31

El taxista que li va tocar a la sortida de la presó era dels xerraires. I dels que tant se li’n donava que el client respongués amb monosíl·labs o callés.

Ell, a la seva.

—Doncs fixi’s que al lloc on anem, quan jo era jove, només hi havia quatre cases, ves per on. Quatre. Ja hi pot pujar de peus. Ara encara n’hi queden algunes que recorden que allò abans era el camp. Tal com anem… Ha vist aquelles casetes enjardinades que van del carrer Gomis a l’avinguda de la República Argentina? Doncs ja ho veurà, ja. D’aquí a pocs anys, allà hi haurà pisos. I aquelles muntanyes de terra del passeig de Sant Gervasi? El mateix. Es menjaran el Tibidabo!

En Miquel el va deixar parlar.

Tenia un nus a l’estómac.

I la ment accelerada.

Era possible que…?

«Maleït sigui, tan a prop, tant… A quinze passes del cercle de pedra. A quinze… Al costat de l’arbre tort. Merda, Pou. Merda».

A les portes de la mort, amb el darrer sospir, cagant-se en la seva mala sort, en Bernat Juncosa havia revelat el seu secret?

—Doncs tots aquells terrenys són dels capellans. Pregunti, pregunti. Dels capellans. Aquella tanca mig enderrocada que recorre la vorera a Vall d’Hebron? D’allà cap amunt, dels capellans. Deuen tenir tantes propietats que ni ho saben. Miri que si fossin meves…

Més enllà de la confluència de República Argentina, Sant Gervasi i Vall d’Hebron, la terra del camp substituïa l’asfalt o l’empedrat, de manera que el taxi el va deixar al límit urbà. El taxista xerraire es va acomiadar d’ell com si haguessin tingut la millor i més entretinguda de les converses.

—Molt bé, senyor. Gràcies! I molt de gust, eh? Adéu-siau. Molt amable. Passi-ho bé, passi-ho bé…

Va veure com s’allunyava i va fer un esbufec d’alleujament.

No va arribar gaire lluny. Al cap de pocs metres, passeig de Sant Gervasi avall, el va aturar una dona.

—Prepari’s, senyora —va murmurar en veu alta.

Es va oblidar del taxista i va començar a pujar el suau desnivell que conduïa fins al camp de futbol i la caseta que el coronava. Tres-cents metres per prendre-s’ho amb calma. Quan va arribar a l’esplanada rectangular, pedregosa, plana però asimètrica i, naturalment, sense línies pintades ni porteries, ja que la seva presència la delimitaven unes pedres, va travessar fins al bosquet situat darrere la porteria que donava a Vall d’Hebron. Uns nens, precisament, discutien sobre si un xut fet per damunt del porter havia estat gol o no. Per als defensors, la pilota era alta. Per als atacants, el problema era la baixa estatura del porter. No es posaven d’acord i la disputa estava arribant al seu punt culminant. Pel que es veia, el gol tenia la seva importància.

Pura transcendència.

Des de dalt del terraplè, la dona de la casa de pagès el va veure i el va reconèixer.

En Miquel va alçar una mà per saludar-la.

Ella no va fer res.

Tan sols observar-lo, tal vegada encuriosida, potser sorpresa.

La cridòria dels nens es va enlairar al cel formant una espiral de violència infantil. L’amo de la pilota va amenaçar que se l’emportaria. D’altres van protestar pel xantatge.

No va voler mirar-los.

Mitja Espanya continuava barallant-se amb l’altra mitja per un gol de més o de menys, i l’amo de la pilota era qui manava.

Es va endinsar al bosquet i va trobar el camí que serpentejava entremig dels esbarzers i les teranyines. Les seves constructores eren grosses. Les aranyes més grans que recordava haver vist mai a la vida, totes amb la seva creu a l’esquena. Va fer cas omís de les restes de la civilització i el sexe ocult, escombraries i gomes fetes servir, fins que va albirar el cercle de pedres asimètriques. Per tal d’arribar-hi va haver de fer una volta que, diverses vegades, a causa d’aquella espessor tan densa, el va apartar de la visió de les pedres. Un esbarzer li va esgarrapar la mà. Un altre se li va quedar enganxat als pantalons. Sentia els nervis, l’acceleració de la seva angoixa. La resposta final era allà, a unes poques passes.

Tan a prop.

Si no hagués vist aquelles pedres la primera vegada…

Va pensar en els pagesos de la caseta, els que donaven aigua als nens del camp de futbol.

Va arribar al cor del bosquet.

La meitat de les pedres ja no hi eren, però no importava. Les restants formaven la línia corba d’una circumferència d’uns cinc metres de diàmetre. Al centre, algú hi havia cremat alguna cosa. Restes de fustes, brases… Va atalaiar el panorama al seu voltant. Des d’allà, la natura semblava encara més atapeïda.

«Maleït sigui, tan a prop, tant… A quinze passes del cercle de pedra. A quinze… Al costat de l’arbre tort. Merda, Pou. Merda».

Quinze passes.

En quina direcció?

Un arbre tort…

Va buscar una zona menys selvàtica i va caminar quinze passes perpendicularment a l’antic cercle de pedres, que no tenia ni idea de per què era allà, llevat que el bosquet abans hagués format part d’uns jardins. La idea de voltar el cercle per l’exterior, fins que trobés l’arbre tort, era bona, però difícil de posar en pràctica atesa l’espessor dels esbarzers, les plantes i els arbustos. Malgrat tot, ho va intentar.

Es va esgarrinxar la part baixa del camal esquerre.

Un altre cop la mà.

No va tenir altre remei que avançar en ziga-zaga, barallant-se amb la mare natura. Hi havia molts arbres, molts, alguns més o menys inclinats.

D’altres gairebé torts.

Però només un era «l’arbre».

Aquell.

El que, tot d’un plegat, va aparèixer davant dels seus ulls com un semàfor.

Es va quedar bocabadat.

Allà hi havia l’agulla del paller.

Fins aquell moment encara pensava que era impossible, que en Bernat Juncosa, a l’hora de la seva mort, havia dit una bestiesa, o que l’arbre ja no devia ser allà, i molt menys la tomba.

Però l’arbre tort sí que hi era.

I als seus peus…

Es va ajupir per enretirar aquella gairebé impenetrable brolla.

La terra no era pas plana. Mostrava una corba suau, gairebé imperceptible. Un metre d’amplada per gairebé dos de llargada. En aquella parcel·la, la natura era encara més exuberant. Fins i tot hi havia flors.

En Miquel va posar una mà damunt la terra.

Com si bategués.

Com si pogués traspassar-la i arribar fins al cadàver que hi havia enterrat allà sota.

—Hola, Pau. —Va sospirar.