37

En Rodolfo li va lliurar el segon diamant.

El tercer.

La resta.

L’últim, el setè, va trigar una mica a trobar-lo. Es va veure obligat a malmetre encara més el cos putrefacte d’en Pau Cabestany. Quan finalment se’n va sortir, el seu amo els va sostenir al palmell de la mà, ja nets.

La Patro vomitava.

En Miquel mantenia el cap alçat.

El bosc era impenetrable.

—Acabem d’una vegada. —La mà d’en Benigno Sáez es va tancar al voltant de les pedres.

Ni una mirada de pietat adreçada al fill de la seva germana.

En Rodolfo es va posar dret. Es va espolsar les mans, se les va fregar als pantalons i va recuperar la pistola de la butxaca. Va apuntar a en Miquel.

—Fes servir la pala, home —el va aturar en Sáez—. Sempre és millor no fer soroll.

La Patro acabava de vomitar. Li penjava un filet de bava a la boca. Va lluitar per regirar-se a terra, sense aconseguir-ho. En Miquel ni tan sols mirava els dos homes.

El bosc. El bosc.

En Rodolfo ja tenia la pala agafada amb les dues mans.

—Deixi-la, a ella. —Es va enfrontar amb en Sáez—. No dirà res.

—Em sap greu, Mascarell. I, de tota manera, gràcies. —Va alçar el puny tancat amb els diamants.

El sicari es va acostar a la Patro.

Ni tan sols es va adonar de res.

No va sentir ni va veure l’home que va aparèixer al seu darrere, com una ombra sòlida emergint entre la brolla, ni va saber que estava a punt de morir fins que la sang del coll tallat arran li va rajar com una font davant seu i va intentar abaixar el cap per veure què dimonis li estava passant.

Tampoc no va deixar anar la pala.

Va caure de morros a terra, prop de la Patro, amb una expressió d’incredulitat al rostre.

Llavors van aparèixer els altres tres.

—Hola, amic meu —el va saludar en Fermí mentre netejava la sang d’en Rodolfo que li havia quedat al ganivet amb un mocador molt brut.

En Matías, en Pep i l’Alejo brandaven sengles pistoles, amb les quals van apuntar a en Benigno Sáez.

—Però què…? —va poder barbotejar amb prou feines.

Va mirar en Miquel.

—Encara hi ha causes per les quals lluitar —li va dir ell.

La seva incredulitat va esdevenir majúscula.

—Vostè… ha fet això?

—No. Ha estat vostè mateix qui ha cavat la seva pròpia fossa. Jo només he arreglat les coses perquè no em matés. Gairebé es pot dir que he actuat en defensa pròpia.

En veure els quatre maquis, en Benigno Sáez va fer uns ulls com unes taronges.

No va haver d’esforçar-se gaire a descobrir la veritat.

—El mataran igualment! Maleït imbècil! És que…?

El fill de la Tere va passar per davant seu amb el ganivet a la mà. Va arribar fins al lloc on era en Miquel i el va ajudar a incorporar-se. Un cop dret va tallar la corda que el retenia. L’Alejo i en Matías, mentrestant, ajudaven la Patro. En Pep continuava amenaçant amb la pistola l’home del pegat a l’ull.

En Miquel i en Fermí van apuntar un primer somriure.

—Gràcies —va dir el guerriller.

—De res.

—Té coratge —va considerar.

—A la desesperada no hi ha altre remei —es va limitar a respondre-li—. Però començava a pensar que, malgrat tot, no vindrien.

—No estàvem gaire segurs que no fos un parany. Hem estat tota la nit estudiant el terreny, nosaltres i altres companys, i ens hem amagat mentre esperàvem que arribessin. En primer lloc, ens havíem de convèncer que no hi havia ningú més. En segon lloc, havíem de comprovar que aquests diamants fossin aquí. I en tercer lloc, havíem de veure com acabava tot.

—Gairebé arriben tard.

—Gairebé. —Va accentuar el somriure.

La Patro semblava a punt de tornar a caure a terra. L’aguantaven entre l’Alejo i en Matías. Ho mirava tot com si fos un somni, o un malson del qual encara no sabia si s’estava despertant. En Miquel es va separar del capitost dels maquis per anar al seu costat.

En tocar-la, la Patro es va estremir de dalt a baix.

Ella li va clavar els seus enormes ulls negres.

—Miquel…

—Tot s’ha acabat. —Va acaronar-li la galta.

—Però…

—Et vaig demanar que confiessis en mi.

—Per què no m’ho vas dir?

—Perquè no sabia si vindrien i no podia deixar pas que res ens delatés.

—Llavors…

Va abraçar-la perquè no continués parlant.

En Fermí es va situar davant d’en Benigno Sáez.

Va obrir la mà amb el palmell cap amunt.

—No. —L’oncle d’en Pau Cabestany va moure el cap d’un costat a l’altre.

—Puc tallar-li la mà.

—Em matarà igualment…

El maqui va continuar amb la mà oberta.

Fins que en Pep va etzibar un cop a en Sáez per l’esquena i el va fer caure cap endavant, de genolls.

Les set pedres li van lliscar entre els dits.

Va intentar atrapar-les de nou.

La bota d’en Fermí l’hi va impedir.

Va aixafar-li la mà contra el terra.

Quan el fill de la dona que havia estat criada de la seva germana va collir els diamants, en Benigno Sáez va començar a plorar.

Una petita fortuna per continuar mantenint viva una causa.

—Ja se’n poden anar —va dir a en Miquel i a la Patro.

—Gràcies.

—No, gràcies a vostè.

En Miquel va aconseguir que la Patro reaccionés.

Una passa, dues.

—Puc preguntar-li una cosa? —Es va aturar per mirar per darrer cop el maqui.

—Endavant.

—Val la pena?

Sabien perfectament què volia dir.

—Sí —va dir en Fermí.

—Tard o d’hora moriran.

—Serà més tard que d’hora, l’hi asseguro. Aquests fills de puta no guanyaran la guerra fins que l’últim de nosaltres no estigui mort.

—Què faran amb ell? —En Miquel va assenyalar la tomba d’en Pau.

—Mereixeria més —va lamentar en Fermí—, però no ens el podem pas emportar a plena llum del dia. Tornarem a enterrar-lo i que descansi en pau. —Va mirar el seu rellotge i va fer un gest autoritari, bo i recuperant la seva seriositat militar—. Au, marxin. Com més aviat desapareguem tots d’aquí, millor. A nosaltres encara ens queda feina.

En Matías i l’Alejo ja tenien el pic i la pala a les mans.

Buscaven el millor lloc per cavar.

En Miquel va provar de reprendre la marxa.

No ho va aconseguir.

La Patro es va escapar d’entre els seus braços i, de sobte, va recórrer la breu distància que la separava d’en Benigno Sáez. No va fer res, simplement es va quedar davant seu, esperant.

Esperant que alcés el cap.

Quan ho va fer, li va escopir a la cara.

Per ella, per totes les seves companyes, per una cosa que ni tan sols va poder entendre l’home que una vegada l’havia posseït com una bèstia.