36

Mentre circulava amb el taxi pels carrers de Madrid, va intentar recordar el que acabava de succeir.

Havia estat ella?

Acabava de parlar amb en Benito Dábalos Torres, al seu castell de BDT?

Realment li havia dit tot allò?

Sí, no era un somni.

S’havia tornat boja, de manera que no era cap somni.

Quant temps devia haver trigat en Dábalos a trucar per telèfon a en Ribó?

Probablement ni tan sols un minut després que sortís.

I en Ribó havia fet matar quatre persones.

Va mirar per la finestreta.

El trànsit, els carrers, la gent.

Va recordar una escena d’una pel·lícula sobre l’enfonsament de la borsa el 2008, desencadenant de la crisi global de la dècada següent… i més. Un executiu que sabia el que li esperava al món des d’aquell mateix moment, mirava la gent del carrer i deia: «No teniu ni idea del que us ve al damunt». Aquest executiu estava assabentat del desastre imminent, que hi hauria milers d’aturats, milers de persones que perdrien casa seva, una recessió brutal, possiblement un canvi de l’ordre establert. La conjuntura perfecta perquè agafessin els timons del món els Trump i companyia.

No era el mateix, però se sentia igual.

Què li importava a un espanyol mitjà un cop d’estat en un país africà de nom estrany? La majoria ni tan sols sabria situar Burkina Faso al mapa. Aquest espanyol mitjà l’única cosa que voldria és feina, el benestar dels seus.

Tenia raó en Benito Dábalos?

La Magda es va posar una mà als ulls.

—Cansada? —li va preguntar de sobte el taxista.

—No, no. Pensativa.

—Bé, ara a caseta i demà serà un altre dia.

No era de taxis, i menys de parlar amb taxistes. Però no volia continuar pensant en el magnat.

—A mi encara em queda un viatge amb tren.

—Valga’m Déu! Amunt o avall?

—Com diu?

—Barcelona o Sevilla?

—Barcelona.

—Com està tot per allà?

Va tenir ganes de somriure.

—Igual que per aquí —va dir.

—Bé, millor.

L’home va callar. Van sortir d’un embús i es van ficar en un altre. La Magda va continuar mirant per la finestreta. Tot seguit va navegar pel mòbil per veure si li faltava gaire per arribar al carrer Emilio Vargas, en plena Ciudad Lineal, just al costat d’un nus viari de l’M-30 i del Ministeri d’Educació, Cultura i Esports.

Hi eren a prop.

El més complicat seria arribar després a Atocha per agafar l’AVE, perquè la distància era considerable.

—Crec que és… aquí. Sí, el número 10 —li va indicar el taxista aturant el vehicle.

Va pagar la carrera i el conductor li va desitjar un bon retorn amb tren. L’hi va agrair i es va quedar davant del consolat de Burkina Faso a Madrid. Just a l’altra vorera hi havia un cafè, La Boulé. Va vèncer la temptació d’entrar-hi a prendre’n un i va prosseguir el seu camí.

El consolat no era gaire gran. La va rebre una dona negra i jove, molt guapa. També s’hi seguien horaris espanyols, ja que hi havia certa activitat malgrat el ràpid declivi de la tarda.

El problema era que no tenia gaire clar què hi feia, allà.

Donar-hi un cop d’ull?

—Sí? —li va preguntar la dona en aturar-se davant d’ella.

—Volia veure el senyor cònsol.

—El senyor Jawadogo?

—És el nom del cònsol?

—Bé —va respondre amb un accent molt marcat—. El senyor Jawadogo és el cònsol en funcions des de fa quatre mesos. El senyor cònsol titular encara està malalt, i és a Burkina Faso.

—Llavors sí, el senyor Jawadogo.

—Oumarou Jawadogo.

—Això mateix. Gràcies.

—De part de qui?

—Soc periodista.

Va ser suficient. Ni tan sols li va demanar el nom. Es va retirar i va desaparèixer darrere una porta. La Magda va mirar els pòsters de les parets, alguns amb imatges precioses del país. Es va preparar per donar qualsevol excusa al cònsol en funcions, com ara que era periodista i volia visitar Burkina Faso per escriure un reportatge. Això sempre era creïble.

La porta es va obrir, i va reaparèixer la dona i un home alt, prim, amb una gorra de pell de tigre o lleopard.

Es va quedar glaçada.

Finalment… tancava el cercle.

El cinquè element.

El cinquè participant en l’orgia de dissabte a casa de l’August Ribó.

El cònsol real, malalt. I allà hi havia, casualment, el seu substitut, fidel lacai d’en Fofana i l’Idani en la seva visita a Barcelona.

Probablement el futur ambaixador de Burkina Faso a Espanya si després del cop s’obria una ambaixada a Madrid.

Tots contents.

S’havia quedat glaçada, sí.

—Em volia veure? —li va dir el seu amfitrió allargant-li la mà per trencar el gel.

No va voler perdre el temps amb l’excusa que era periodista i volia visitar el seu país. No va voler parlar ni un segon més del compte amb ell. Volia tornar a Barcelona com més aviat millor. Ja en tenia prou.

—Sap si el senyor cònsol tornarà aviat? —va ser la primera cosa que se li va acudir dir.

—Continua estant de baixa —li va contestar somrient amb una doble filera de dents blanques—. Em temo… ens temem que sí, que encara passaran unes quantes setmanes. Després dependrà de la seva evolució i del que diguin els metges. Puc ajudar-la en res?

—Tenia un assumpte pendent amb ell i… no, em temo que no. Era privat. He estat de viatge i no sabia que estava malalt.

Va semblar que es desil·lusionava.

—En aquest cas, ho sento —va dir ell mostrant-se resignat—. Però si està a les meves mans…

—No, no, gràcies. Em sap greu haver-lo molestat.

—No és cap molèstia, l’hi ben asseguro. M’ha dit la Lawula que és periodista?

—De La Vanguardia, de Barcelona, sí —va mentir.

—Oh, bé —va dir ell fent-li una petita reverència.

—Gràcies, senyor Jawadogo.

Es van donar novament la mà.

Quan va arribar al carrer, va tornar a tenir ganes de prendre un cafè.

De seguida va pensar que, si tenia sort, potser enxamparia l’AVE de les 20.30 en comptes del de les 21.25, i així arribaria abans a Barcelona.