28

Va haver d’asseure’s a la moto, fora de l’abast de la jove, per evitar que se li dobleguessin les cames.

El nom li rebotava pel cap com si fos una pilota de goma.

August Ribó.

A vegades no calia dir-se Bill Gates o Amancio Ortega, Mark Zuckerberg o Carlos Slim, perquè un simple nom causés una commoció.

Qui no havia sentit parlar de l’August Ribó a Barcelona o arreu d’Espanya?

Fins i tot en els països on tenia interessos, que eren molts.

Allò ja no era un simple crim de dues prostitutes de luxe inicialment dissimulat i emmascarat en tots dos casos. Allò, de sobte, acabava de convertir-se en una cosa gran, molt gran.

O «grossa», com li havia dit la Sònia en el seu missatge.

Tant com perquè l’August Ribó hi estigués ficat?

No va voler explorar a internet allà, al bell mig del carrer. Es va posar el casc i, amb el mòbil a la mà, es va orientar per tornar als túnels de Vallvidrera i a Barcelona. Pel camí va comprendre que, tot d’un plegat, les opcions per continuar investigant el cas s’havien multiplicat. D’entrada, tenia en Ribó i el nòvio de la Selene, l’Iván. Li havia trucat tan bon punt va sortir de casa de l’empresari, potser per explicar-li alguna cosa relacionada amb el que havia dut les noies a la mort i, de retruc, a ell?

L’Iván Sotomayor havia estat un dany col·lateral?

Si anava a veure en Ribó, arribaria fins a ell? I en aquest cas, què li diria? A primera vista, un home com ell era inaccessible. Si el que vivia a Madrid tenia el mateix perfil…

Va aturar la moto a l’entrada de la Via Augusta perquè estava a punt d’esclatar-li el cap.

No solament tenia la pista d’en Ribó i del cubà.

N’hi havia una altra que també podia ser reveladora.

Tan senzilla, però…

La gent parlava als taxis, i els taxistes tenien l’oïda fina. Dues dones guapes en un taxi a les set del matí d’un diumenge, i… possiblement alterades per algun motiu…

Va marcar el número del radiotaxi.

Per començar, va sentir la cantarella habitual, que si la trucada podia ser enregistrada per millorar el servei, que si volia un taxi de seguida a l’adreça de sempre, que si…

Va esperar que l’atengués l’operadora.

—Ecotaxi, digui?

Va engegar-li el discurs amb el millor dels ànims i una veu cantaire.

—Sí, miri… diumenge els vaig trucar per demanar un taxi a les set del matí. Em va venir a buscar a Sant Cugat —li va dir donant-li el nom del carrer com si fes memòria—. No els vaig trucar des d’aquest número perquè no tenia bateria i vaig fer servir el d’una amiga. Em podria enviar el mateix taxista? Soc a la cantonada de Via Augusta amb la plaça del Carril.

—El mateix taxista?

—Sí, sisplau.

—Esperi…

No tenia ni idea de si era usual. Sens dubte, en el pitjor dels casos, sospitós sí. Si el taxista havia comentat amb algú que havia portat dues dones espatarrants a les set del matí, i ara, una d’elles, el reclamava…

L’espera va ser llarga, més d’un minut.

—Escolti?

—Sí, digui.

—Ja he localitzat el seu taxi, però en aquest moment té un servei. Si vol el mateix, trigarà prop de mitja hora.

—Bé, sí. Puc esperar.

—Segur que no en vol un altre? —va insistir la telefonista.

—No, gràcies.

—Via Augusta amb plaça del Carril?

—Sentit Barcelona, sí. Gràcies.

—És el 0972.

—D’acord.

—Bon dia.

Mitja hora.

Ara sí que va treure el portàtil.

Va teclejar el nom de l’August Ribó al cercador i hi van aparèixer les primeres pàgines en què es parlava del poderós industrial i empresari, el clàssic home que s’havia fet a si mateix, sorgint del no-res, si bé amb les habituals especulacions i sospites d’haver acumulat la seva fortuna creant un imperi sobre la foscor dels seus contactes polítics i un sòlid entramat de maniobres internacionals amb governs poc respectables. El conglomerat d’empreses Ribó tenia interessos a Llatinoamèrica i Àfrica predominantment, però també a l’Orient Mitjà i a Àsia. No es casava amb ningú. El seu fort era l’explotació minera i petroliera, i tant podia treballar amb un país àrab com fer-ho amb Israel. Pel que es veia, en Ribó i la seva tecnologia tenien nas per trobar aigua on no semblava que n’hi hagués, or on ja no hi havia mines, petroli o jaciments de gas on era gairebé impossible que se’n pogués trobar i minerals preciosos a llocs d’allò més recòndits. Partint d’aquesta punta de llança, la resta d’empreses creades sota el paraigua de la principal havia crescut fins a convertir-lo en un dels paios més carismàtics i influents de l’economia espanyola.

L’economia espanyola.

La Magda va sentir una esgarrifança, tot i que no sabia per què.

Si les grans fortunes eren sempre sospitoses, per evasió d’impostos o pel fet de tenir fàbriques en països del Tercer Món, quan estaven aliades amb el poder ho eren més.

Corrupció, suborns…

Va obrir les pàgines següents del cercador.

Biografies, dades, informes financers, rànquings empresarials, llistes dels homes més rics d’Espanya, anàlisis de futurs… Res cridaner, però sí evident.

Com molts altres homes poderosos, semblava que en Ribó volia oferir un perfil baix, però això, en un món global, era cada cop més difícil. Segons la noia de la casa del davant, s’havia divorciat feia uns mesos, i no se’n deia ni una sola paraula enlloc.

Secretisme.

Les notícies eren escasses, i tanmateix…

Es va aturar davant d’aquella.

Hi havia una fotografia.

L’August Ribó al costat de dos homes de color. Un d’ells força imponent.

El peu de la foto deia:

L’home corpulent era el general.

La notícia i la fotografia tenien data de la setmana anterior.

Divendres.

Se li va començar a accelerar el cor.

Va buscar més notícies relacionades amb la visita i les reunions, però no en va trobar cap. Fins que, anant cap enrere, en va aparèixer una altra relacionada amb l’amo de la casa de Sant Cugat:

Burkina Faso. Un dels països més pobres d’Àfrica, amb infraestructures molt limitades.

Prospeccions mineres?

L’article, en un text a part, parlava d’una altra multinacional espanyola, BDT, el grup de Benito Dábalos Torres.

Més que una campaneta, el que va sentir la Magda al cap va ser un picaporta.

Burkina Faso era una excolònia francesa.

De sobte eren dues empreses espanyoles les que hi ficaven el nas?

Eren Bechir Idani i Niougou Fofana dos dels tres homes negres de la festa de dissabte a la nit?

—No fotis… —es va dir a si mateixa.

Podia quedar-ne algun dubte?

Va deixar en Ribó i en Dábalos i es va centrar en el polític africà. Les biografies que en va trobar eren evidentment en francès, i no el dominava tant com l’anglès. Hi constava l’edat, el perfil i la seva carrera política. L’Idani havia estudiat a la Sorbona de París, estava casat amb una francesa, i, tanmateix, de cop i volta, girava l’esquena als seus orígens i es llançava en mans de dues empreses espanyoles.

No hi havia res del general Fofana.

Va teclejar al cercador el nom del país i, un cop va arribar al conglomerat de pàgines corresponents, hi va trobar els noms dels principals diaris locals: Sidwaya, Le Pays, L’Observateur Paalga i L’Express du Faso. Tots de la capital Ouagadougou, i tots en francès. Podia intentar recórrer a l’hemeroteca mirant de trobar el rastre dels dos homes, el polític i el militar, i també de la presència al país de BDT i Ribó Corporation International, o de la seva branca Ribó Enterprises Global Mining, però al bell mig de la Via Augusta i tractant-se d’una tasca tan minuciosa, li va semblar excessiu. Ni tan sols sabia si la premsa local parava atenció a aquesta mena de notícies.

Si Benito Dábalos Torres era el segon home blanc, el de Madrid, el que li havia tocat a la Karla i li va proposar d’anar a veure’l amb l’AVE, tenia quatre dels assistents a la festa de les prostitutes. Li faltava el cinquè home, el tercer dels negres, l’alt i prim de la gorra de pell de tigre o lleopard, el que sí que parlava espanyol i feia la gara-gara als altres dos.

La calor del dia començava a intensificar-se, però va sentir un calfred.

De sobte, tot allò traspassava una línia.

De l’assassinat d’una prostituta de luxe a…

Era més seriós del que semblava.

Va deixar de pensar en veure un taxi que s’aturava a prop, i un taxista que semblava que busqués o esperés algú.