1

El temps, allà, semblava com si s’hagués congelat.

Com si hi hagués estat el dia abans.

Mateixa cadira, mateixa finestra encortinada, mateixa llum, mateix marc decoratiu, mateix aire, mateix ambient, mateixos mobles, mateixa psiquiatra, mateix somriure suau, mateixes formes, mateix tacte.

Tot igual.

I tanmateix havien passat… Quant? Tres mesos?

—Tres mesos —li va confirmar la Beatriu Puigdomènech llegint-li el pensament mentre mirava les pàgines del seu etern bloc de notes, com si ho tingués tot anotat allà en lloc de conservar-ho a l’ordinador.

—Ja? —va dir per dir alguna cosa.

—Bé, és força temps.

—Depèn, no?

Al començament anava a veure-la cada setmana. Després, va anar espaiant les visites. Tres mesos podien ser tant una eternitat com una exhalació de temps.

La dona li va somriure dolçament.

—M’alegro de veure-la.

—Jo no —va dir de broma, sense ganes de fer-ne.

Quan una anava al metge, no deia «fins a la propera» o «espero tornar aviat». El que li deia a crits el cos i li esclatava en el silenci mental era un clar i rotund: «Tant de bo no ens tornem a veure més!».

Una psiquiatra era si fa no fa el mateix.

No era allà per gust.

Encara que la doctora Puigdomènech fos una tia legal.

—Com s’ha trobat?

La Magda va arronsar les espatlles.

—Relativament bé, suposo —va respondre.

—Feina?

—Molta. La que no surt, me la busco jo.

—Cap problema?

—Els habituals en una professió estressant com la meva.

—I en aquests tres mesos…?

—Normal.

—Atacs d’ansietat, pànic…?

—No.

—Com se sent ara mateix?

—Difusa —va admetre.

—Una paraula ben curiosa.

—Difusa, estranya, amb pujades i baixades… Ja sap per què soc aquí, no? —va dir assenyalant el bloc de notes.

—S’acosta l’aniversari —va dir la psiquiatra.

L’aniversari.

La gent celebrava els aniversaris, les noces d’argent o d’or, la graduació o la data en què es va conèixer l’amor etern. Si més no, la gent normal. Els qui recordaven els «altres» aniversaris eren víctimes de si mateixos. La paraula «recordar» era una espasa de Dàmocles suspesa damunt la consciència, tan fràgil com humana. Hi havia dates que, simplement, tornaven a la ment com un tro, hi tornaven just en el moment precís i retrunyien amb un efecte devastador.

La Magda va mirar la finestra. La cortina, blanca i transparent, no es bellugava. Un núvol vertical farcit de plecs ondulants. Cap soroll procedent del carrer. Les onze i cinc del matí i semblava l’hora punta de la tarda. Ja feia calor, molta calor. Cada any era el mateix, o pitjor: després de la revetlla de Sant Joan, l’estiu arribava amb la força d’un infern disposat a assolar la terra. I, segons els experts, seria dels més calorosos.

La pausa havia estat molt llarga, excessiva.

—Ha passat un altre any —va sospirar.

—M’imagino que molt de pressa.

—Massa.

—Recorda el que vam comentar llavors?

La Beatriu Puigdomènech no perdia el temps.

—Sí —va reconèixer la Magda.

—Creu que ha canviat alguna cosa?

Es va mirar les ungles. Tenia les mans boniques i ho sabia. Per això se les cuidava molt més que altres parts del cos. Mans i peus de princesa.

Armadura de guerrer.

Abonyegada, però de guerrer al cap i a la fi.

—Vaig pensar que em faria més mal quan fossin aniversaris concrets, com el deu, se’n recorda? Però ja ho veu. L’any passat va ser el dotze i vaig tenir aquella gran crisi. Aquest és el tretze.

—Falta una setmana.

—Però és com un tren apropant-se a l’estació. Saps que arribarà, i que s’aturarà. M’agradaria estar preparada.

—Continua sent una dona forta.

—També els arbres grans cauen quan el vent és huracanat.

—Té por?

—Una mica.

—De què?

—De tot. Qualsevol cosa em desmunta i m’afecta. Li vaig trucar ahir per demanar-li aquesta cita urgent perquè vaig veure una pel·lícula i… bé, ja sap. Tot d’una…

—Quina pel·lícula?

—Dies de vi i roses.

—La recordo.

—És un clàssic, sí, tot i que jo no l’havia vist mai perquè és antiga.

—Però tracta de dos alcohòlics.

—S’hi tracten moltes coses: l’amor, tenir i no tenir, la dependència, la renúncia… —Va estrènyer les mans amb força—. En Jack Lemmon beu per socialitzar-se, fins i tot per la feina, i acaba fent que la Lee Remick també ho faci, per no deixar-lo sol i compartir el moment. Acaben tots dos alcohòlics, en passen de tots colors, i ell aconsegueix sortir-se’n, però ella ja no pot. És l’espiral de la degradació i l’autodestrucció. L’última escena és colpidora. S’estimen, però ella li diu que sense una ampolla la vida no té sentit. No pot estimar-lo sense beure, i ell no pot estimar-la bevent.

—Com ho associa a això seu?

—Hauria d’haver mort jo en comptes d’ell.

—Encara ho creu?

—Sí.

—I ho creu de debò?

—Sí.

—Per què?

—Jo vaig iniciar aquella investigació. Jo era el Jack Lemmon de la història. El vaig convèncer perquè m’ajudés, perquè la continuéssim junts, el vaig involucrar, i quan jo vaig llançar la tovallola ell ja no va poder parar. Per això el van matar. Jo me’n vaig sortir i en Rafa, com la Lee Remick, va continuar amb l’ampolla, amb el reportatge, tot i saber que se la jugava.

—Vostè no va llançar la tovallola.

—Vaig tenir por per primera vegada. Si això no és llançar la tovallola…

—No creu que amb el pas dels anys està distorsionant la història de mica en mica?

—No, no ho crec pas. Tanco els ulls i el continuo veient, com si hagués passat ahir.

—Em pensava que havíem superat la fase de la culpa.

—Suposo que és com un bumerang. Veient la pel·lícula, quan en Jack Lemmon arrasa l’hivernacle buscant aquella ampolla amagada… No ho sé, crec que em vaig veure a mi mateixa, però en lloc de buscar una ampolla em buscava a mi.

—Magda, vostè es va bolcar en la seva feina no com a redempció sinó perquè forma part de la seva vida, perquè va néixer per fer el que fa, i perquè sap que això dona un sentit a la seva existència. N’hi donava abans, i n’hi dona ara.

—La meva feina és tot el que tinc —va reconèixer amb la mirada perduda.

—Té més que això, encara que no ho sàpiga veure o no se n’adoni.

—Llegeix Zona Interior?

—Sí.

—Per mi?

—Perquè la llegeix molta gent que vol saber què està passant. I li diré una cosa: les seves darreres investigacions periodístiques no sembla que hagin estat fàcils.

—Cada vegada tinc menys por.

—Continua sentint la temptació de l’abisme?

—Sí.

—Idees suïcides?

—Idees suïcides no, però em tiro de cap a la piscina sense fer-me preguntes, sense pensar en si hi deu haver aigua o no. Vaig al límit. No m’importa morir. Aquesta és la diferència. He perdut qualsevol mena de cautela. De fet, ja vaig tornar així de l’Afganistan. Me’n vaig adonar llavors, el dia de l’atemptat. És com caminar sota la pluja sense mullar-te.

—L’últim que he llegit ha tingut molt d’impacte.

—Ja ho sé.

—Tota aquella trama…

—Va ser cosa de paciència. És indispensable en la meva feina. Paciència i nas, res més.

—No hi ha gaire gent que es dediqui al periodisme d’investigació.

—Perquè no és fàcil. Necessites llibertat per ficar-te en problemes. Si tens impediments…

—L’últim cop em va explicar que a vegades discutia amb la directora de la revista.

—És lògic.

—Per què?

—Perquè a més de ser-ne la directora n’és la propietària, i les dues darreres demandes que li van caure pels meus reportatges les va guanyar pels pèls.

—Però ella els publica.

—A vegades em costa Déu i ajuda, tot i que és una dona valenta.

La Beatriu Puigdomènech va fer una pausa. Va girar uns quants fulls del bloc. Enregistrava les sessions, però cada pacient tenia el seu propi arxiu manual, escrit amb les impressions captades in situ. La Magda va deixar de mirar la finestra.

Aquella habitació, la consulta, la mateixa veu de la psiquiatra, sempre li proporcionaven un indici de pau. El seny de la reflexió.

«Vius, doncs continua».

Qui va dir allò del compromís de la vida, del deure d’esprémer-la fins al final, fins al darrer sospir, perquè no hi havia res més?

Algú feliç, segur.

Inconscientment feliç i optimista.

—Continua tenint relacions sexuals perilloses?

Era una pregunta esperada, però la va agafar una mica per sorpresa.

Va retardar la resposta.

—És important abordar-ho —li va fer veure la doctora Puigdomènech.

—A vegades parlo massa —va sospirar ella.

—Soc la seva psiquiatra.

—Sap per què vaig venir a veure-la la primera vegada?

—M’ho va dir: li va encantar que un mafiós com en Tony Soprano ho fes, encara que es tractés d’una sèrie de televisió.

—Vaig veure-la per casualitat i em va enganxar. Me la vaig empassar sencera en una setmana. Vaig quedar fascinada. El paio matava gent, posava les banyes a la seva dona, i després se n’anava a veure la seva doctora i en parlava com si res. Tenia una feina estressant, això era tot. Aquella absència de culpa…

—Més aviat anava a la psiquiatra per aquella culpa que el consumia.

—Sí, però sortia de la consulta i continuava fent la seva. Això em va decidir a buscar ajuda i per això li vaig trucar. Podia haver anat a qualsevol altre, però la vaig triar a vostè, per pur instint. Crec que va ser pel nom. Em va semblar pompós.

Va fer-la riure.

Però no va perdre el fil de la conversa.

—Aquest home amb qui es fica al llit…

—En Néstor.

—Ha canviat alguna cosa respecte a ell?

—No. Només és sexe. No hi ha amor, només necessitat. Aquest és el nostre compromís.

—No han parlat mai seriosament?

—Amb ell? No. Serveix per al que serveix. És llest, advocat de prestigi, una mica playboy, em fa riure, el faig riure… Què més volem? Quan em truca, hi vaig. I quan li truco jo, ve.

—En Néstor coneix la seva història?

—Des del començament. Igual que en Joan, el meu amic policia. Hi ha un abans i un després en la meva vida. Abans era en Rafa. Després han aparegut tots ells.

—Continua somiant?

—Molt.

—Amb ell?

—A vegades, tot i que cada cop menys. Sempre que en Rafa apareix en els meus somnis tot és molt bucòlic: passegem, som en una platja, veiem postes de sol… Tot és molt dolç. I m’agrada, em deixa bones sensacions, encara que el moment de despertar-me sigui una burla, un xoc emocional. En canvi, el que jo somio estant sola sempre és angoixant: perdo avions, perdo maletes, vaig amunt i avall sense trobar la porta d’embarcament, aterrem en llocs estranyíssims després de volar entre edificis o arran de terra…

—Té a veure amb viatges.

—Gairebé sempre.

—S’ha preguntat per què?

—No.

—És com si volgués estar sempre en un altre lloc, lluny, moure’s sense parar.

—M’he quedat penjada en molts aeroports, i sempre conservo la calma. Fins i tot les dues vegades que he patit accidents d’avió.

—Una cosa és el domini extern, i una altra molt diferent el que assimilen el cos i la ment. Ara que s’acosta l’aniversari, no el torna a veure mort en els seus somnis?

—Per a això no em cal somiar —va respondre amb paraules feixugues, carregades de plom—. El continuo veient a terra, mort, amb la sang…

—Recorda quan va fer aquell test? —la va aturar la dona.

—El de les mil preguntes? —va replicar ella fent un esbufec—. Per l’amor de Déu, vaig estar quatre hores emplenant-lo.

—I què li vaig dir?

—El que m’ha dit abans: que era una dona forta, que sabia molt bé on era, què em passava i, el més important, com podia solucionar-ho. També em va dir que m’atendria, però que en el fons no la necessitava.

—I és aquí.

—Sí, soc aquí.

—Creu que em necessita?

—Sí.

—I es nega a prendre res.

—No m’agraden les potingues.

—Ajuden. Sobretot en moments en els quals és dur lluitar.

—L’hi repeteixo: no vull res químic al meu cos. Vinc a veure-la perquè parlem, per alliberar-me… Suposo que també buscant una mica de pau, tranquil·litat, no ho sé.

—I ho aconsegueixo?

—Sí.

—És bo saber-ho.

—I li agraeixo que m’hagi fet un forat aquest matí.

—Sap que sempre em pot trucar per qualsevol urgència.

La Magda va fer que sí amb el cap.

La Beatriu Puigdomènech va mirar l’hora.

—Examinem aquestes últimes setmanes —va dir—. Està treballant en alguna cosa ara mateix?

—Sempre tinc un parell o tres de temes en procés. Investigar, buscar dades, ajuntar les peces del trencaclosques, és el que costa més. Ara, quan surti d’aquí, tinc una cita, i pel to del missatge, pot ser important.

—La gent li explica coses.

—Solen fer-ho.

La psiquiatra va posar una cama sobre l’altra i es va estirar la faldilla. Tenia seixanta anys però n’aparentava cinquanta i vestia com una dona de trenta. Era atractiva.

La Magda es va preguntar per què no sabia res d’ella.

—Per què va decidir veure Dies de vi i roses? Algú la va animar? Sabia de què anava la història? —la va assetjar a preguntes, la Beatriu Puigdomènech.