37

No havia tingut sort.

Eren les 21.10 i es trobava a la planta, esperant que als rètols lluminosos s’anunciés la via per la qual sortiria el tren.

Asseguda en una de les cadires, ensardinada, envoltada de passatgers amb maletes monstruoses en alguns casos, tenia el cos estirat cap endavant, les cames esteses, el cap al respatller malgrat la incomoditat i els ulls tancats.

L’esgotament la superava.

En Dábalos. En Ribó. En Dábalos. En Ribó. En Dábalos. En Ribó.

Dos monstres del món empresarial.

Dos monstres també en el terreny personal.

Tindria forces per enfrontar-se amb ells des de les pàgines d’una revista?

En tindria en Joan com a inspector dels mossos per ocupar-se d’en Ribó?

Va treure el mòbil de la bossa i, per enèsima vegada, va mirar la foto de la Sònia.

El pla general on se la veia lligada i penjada.

Mentre ho feia, va recordar la Selene, desfigurada pels cops de martell.

Encara tenia el telèfon sense so, amb l’opció de «No molesteu» activada. Ho va recordar de sobte. Va recuperar la funció i va examinar les trucades perdudes i els whatsapps. Una trucada era de la seva mare. Una altra, d’un número desconegut. No acostumava a trucar als números desconeguts, gairebé sempre d’operadores de telefonia mòbil amb ofertes, i es va concentrar en els whatsapps. Cap era important. Cap tenia a veure amb aquell cony de cas.

Quan es disposava a guardar-lo de nou, va sonar inesperadament.

Un altre número desconegut, però aquest molt llarg. Començava amb diversos prefixos encapçalats pel 00, i continuava amb 226 i 50. Seguidament el del telèfon.

Tot d’una va recordar que era el mateix número al qual havia trucat ella hores abans, el del viceconsolat d’Espanya a Burkina Faso.

Es va aixecar de la cadira per no parlar enmig de la gent i es va allunyar unes passes mentre obria la línia. Va recuperar el to per sonar ferma i decidida.

—Digui?

—Parlo amb Magda Ventura? —va sentir que deia una veu masculina.

—Sí, jo mateixa.

—Soc el vicecònsol d’Espanya a Burkina Faso —li va dir ell confirmant-li el que ja sabia—. M’ha telefonat avui des d’Espanya, vostè?

—Sí, senyor. Gràcies per tornar-me la trucada.

—No, al contrari. És un plaer! —va dir gairebé cantant—. Soc un gran admirador seu i de la seva revista. Ens arriba molt de tant en tant, perquè aquest és l’últim racó del món, però quan arriba m’ho passo molt bé llegint-la, l’hi juro. La devoro de dalt a baix, i els seus reportatges… els millors. I que consti que, si bé li he dit que és l’últim racó del món, puc assegurar-li que és meravellós, i està ple de gent meravellosa.

Semblava una bona persona.

Encara que només fos per la seva veu i l’amabilitat amb què s’expressava.

—Em pensava que amb l’eterna inestabilitat política sempre hi havia dificultats —va aventurar la Magda.

—Bé, la política és una cosa. La gent, una altra, com a tot arreu —va replicar rient—. Quin país d’aquesta zona d’Àfrica no té problemes? El millor és que, ara mateix, aquí hi ha una certa estabilitat, i amb estabilitat es fan coses. Estan pitjor a Mali o a Nigèria, amb els episodis de fam, els grups terroristes com Boko Haram… Però, en fi —va dir l’home exhalant un sospir a través del telèfon—. No crec pas que m’hagi trucat per això, senyoreta Ventura. En què puc ajudar-la?

—Estic escrivint un reportatge sobre el seu país —va contestar ella temptejant la situació.

—Puc facilitar-li tota la informació que desitgi, serà un plaer. Però m’ha dit la noia que vostè s’ha interessat concretament per alguns temes.

No tenia ni idea de si la situació a Ouagadougou era la mateixa que a Madrid, és a dir, si el vicecònsol espanyol d’allà sabia tant com el cònsol de Burkina Faso a Espanya.

Però calia arriscar-s’hi.

—M’interessava la implicació d’empresaris espanyols en l’actual desenvolupament del país, tenint en compte que França i la Xina són els més actius, comercialment parlant, a més dels països veïns.

—La veritat és que hi ha molt poca relació en aquest sentit —va respondre l’home—. Com molt bé ha dit, aquí qui talla el bacallà és França, i la Xina ho està fent de manera lenta però progressiva, com a tot arreu. Vostè, pel que sembla, ha preguntat per persones molt concretes.

—L’August Ribó i en Benito Dábalos.

—Sé qui són, sí.

—Què me’n pot dir, d’ells?

—Em temo que res, per què?

—Han visitat recentment Ouagadougou.

—De manera privada.

—No va parlar amb ells?

—No.

—Per què?

—Això és un viceconsolat, senyoreta Ventura, no una ambaixada. Aquí les recepcions i els sopars són poc freqüents. Tampoc és un lloc on vinguin turistes espanyols.

Continuava semblant sincer, i va començar a pensar que, probablement, ho era.

—Sap res d’una explotació minera per part d’una de les empreses del senyor Ribó?

—Sí, té una concessió a la zona de Noumbiel, al sud-est, prop de Ghana.

—Res més?

—Aquí les coses es mouen amb un gran secretisme —va sospirar—. Hi ha molts interessos en joc. Aquesta, per descomptat, n’és una. I no em refereixo únicament al que faci o pugui fer una empresa espanyola. Totes es mouen sota els mateixos esquemes. Hi ha política, hi ha corrupció, el país té un passat inestable que no garanteix un futur estable… Aquestes mines fa mesos que estan obertes, és tot el que sé.

—L’actual Govern és sòlid?

—Tan sòlid com pot ser un govern en aquesta part de l’Àfrica. Pensi que Burkina Faso té poques dècades d’independència, i que la seva herència cultural pel que fa al colonialisme és francesa. Encara hi ha ferides obertes. És per això que l’actual Govern veu amb bons ulls la incursió de la Xina en el panorama social i econòmic. Tot el que vingui d’allà és rebut amb els braços oberts. És inversió i diners frescos. També hi ha Rússia, els Estats Units… Diria que sempre s’espera el millor postor. De tota manera…

—Sí? —va dir la Magda en veure que s’aturava.

—Espero que no posi tot això en boca meva. A vegades parlo massa.

—No pateixi. —Va fer un pas més—. Hem parlat de les mines i del senyor Ribó. I en Benito Dábalos? Crec que BDT construirà un munt d’infraestructures.

—Primera notícia —va contestar ell amb un to que va semblar gairebé d’estupefacció—. D’on ha tret aquesta informació?

—Tinc les meves fonts.

—Doncs deuen estar ben informades, perquè una cosa així se sabria.

Sense cop d’estat, sense nou govern, no hi hauria canvi.

Tan senzill com això.

—Coneix els membres de l’actual Govern?

—No gaire —va reconèixer—. I, per descomptat, cap en el que es podria dir la distància curta.

—Ni tan sols el ministre d’Afers Exteriors?

—Aquest sí que és un home esmunyedís, i amb ganes de poder. Fa poc que ocupa el càrrec i no puc dir que les relacions internacionals hagin millorat gaire amb ell. El mou l’ambició. El problema és que té adeptes.

—I el general Fofana?

—Com és possible que sàpiga tantes coses?

—M’informo.

—Doncs s’informa bé. En Niougou Fofana s’està convertint en l’home fort de l’exèrcit. En menys d’un any s’ha desfet de tots els qui li feien ombra. Té fama d’implacable i impenetrable, i sobre ell circulen nombroses llegendes, la majoria falses, suposo.

—Com ara quines?

—N’hi ha una que diu que quan era jove va matar un lleó amb les pròpies mans; una altra, que va matar una amant per la seva poderosa anatomia sexual i se’n va menjar el cor…

—Això és una llegenda?

—Aquí tot és possible —va esbufegar.

—Si fos veritat, no hauria d’anar a la presó?

—Vol que li digui una cosa? No es pot mirar Àfrica o Àsia amb ulls occidentals. És impossible, no s’entén. I per veure les coses amb ulls africans o orientals, cal tenir molta paciència, la ment oberta i el cor lliure. Tant se val si una llegenda és certa o falsa. L’important és que sigui bona. Aquí els militars són temuts, com a gairebé tot arreu. Un uniforme implica poder. En aquest sentit, Fofana és fidel al seu uniforme per damunt de tot. A mi em recorda Pinochet. Sap de qui li parlo?

—És clar.

—Va jurar lleialtat a Salvador Allende i després el va apunyalar a traïció liderant el cop d’estat de l’11 de setembre de 1973 a Xile.

—Seria en Fofana capaç de dur a terme un cop d’estat a Burkina Faso?

—No ho sé —va admetre—. Aquí tot és possible, fins i tot quan hi ha calma i pau, com ara. A vegades n’hi ha prou amb un simple detonant.

—Com que es descobreixi la mina de coltan més gran del món?

El va agafar per sorpresa.

Un segon.

Després, la vacil·lació.

—Com diu?

Per la megafonia de l’estació va sonar la trucada d’avís per a la sortida de l’AVE 03211 de les 21.25 amb destinació a Barcelona.

—L’haig de deixar, senyor vicecònsol —va començar a dir adonant-se que ni tan sols li havia preguntat el nom, ni la diferència que hi havia entre un cònsol i un vicecònsol—. El tren que he d’agafar és a punt de sortir.

—Esperi, esperi —va intentar aturar-la ell reaccionant de cop—. Vostè sap alguna cosa, oi?

—És possible, però no n’estic segura —va mentir.

—Puc trucar-li demà? M’agradaria…

La Magda ja caminava cap a la porta d’embarcament número 5, amb la resta de passatgers de l’últim tren, que gairebé mai anava ple.

—Ho faré jo, però no sé si serà demà, d’acord?

—Senyoreta Ventura…

—Bona nit, senyor. I gràcies.

Mentre baixava per la cinta automàtica en direcció a les andanes, va pensar que tant de bo pogués fer una becaina al tren.