21

Havia deixat la dona d’en Pere Collado per al final, com si fos la cirereta del pastís, justament pel fet de ser l’única persona que era a prop del solitari testimoni de l’assassinat d’en Pau Cabestany. Primer havia necessitat fer-se un quadre mental i personal dels dos implicats. Ja el tenia. Ara només faltava tancar el cercle. El presumible sicari d’en Benigno Sáez no havia aconseguit res, tot i el poder i el pes del nom del seu inquisitorial amo. En Sáez l’havia anat a buscar a ell perquè era diferent, inspirava confiança, era «un d’ells».

Roig i comunista.

Ella, la Soledad Muro, era la vídua d’un milicià tan roig i comunista com qualsevol altre, ja que per als rebels, tots eren iguals.

En un món dividit entre dreta i esquerra, no hi havia lloc per al centre.

L’adreça facilitada als papers d’en Benigno Sáez deia que els Collado vivien més enllà de la Barceloneta, en terra de ningú. Més que viure, caldria dir malviure. La zona estava molt degradada, carrers sense asfaltar, de terra, plens de solcs de carretes, amb cases que s’aguantaven dretes pels miracles de l’atzar o gràcies a una presumpta pietat divina, i també barraques, amb parets apedaçades o construïdes directament a base de deixalles. Era «l’altra Barcelona», la de la misèria i l’abandonament, la dels vençuts morals i físics. Allà no hi quedava marge per a l’esperança. Això era una utopia. Allà tan sols hi existia la pura i dura subsistència diària, un present esbiaixat, que moria cada nit esperant un demà que no arribava mai.

No feia calor, però l’home que li va obrir la porta anava en samarreta i suava, com si estigués duent a terme una feina molt feixuga. Se’l va quedar mirant, primer a la cara, després al vestit. Va avaluar allò que era evident: es tractava d’algú més o menys seriós, tal vegada important. Això va fer que gairebé es quadrés. Tenia els ulls brillants, vermellosos, com si malgrat l’hora hagués estat bevent.

—Què desitja, senyor?

—La senyora Soledad?

—La Sole? —Va girar el cap i va cridar—: Menchu, demanen per la teva germana! —Després es va encarar novament amb ell—. Un moment, eh?

Es va allunyar de la porta i el va rellevar una dona amb els cabells durs i aspres, que lluïa un davantal amb el qual s’eixugava les mans. Era grassoneta, galtes rosades, per no dir del color de la maduixa, ja que tenia la pell molt blanca, cos arrodonit i voluminós, d’uns quaranta-cinc o quaranta-sis anys. Ni el seu aspecte ni el to van ser amigables.

—Què vol de la meva germana? —li va engegar.

—Parlar amb ella.

—Per què? No hem fet res.

—És una investigació sobre el seu difunt marit, no cal que s’hi amoïnin.

La paraula «investigació», més que el seu to calmat i contemporitzador, va ser el que va activar la seva tensió. La desconfiança va augmentar, però també ho va fer la por. Massa anys sent pobres per esperar res, i encara menys res de bo o agradable.

—La Sole no hi és. —Es va rendir—. Treballa en un bar, al passeig Nacional, gairebé davant del moll del Rellotge. Es diu La Paloma Azul.

—Gràcies, senyora.

—De res.

Mentre marxava va notar com li clavava els ulls a l’esquena, foradant-lo, preguntant-se si, malgrat tot, la seva visita els portaria problemes.

El bar La Paloma Azul estava situat on li havia dit la germana de la Soledad Muro, la senyora Collado. Es va esmunyir a dins i, en aspirar les aromes que embolcallaven l’ambient, va sentir la punxada de la gana. Tot i que era l’hora de dinar, no hi havia gaires clients a les taules o a les barres. Hi va veure dos homes i cap dona, de manera que es va acostar al cambrer que tenia més a prop.

—La Sole, sisplau?

El cambrer el va mirar amb la mateixa desconfiança, no exempta de respecte, amb què l’havien mirat el cunyat i la germana de la dona que buscava. Va avaluar totes les possibilitats en un parell de segons.

—Sóc un amic —va voler tranquil·litzar-lo ell abans que li mentís.

—Un moment.

L’home va desaparèixer a la part del darrere, possiblement la cuina o el magatzem. Va trigar molt poca estona a tornar. El seguia una dona bastant semblant a la seva germana, pell blanca, cabells eriçats, amb cara de bon any i amb prou feines una mica més jove, d’uns quaranta anys. Cada passa que va fer aproximant-se al visitant, el va inundar de sensacions que abraçaven un ampli espectre de sentiments, des de la por al dubte, des de la incertesa a la resignació. En Miquel l’esperava gairebé a la porta, allunyat dels altres, per poder parlar-hi tranquil·lament.

—Em volia veure, senyor?

—Sí.

—Vostè dirà.

—Vinc de casa seva, no s’espanti. Només vull fer-li unes preguntes sobre el seu marit.

Les pupil·les li van tremolar, se li van empetitir.

—Sé que fa uns dies va venir un home a veure-la, per fer-li les mateixes preguntes que li faré jo. —Va parlar lentament, amb una veu amigable, intentant comunicar-li pau i serenitat—. Però hi ha una diferència. A ell potser li va mentir per por. A mi em pot dir la veritat, perquè vostè i jo som al mateix bàndol.

—I quin bàndol és aquest?

—Volem que això s’acabi al més aviat possible, oblidar-nos-en i tornar a la nostra vida.

—No l’entenc pas.

—Faig una feina, això és tot. Però l’home que la va venir a veure és perillós. Val més que no juguem amb ell.

—Li diré el mateix que li vaig dir a ell: no sé res. Què hauria de saber? Em va fer preguntes de coses que van passar fa dotze anys, Déu meu!

—A vegades els records són com els somnis, van, vénen, desapareixen… Però tots deixen empremta. Ajudi’m, però sobretot ajudi’s a si mateixa. Si aquest home torna, no ho farà pas en actitud amistosa.

La Soledad Muro es va estremir.

Els ulls se li van omplir d’amargor.

En Miquel va treure un bitllet de cinquanta pessetes.

No calia dir que, entre taxis i propines, estava fent servir bé els diners que li havia lliurat en Benigno Sáez.

—L’altre home també em va donar diners.

—Miri’m als ulls, senyora.

Ho va fer.

—Què hi veu? —li va preguntar en Miquel.

—No ho sé —va vacil·lar ella.

—Digui’m si els d’aquella persona eren iguals que els meus.

—No.

—Té una vida. Difícil, en sóc conscient, però una vida. I també una família. No s’arrisqui a perdre-ho tot. Tan sols li demano que parli. Una persona important està buscant una cosa, i no pararà fins que la trobi o…

—Però és que no entén que aquells dies van ser molt confusos i que en Pere no estava per asseure’s a taula, com si no passés res, i començar a parlar-me de qualsevol cosa? —Es va desesperar.

—Va participar en els combats per defensar Barcelona.

—No va matar ningú!

—Va veure morir aquell jove.

No li va haver de dir res més. El sicari d’en Sáez l’havia interrogat bé, posant-li el dogal al coll, espantant-la fins al límit. Si volia alguna cosa, necessitava guanyar-se la seva confiança, asserenar-la.

—És que no s’acabarà mai aquesta maleïda guerra? —La dona es va posar una mà a la boca.

—Potser no, senyora. —Va ser sincer—. No s’acabarà mai mentre quedin cadàvers, de l’una i l’altra banda, enterrats en rases, marges i camps d’arreu d’Espanya… Digui’m què va veure el seu marit.

—No…

—L’hi va explicar. Ja ho sé. L’hi va dir a l’home que la va venir a veure. Únicament vull que m’ho repeteixi.

—Només que va sentir un tret, s’hi va acostar i va trobar un paio de la CNT i un cadàver als seus peus, res més. —Es va rendir.

—Li va dir on eren?

—En un descampat, al peu del Tibidabo.

—Cap dada, cap indici sobre el lloc?

—No.

—Prossegueixi. —Va haver de continuar insistint i estirant-li la llengua.

—Li va dir que era un feixista. Un maleït feixista que es feia passar per un d’ells. El mort tenia un tret al cap.

—Al cap? —Es va encarcarar.

—Sí.

—Alguna cosa més?

—Va ajudar el de la CNT a carregar-se el cadàver a l’esquena.

—El va carregar i se’l va endur?

—Es disposava a enterrar-lo.

Coneixia la resposta, però així i tot hi va insistir.

—Per què?

—Perquè era una persona important i el de la CNT no volia deixar empremtes. Va dir que era un Sáez. El meu marit no tenia ni idea de qui eren aquests Sáez, és clar. Les seves paraules van ser: «Són gent important. No vull deixar-ne cap rastre per si les coses van mal dades. Si aneu a la Rabassada, no trigaré més d’una hora a atrapar-vos. No vull estar sol».

—Quan va saber el seu marit que l’assassí es deia Bernat Juncosa?

—Més tard, quan es va unir al grup de milicians.

—Quan li va explicar això, el seu marit?

—En arribar a casa i parlar de tot el que havia passat…, es va posar a plorar. Va dir que aniríem tots a la guerra, que mai res no seria igual. Estava molt empipat perquè ell no era violent. En Pere era un sant, sap? —Ara sí que el va travessar amb una mirada de foc—. Una bona persona que no havia fet mai mal a ningú, que va haver d’agafar una arma i anar-se’n a engegar trets. Aquest jove, el mort, va ser el primer que va veure, i va venir molt commocionat. Em va dir que tenia la cara ensangonada, perquè la bala li havia entrat pel clatell i li havia sortit pel davant. —Es va estremir—. Després l’home que el va matar es va unir a ells, sí, com li havia dit, però ja no van tenir cap combat. Em va comentar que en Juncosa, el de la CNT, semblava molt content. Feliç fins i tot. Volia matar facciosos, res més. Matar, matar, matar. En Pere em va dir que si tots eren tan esbojarrats com ell, malament aniríem. I, per descomptat, vam anar malament… —Es va posar a plorar—. Em van matar el meu marit, sap? Van interrogar-lo, el van torturar i el van afusellar com un gos. No havia fet res! Però el van afusellar i… i ni tan sols sé on és. No ho sé! N’hi ha d’altres que van fer més i estan vius; i ell, que no era ningú, un desgraciat… I ara tornen a venir, aquell home, vostè? Vénen amb cinquanta pessetes a comprar-me el poc que em queda, els meus records d’aquells últims dies amb ell? Sisplau, sisplau… ja n’hi ha prou, sisplau…

Es va ensorrar.

Es va enfonsar completament.

Algunes persones els miraven. El cambrer i l’home de la barra, també. En Miquel es va abstenir d’abraçar la Soledad Muro, per si es posava a cridar.

Va posar-li una mà al braç i l’hi va prémer.

L’altra li va fer lliscar el bitllet de cinquanta pessetes en una de les butxaques de la bata.

—Em sap greu, Soledad.

Ella va apujar i abaixar les espatlles en un gest d’impotència.

—L’home que la va venir a veure era jove, d’uns trenta anys, moreno, cara afuada i molt poc agradable?

—Sí —va exhalar recobrant un xic d’equilibri.

—Hi ha res que no li digués, a ell?

—No.

—Algun comentari d’en Pere, un pensament…?

—No. Bé…

—Sí?

Va respirar fondo. Els homes del bar van tornar al que estaven fent, si bé hi havia qui encara els observava de reüll. La Soledad Muro, vídua d’en Pere Collado, es va revestir d’una expressió diferent, amarga, però amb un deix de dolçor, en dir-li allò.

—En Pere em va comentar que quan va veure allunyar-se sota la primera claror de l’alba l’home de la CNT carregant el cadàver pel camp de futbol, com un espectre o un àngel de la mort, enmig d’aquell silenci, es va sentir molt sol. Ell jugava a futbol. Li agradava molt. I, de sobte, allò li va semblar una espècie de símbol. El camp, la guerra, l’alba, el silenci… Tant que va pensar que tornaria a casa, amb mi, i es tancaria sota terra fins que tot hagués passat. Sí, això ho recordo bé. Molt bé.

Un camp de futbol.

—Li va dir res d’això, a l’altre home?

La resposta va ser una pessigada en la seva raó.

—No, això no. Per què?