc, no passar de la ratlla, no abaixar la guàrdia ni les defenses, però a vegades has de seguir-li la veta al client, beure, esnifar, i mai saps realment què t’estàs ficant al cos. Que ells tinguin diners i certa classe no vol dir pas que no puguin extralimitar-se i saltar-se totes les regles. En una habitació, sola amb un paio, hi pot passar de tot. Gustos estranys, merdes rares».

Va sortir de l’estança i es va trobar un passadís curt. L’habitació de la Sònia tenia la porta oberta i el llit a mig fer. Feia bona olor.

Però ella no hi era.

La Magda va començar a sentir-se com el que era en realitat: una intrusa.

Si la Sònia tornava en aquell moment…

Però la Sònia no se n’aniria mai sense el mòbil, encara que fos per anar a llençar les escombraries a la cantonada. També li havia dit: «No em separo mai d’ell. És la meva eina de treball. Haig d’estar disponible les vint-i-quatre hores del dia».

Per primera vegada, va tenir un mal pressentiment.

Quants anys duia a l’ofici?

Quantes vegades havia acudit a una cita urgent per escoltar una confessió o una denúncia important com a pas previ a un dels seus grans reportatges?

El mal pressentiment la va omplir de vertígens.

La casa estava endreçada. Neta. La cuina, el bany, una altra habitació, en aquest cas buida…

Va arribar a la sala.

I el vertigen es va desfermar, i es va quedar glaçada.

La Sònia era allà.

Al sostre hi havia tres bigues de fusta, senyal que es tractava d’una casa antiga. I ella penjava de la central, lligada amb una corda que la mantenia suspesa en l’aire com un llum apagat. Lligada com un fardell. Lligada com qualsevol dona després d’una sessió de bondage o de qualsevol tipus de sexe dur, amb cordes i nusos cobrint-li tot el cos nu.

Nusos i més nusos, cordes i més cordes embolcallant-la amb la plasticitat d’una escultura.

I, sens dubte, morta.