13

Si la mare de la Sònia no sabia a què es dedicava la seva filla, aviat ho descobriria, quan els diaris o les televisions s’acarnissessin amb la morta en esbrinar-ho. No va voler ni imaginar-s’ho. Una imatge destruïda sense més ni més. La mort d’una prostituta de luxe seria una suculenta vianda per a la premsa groga o les telerealitats obscenes i carronyaires. Tant era a qui enfonsaven o a qui feien mal. Les ànimes pures se sentirien fora de perill. La mort d’una pecadora sempre representava la pròpia salvació, la justícia divina feta carn de certesa.

Això li va fer recordar una cosa.

Va arribar a la moto i, abans d’arrencar, va treure el portàtil. Va entrar als portals digitals de La Vanguardia, El Periódico, l’Ara i ElNacional.cat per veure si ja es parlava del descobriment del cadàver de la Sònia. L’única referència, i breu, esmentava l’aparició del cadàver d’una dona, amb possibles senyals de violència, a la seva casa de Sant Just Desvern.

No era gaire.

Secret de sumari?

Va pensar a trucar a en Joan, però se’n va desdir. Continuava sent massa d’hora. Va decidir anar pas a pas i es va dirigir al proper carrer Puigmartí. Circular per Gràcia no era senzill. Zones de vianants, carrers estrets, trànsit condensat, cotxes o camionetes de repartiment aturant-se a tot arreu… Es va estimar més aparcar la moto a la petita plaça de John Lennon i recular a peu fins a la ferreteria que la mare de la Sònia li havia indicat. Quan la va trobar, va descobrir que hi havia un portal obert a cada banda. Va preguntar a la porteria del primer i la portera li va dir que no era allà. La del segon li va indicar que pugés a la primera planta.

Ho va fer sense agafar l’ascensor, segurament construït més tard, per necessitat, ja que la casa era molt vella i l’aparell semblava una capsa de llumins ficada amb calçador en el minúscul forat de l’escala. Quan va trucar a la porta va sentir el frec d’unes passes a l’altra banda de la fusta. Va somriure abans que s’obrís. Ho va fer una dona de més o menys la mateixa edat que la mare de la Sònia, amb la diferència que anava arreglada com si hagués de sortir de casa.

—Sí? —va dubtar en veure una desconeguda a la porta.

—Que hi és, en Fernando?

El recel no va minvar, al contrari. La va examinar sense embuts, de dalt a baix.

Potser es devia preguntar si valia prou per al seu fill, o fins i tot per què sortia amb una dona gran si era el cas.

—En Fernando? —va repetir com si li semblés estrany—. No, ja ha marxat a treballar.

—Em pot dir on treballa? —va prosseguir ella somrient una mica més.

No la va convèncer.

Va aparèixer la mare protectora i gelosa de la intimitat del seu fill.

—Qui és vostè?

—Una vella amiga.

—Com es diu?

—Magda.

—Doncs no recordo…

—Era de quan ell sortia amb la Sònia.

—Ah, ja! —Lluny d’amansir-se, se li va endurir encara més l’expressió del rostre—. Aquella…

—Sí, ja sé que es va portar malament amb ell —va contemporitzar ella.

—Malament? —es va alterar sense remei—. Gairebé va ser la perdició del meu fill —va reblar la dona plegant-se de braços, preparada per a una baralla imaginària—. Tant que l’estimava, ell. No era més que una puta, i m’és igual que sigui amiga seva!

—No, no, ja no ho és —va intentar tranquil·litzar-la—. He estat fora de Barcelona i l’únic que vull és saber coses d’en Fernando. Volia recuperar els amics, posar-me al dia. La Sònia també es va portar malament amb mi. M’imagino que ell ja no la deu haver tornat a veure.

—No, no l’ha tornat a veure, però ja sap com són els homes quan s’encapritxen d’una dona.

—Ui, sí! —la va secundar ella somrient de manera distesa—. En Fernando és així, ja ho sé. Tan afectuós i apassionat!

—Massa bo és el meu fill! —va cridar la dona—. Molta façana, molta planta, moltes arts marcials, però en el fons… és un tros de pa! I té el seu geni, eh? Però en el fons… Si és que ella li rentava el cervell! Ella! Després va i resulta que el dolent és ell! Hi ha coses que…

—No s’enfadi, ja és història.

—No, si no m’enfado. És que hi ha coses que encara em revolten.

La tenia allà on volia, o això es pensava.

Ho va tornar a provar.

—Em podria dir on treballa?

La dona la va examinar per última vegada.

Va decidir que sí, o que ho esbrinaria igualment.

—Magda?

—Sí, Magda.

—És per si no el localitza, per dir-l’hi al migdia, quan vingui a dinar.

—Oh, segur que l’enxamparé ara una estona.

—Treballa d’instructor al Centre Budokan, no és lluny. Coneix la plaça Rovira i Trias?

—Sí.

—Doncs allà.

—Gràcies, senyora. Ha estat molt amable.

—Jo també anava a sortir. Si arriba a trucar d’aquí a un minut, ja no m’hauria trobat, tot i que avui dia, com que les porteres ho saben tot… —va proclamar la dona augmentant la veu de manera clara i en direcció a l’escala.

La mare d’en Fernando, l’exnòvio de la Sònia, era una dona d’empenta.

Va baixar l’escala tan bon punt es va tancar la porta per no coincidir amb la dona, i va arribar a la moto en un minut. El trajecte, Gràcia amunt, no va ser llarg, però sí com una gimcana. Dues vegades va haver de pujar a la vorera per evitar quedar atrapada pel trànsit. Li va anar d’un pèl a la segona, però va aconseguir escapar-se de la mirada d’un agent de la urbana.

El Centre Budokan era un gimnàs, però guarnit amb rètols japonesos i amb una referència explícita a les classes d’arts marcials: taekwondo, karate, aikido o judo. També s’hi esmentava la pràctica del kick-boxing, que encara era més bèstia que la boxa. Totes les modes i tendències tenien cabuda a l’Espanya de la novetat, la que filava encara més prim, fins a l’absurd. L’única cosa que li semblava saludable era l’aikido, perquè es tractava d’una tècnica de defensa. No servia per atacar. I es vencia l’enemic fent servir la mateixa energia de l’oponent, no pas el desig propi de guanyar.

Va entrar al Centre Budokan i es va acostar al taulell. Va haver d’esperar un parell de minuts que la recepcionista, òbviament oriental, acabés d’informar sobre les diverses opcions i els preus de tot a una mare el fill de la qual, pel que semblava, patia bullying a l’escola. La Magda es va imaginar un nen humiliat pels clàssics buscabregues de la classe intentant defensar-se mitjançant cops de karate o jujitsu.

No era un mal tema per a un reportatge a Zona Interior.

Quan l’atribolada mare se’n va anar, es va repenjar al taulell. La recepcionista tenia una edat indefinible, entre els vint i els trenta anys. Li va somriure amb dolçor, tot mostrant-li dues fileres de dents tortes a la seva cara de lluna plena i nas aixafat.

—Hola, sí?

—Busco en Fernando —va dir ella adonant-se que no havia preguntat com es deia de cognom.

—En Fernando fa classe ara —va replicar la dona deixant de somriure en veure que no es tractava d’una clienta—. Acaba vint minuts. Tu espera, sí?

—Entesos —va assentir.

Allà mateix hi havia mitja dotzena de cadires de plàstic enganxades en dos grups de tres. Va deixar-hi la bossa, però no hi va seure. Davant mateix hi havia un vidre i, a l’altra banda, un espai on una dotzena de persones, homes i dones, però sobretot dones, assajaven els passos gairebé coreogràfics que un instructor els ensenyava. Va saber que es tractava d’en Fernando perquè era un paio alt, guapo, ben plantat, mans i peus forts, pell torrada. Duia un uniforme blanc i un cinturó negre al cinyell. Potser ho era, o possiblement es tractava tan sols del seu equip de feina. Les dones el miraven amb atenció, joves de trenta anys en amunt i grans de quaranta o cinquanta. Mirades en les quals s’endevinava alguna cosa més que l’interès per la classe.

En Fernando tenia bona matèria primera.

Va estudiar-lo un parell de minuts, fins que va tornar a la zona de les cadires i es va asseure. Quan es disposava a treure l’ordinador, per aprofitar l’estona, li va entrar una trucada.

En Joan Molins.

Va superar la sorpresa.

Potser li trucava amb la intenció d’esbroncar-la per haver parlat ja amb l’Àgatha Ros o fins i tot amb la mare de la Sònia.

—Hola, Joan —va dir esperant el pitjor.

No hi va haver esbroncada.

—Bon dia. Ets a casa?

Es va relaxar una mica.

—No, estic treballant.

—A la redacció?

—Al carrer. Per què?

No s’havia d’haver relaxat tan de pressa.

—Ja has parlat amb la dona de l’agència de cites.

Va arrugar la cara.

—Sí.

—Estàs investigant?

—No.

—Magda…

Coneixia de sobres els seus «Magda…» amb punts suspensius diversos. Aquest cop, de sobte, es va enfadar.

Sense fer-ne un gra massa.

—Joan, em va trucar —va dir—. Vull saber què em volia dir i si la van matar per això. Ho sento.

—Això és investigar.

—Doncs sí, investigo. Em detindràs?

—I si et fiques en un embolic?

—Quan no m’he ficat en embolics, per l’amor de Déu?

—Aquí hi ha hagut un mort.

—Si hagués sentit el seu missatge i hagués parlat amb ella diumenge a la nit… Però no ho vaig fer.

—Potser tu també estaries morta, ara.

No hi havia pensat.

—Joan, només he parlat amb la senyora Ros. Res més. Com et pots imaginar, no hi ha gaire per on pugui estirar. I tranquil —no el va deixar intervenir—: si esbrino res et trucaré, d’acord?

—T’haig de creure?

—Saps que sí.

—Entesos. Doncs què has esbrinat?

—Res!

El silenci va ser pitjor que un dels seus «Magda…».

Potser en Joan ja sabia allò de la festa de dissabte a la nit a Sant Cugat de Vallès.

—La Sònia tenia un exnòvio que es deia Fernando, amant de les arts marcials. Només això. Ah, i que és el seu nom autèntic: Sònia Creixell.

—Això ja ho sabia.

—Què has trobat tu?

—Què vols, que a sobre t’expliqui el que fem?

—Digue’m una cosa, res més. Ja teniu l’autòpsia?

Un altre silenci, aquest més llarg.

—Va morir ofegada per les cordes? —va insistir la Magda.

—Saps que no puc…

—O sigui que no —va ser categòrica.

—Per què creus que no?

—Perquè m’hauries dit que sí i santes pasqües, o que no i llestos. Però això de «saps que no puc» et delata, estimat. A més —va continuar parlant ella, estirant el fil dels seus raonaments—, la lliga, s’ofega, i ella ni tan sols es trenca una ungla intentant deslliurar-se o defensar-se?

—Ets l’hòstia —va remugar en Joan.

—Quan la va lligar ja estava morta, oi?

—Què demostraria, això?

—D’entrada, que va ser un assassinat, i no un crim accidental jugant amb el ritual del shibari. I, per postres, que em va trucar per alguna cosa fins i tot més que grossa, com va dir ella. Tot tindria sentit.

En Joan Molins va trigar gairebé cinc segons a respondre.

Va semblar que es rendia, si bé no es tractava pas d’això.

Era la seva manera de protegir-la, de dir-li sempre que ho sentia.

L’assassí d’en Rafa continuava lliure.

—La van matar abans de lligar-la —va confessar l’inspector dels mossos—. Allò del shibari va ser un afegitó, el detall exòtic.

—Potser li va fer fotos —va especular ella.

—Penso que ho va fer per despistar, per si ens ho empassàvem. Si no fos pel que em vas explicar, possiblement hauríem donat per bona la teoria de l’accident. El forense va haver de buscar a fons per trobar la causa.

—Un cop?

—Una injecció.

—Fill de puta… —va remugar la Magda.

—Sigui com sigui, l’assassí és un manetes del shibari, o un amant del bondage —va considerar ell—. En el cas extrem, ni tan sols això, i ho va fer tot per confondre’ns.

—Saps que no va d’aquesta manera.

—Hem de pensar en totes les opcions.

—Crec que va voler deixar la seva empremta. Una signatura. Heu obert el mòbil?

—Sí, és clar.

—I hi ha alguna cosa?

—No t’ho penso dir.

—Deuen ser números de clients, m’imagino, però n’hi deu haver algun que es repeteix més, no? Heu començat a trucar-los?

Tercer silenci.

La Magda va comprendre que ja no en trauria gaire més.

—Molt bé, senyor inspector —va claudicar—. Però la pròxima vegada que trobi un mort, no penso trucar-te. Donaré el mèrit a qualsevol dels altres cossos policials de l’Estat.

El va fer riure.

Solien fer broma amb això, amb les jurisdiccions, amb la varietat, amb les atribucions de cada cos.

La classe s’havia acabat. La Magda va veure com els alumnes i les alumnes parlaven amb en Fernando. Si es ficava en una altra sessió, l’hauria d’esperar una hora.

Es va aixecar de la cadira.

—Escolta, t’haig de deixar —es va acomiadar del seu amic.

—Truca’m si…

—Et trucaré, ets el meu peus plans preferit!

Va tallar la comunicació, va ficar el mòbil a la bossa i se la va penjar al coll.

Tot seguit, es va encaminar cap a la porta de la sala, per on en aquells moments sortia en Fernando, seguit pel seu cor de fans.