23

Tornaven a ser al tatami.

Vestida.

L’expressió d’en Hiro Takamata era dolça. Un pare benèvol observant la seva filla. O un avi davant la seva neta després d’una lliçó de vida. L’havia vist nua, però no sentia vergonya. No es tractava d’això.

Ell va trigar a parlar.

—Bé? —va dir a la fi.

—Sí.

—Tu crida «foc». Al final.

—Sí, em sap greu.

—Tu no sentir culpa. Tot bé. Primera vegada. Importa efecte.

—No sé pas com em sento.

—Utilitza paraula.

—Descontrolada.

El japonès va fer que sí amb el cap, va inclinar una mica l’esquena. Fins i tot va semblar que somreia.

—Bona paraula —va concedir.

—Què més pensava fer-me?

—Res.

—Res?

—No. Tu lligada i sentir coses. Regirar cos i ment, sí?

—Ben regirats.

—Sí, jo notar.

—De debò?

—Llibre obert. Tot el teu dolor estava contingut. Si haguessis continuat, hauria esclatat. —Va obrir les mans i va afegir—: Bum! —En acabat va prosseguir—. Tens molt a cor i cap, Magda Ventura.

—Ja ho sé.

—Dolor té a veure amb ferida a ventre?

—No. Hi va haver una cosa més. Abans.

—Pèrdua.

—Sí.

La pregunta següent va trigar una mica a arribar.

—Encara creus shibari és únicament sexe?

—No, però…

—No fàcil.

—No, no fàcil —va repetir somrient—. Sap què? És estrany, vostè.

—Jo no estrany —es va defensar molt seriós.

—Què hi fa, a Barcelona?

—Primera ciutat a Espanya interessada en shibari, a més d’espiritualitat i ensenyaments orientals.

—Fa proselitisme?

—No entenc.

—Si fa propaganda d’això seu, com un profeta o alguna cosa semblant?

—No. Jo aquí perquè visc bé. Millor que allà.

La va sorprendre la seva franquesa.

Viure bé.

Va ser el moment que es va adonar que ja feia massa estona que era allà, i sense haver fet res del que l’havia empès a veure’l. La sensació que el temps no transcorria va créixer. Però una ullada al rellotge li va fer veure que sí, que volava, i que continuava plena de preguntes.

Va treure el mòbil de la bossa, va buscar una de les fotografies de la Sònia i la va ensenyar a en Hiro Takamata sense dir-li res.

El japonès no solament la va estudiar. També la va ampliar amb els dits.

—N’hi ha més —li va dir ella.

Va mirar-les totes, una per una, inexpressiu com sempre.

—La coneix? —va preguntar ella sense poder esperar més.

—No —li va contestar tornant-li el mòbil.

—Me’n pot dir alguna cosa?

—De què?

—No ho sé… Els nusos, la tècnica, la manera de lligar-la… El que sigui.

—Digues motiu.

—És morta.

En Hiro Takamata li va aguantar la mirada. L’única cosa que va canviar en ell van ser els ulls, que se li van empetitir encara més fins a quedar convertits en dos biaixos oblics.

—Sisplau… —li va suplicar la Magda.

—Morta shibari?

—No. La van lligar després, probablement per simular una mort per accident mentre ho practicava.

—No bona feina —va dir el mestre.

—No?

—No expert. No alumne meu. Nusos gruixuts. Potser mans grosses. Corda rígida. Nusos no estan en punts importants, són aleatoris. No creen corrents.

—Té alumnes fixos?

—Sí.

—En té una llista?

—No llista. Privacitat.

—Parlem d’un assassí.

—Qualsevol pot lligar dona. Repeteixo: no alumne meu. Aprenent.

—A més de provar de confondre la policia, creu que devia voler donar un missatge?

—No sé.

—I fotografiar-la?

—Tot possible.

—Qui ha fet les fotos que hi ha aquí?

—Fotògraf —va dir amb la més elemental de les lògiques.

—Ja, però qui? També és secret?

—No. Fotògraf diu Sergi Canals. Expert en el que anomena performances —va dir en un pèssim anglès—. Fa fotos, vídeos. Tot explícit. Agrada molt shibari. Va fer retrats gratis a canvi d’assistir a sessions.

—Té la seva adreça?

—Sí. Jo dono quan aixequem ara.

—Hi ha més experts com vostè a Barcelona?

—Aficionats —va dir amb tota la naturalitat del món—. Qui va lligar dona, va improvisar. Conèixer no és saber.

—Però duia la corda a sobre —va reflexionar la Magda gairebé sense adonar-se’n.

En Hiro Takamata devia calcular el temps mentalment. No lluïa precisament un rellotge als seus canells nus. Es va incorporar d’un salt, amb la mateixa agilitat que la primera vegada, i va assenyalar la porta de la sala.

—Classe particular ara —va dir—. Meditació. Tu pots quedar si vols.

—No, tinc feina. Gràcies.

—Vine. Donaré adreça fotògraf.

Van sortir de la sala i van entrar en una de les dues estances que donaven al passadís. El japonès la va escriure en una targeta del Centre Zen de Meditació i Espiritualitat. Després la va precedir fins al vestíbul, amb les seves passes curtes i mesurades.

Ja l’esperaven cinc persones, dos homes i tres dones.

—Interessant, Magda Ventura? —la va acomiadar a l’entrada.

—Molt.

—Jo ajuda?

—Sí.

—Molt de compte —la va prevenir.

—No pateixi.

—Troba assassí?

—Això és cosa de la policia, però… Bé, soc periodista.

—Periodista raça especial —va dir.

I va somriure per primera vegada.

D’orella a orella.