34

Va arribar a l’Estació de Sants dotze minuts abans que l’AVE 03152 amb destinació a Madrid sortís puntualment de la via 3. Va aconseguir comprar el bitllet, arrencar a córrer, passar el control i volar per l’andana abans dels dos minuts de rigor previs al tancament de portes. Quan es va deixar caure al seient, estava suant. Per això, el primer que va fer, ja amb el tren en marxa, va ser anar al lavabo, descarregar, rentar-se les mans i mullar-se la cara. Va tornar al seu seient i llavors es va aturar per provar de racionalitzar el que estava fent.

Havia frenat el xofer amb la proposta de l’entrevista, com si això l’hagués decidit a oblidar-se del coltan. Però el que anava a fer a Madrid la situaria definitivament a l’ull de l’huracà, al punt de mira.

El mateix punt de mira on s’havien col·locat els quatre morts del cas.

I ja era tard.

L’única parada del 03152 era a Saragossa.

—Tu i els teus impulsos… —va remugar dintre seu.

No ho va fer en veu prou baixa, ja que la dona del costat la va mirar de reüll.

Era l’hora de dinar, i probablement el restaurant s’ompliria de seguida. Es va aixecar i va anar al cotxe número 4. Ja hi havia tres persones esperant. Va demanar un entrepà de llom i formatge, calent, una bossa de patates fregides i una ampolla d’aigua. No va voler dinar dreta, a les barres laterals, i va tornar al seu seient. Es va cruspir l’entrepà amb gana, sense deixar de pensar.

Pensar.

Al seu cap, la tempesta perfecta.

Periodista. Informació. Deure. Quatre morts.

Un polític corrupte i un general disposat provocarien un cop d’estat. Per més ràpid que fos, hi hauria morts. D’entrada, el Govern del país. Per acabar, civils, homes, dones i nens. Amb els nous homes forts al poder, en Ribó extrauria el coltan de les mines i en Benito Dábalos rebria sucosos contractes per «modernitzar» infraestructures, amb les quals també seria més fàcil treure el coltan del país.

Dues empreses espanyoles es farien d’or.

Molt bé, Espanya.

En acabar-se l’entrepà i la bossa de patates fregides, la Magda va tancar els ulls.

El 5 d’agost, durant les festes de la Independència, potser amb una desfilada militar inclosa, el Govern del país en ple estaria reunit. La situació ideal per a un cop d’estat i una massacre… de la qual es deslliuraria el nou president, l’actual ministre d’Afers Exteriors, proclamat com a tal immediatament pel general Fofana. Faltava poc menys d’un mes i mig, però ja tot devia estar orquestrat. La festa a casa d’en Ribó havia estat en realitat una celebració.

Va treure el portàtil de la bossa i el va obrir.

Va trobar la notícia de l’apunyalament d’en Norberto Sepúlveda en un petit apartat dels mitjans digitals. S’hi concloïa que, aparentment, semblava un afer de bandes. També va examinar el ressò que havia tingut l’assassinat de la Sònia. Els mossos investigaven l’estranya mort d’una dona apareguda en circumstàncies poc habituals, penjada amb cordes d’acord amb un ritu sexual. De nou, poca cosa més. Per descomptat, res de la Selene i l’Iván. Si en Joan havia aconseguit una ordre per entrar al pis…

Hi havia un detall més.

La Sònia li havia telefonat per explicar-l’hi.

Potser per por, potser perquè no es refiava de l’Iván, però també potser empesa per la seva pròpia consciència, en comprendre el que estava a punt de passar a Burkina Faso.

La va conèixer poc durant el reportatge, però li havia semblat diferent, honesta.

Ella era la víctima innocent de tot allò.

Acabava de rentar-se les mans, però es va mirar el palmell, com si encara li quedés algun rastre de l’encaixada amb el xofer de l’August Ribó.

Adonar-se que ell i només ell podia ser l’assassí de la Sònia l’havia afectat. Xofer i guardaespatlles. O un sicari? No, en Ribó no devia ser dels qui es refiaven d’agents externs. El presumpte «secretari personal» encaixava a la perfecció. En Hiro Takamata l’hi havia dit: «Nusos gruixuts. Potser mans grosses. Corda rígida. Nusos no estan en punts importants, són aleatoris. No creen corrents. No alumne meu».

Va pensar en un darrer detall. La Sònia li havia dit en el missatge que volia «explicar-li una cosa», no «donar-li una cosa».

La Sònia no tenia res.

—Jo tampoc —va sospirar.

Res, tret de la veritat.

Va agafar el mòbil i es va dirigir a la plataforma. Llevat que viatgessin al vagó del silenci, la majoria de les persones ja passaven olímpicament del respecte als altres. Els vagons de l’AVE s’havien convertit en vagons plens de crits i converses gens privades. Advocats discutint amb clients, homes i dones fent negocis, empresaris donant ordres…; gairebé era una ostentació de poder i de força. Si ningú et trucava, trucaves tu. «Soc a l’AVE. Vaig a Madrid» o «Estem arribant. El temps que trigui el taxi».

Estava sola a la plataforma.

Va marcar el número del seu cunyat. Si més no, tenia un bon «equip» assessor: en Néstor, advocat; en Joan, inspector dels mossos, i en Saül, promotor immobiliari. Per si no fos prou, amb contactes. La seva germana Blanca havia fet el que la seva mare va definir en el seu moment com «un bon casament».

L’única cosa important era que la Blanca estava enamorada, que en Saül estava enamorat, i que l’Alba havia sortit gairebé perfecta.

Tan perfecta com pot ser una adolescent.

—Magda?

—Hola, Saül.

—Caram! Tot bé?

—Sí, per què?

—Tu no truques mai per dir hola. És per alguna cosa de l’Alba?

—No, no. És un tema meu.

—Per cert, gràcies per portar-la ahir al ginecòleg.

—Per això hi són les tietes solteres i amb feines flexibles, no?

—Au, calla, calla! Soltera perquè vols! Te’n recordes, de l’Ismael?

—No.

—Sí, dona. Te’l vaig presentar per Nadal!

—El de la barba?

—Em va dir que estaves molt bona, que eres un tros de dona, i que no li importaria gens portar-te a sopar.

—No és el meu tipus, però que em truqui.

—De debò?

—Home, per un sopar gratis faré el que sigui.

En Saül es va posar a riure.

—Ves-te’n a la merda, va! Segur que guanyes més que ell! —I llavors va canviar el to en preguntar—: On ets? Se sent un soroll estrany.

—A l’AVE.

—Mi-te-la, la dona de món! I què vols?

—Em pots dir alguna cosa d’en Benito Dábalos Torres?

Va aconseguir impactar-lo.

—BDT? Vaja, sí que piques alt. El faràs sortir en algun reportatge?

—És possible.

—Doncs ves amb compte. És d’aquells que van a la llotja del Bernabéu, ja m’entens.

—Explica-m’ho.

—Tot el que sé del personatge en qüestió és que dirigeix el grup d’empreses més gran d’Espanya, amb interessos i ramificacions arreu del món. Una presa al Brasil? Ell hi és a través d’un consorci. La construcció d’una línia fèrria en un país petrodolaritzat? Tres quarts del mateix. Un canal per fer comunicar dos mars? També. Tot el que et puguis imaginar, estimada. Tot i més. L’últim que vaig llegir sobre ell va ser que estava construint un aeroport a no sé quin lloc de Llatinoamèrica. Ah, i a més petita escala, així com si fos un secret de domini públic, la venda d’armes, que no fa escarafalls de res. Legal, sí, però venda al capdavall. Ja et dic jo que aquest paio està ficat en tot.

—Té mala fama?

—Com qualsevol que estigui carregat de diners i sigui empresari. Vaja, que no li tremola el pols si ha de tancar una fàbrica i deixar cinc-cents paios a l’atur. El seu fort sempre ha estat el poder, i caram si en té.

—Suborns i coses així?

—Magda… no vagis per aquí.

—Per què?

—Que t’has tornat boja o què? Vols acabar a l’atur? Si escrius alguna cosa dolenta d’ell, comprarà la revista i et despatxarà.

—Només pregunto.

—Ja, com si no et conegués. El deixaràs com un drap brut? Perquè qui acabarà més malparada seràs tu.

—És a dir, que paga les seves comissions.

—M’imagino que com tothom, però no aquí, a Espanya. Comissions amb xeics àrabs o dictadors de pa sucat amb oli si bé sanguinaris. És la llei del mercat, estimada.

—Això de la llotja del Bernabéu…?

—Bé, és on es reuneixen cada quinze dies polítics, empresaris… No cal quedar en un bar per prendre copes. Entre gol i gol fan conxorxa, munten i desmunten negocis, fan i desfan… En Dábalos ja s’ha casat tres vegades, i té cinc fills de les dues primeres dones.

—Ha fet negocis amb l’August Ribó?

—Es pot saber a què jugues, Magda? —va exclamar—. Primer en Dábalos i ara en Ribó? Ets boja?

—Vols contestar?

—Un altre que déu-n’hi-do! Quin element, aquest! Però no, que jo sàpiga no, tot i que em consta que són amics. Als grans sopars empresarials seuen junts. Tampoc m’estranyaria, perquè tenen tantes filials… Escolta, va, què vol dir tot això?

—Una investigació, ja saps.

—Una investigació així, on surten aquests noms, és alguna cosa més que una investigació, no trobes?

—T’estimo, cunyat meu.

—I jo a tu, però…

Va ser com si, d’alguna manera, el fantasma d’en Rafa aparegués a la línia.

—Et deixo abans que es talli —es va acomiadar la Magda—. Entre Tarragona i Saragossa ja hi ha mala cobertura.

—M’ho explicaràs?

—Ja compraràs la revista —va replicar ella rient.

—Prefereixo saber-ho de primera mà!

—Adeu!

Va deixar de riure en tallar la comunicació.

Ja no va tornar al seu seient.

A què estava jugant?

Havia de ser honesta amb en Joan.

Almenys tan honesta com pogués abans de donar per finalitzada la investigació i decidir amb la Victoria què calia fer.

Unes quantes hores més.

Es va autoconvèncer i va marcar el número. Mentre esperava es va repenjar a la paret de la plataforma, prop d’una de les portes. Continuava estant sola i ho agraïa.

El seu amic inspector va trigar una mica a contestar, però ho va fer abans que saltés la bústia de veu.

—Digues, Magda.

—Hola, Joan —va sospirar a fons.

—On ets?

—Soc a l’AVE. Si es talla…

—Te’n vas a Madrid?

—Sí.

—Gairebé ni m’atreveixo a preguntar res —va remugar sense dissimular la seva preocupació.

—Vinga, no t’enfadis.

—O sigui que és pel cas.

—Et juro que demà t’ho explicaré tot.

—I per què no ara?

—Perquè em falten un parell de caps per lligar.

—Que et falten…?

—Joan, de debò, no estic fent res dolent, només la meva feina.

El to es va fer més dur.

—Amb tres morts al damunt?

Havia trobat la Selene. I amb la Sònia assassinada, la teoria de la violència de gènere per encobrir el doble crim quedava desmuntada.

Això volia dir que en Joan ja estava sobre la pista.

Faltava saber fins on havia arribat, i això no l’hi diria pas.

—La Selene…? —va dir fent veure que no en sabia res.

—Tenies raó —va concedir l’inspector dels mossos—. Ella i el seu nòvio, un tal Iván. Morts al pis d’ella.

No va voler preguntar-li si també havia associat ja la mort d’en Norberto a la del seu cosí Iván o encara no hi havien arribat. Això seria descobrir-se a si mateixa.

Va intentar moure’s amb compte per aquelles aigües pantanoses.

—M’ho temia —va mentir.

—Sé que la vas anar a veure tres vegades, m’ho va dir el conserge.

—El meu instint…

—Magda, ja n’hi ha prou, d’aquest color.

—Va, Joan, no t’enfadis.

—Com vols que no m’enfadi? Per què sempre crec…? —Es va aturar i va rectificar—. No, per què sempre sé que m’amagues alguna cosa o saps més del que dius o m’expliques únicament una part de la veritat?

—M’ho expliques tot, tu?

—No fotis! Saps que és diferent! —va replicar ell enfurismant-se encara més—. Tres assassinats! Si en saps res i t’ho calles estàs obstaculitzant la meva feina, i si per culpa d’això mor algú més…!

Algú més.

No, l’única candidata era ella.

—Et juro que quan hagi parlat amb un parell de persones et diré el que sé.

—Depèn de la teva visita a Madrid?

—En part.

—T’has adonat d’una cosa?

—De què?

—Ni tan sols m’has preguntat com han mort aquesta dona i el seu nòvio.

Va serrar les dents. Un error greu. Era la primera cosa que havia d’haver preguntat.

—Has donat a entendre que es tractava d’un assassinat —va apuntar ella intentant sortir de l’embolic.

—Semblava un crim masclista, ella masegada a cops i ell suïcidat.

—Valga’m Déu! —va exhalar.

—Tu t’ho creus?

—No ho sé.

—Van matar la Sònia Creixell procurant que semblés un ritual sexual que havia sortit malament, i ara la seva amiga, que feia probablement els mateixos dies que era morta, també cau accidentalment?

—Massa coincidències.

—En saps res, d’una festa de dissabte a la nit?

Començava a sentir-se acorralada.

Ella mateixa anava deixant un rastre més que evident.

—Sí.

—I?

En Joan seguiria el rastre de l’Iván, descobriria la mort, també estranya, d’en Norberto Sepúlveda. Arribaria fins i tot a la Tatiana, i ella o la Carol li parlarien de la periodista. Possiblement també de tota la resta.

Allò ja no era un reportatge, era molt més.

—Quina una en portaven de cap, aquestes dues dones i el nòvio? —la va instar en Joan en veure que no parlava—. I no em diguis que no ho saps.

—Joan, de debò: demà. Soc a l’AVE, no em facis parlar aquí.

—Per què demà? Quan tornaràs?

—No ho sé. Demà d’hora, o potser aquesta nit amb l’últim tren, el de les 21.25. Sisplau, confia en mi. Tu ets policia, d’acord, però jo soc periodista. No ho puc evitar.

—Si et passa alguna cosa, saps com em sentiré?

D’alguna manera, en Rafa, el seu assassinat, tot el que havia succeït tretze anys abans, encara era allà, entre ells.

—No em passarà res —va dir amb determinació.

—Si tornes a Barcelona aquesta nit, et juro que et detindré.

—No crec que siguis…

La línia es va tallar en aquell moment, mentre circulaven per entremig de dos estrets terraplens que amb prou feines devien deixar passar el més mínim senyal procedent del cel.

La Magda ho va agrair.

I, per si de cas, va desactivar el volum del mòbil.