15

Quan va enfilar el carrer Verdi, després de forçar el pas en l’últim tram, de pujada, la pastisseria estava tancant. Hi va arribar panteixant i penedint-se de no haver agafat un taxi.

—Quimeta… —va remugar.

Si es moria d’un infart, es reuniria amb ella abans del que havia previst.

La Martina Guardans va ser l’última a sortir. Mentre les altres dependentes s’acomiadaven entre rialles, va treure el cap per la porta i, en veure’l, no va poder dissimular una ganyota de disgust. En Miquel es va estimar més fer el desentès. S’hi va acostar amb el millor dels somriures. Sense l’uniforme, el davantal blanc i la gorreta, la dona guanyava en imatge. Vestia amb discreció, però els seus ulls moruns i els llavis grossos, ara retocats, eren com fars en la nit atraient mirades. La resta gairebé no comptava al primer cop d’ull.

—Vostè —va dir ambiguament.

—Em dic Miquel Mascarell. —Va allargar-li la mà—. Em sap greu molestar-la, de debò, però es tracta d’una qüestió molt urgent.

—Abans m’ha dit que investigava alguna cosa sobre una persona.

—En efecte. Puc convidar-la a dinar per parlar-ne més tranquil·lament?

—A dinar? —Va mirar-lo amb una ombra de sospita, com si acabés de proposar-li anar-se’n al llit—. No, no, no puc. Haig d’anar a casa. M’esperen.

—Llavors parlem pel camí?

—Bé —va vacil·lar—, però no entenc què…

Les companyes ja marxaven. Totes carrer avall. La miraven sense dissimular, al mateix temps que es feien preguntes mentalment abans de quedar-se soles i formular-les verbalment. Es van acomiadar d’ella com si no s’haguessin de veure l’endemà, suposant que tinguessin festa a la tarda amb motiu del dia festiu.

—Adéu, Martina.

—No te n’oblidis.

La dona va respondre als seus comiats i recordatoris i es va quedar amb ell.

—Som-hi? —li va proposar en Miquel.

Es van posar a caminar carrer Verdi amunt. La distància fins al carrer Lliri no era gaire gran, de manera que no convenia perdre el temps.

—Miri, Martina, la persona de la qual estic reconstruint els darrers passos aquell divuit de juliol és en Pau Cabestany, l’amic del seu nòvio, en Bernat.

—En Pau Cabestany? —Es va quedar parada.

—Sí.

—I què vol que li digui jo?

—El que pugui, el que sàpiga, el que recordi.

—En Bernat va morir al cap de poc de començar la guerra.

—Ja ho sé.

—I per què vol saber coses d’en Pau i d’en Bernat?

—La mare d’en Pau ha mort recentment i ha demanat ser enterrada al costat del seu fill. Segons es diu, en Bernat va matar en Pau la matinada del dinou de juliol i el va enterrar en algun lloc, al peu del Tibidabo. M’han demanat que trobi aquesta tomba.

—Parla seriosament?

—Sí.

Caminava a bon pas, i continuava fent pujada. Si bé lleugera, no gaire pronunciada, en Miquel va sentir el plom de les cames llastant-lo.

Va intentar reduir la marxa.

—Sisplau…

—Oh, ho sento. Perdoni —es va excusar la Martina Guardans.

—Tant se val, és que… bé, ja no dono per tant.

—Per què li han encarregat això a vostè?

—Abans de la guerra era un bon investigador.

—Doncs miri, senyor. D’entrada deixi’m que li digui que això que en Bernat matés en Pau és absurd. Eren amics. En Bernat era una mica eixelebrat, tenia idees rares, ho reconec. Jo llavors era molt jove i no me n’adonava. Ara sí. Però que per això matés un amic, que a més es trobava al mateix bàndol…

—La Raquel m’ha dit el mateix, i en Guillem.

—Ha parlat amb ells?

—Sí.

—Doncs ja en som tres.

—Hi va haver un testimoni. Un milicià que es deia Pere Collado.

Va abaixar el cap, el va moure d’un costat a l’altre i va fer espetegar la llengua.

—No sé pas què devia veure aquest home, però jo coneixia en Bernat, potser millor que ningú perquè sortíem junts.

—Me l’han descrit com una persona ambiciosa, egoista, radical, sempre propens a ficar-se en embolics…

—És veritat, i què? Però matar un amic… Miri, a mi llavors em deien que el deixés, que no era tan sant com el pintaven, que amb ell ho passaria malament. I ja ho veu, me’n vaig enamorar. No s’hi pot lluitar, contra això. Era diferent, atrevit, emprenedor i somiador, res a veure amb els altres. Em va captivar la seva manera de ser, el seu bon humor, la seva agressivitat contra el món en general i també la seva ambició. Per què no? Era ambiciós.

—Això no lliga amb el fet de ser anarquista.

—Per què no? Deia que un pobre no podia ser anarquista, perquè si no tenia on caure mort encara menys podria fabricar una bomba o comprar una arma. D’aquí venia la seva ambició. Em fascinava el seu instint, la seva rapidesa mental.

—Quina mena de relació tenia amb en Pau?

—El seguia com un xaiet, o fins i tot com a un germà gran. En Pau era fill únic i la seva família… En Bernat es va convertir en la seva inspiració i principal influència. Les setmanes prèvies a la guerra van estar molt units. Jo també li vaig agafar afecte. Se’l veia molt perdut, pobre.

—Quan es va assabentar de la mort d’en Pau?

—Primer m’ho va explicar en Guillem, després en Bernat mateix. Em van dir que havia estat una bala perduda. Al cap d’un temps em va arribar el rumor contrari, que havia estat en Bernat.

—Diu que en Pau seguia el seu nòvio com un xaiet. Es va afiliar a alguna associació, a la CNT…?

—No, no, això no. Sentia un gran respecte per la seva família, sobretot pel seu oncle. Però estava plenament d’acord amb les idees d’en Bernat i les de l’anarquisme en general.

—Què recorda del divuit de juliol?

—Jo havia de cantar a Montjuïc, amb l’orfeó. Ja sap que l’endemà s’inaugurava l’Olimpíada Popular per protestar pels Jocs Olímpics de Berlín. Estàvem assajant, com tothom. També havia de formar part del gran cor que havia de dirigir el mestre Morera amb cinc cobles cantant Juny i Els Segadors. Barcelona era plena d’atletes, però també de cors, cobles, folkloristes i visitants, vint mil o més. Era una festa. —El rostre se li va omplir de records evocadors—. Jo estava molt il·lusionada. Tenia bona veu. Per a mi era el dia més important de la meva vida. Imagini’s, cantar a Montjuïc en els actes d’inauguració de l’Olimpíada Popular l’endemà, amb milers de persones de públic. També s’esperava la presència de Pau Casals!

—De manera que l’inici del conflicte…

—Va ser molt trist. Vam passar de l’alegria i la festa a… tot allò. Trist i amarg. En el meu cas, ja no vaig tornar a cantar. Es va acabar. Primer la guerra, la gana i el fred. Després…

—Quan va tornar a veure en Bernat?

—Em fa l’efecte que el vint-i-u, amb la ciutat ja assegurada i els grups armats mirant d’organitzar-se per anar al front. Estava… tan canviat, tant. Tenia l’adrenalina al màxim, l’ànim exultant, els ulls gairebé fora de les òrbites. Però més enllà de la fúria provocada per la guerra, ell mateix estava content i feliç. Em va abraçar, em va fer un petó i em va dir que quan tot s’acabés ens casaríem i tindríem el que sempre havíem somiat, la vida assegurada.

—Va dir això?

—Sí.

—Per què?

—No ho sé. Jo també li vaig preguntar a què es referia i l’única cosa que em va dir, mentre m’agafava i es posava a ballar, va ser que confiés en ell. Va dir que la sort és de qui la busca i que a vegades cal actuar per aconseguir-la.

—Li va estranyar aquest comportament?

—Jo estava morta de por pel que ens venia al damunt, senyor. En aquells dies, tots ens vam tornar bojos. Però va ser l’últim cop que vaig veure en Bernat, per això ho recordo tan vivament. Es va acomiadar de mi el vint-i-dos i se’n va anar l’endemà mateix.

—La seva germana també me n’ha parlat. A ella li va dir que tenia la clau del seu futur i que quan s’acabés el conflicte l’adorarien i li perdonarien les males passades. Al seu cosí Guillem li va dir que serien rics. Tots ho van atribuir a la seva eufòria bèl·lica, però no té gaire sentit.

La Martina Guardans va restar en silenci.

Ja eren molt a prop del carrer Lliri.

—Creu que aquest comportament pot estar relacionat amb la mort d’en Pau?

—Per què? —La pregunta la va sorprendre.

—Perquè abans d’aquell dia en Bernat mai no havia dit que seria ric.

—Abans d’aquell dia ningú no pensava que poguéssim acabar matant-nos els uns als altres.

—És possible que vostè fos massa jove. —Va sospirar.

—Va lluitar, vostè?

—He estat molts anys empresonat.

—Em sap greu.

—No va tornar a tenir notícies d’en Bernat? —Va esgotar els darrers minuts amb ella.

—Em va enviar una carta des del front.

—Només una?

—Sí.

—La va guardar?

—Sí —va repetir gairebé amb un fil de veu.

—Podria ensenyar-me-la?

La Martina Guardans li va llançar una mirada de desconfiança. En la seva intensitat hi havia una mica de tot: recel, dubte, amargor, neguit…

—Sisplau… —va insistir en Miquel.

—Una carta és una cosa privada, no troba?

—Escolti —va provar de ser tan convincent com va poder—, l’oncle d’en Pau s’ha entestat a trobar la tomba del seu nebot, per complir l’última voluntat de la seva germana. És ell qui m’ha demanat que la busqui. I és un home perillós, molt perillós. No sap res de vostè, però sí de la Raquel, d’en Guillem… Si no li dono res, per poca cosa que sigui, pot actuar d’una altra manera. Del que jo aconsegueixi en depèn que algunes persones continuïn vivint en pau, perquè aquest home és un boig, i un boig perillós, ho entén? Vostè, jo, en Bernat, en Guillem… tots érem al bàndol contrari i sap que encara hi som, de cor, resistint sota aquesta falsa pau. —Va aturar-la a la cantonada del seu carrer—. Ja veu que li parlo amb el cor a la mà. Si algú em sentís em tornarien a tancar a la presó, i aquesta vegada per sempre. Només li demano poder llegir aquesta carta, i ho faig pel bé de tots, inclosa vostè.

—De debò creu que pot trobar aquesta tomba?

—No ho sé. Però ell l’està buscant.

—Per què l’hauria d’haver enterrat en Bernat, tant si va ser una bala perduda el que el va matar com si no?

—Compassió?

—Amb gent armada pertot arreu, enmig d’un camp? No ho crec pas. En Bernat no era tan boig.

—No li va comentar res sobre això?

—No. Això de la bala perduda i res més.

—Cap detall, indicis… alguna cosa que se li escapés?

—Ja li he dit que no. —Es va mostrar irritada.

Era a punt de perdre-la, i necessitava veure la carta, simplement per no deixar caps per lligar, perquè durant els seus anys d’inspector de policia sabia que la major part dels casos es resolien pels petits detalls, per la insistència, per l’instint, per no deixar res a l’atzar o sense investigar pensant que no valia la pena.

—Llegeixo la carta en un minut i me’n vaig. Si hi ha alguna cosa molt íntima, molt personal, vostè ho tapa.

La Martina Guardans va mirar l’hora. Se li havia fet tard. Va fer cara de pomes agres.

—Esperi’m a baix, d’acord? El meu marit no sap que guardo aquesta carta.

—Entesos.

Va veure com s’allunyava, com entrava a l’edifici i com desapareixia a les seves entranyes. Ell va caminar lentament, passant per davant de la botigueta, i la va esperar al petit portal. L’exnòvia d’en Bernat Juncosa no va trigar a reaparèixer. Duia a la mà una carpeta de color marró, un xic vella i amb gargots a la coberta. Va enretirar les dues gomes elàstiques que la tancaven i de l’interior, ple de papers, en va extreure la carta, ficada dins del sobre.

—No hi ha res íntim ni privat —li va dir—. Però llegeixi-la de pressa, sisplau. Si baixa el meu marit…

En Miquel va mirar el sobre, amb l’adreça i el remitent, procedent del front. En acabat en va extreure el full de paper, escrit per les dues cares amb una lletra irregular. El primer paràgraf era l’habitual de qualsevol carta provinent d’un ésser llunyà. Dir que un està bé i desitjar que ho estiguin les persones que l’esperen en la distància. Tot seguit parlava del camí, les terres desconegudes per les quals havia transitat, el primer combat, la glòria dels herois, perquè tots els qui combatien el feixisme eren herois…

Una carta passional, i apassionada.

Res d’en Pau Cabestany.

Res d’aquell futur meravellós del qual havia fet esment a la Martina, a la Raquel i a en Guillem.

Però hi havia un paràgraf especial.

Un paràgraf amb aquells petits detalls.

Aquí he fet dos nous amics, dos companys amb els quals en aquests pocs dies ja he forjat una noble amistat. I és que en aquestes circumstàncies pots arribar a ser més amic d’un desconegut en uns dies que a Barcelona durant anys d’aventures i trifulgues. Aquí vas de la mà de la vida, però tens la mort de cara. Un es diu Joan Pou, encara que tots li diem Joanet perquè fa cara de nen entremaliat. L’altre és en Ferran Todó, un atleta que havia de competir a l’Olimpíada Popular i que ja no va tornar a casa seva, a Badalona. Es va quedar a Barcelona, lluitant, i va venir amb nosaltres per combatre al front. Ens hauries de veure, Martina. No ens assemblem en res, però ens hem fet inseparables i això és el que compta. En una guerra, el teu company és la teva assegurança de vida. Si continuem junts i sobrevivim, estic segur que acabarem sent com germans. I jo penso sobreviure, ja hi pots pujar de peus. Ningú no podrà amb mi. No hi ha cap bala feixista que porti el meu nom. Cal que torni perquè el que ens espera és molt gran, molt, molt, molt.

Novament aquella esperança.

«El que ens espera és molt gran, molt, molt, molt».

—Sap qui són aquestes dues persones, en Joanet Pou i en Ferran Todó?

—No.

Va retornar-li la carta. Ella la va guardar amb cura, primer dins del sobre, seguidament a la carpeta. La va tancar, tot fent una ullada per damunt de l’espatlla, com si el seu marit hagués d’aparèixer i sorprendre-la amb aquell retall del seu passat.

En Miquel va pensar instintivament en aquella altra carta, la que li portaria el fill de la Remedios a casa de la Patro.

Totes les cartes capturaven moments especials que reapareixien en els futurs de les persones a qui anaven adreçades.

—Gràcies per la seva ajuda, Martina.

—Espero que trobi el que busca.

—Jo també, pel bé de tots.

—Que Déu l’acompanyi, senyor.

Es va retirar en direcció a casa seva, amb el seu marit, la seva família.

Potser ell era de les poques persones que encara no s’havia adaptat al present, la nova pau, el silenci.

Adaptat o… conformat.