36

El trajecte es va fer en silenci fins a la part final, l’avinguda de la República Argentina.

Quan van arribar al lloc en el qual moria la ciutat i començaven el camp i la muntanya, en Rodolfo va mirar en Miquel.

—Aquí dalt hi ha un camp de futbol. Està situat a uns tres-cents metres. Podem caminar o…

—Puja-hi, Rodolfo —li va manar en Benigno Sáez.

El vehicle va iniciar el camí. No era gaire irregular, però hi havia pedres i roderes enfonsades a la pols. Els fars escombraven el terra, mentre ells patien algunes sotragades a l’interior del Mercury. La nit era agradable i l’alba lluminosa, en un cel gairebé sense núvols. La zona per la qual sortia el sol era moradenca. En Miquel va veure la caseta dels pagesos.

Semblava que hagués transcorregut una eternitat des que havia estat allà per primera vegada.

—És aquí.

El sicari d’en Sáez va aturar el cotxe i va apagar el motor. Primer va obrir la porta al seu amo. En acabat va esperar que els seus «convidats» baixessin del vehicle, sense perdre’ls de vista. Ara sí, la Patro es va refugiar entre els braços d’en Miquel.

Tremolava.

I no pas perquè fes fred. La temperatura era una mica fresca i res més. Un estiuet de Sant Martí, abans que la tardor descarregués amb força o preludiés l’hivern.

—Tenia raó, Mascarell —va assentir en Sáez mentre passejava una mirada al seu voltant—. Ni una ànima. L’hora perfecta.

En Rodolfo havia obert el maleter del cotxe. Es va carregar un pic i una pala al coll i el va tancar. Es va guardar les claus a la butxaca i va esperar que el seu superior donés l’ordre.

—Per on hem d’anar? —va preguntar a en Miquel.

—Hem de travessar el camp.

A l’altra banda ja s’hi intuïa la presència del bosquet.

Una massa fosca que, minut a minut, es feia més visible.

Van caminar pel camp, ara buit, sense nens empaitant una pilota ni crits discutint un gol. La Patro ja no li deixava anar el braç. S’hi aferrava per por de caure o de defallir. En Miquel va llançar una mirada de reüll a la casa que coronava el terraplè, a la seva esquerra. Potser l’home i la dona els devien estar veient des d’allà. O potser no.

En arribar al límit del bosc, els quatre es van aturar.

Final de trajecte.

—De manera que el va enterrar aquí —va remugar en Benigno Sáez.

—Sí —va dir en Miquel.

—Som-hi, doncs.

—Esperi, encara necessitem més llum. Aquest lloc és ple d’aranyes i esbarzers.

—No sigui estúpid, anem.

S’hi sentia a prop, tan a prop que…

Al cap de tres passes, un esbarzer li va estripar els pantalons.

—Maleït sigui! —La seva veu va retronar enmig d’aquell silenci—. Rodolfo, vés al davant amb en Mascarell i aparta aquests esbarzers!

El sicari va fer el que li deia. Primer el va separar de la Patro. Després el va obligar a situar-se al seu costat. Pas a pas, amb la pala, va anar tallant o enretirant els espinosos esbarzers del camí del seu amo. N’hi havia que tenien punxes d’un o dos centímetres. La Patro, amb faldilles, va tenir menys sort.

Un gemec, dos…

Van avançar lentament, però la lluminositat va anar augmentant. El cap d’en Miquel treballava a tota marxa. Per guanyar temps, primer els va portar al cor del bosquet, just al centre.

—El cercle de pedra! —va exhalar en Benigno Sáez.

En Miquel es va aturar.

—Com… ho sap, això? —Va semblar com si es negués a comprendre allò que era evident.

Es va trobar amb el seu somriure.

La darrera burla.

—Vaig prendre precaucions —es va limitar a dir.

—Va fer que ens escoltessin a la Modelo?

—Hi havia un micròfon sota la taula, sí.

Va pensar en el reclús, en Joanet Pou.

Va aclucar els ulls.

—Va dir que era la seva última carta i vaig voler assegurar-me’n. Cercle de pedra, arbre tort… Només em faltava el lloc. I és aquest.

—Què li faran, a aquell pobre infeliç?

—Res, no pateixi per ell. Vostè ho ha dit: no és més que un pobre infeliç. No té importància. —Va esclafir una rialleta—. No em digui que ara es preocupa per ell?

—Li estranya?

—Vostè és un home peculiar, amic meu.

Anava a dir-li que no eren amics, però no va caldre.

Ja hi havia prou llum.

—En quina direcció es troba l’arbre?

En Miquel va serrar les dents.

En Benigno Sáez ni es va immutar.

—Rodolfo.

El seu servidor va sostenir el pic i la pala amb la mà esquerra. Amb la dreta es va treure una pistola de la butxaca.

Va apuntar la Patro, al cap.

—Ja n’hi ha prou de jocs, Mascarell. Acabem això d’una vegada —va exclamar en Sáez.

—Si li fa mal…

—Què? —El va desafiar amb la seva burla—. Deixem ja de jugar, vol? Vostè ja ha esbrinat això dels diamants. En primer lloc perquè no és ximple, és un bon policia. Ho ha demostrat trobant el que en Rodolfo no va aconseguir descobrir, bellugant-se de pressa i bé, com un professional. I en segon lloc perquè si ha parlat amb tots els implicats ja coneix la història, el que va fer el beneit del meu nebot, el que va callar durant aquests anys l’estúpida de la meva germana.

—Per això havia de trobar la tomba pel seu compte. No podia recórrer a ningú que fos legal.

—I vostè va ser la persona adequada. Llàstima de la noia.

—Ella no…

—Ella sí, Mascarell. És amb vostè.

—No li diré res més.

—Puc arrasar aquest bosc pam a pam. On és l’arbre?

El dit d’en Rodolfo es va tensar al gallet.

—Per aquí a la vora —va assenyalar en Miquel.

La mà va baixar. A la Patro se li van doblegar els genolls. Tenia els turmells i les cames ensangonades pels esbarzers. No va poder anar al seu costat, perquè novament el sicari d’en Sáez el va fer col·locar al davant amb ell.

El camí final.

Tots es van aturar davant la tomba d’en Pau Cabestany.

De la matinada d’un 19 de juliol de 1936 a la matinada d’un 15 d’octubre de 1948.

Com si ja res, res, no fos etern.

En Benigno Sáez tenia el seu únic ull ben obert.

No pas per retrobar-se amb el seu parent.

Tan sols era ambició.

—Neteja-la, Rodolfo. Però abans lliga’ls. No vull sorpreses mentre treballes.

Les butxaques de l’home semblaven petits magatzems. En una la pistola, en una altra les cordes, no gaire gruixudes, suficients Es disposava a lligar primer la Patro, però un moviment d’en Miquel va delatar la seva acció. O, més ben dit, el seu intent. Va reaccionar com un pes pesant, o com el que era, un vell expolicia de seixanta-cinc anys amb els reflexos perduts. En Rodolfo en va tenir prou amb un cop al plexe solar per fer-lo caure a terra sense alè.

—Miquel! —va cridar ella per primera vegada.

Va ser en Benigno Sáez qui li va clavar la bufetada.

—Calla, puta!

Va callar, però li va sortir la dona que portava a dins. La dona a qui un dia havia embolicat amb una bandera per sotmetre-la i humiliar-la. La que treia les ungles per la seva família.

Ell.

—Malparit, fill de puta…!

La mà engarfiada va arribar fins al seu rostre. Li va arrencar el pegat de l’ull. Va deixar al descobert la ferida, el buit, la marca sinistra d’aquell esvoranc demolidor. En Benigno Sáez la va tornar a colpejar, aquest cop amb el puny tancat, a l’estómac. Tot seguit la va agafar pels cabells i la va empènyer a terra.

La Patro va caure de morros.

En Miquel ja no va dir res.

Agenollat a terra, amb estrelles als ulls, va veure morir la poca esperança que li quedava. El seu pla feia aigües. La seva darrera oportunitat passava de llarg.

Estaven sols.

—Lliga’ls d’una vegada! —va cridar en Sáez mentre es tornava a posar el pegat.

Ho va fer sense problemes, sense cap resistència. Primer de tot en Miquel. Després la Patro, que panteixava pugnant per omplir-se els pulmons d’aire. Amb les mans a l’esquena, agenollat a terra ell, gairebé de bocaterrosa ella, tots dos es van mirar als ulls aferrant-se a la seva imatge.

Potser no era por, tal vegada incredulitat.

En Rodolfo es va guardar la pistola a la butxaca. Amb el pic i la pala va esbrollar no només la superfície del lleu monticle de terra, sinó un petit radi al seu voltant. Es va fer malbé el vestit, però això era el menys important. No va trigar gaire estona a acabar.

Però cada minut comptava, es feia etern.

Ja era gairebé de dia.

Quan en Rodolfo va agafar el pic i el va descarregar per primera vegada damunt el monticle de terra, una claror feble, dolça, d’aparença espectral i malenconiosa, que es filtrava entre les capçades dels arbres i convertia el dens paisatge en una postal d’aires fantasmals, va emparar les seves quatre figures.

En Miquel, la Patro i en Sáez miraven fixament la tomba.

Cadascun per un motiu diferent.

En Rodolfo va remoure la terra amb el pic diverses vegades, fins que es va convertir en una massa informe i esponjosa. El clavava brutalment, fent-lo caure de dalt a baix amb totes les seves forces, i després el feia girar a dins. En Benigno Sáez no l’hi va impedir pas. No li va dir: «Compte, que aquí està enterrat el meu nebot. No fos cas que li destrossessis el cos». Això no tenia importància. Allà l’única cosa que hi havia era un envàs.

Un bol que guardava set diamants.

Quan va acabar amb el pic, va agafar la pala i va enretirar la terra ja desfeta.

Va llançar-la a un costat.

A la sisena palada va ensopegar amb alguna cosa dura.

—Ja el tenim! —En Sáez va sospirar.

Dues palades més.

Unes restes humanes, podrides…

En Pau Cabestany.

En Rodolfo es va agenollar al costat de la tomba. El seu amo s’hi va acostar amb la mirada abstreta. No va haver de manar-li res. Va introduir les mans al cadàver i el va esquinçar, va obrir-ne la caixa toràcica i va furgar al lloc on abans, una dotzena d’anys enrere, aquell ésser humà havia tingut l’estómac.

El soroll va ser com si es trenqués un cartró molt gruixut.

—Senyor…! —Es va quedar quiet durant un instant.

Va treure la mà amb la primera pedra.

Llavors en Miquel va girar el cap en direcció al bosc buscant-hi alguna cosa.

Una cosa que, d’una vegada per totes, havia de ser allà.