20

Va arribar a casa amb la sensació d’haver menjat massa i amb el cap lleugerament atordit, tot i no haver begut ni cervesa ni vi. Mantenia la promesa d’anys enrere. No era agradable despertar-se en un lloc desconegut i amb un porc al costat. Hi havia moltes maneres de tocar fons i aquella era, sens dubte, la pitjor.

El metge li va confirmar que estava bé, cap malaltia, ni de tipus veneri ni pitjor, com la sida. Tampoc embarassada. L’ensurt va ser prou per canviar.

La memòria d’en Rafa mereixia una cosa millor.

També la d’en Quique, el seu càmera a l’Afganistan.

Aquell coi de dia, a la base espanyola d’Herat…

Faltava una hora per a la seva cita amb el japonès. Havia preferit passar-la a casa, fent alguna cosa, abans que en un bar prenent un cafè i perdent el temps. També necessitava reordenar les idees, afegir noves dades a la pàgina del bloc. Ara tenia cinc noies, cinc homes, una casa a Sant Cugat, una orgia… I dels cinc homes, tres de negres, un de molt ric, un altre potser militar. Parlaven francès.

Mig Àfrica parlava francès.

Quan va acabar de fer les anotacions, va recordar que allò l’hi havia ensenyat en Rafa.

—Encara que ho tinguis al cap, posa-ho sobre un paper. Ajuda a veure-ho amb perspectiva.

Quan treballaven junts, en Rafa era l’endreçat, el disciplinat, el pragmàtic, el que no es deixava dur per impulsos i ho rumiava tot degudament i detingudament. Mai un cap per lligar. Mai un tret a l’atzar. Proves i arguments. Ella, en canvi, era la impetuosa, la que sempre tenia pressa, la que ho basava tot en l’instint i feia gala del seu sisè sentit femení, no sempre encertat. En Rafa li va ensenyar a ser pacient, a no precipitar-se, a no fer un salt sinó un pas seguit d’un altre, a no donar res per fet, a oblidar-se del cor i escoltar la raó. Li recordava un dia sí i un altre també que ser periodista no era una feina, sinó una vocació. I encara més: que ser periodista d’investigació vorejava el cim de la piràmide social. En Rafa deia que hi havia tres feines sagrades al món: metge, mestre i periodista. Un metge salvava vides, no podia cometre errors. Un mestre rebia cada any a les seves classes argila humana, i tenia el deure de modelar-la perquè es convertís en futurs éssers humans de profit. Finalment, el periodista podia ser de dretes o d’esquerres, dir que un got era mig ple o mig buit, però mai mentir dient que era ple o buit del tot. Si mentia, enganyava milers de persones.

Aquest era en Rafa. El seu Rafa.

La Magda no va poder evitar perdre’s en el record.

Era com un forat negre xuclant-la.

Encara en sentia l’olor. Encara li notava el tacte de la pell a les mans. Encara li ressonava la seva veu penjant-li com una estalactita a l’ànima. Tretze anys o tretze hores. El temps gairebé sempre jugava males passades.

Tot era allà, a la taula de la feina, els retalls dels diaris, les informacions, els detalls de la investigació policial, la seva pròpia investigació…

Per què ho guardava tot, encara?

Per què?

«Periodista assassinat».

«Un tret al clatell acaba amb la vida de Rafa Govern».

«El conegut reporter investigava un cas tèrbol de…».

«El crim organitzat rere la mort del reporter de la revista Zona Interior?».

«Rafa Govern s’havia de casar d’aquí a dues setmanes amb la també periodista Magda Ventura».

La Magda va tancar els ulls.

Ja era tard.

Va notar la pujada de l’adrenalina, la pressió, el vertigen. Va començar a suar. Va començar a notar com se li disparava el cor. Va començar a veure llums de colors al fons de les pupil·les. Va començar a faltar-li l’aire.

Tard, tard, tard.

Es va aixecar i va caminar cap a la finestra. La va obrir de bat a bat. No corria ni un bri d’aire. A l’altra banda hi va veure una dona estenent la roba. Al carrer, les persones que caminaven. En una terrassa, un home en samarreta arrepapat en una gandula fent-hi la migdiada.

Cadascú amb el seu món al damunt.

Ningú es deslliurava del mal.

No s’havia d’haver ficat al llit amb en Néstor l’última nit. Fer bogeries no curava res, i menys les ferides de l’ànima. Sexe i llibertat no tapaven les carències.

No amagarien mai el fet que en Rafa ja no era allà, amb ella.

Pensar en el succedani, en Néstor, la va fer tornar al costat més fosc.

La culpa.

La seva culpa.

Havia ficat en Rafa en la investigació. Havia anat a l’Afganistan a morir i gairebé ho havia aconseguit. Follava amb en Néstor per oblidar i no feia sinó recordar encara més.

—No, no… —va gemegar.

Coneixia els símptomes, l’atac, l’espiral que l’arrossegava cap al fons, com un maelstrom implacable.

Impossible d’aturar.

Es va allunyar de la finestra. Es va allunyar de la irresistible temptació de l’abisme, de voler saltar. Ja no es tractava de la Sònia i del cas. Es tractava d’ella i l’aniversari.

Aquells tretze anys.

Va caminar gairebé a les palpentes fins al lloc on havia deixat la bossa. Va buscar el mòbil tan nerviosa, sense trobar-lo, que va acabar abocant-ne el contingut damunt la taula. Va agafar el telèfon i, mentre localitzava el número de la Beatriu Puigdomènech, es va deixar caure sobre una cadira. Tremolava. El va marcar i va esperar.

La suor ja li queia pel front.

El cor li colpejava el pit.

La turbulència del vertigen la posseïa.

—Consultori de la doctora Puigdomènech, digui? —la va saludar una veu.

—Sis… plau… la doctora.

—Està atenent una visita. Si em diu…

—Digui-li que soc… la Magda Ventura. Sisplau, digui-li… ara.

La dona va captar el missatge.

La urgència.

—Un moment.

La Magda va tancar els ulls. Odiava les crisis. La feien sentir feble. Necessitava ser forta per…

—Magda?

—Doctora!

—Què li passa? Necessita ajuda?

Va ser estrany.

Una simple pregunta i de sobte…

Tot va començar a minvar, com si acabés d’obrir una aixeta i l’angoixa sortís del dipòsit del seu cap.

—Volia… sentir la seva veu —va dir—. Només…

—És greu?

—Un atac d’ansietat —va reconèixer.

Ansietat, pànic, hi havia moltes maneres d’anomenar-ho.

Els efectes eren els mateixos.

—Respiri.

—Entesos.

—Parli’m.

—Sembla que… està remetent.

—On és?

—A casa.

—Ha passat res?

—No, no. —Va pensar en la Sònia—. Feina i res més.

—Llavors, és per la data?

—Suposo que sí.

—Ahir estava bé.

—Però vaig venir a veure-la. Tenia por que passés una cosa així un dia d’aquests, i ara, de sobte…

—Vol que ens vegem després, a última hora?

—No, ja està. Necessitava sentir-la, res més. Saber que hi és, m’entén?

Una mà en la foscor.

—Però deu haver passat alguna cosa —va insistir la psiquiatra sense forçar-la.

Allò de la Sònia era suficient, o es tractava d’ella i res més?

—Ahir van matar una coneguda meva.

—Em sap greu.

—Recorda que tenia una cita?

—Sí.

—La vaig trobar morta.

—Ho sento.

—Era prostituta.

No va saber per què l’hi havia dit, però ja estava fet.

—Com la van matar?

—Bé… amb una injecció, sembla. Després la van lligar com si hagués fet una pràctica sexual de risc.

La Beatriu Puigdomènech va assimilar les paraules de la Magda.

A fons.

—Això és el que l’ha impressionat, el rerefons eròtic de l’assassinat?

—No —va dir—. Bé, no ho sé, no ho crec.

—N’hem parlat a vegades —va dir la doctora en un to professional—. El fet que li agradi el sexe, sentir dolor, a vegades fins i tot el plaer d’experimentar amb el sexe dur, no vol dir res. Li agrada a molta gent.

—No en vaig tenir mai amb ell.

—I creu que ara és un substitutiu, un càstig…?

Es va passar la mà lliure pel front. La suor que l’amarava s’estava convertint en fred. Ja respirava millor. Sentia com se li compassava el cor.

No s’enfonsava.

—No ho sé —va dir—. És possible que, simplement, tot sigui diferent.

—Ho és —va afirmar la psiquiatra.

—Em sap greu haver-la molestat —va concloure ella amb la intenció de penjar.

—Esperi.

—Em trobo millor, de debò. Ha estat… un brot. El fet de trucar-li l’ha frenat a temps.

—Magda, està investigant la mort d’aquesta dona?

No tenia per què respondre.

Però tampoc per què callar.

No era adient mentir al metge, i menys al psiquiatre.

—Sí —va admetre.

—És perillós?

—No —va contestar fent un posat que ella no podia veure.

—Anirà amb compte?

—És clar. No m’he tornat boja.

—Diu que ella era prostituta, i l’han assassinat. Vostè és periodista, i està viva. Però sempre hi ha transferències, m’entén? És difícil no mimetitzar-se amb el nostre entorn. I sé que és obsessiva amb la seva feina.

Obsessiva no era la paraula.

—Gràcies, doctora —es va acomiadar.

La Beatriu Puigdomènech li va dir alguna cosa més, però ja no ho va sentir.