14

Al quiosc hi havia dues persones, un home gran i un altre de més jove, d’uns trenta i molts anys. Va suposar que el cosí d’en Bernat Juncosa era aquest últim i va anar de dret a ell. En aquell moment no hi havia cap client comprant diaris o revistes.

—Guillem Juncosa?

S’assemblava una mica a la seva cosina Raquel. Un lleuger aire, el to dels ulls, la línia de la boca, el nas. Li va adreçar una mirada suspicaç, tant que va ser com si estigués a punt d’arrencar a córrer.

En Miquel li va somriure de manera afable.

—Sí?

—Em dic Mascarell, Miquel Mascarell. —Va allargar-li una mà franca i amigable—. Podria parlar amb vostè uns minuts?

—Sobre què?

—Sobre el seu cosí Bernat.

El rostre se li va petrificar, de manera que va reprimir qualsevol expressió delatora.

—El meu cosí?

—Sí.

—Però si va morir fa més de dotze anys.

—No li robaré gaire temps, l’hi asseguro. Ara sembla que no hi ha gaire clientela.

—I què vol que li digui?

—Sisplau…

En Guillem Juncosa es va adreçar al seu company, l’home gran.

—Senyor Villavicencio, aquest home vol parlar amb mi. Puc…?

—Sí, home, sí —va remugar el presumpte propietari del quiosc—. Però no te’n vagis gaire lluny, no fos cas que sortint de missa això s’ompli. —Va assenyalar en direcció a la parròquia de Santa Teresa de l’Infant Jesús.

—Gràcies.

Va sortir de darrere el quiosc i es va reunir amb en Miquel a uns tres metres de l’establiment. Estava seriós, amb un posat ombrívol i mossegant-se la boca per dins. Quan es va aturar, va encreuar els braços.

Potser si li deia que era policia…

No, va decidir que no. El sicari d’en Benigno Sáez ja ho havia intentat amb ell, i presumiblement sense gaire èxit. Havia de jugar unes altres cartes.

D’entrada, la de la sinceritat.

—Sé que fa uns dies un home va venir a preguntar-li el mateix.

En Guillem Juncosa no va dir res.

—Escolti. —Va abaixar la veu sense renunciar al seu to més emotiu i el va obligar a mirar-lo als ulls—. Tots dos tenim un problema, i li asseguro que com més aviat el resolguem, serà millor per a nosaltres.

—Jo no tinc cap problema, senyor.

—Sí que el té. Algú molt poderós està buscant una cosa, i no pararà fins que aconsegueixi respostes o ho trobi. Si són les adequades, si aconsegueix el seu objectiu, perfecte. En cas contrari… no és un bon enemic.

El seu interlocutor es va remoure, nerviós.

—Vostè sap de què li parlo, oi?

—No ho sé, ho suposo.

—L’home que el va venir a veure volia saber coses del seu cosí, què va fer el divuit de juliol del trenta-sis, on va enterrar el jove que va matar aquella nit.

—I què vol que li digui jo?

—Què li va explicar, a ell?

—Res, què volia que li expliqués?

—Intenti-ho amb mi.

—Però si…

—Intenti-ho amb mi —el va interrompre—. Si aquest home torna, potser no serà tan amable.

—Tampoc és que ho fos gaire.

—El va amenaçar?

—Com qui no vol la cosa.

—Jo estic tant a les seves mans com ell. I em pot perjudicar molt. No li demano que m’ajudi a mi. Li demano que s’ajudi a si mateix. Expliqui’m el que sàpiga i li juro que no li diré pas que vostè ha estat el meu informador.

—Com vol que li digui que…!

—Aquella nit vostè i en Bernat van estar junts.

—I què?

—Quan en Bernat va matar en Pau Cabestany, estava sol.

—Sí, ens vam separar.

—Va tornar a veure en Pau?

—No.

—I en Bernat, abans que marxés el vint-i-tres al front?

—Bé, sí, però…

—Parli’m d’aquella nit, sisplau.

—Escolti, és conscient del que em demana?

—Sí.

—Qui és vostè?

—Ningú. Vaig sortir fa uns mesos de la presó. Vaig ser indultat. Abans era policia, lleial a la República. L’oncle d’en Pau Cabestany em va venir a veure perquè investigués i no m’hi vaig poder negar. No vull tornar a la presó, ho entén? Ni crec que vostè vulgui ficar-se en problemes silenciant una cosa que va passar fa tants anys.

—Maleït sigui… —va gemegar abraçant-se a si mateix.

—També va estar a la presó, oi?

—No gaire temps. Me’n vaig deslliurar fent un altre cop el servei militar amb els nacionals. No em van provar delictes de sang.

—Digui’m què va fer en Bernat.

Va provar de resistir uns segons més. Va fracassar. El quiosc continuava orfe de clients, tot esperant que s’acabés la missa i els assistents s’escampessin pels carrers. Va moure el cap, amunt i avall, a banda i banda. Va continuar mossegant-se els llavis per dins, fent ganyotes.

—Juri’m…

—L’hi juro. Això em ve tan gran com a vostè. Com més aviat s’acabi, més aviat ens deixarà en pau aquest home.

—I per què busca ara aquesta tomba? Quina dèria li ha agafat després de tants anys?

—Diu que ho va prometre a la seva germana, la mare del noi que va matar el seu cosí. Ella va morir no fa gaire. Li va demanar que el seu fill fos enterrat al seu costat.

—Cony…

—Miri, he parlat amb la seva cosina Raquel, i amb la nòvia d’en Bernat. —Va mentir sobre aquesta última—. Sé que ell era un anarquista de cap a peus, un pèl boig, i que el divuit de juliol es va llançar al carrer, com tants altres, disposat a matar feixistes. —Va abaixar la veu encara més, com si les pedres tinguessin orelles—. Això no obstant, no entenc per què havia de matar en Pau Cabestany quan pel que sembla eren amics i es trobaven al mateix bàndol.

—En Pau era un bon paio. —El quiosquer va oferir la primera escletxa en la seva resistència.

—El va conèixer?

—Sí, és clar. Es va fer amic d’en Bernat, o en Bernat d’ell, no ho sé. Aquelles últimes setmanes ens vam veure bastant. Solíem discutir molt, de la situació, de què passaria si hi havia trets, de comunisme, d’anarquisme… Érem joves, m’entén? Joves i somiadors.

—En Bernat apreciava en Pau?

—Sí.

—Vostè va estar amb ells el divuit de juliol?

En Guillem Juncosa va arribar al límit.

O es tancava en banda o se sincerava.

—Tan perillós és aquest home?

—Sí, l’hi asseguro. Si no li porto respostes, em matarà o em farà tornar a la presó. I a tots els qui van tenir alguna cosa a veure amb la mort del seu nebot.

No va haver d’afegir res més.

—Sí —va dir exhalant una llarga glopada d’aire—. En Pau, en Bernat i jo vam estar junts.

—Què va passar?

—En Pau havia discutit amb dos amics seus. Quan ens vam trobar, venia de casa seva. Volíem lluitar, ajudar a evitar que Barcelona caigués en mans dels rebels, però no teníem armes. Ens vam unir a un grup al port i vam assaltar el vell vaixell presó Uruguai, on vam aconseguir les armes. Estàvem molt excitats, molt… no ho sé, esbojarrats. L’adrenalina ens dominava, escolti. I no érem pas els únics. L’excitació, les ganes de lluitar… Estàvem assedegats de sang. No sé si vam ser herois o imprudents, però va ser el que va passar. Vostè també era aquí, no?

—Sí.

—Va haver de lluitar?

—No. Vam complir ordres. Tot i que, arribat el cas, ho hauríem fet… Què van fer després d’aconseguir aquelles armes?

—Vam pujar Rambles amunt, plaça de Catalunya, passeig de Gràcia… Cap a les cinc de la matinada ens vam enfrontar finalment amb l’enemic. No érem més que uns quants treballadors ajudant quatre companyies i una esquadra de les forces de seguretat, però els vam estossinar de valent. Els rebels van plegar veles, es van retirar davant la nostra empenta i es van tancar al convent de les Carmelites, al carrer Lauria. A mi llavors em van ferir en un peu. No va ser gran cosa, però sí prou per impedir-me caminar normalment. En Pau i en Bernat van continuar sols i aquella va ser l’última vegada que vaig veure en Pau.

—Qui li va parlar de la seva mort?

—En Bernat, és clar.

—Què li va dir?

—Que havia estat una bala perduda mentre assaltaven la caserna de Pedralbes.

—Pedralbes?

—Sí.

—En Bernat va matar en Pau al peu del Tibidabo, al final de l’avinguda de la República Argentina.

—Però no s’adona que això no té cap sentit? Eren amics, es trobaven al mateix bàndol!

—Hi va haver un testimoni. Un tal Pere Collado.

—I què diu?

—També va morir.

—Escolti, amic meu: tots són morts. Què espera? Com pensa trobar la veritat, i encara menys el lloc on en Pau va ser enterrat? No comprèn que això és una bogeria?

—La Raquel m’ha dit que el seu germà, abans de marxar al front, estava molt content. Va dir que per fi tenia la clau del seu futur assegurada i que tan bon punt s’acabés la guerra s’adonarien de qui era ell, que no els faltaria res, que l’adorarien i li perdonarien totes les males passades.

—A mi també m’ho va dir.

—Li va explicar el motiu?

—No, només parlava i parlava. Jo estava fotut per allò del peu, pel fet de no poder fer res i veure’m obligat a quedar-me a casa mentre tothom anava a combatre. En Bernat sempre parlava molt, i quan agafava una fal·lera amb alguna cosa… Ho vaig atribuir a l’excitació de la guerra i a l’entusiasme que hi havia pertot arreu. A mi em va dir que seríem rics.

—Res més?

—Res més. Es feia el misteriós. Repetia una vegada i una altra «ja ho veuràs, ja» i reia. Res de l’altre món. Podia arribar a ser molt bromista. Revolucionari i anarquista, però bromista.

—Guillem!

Van girar el cap alhora. Més enllà del quiosc, els feligresos de la darrera missa del matí abandonaven el temple. Hora de treballar, vendre diaris. Amb prou feines els quedaven un parell de minuts.

—En Bernat li va explicar què en va fer, del cadàver d’en Pau?

—No.

—Cap indici d’on devia enterrar-lo?

—Ni tan sols vaig saber que l’havia enterrat. Tampoc no tenia gaire sentit, no? En Bernat no era pas una persona religiosa ni res d’això. Si ja és estrany que el matés, encara ho és més això d’aquest enterrament.

—Creu que es devien enfadar per alguna cosa, una diferència de criteris, i que el seu cosí, en un rampell…?

—No, home, no.

—Guillem!

—Ja vinc, senyor Villavicencio! —Es va adreçar a en Miquel amb la mà dreta al davant—. Ho sento, però me n’haig d’anar.

—Gràcies per la seva ajuda.

—Faci el que hagi de fer, però no em fiqui en embolics, sisplau. Li he explicat la veritat, el que sé. No hi ha més.

—Faré el que podré.

—Guillem, ja!

Mitja dotzena de clients envoltaven el quiosc. En Guillem Juncosa va arrencar a córrer per cobrir la breu distància que el separava del seu lloc de treball.

La pastisseria on treballava la Martina Guardans també devia estar atenent els últims clients d’aquell festiu dia barceloní i nacional.