32

Mentre caminaven l’una al costat de l’altra, en silenci, la Magda va mirar de trencar el gel.

—Què és un almendrón?

—Els cotxes americans que es van quedar a Cuba durant la Revolució.

—I un niche jamonero?

—On ho ha sentit, tot això? —va preguntar la Carol aconseguint apuntar un tímid somriure.

—Els dos homes de la barra del bar.

—És argot cubà —va dir—. Niche vol dir negre, però en to despectiu. Jamonero és el qui grapeja les dones. Alguna cosa més?

—Jeba con buen fondillo? Tanque?

—Dona amb un bon cul. I segur que ha sentit també allò de singao: malparit. El tanque és la presó.

No recordava més paraules, però tampoc hauria pogut continuar preguntant, perquè, de sobte, la Carol es va aturar i va dir:

—És aquí.

Aquest cop sí que es tractava d’una casa vella, sense porteria. La Carol va ser la primera a entrar-hi. Van pujar fins a l’última planta, la tercera, i la cubana va trucar a la porta amb tres trucs distanciats i dos de seguits. La va obrir un noi jove, divuit o dinou anys, amb el tors nu i els pantalons molt baixos. Més que seriós, estava enfadat, nas arrufat, mirada penetrant. Les va deixar passar sense dir res.

Abans que tanqués la porta, pel passadís va aparèixer la Tatiana.

La Magda va saber que era ella perquè plorava i es va abraçar a la que, evidentment, era la seva germana gran. Ella devia tenir uns vint-i-tres o vint-i-quatre anys, era mulata, de cara dolça, gairebé exòtica, cabells arrissats, ulls grans i llavis carnosos. Vestia un top blanc i una faldilleta molt curta.

—Aquesta és la senyora periodista —la va presentar la Carol.

La Magda li va allargar la mà.

—Gràcies per accedir a parlar amb mi —se li va acudir dir—. No te’n penediràs.

La Tatiana va correspondre al seu gest, però semblava més aviat abstreta. Probablement no havia dormit en tots aquells dies. Va mirar la Magda amb ulls tèrbols.

—Seiem? —va proposar la Carol.

Ho van fer en un menjador minúscul. El pis devia estar ple a vessar, ja que al menjador hi havia un matalàs estès a terra, amb un llençol regirat al damunt. El noi que acabava d’obrir-los la porta s’havia fet fonedís. Es van asseure en tres cadires, totes diferents. L’únic luxe era un televisor de dimensions respectables.

La Tatiana continuava estant zombi.

—M’ho pots explicar tot, des del començament —va suggerir la Magda.

—Què sap vostè? —la va reptar la jove.

Quid pro quo.

Podia estar espantada, però no era beneita.

Els supervivents no ho són mai.

—La Selene, la nòvia de l’Iván, va prendre part en una festa, en una casa luxosa dels afores de Barcelona. Ella i una altra dona s’hi van quedar després. O van sentir alguna cosa, o van tafanejar per la casa o, senzillament, van fer una troballa important sense haver-s’ho proposat. Una cosa que no tenia preu i per la qual valia la pena arriscar-se a fer un xantatge. La Selene tenia un clauer amb un USB. Crec que hi van gravar alguna cosa. En sortir de la festa, diumenge al matí, ella va trucar a l’Iván. A partir d’aquell moment, tot devia anar molt de pressa. L’Iván va demanar diners a l’amo de la casa, l’August Ribó. Aquest es devia avenir a pagar o no, ho ignoro. El cert és que l’Iván va trucar al seu cosí Norberto perquè l’ajudés, i a partir d’aquí…

—M’ha dit la Carol que l’Iván i la Selene també són morts.

—Sí.

—Déu meu… —va dir la noia enfonsant la cara entre les mans—. Li vaig dir a en Norberto que…

—Què li vas dir al teu nòvio?

—Que no s’hi fiqués! Què volia que li digués? Però quan apareixia l’Iván, ell sempre acabava…! Jo sabia que era un mala peça! Ho sabia!

—La meva teoria és que van matar l’Iván i la Selene diumenge mateix a la nit, igual que a en Norberto. Pel que fa als primers, van fer que semblés una baralla, violència de gènere, i això del teu nòvio, una venjança. Van recuperar l’USB i a continuació es van ocupar de l’amiga de la Selene, la Sònia.

La Tatiana es va posar a plorar.

La Carol es va aixecar. No va ser fora més enllà d’uns segons. Va tornar amb un got d’aigua i el va allargar a la seva germana.

—Et toca —la va convidar la Magda.

La noia va jugar amb el got. Tenia els dits llargs però les ungles despintades.

—La Selene sabia francès —va començar a dir—. En Norberto em va explicar que havia sentit alguna cosa del que parlaven ells i que… Bé, no ho sé, se li va encendre una llumeta. Aquella nit, ella i la seva amiga van escorcollar el despatx de l’amo de la casa, mentre dormien la mona. L’ordinador estava obert, com el deixa molta gent. Van gravar uns documents.

—Saps quina mena de documents?

—Alguna cosa d’unes mines i…

—Coltan?

—No sé pas què és això, però sembla que eren les més grans del món. Un gran descobriment. Molts diners. L’important era mantenir-ho en secret i esperar el canvi de govern.

La Magda va sentir fred a les mans.

No es tractava només del coltan.

Perquè les concessions anessin a parar a mans espanyoles…

—Aquests documents… parlaven d’un canvi de govern, segur?

—Sí.

—Un cop d’estat?

La Tatiana li va aguantar el pes de la mirada.

—Crec que… es disposaven a matar el president del país —va xiuxiuejar.

Qui necessitava un got d’aigua era ella, però es va estimar més no moure’s ni deixar de fer preguntes a la Tatiana.

—Jo… vaig sentir com l’Iván, la Selene i en Norberto parlaven. Ella traduïa els papers escrits en francès. Tot estava planificat: el canvi de poder, les fases d’explotació, la construcció de carreteres, un nou aeroport… Una cosa gran, molt gran. L’Iván va dir que això valia milions per a nosaltres, perquè el que guanyaria aquella gent seria molt més.

—Et sonen els noms d’August Ribó, Benito Dábalos, Niougou Fofana o Bechir Idani?

—Crec que vaig sentir alguna cosa del primer. Era al qui volien fer xantatge, no?

—Com es van posar en contacte amb ell?

—No ho sé —va respondre ella semblant més i més esgotada—. Van fer una còpia de l’USB i se la va quedar en Norberto. Crec que havia de dur-la ell. Després ja no sé res més. Aquella nit, quan me’l van apunyalar, vaig saber que havia estat per tot això. Llavors em vaig espantar molt. L’USB, sens dubte, l’hi devien prendre quan el van matar. El de la Selene… no sé on pot ser.

La Magda sí que ho sabia.

El maleït clauer desaparegut del seu pis…

I sense proves…

La Carol va acaronar el cap de la seva germana.

—Em mataran a mi també… —va gemegar la noia—. Deuen suposar que en sé alguna cosa i…

—Escolta —va intentar calmar-la—. En primer lloc, no tenen per què fer-ho. —Va evitar dir que ella no era ningú, que potser ni tan sols sabien que existia—. En segon lloc, si realment sabessin qui ets tu i creguessin que en saps alguna cosa, ja t’haurien buscat, trobat i matat. I, en tercer lloc, tenen el que volien, les proves, i han eliminat les quatre persones que són la clau de tot.

—Per què… parla en plural?

No ho sabia.

L’August Ribó era el que havia sofert xantatge, la clau.

Però ella pensava en tots, els cinc homes de la festa.

—Tatiana —va ser sincera—. L’únic que et puc dir és que val més que continuïs amagada un parell de dies, fins que jo resolgui el cas i parli amb la policia.

—La… policia?

—Serà inevitable, però no tinguis por. Pots estar tranquil·la. T’ho prometo.

—Què farà vostè per resoldre… el cas, com diu?

—Encara no ho sé, però normalment se m’acudeixen coses —va contestar ella intentant semblar ferma i segura.

Ferma i segura davant un complot internacional que incloïa un cop d’estat i, probablement, un bany de sang a Burkina Faso.

Tot perquè un nou president i un general ambiciós poguessin disposar d’una inesperada fortuna provinent del seu sòl.

La Magda va sentir fàstic.

La Tatiana va tornar a plorar desconsoladament.