29

No va entrar al bar d’en Ramon. D’una banda, ja havia esmorzat i no volia xerrameca. De l’altra, no desitjava parlar per telèfon amb tot d’orelles girades en la seva direcció ni sentir-se incòmode. Va caminar fins que va trobar un altre telèfon públic en un bar on no el coneixia ningú, i va buscar el número d’en Benigno Sáez als papers que duia a la butxaca. Era estrany que els quatre maquis no l’haguessin escorcollat més a fons, i s’haguessin acontentat assegurant-se que no anava armat i limitant-se a comprovar la seva identitat. Per a ells tot havia canviat quan havien descobert que era un expres del nou règim.

Va marcar el número del seu despatx, i la mateixa telefonista que el dia abans l’havia saludat amb el seu to afable i professional va complir la seva comesa un altre cop. Va demanar pel seu superior, li va dir com es deia i va esperar.

En Benigno Sáez continuava tenint pressa.

—Digui, Mascarell. —La veu va ressonar com un tro.

—Bon d…

—Per què no em va trucar ahir a la nit com li vaig dir? —el va interrompre abruptament.

—No ho vaig poder fer. Vaig estar investigant fins molt tard i he arribat a casa de bon matí, esgotat.

—Res de nou?

—No.

El fred va passar a través del fil telefònic.

—No m’agrada sentir-li dir això.

—Continua sent un misteri i no n’hi ha més testimonis.

—Cal que se’n surti, m’entén?

Es va sentir molest. No escoltava, o no volia escoltar, o simplement ja s’havia tornat boig, com quan era amb una de les seves prostitutes.

Boig i tancat a qualsevol raó.

—Aquest home de la Modelo és la meva última pista.

—Només fa tres dies que investiga.

—Ja no hi ha més persones a qui preguntar, que no se n’adona?

—M’adono de qui s’interessa i s’esforça a obeir-me i qui no.

—Vaig ser un bon professional, senyor Sáez.

—Els anys el poden haver fet canviar.

—Sap que no, o no hauria vingut a buscar-me.

Un altre silenci.

Va imaginar-se’l crispat, assegut darrere una taula, amb el pegat sinistre a l’ull, com un general disposat a fer afusellar els seus homes per covards, per no complir les seves ordres al peu de la lletra.

—L’esperen a la Modelo —va dir tot d’una, canviant radicalment el caire de les seves paraules—. Pregunti pel senyor Gaspar Tortajada. Hi pot anar a qualsevol hora. No tindrà cap problema.

—Gràcies.

—Truqui’m si esbrina res.

—Bé.

—Faci-ho, Mascarell.

S’estava traient la màscara, i això el feia més i més perillós. La bogeria per la possessió d’aquells diamants sobtadament escamotejats el devia torturar. De sobte, la seva vida es concretava a recuperar-los.

Un gos rabiós.

—No pateixi. Bon dia.

Devien penjar al mateix temps.

En Miquel es va quedar mirant el telèfon públic. No va caldre que comptés fins a deu. Tan sols va respirar. Un ratolí en una ratera, amb un tros de formatge a l’abast de les dents, era molt més lliure que ell. El ratolí podia triar no mossegar el formatge, evitar que el parany el matés. Era un animal, irracional, però també tenia instint.

Quan es disposava a sortir al carrer, la va veure.

No s’ho esperava, de manera que…

La Patro.

Mig amagada darrere el tronc d’un arbre gruixut, intentant espiar l’interior del bar, tan poc discreta que fins el més ingenu dels vianants s’hauria girat per mirar-la.

No va saber si sentir ràbia o llàstima.

Va anar de dret cap a ella i, en arribar a l’altra banda de l’arbre, la va cridar.

—Surt.

No hi va haver cap moviment. Se la va imaginar mossegant-se el llavi inferior.

—T’he vist. Surt.

Va abandonar el parapet. Per això s’havia vestit abans que ell esmorzés. Tossuda. Primer va clavar els ulls a terra, espantada, amb la certesa d’haver estat enxampada com una nena amb el pastís a la mà i el rebost obert. Però gairebé a continuació el va desafiar amb aquella intensitat de foc tan seva, tan directa i forta.

—Vull venir amb tu!

—No.

—Per què?

—Ho saps perfectament.

—No, no ho sé!

—No podria treballar tranquil, estaria pendent de tu.

—I si hi ha algun problema, el senyor s’hi llança de cap! Per això no em vols al teu costat! Per què no em trenques una cama, i així em quedaré a casa esperant-te, com una doneta obedient?

—Tu no ets cap doneta obedient. —No va tenir altre remei que somriure.

—Ja ho sé!

—Llavors deixa’m, sisplau. Saps que ho faig per precaució.

—No veus que acabaràs malament? El maquis, en Sáez…!

—Vols abaixar la veu! —Es va situar davant d’ella disposat a tapar-li la boca amb la mà.

—En Sáez et matarà! —Amb prou feines li va fer cas, tot i que va moderar el to.

—Per què ho hauria de fer?

—Per què? Perquè ets honrat?

—Sap que no faria res, per por, per tu, perquè ja no val la pena. —Es va desesperar—. T’he dit que confiïs en mi! Fes-ho! Tant et costa? Quan t’he fallat?

—Ni que haguéssim estat junts tota la vida. —Va fer una ganyota de dolor.

Tan infantil.

Tant.

—Au, vés-te’n a casa. —Es va resistir a abraçar-la en ple carrer.

La Patro no es va moure.

En Miquel va alçar una mà per aturar el taxi que en aquell moment circulava gairebé davant d’ells.

—Recorda el que t’he dit abans —li va dir a ella mentre obria la portella més pròxima.

—M’has dit moltes coses. —Va continuar emmurriada.

—Ja saps a què em refereixo.

Ho sabia, però no ho va voler admetre.

Va tancar la portella.

—A la plaça Urquinaona, sisplau.

El taxi va arrencar de nou i llavors en Miquel va girar el cap. La Patro continuava a la vorera, immòbil, observant-lo des de la distància. Primer encara li va poder veure els ulls, el rostre. Després, en augmentar la separació, la seva companya es va tornar més i més petita.

Fins que va desaparèixer de la seva vista.

Llavors es va relaxar.

La Quimeta havia suportat molt bé els seus anys de matrimoni. Sabia que estava casada amb un agent de la llei, algú per al qual no hi havia hores sinó feina, serveis. Mai no li va expressar cap queixa. Mai cap retret.

—Era una beneita. —Va sentir la veu de la seva dona al cervell.

Ja la trobava a faltar.

—No eres cap beneita.

—Oh, sí que ho era. No tens ni idea de les hores mortes que vaig passar esperant-te, preguntant-me si devies estar ferit, o mort.

—No m’ho vas dir mai.

—Ja.

—Doncs quin moment has triat per fer-ho.

—Acaba això i torna amb ella.

—Ho intentaré.

—Sóc dins del teu cap, saps? Veig els teus pensaments. I et conec.

—A quin costat de la plaça va, senyor? —els va interrompre el taxista.

—Tant és. On es pugui aturar.

—Doncs no ho sé. Fixi’s la quantitat de gent que hi ha aquí —li va fer notar.

La multitud s’amuntegava a la vorera de la joieria.

En Miquel va estrènyer les mandíbules.

Havia anat a comprovar…

—Aquí en deu passar alguna de grossa —va continuar el taxista—. Miri, fixi’s: policia, guàrdia urbana, guàrdia civil… Han robat alguna cosa, segur. No sé pas on anirem a parar.

—Hi ha molta gent desesperada.

—Desesperada? Que treballin! El que hi ha és molts lladres, molts bandolers, encara.

—Deixi’m aquí. —Es va sentir incapaç de respondre-li.

Va pagar la curta carrera i va baixar del taxi. Tampoc no va fer falta que s’acostés gaire a la zona. L’aparador de la joieria era visible des d’allà, entremig de les persones que tafanejaven o provaven d’entreveure alguna cosa més. Sortien i entraven agents a l’establiment, mentre els de la urbana s’esforçaven a fer moure la gent.

A l’Espanya de Franco, aquestes coses no passaven.

Com menys testimonis hi hagués, millor.

No es va aturar, va continuar caminant en direcció a la plaça de Catalunya i va girar a la dreta pel passeig de Gràcia. De la cantonada estant va albirar el segon tumult.

Davant del banc.

Així, doncs, ho havien fet.

Dos cops. Dos. La represàlia dels judicis del «grup dels vuitanta».

En el seu fur intern només va demanar una cosa. Ell, que ignorava ja qualsevol forma de religió perquè havia deixat de creure feia molt, molt temps. Que no hi hagués morts innocents.

No sabia per què, però va ser la primera cosa que li va passar pel cap.

Després va arribar el cansament.

No va continuar caminant. No s’hi va voler acostar. Va haver de repenjar-se en un dels arbres del passeig i compassar tant la respiració com la pressió que li alterava els batecs del cor. Va acabar asseient-se al banc d’un dels fanals del tronc central.

La gentada s’amuntegava a l’altra banda.

Dues dones van passar prop del lloc on es trobava ell.

—… i en acabat han cridat «Visca la República!» i han arrencat a córrer.

—No sé pas on anirem a parar.

—Quan s’acabarà, això?

Les va veure marxar.

Dues dones normals i corrents, tal vegada sense cap ideologia, amb una guerra a l’esquena i el cansament als ossos. Dues dones com tantes altres, que preferien la ceguesa a la realitat.

Beneïda ceguesa?

—Ets un residu —es va dir a si mateix.

Va pensar en els maquis: en Fermí, en Matías, en Pep i l’Alejo.

En tots els qui encara lluitaven en solitari, rebels, pràcticament ja sense esperances si, com li havia dit el primer, comunistes i socialistes abandonaven aquells dies la lluita armada i els deixaven sols.

Uns pocs anarquistes que moririen al peu del canó.

Havia de centrar-se. La seva guerra, ara, era una altra. La seva guerra consistia a buscar un cadàver ple de diamants perquè un home sense escrúpols continués sent un vencedor més que moral de la contesa anterior.

Perquè, sens dubte, els diamants continuaven al cos d’en Pau Cabestany, era evident. Cap de les persones amb les quals havia parlat aquells dies disposava de res més que no fossin les coses justes per poder subsistir. Ningú no era ric. La germana, el cosí i la nòvia d’en Bernat; la dona d’en Pere Collado, els Miralles, en Manel Molins o l’exnòvia d’en Pau. Tots sobrevivien. Res més.

Li parlaria a en Benigno Sáez del camp de futbol perquè excavés tota aquella zona al seu voltant?

N’era capaç.

Es va imaginar en Bernat Juncosa, carregant el cos d’en Pau, aquella matinada del 19 de juliol de 1936.

—Quin tros de malparit… —va murmurar.

Tenia una cita a la Modelo.

Una cita per tancar el cas, perquè ja no hi havia res més.

Va deixar el banc modernista del fanal i va treure el cap pel passeig. El taxi que es va aturar a prop seu el conduïa un veterà, un home vell que mantenia a la comissura dels llavis les restes d’un cigarret apagat, fet a mà, amb picadura, per com era de tort, i amb la punta mig cremada. La seva cara, sense afaitar, tenia totes les arrugues del món, i en cadascuna, una història, una empremta. Els ulls, tanmateix, eren vius. Profunds.

—On el porto, mestre?

—A la Modelo.

—La sastreria o la presó?

Va estar a punt d’esclatar a riure.

La vida solia tenir aquestes coses, la sorpresa de l’absurditat en el moment més inesperat.

De la Modelo de les Rambles a la Modelo de les ànimes en pena.

—La presó —li va dir.

—Ja m’ho semblava, perquè l’altra és aquí mateix, però per si de cas…

Va engegar novament el cotxe i li va llançar una darrera mirada encuriosida, possiblement preguntant-se si era policia, advocat, jutge, delinqüent…