9

Tan bon punt va sortir de la casa d’en Manel Molins, es va sentir cansat. Era un cansament més mental que físic. En tancar-se la porta es va endur la mirada esgotada de la mare de l’esguerrat. Cada llar guardava la seva pròpia tragèdia. Probablement no n’hi havia cap que no tingués ferides en forma de morts, detinguts o exiliats.

En Roger estava enterrat en algun lloc proper a l’Ebre. El seu germà, potser en aquella Amèrica que havia acollit tants republicans. Potser. També podia haver caigut anant cap a França, bombardejat o víctima del fred. O bé en un dels camps de refugiats on, segons es deia, els gavatxos els havien tractat com si fossin gossos.

Buscar la tomba d’un desconegut l’obligava a enfrontar-se amb els seus propis fantasmes i pors.

El passat sempre acabava tornant.

—I ara què? —es va dir.

No tenia ganes de posar-se a recórrer cinemes a la recerca d’una taquillera. No tenia ganes de continuar investigant. I tant li feia si algú al servei d’en Benigno Sáez el seguia. A fer punyetes ell i el seu encàrrec. Volia tornar a casa, amb la Patro.

Sentir la seva companyia.

Això no obstant, quan va arribar a la carretera de Sants, es va aturar.

Allà, a l’altra banda del carrer, hi havia viscut sempre en Mateu Galvany.

En Mateu.

Tenia deu anys més que ell i va ser el seu mestre i instructor a la policia. L’home que ho sabia tot i l’hi va ensenyar tot, amb qui primer va resseguir els carrers de Barcelona i va aprendre l’ofici. Hauria arribat a comissari si no hagués estat per aquella bala, la que li va destrossar la cama i el va deixar coix per sempre. Una bala disparada a l’atzar per un estúpid, un lladregot de mala mort que aquell dia duia una pistola a sobre. L’última vegada que l’havia vist, pels volts del trenta-cinc, es va trobar amb una ombra de l’home que havia estat. En Mateu Galvany carregava el pes d’un ressentiment que el devorava, obligat a ser un jubilat d’or.

Havien passat tretze anys.

I es trobava justament davant de casa seva.

Podia continuar caminant, agafar un taxi i, un quart d’hora més tard, abraçar la Patro.

També podia aturar-se, perdre uns minuts.

En Mateu Galvany continuava sabent-ho tot de la Barcelona que va ser el seu camp de joc abans de la seva desgràcia.

Va veure un taxi a la vora.

Va girar-li l’esquena i va caminar en direcció a l’edifici, una casa de tan sols tres plantes. La maleïda bala que va apartar del servei en Mateu no devia ser gaire diferent de la que anys enrere l’hauria matat a ell si no hagués estat per la ràpida acció del seu company, que el va empènyer perquè no el ferís aquell altre imbècil. Va caure escales avall i es va trencar el canell. Un preu menor. El qui llavors era el seu superior va aconseguir desarmar l’home i detenir-lo.

Com era possible que fes tretze anys que no sabia ni tan sols si era viu o mort?

Era un fet casual que, de sobte, fos allà, davant de casa seva, o el destí continuava jugant amb ell d’una manera misteriosa, just quan el necessitava o creia necessitar-lo?

No hi havia porteria. Va pujar a la primera planta. Durant els anys que van ser companys només hi havia estat tres o quatre vegades. La dona d’en Mateu era tota una senyora, molt alta, molt elegant, amb caràcter. Això no obstant, no van sortir mai els quatre: la Quimeta, ell i ells dos. Mai. La feina era la feina. L’amistat, la intimitat, una altra cosa. Ja passaven prou hores junts per, a sobre, continuar veient-se fora de la feina. La dona d’en Mateu era de les que marcaven distàncies.

Va tocar el timbre de la porta i va esperar.

Quan es va obrir, el va reconèixer.

I ell també.

Van transcórrer uns segons, entre la sorpresa i el desconcert.

—Cony, Miquel.

—Hola, Mateu.

Deu anys de diferència podien ser molts anys. Amb una guerra per entremig, encara més. En Mateu Galvany no semblava pas un home de setanta-cinc anys, sinó més aviat un vell de noranta. S’havia encongit, els escassos cabells blancs que encara li guarnien el cap semblaven viure alterats i remoguts, en una perpètua lluita per l’espai i la supervivència. Vestia una bata i es repenjava en un bastó, el mateix que li recordava de llavors, perquè era de canya, de color clar, diferent dels habituals. Duia unes ulleres aparatoses i probablement feia un parell o tres de dies que no s’afaitava. Del policia que tant solia impressionar al seu temps, en quedava únicament un pàl·lid reflex, un residu, més en la mirada, incisiva, que no pas en l’aparença, camí de la rendició suprema.

—Què hi fas, aquí?

—Passava per davant de casa teva.

—I has pensat: a veure si aquest encara és viu.

—Més o menys.

No s’havien mogut del lloc, l’un a un costat de la porta i el nouvingut a l’altre.

—Cony, Miquel —va tornar a dir.

—Recordarem els vells temps aquí?

—Si has vingut a recordar els vells temps, ja pots tocar el dos —el va advertir.

—Llavors parlem dels nous.

—Pitjor.

—Què ens queda?

—Vés a saber. Au, entra.

En Miquel va tancar la porta i el seu amfitrió va arrossegar la cama inútil pel pis fins a arribar al menjador i la galeria. Un cop allà es va asseure en una butaca i va esperar que el visitant l’imités. No el va convidar a fer-ho. Només va esperar que es posés còmode. En acabat es van tornar a observar, i de mica en mica es van anar reconeixent més i més. L’única mostra d’escalf per part de l’amo de la casa provenia dels seus ulls. La del nouvingut, del seu somriure prudent.

—Ja veig que la guerra no va poder amb tu —va dir en Miquel.

—Guerra? Quina guerra? Et refereixes al gloriós alçament nacional?

—Com és que no et van afusellar?

—Per què ho haurien hagut de fer? Jo ja estava mort. —Es va tocar la cama.

—Un mort que parla massa.

—Això sí, però de portes endins, en el fons tan cagat com tots. I tu?

—Em van condemnar a mort, em van indultar i vaig acabar al Valle de los Caídos. En vaig sortir fa poc més d’un any.

—Collons, Miquel. Per què no te’n vas anar abans que ells arribessin a Barcelona?

—La Quimeta estava malalta. No vaig voler deixar-la.

—Es va morir?

—Sí, poc després.

—La meva dona també, fa cinc anys. Visc amb la meva filla, que també és vídua de guerra, perdó, vídua d’un roig marieta que, gràcies a Déu, deu ser a l’infern tan tranquil guardant-me un bon lloc al seu costat.

—No siguis bèstia.

—I el teu fill?

—Va caure a l’Ebre.

—Me cago en Déu… —Va moure el cap amunt i avall, mentre serrava les dents—. I tu i jo aquí, ja ho veus. Ves per on… Dos residus.

—Ja veig que continues tan animat com sempre.

—I què vols?

—Cal que quedi algú per veure caure aquest malparit de la veu aflautada.

—Tu creus que caurà? —Va fer un esbufec—. Això és Espanya, amic meu. Hitler es va suïcidar abans que el capturessin els russos, a Mussolini el van pelar els mateixos italians, però nosaltres… Quants segles fa que ens empassem la merda, amb militars i capellans manant, intocables?

—No hi ha bé ni mal que duri cent anys.

—I què? Encara que en duri deu, o vint, això ja és una generació perduda. Com a mínim. La guerra es va carregar el millor d’aquest país. Som orfes… Vols un got d’aigua?

—No.

—On vius?

—A València amb Girona.

—Sol?

—No.

Va esperar temorós la següent pregunta, però en Mateu Galvany no la hi va fer. Es van aguantar les respectives mirades fins que, a poc a poc, molt a poc a poc, el seu antic superior i amic va apuntar un lleu somriure revestit d’emotivitat.

—De debò passaves per aquí, has vist la casa i has pensat…?

—Sí.

—I què hi feies, voltant per aquest barri?

—Treballo en un cas.

—En un cas? Tu? —Es va sorprendre—. En qualitat de què?

—Hi ha un home que em paga perquè busqui una cosa. Potser el seu nom et sona: Benigno Sáez de Heredia.

El fràgil somriure va desaparèixer dels llavis d’en Mateu Galvany.

—No fotis, Miquel.

—Què volies, que li digués que no i em fiqués en un embolic? Sé que és un peix gros.

—És més que això: és un fill de puta. Es mou en les altes esferes, té negocis, possiblement també molts diners, però això ja no ho sé perquè l’última cosa que vaig sentir d’ell era que estava amb l’aigua fins al coll per culpa d’unes males inversions, vés a saber. Què vol que li busquis?

—El lloc on van enterrar el seu nebot la nit del divuit al dinou de juliol del trenta-sis.

—T’has tornat boig?

—No.

—Sap qui eres?

—Per això em va venir a buscar.

—En Benigno Sáez és dels qui pensen que el millor roig és el roig mort. Facis el que facis, encara que compleixis, t’acabarà fent la pell. És boig. Saps com va perdre l’ull?

—No.

—Una meuca l’hi va cremar.

—No el va perdre a la guerra?

—Això és el que hauria volgut ell, però ni parlar-ne. Va ser una puta. Una puta a qui estava apallissant o una cosa així. No cal dir que la va matar. En defensa pròpia, va dir el malparit. M’ho va explicar en Lluch. Te’n recordes, d’en Lluch?

—Sí.

—També el van pelar.

—Ja en quedem pocs.

—No queda ningú, Miquel. Ningú. —Va reaparèixer el to ombrívol i cendrós—. Si ser vell és una putada, ser vell en aquestes condicions és… Saps on seria jo si no fos per la meva filla?

On seria ell si no hagués estat per la Patro?

—M’ho puc imaginar.

—És bona dona. Llàstima que estigui sola. Jo no duraré gaire i llavors…

—Quants anys té?

—Quaranta-set. Potser t’hi podries entendre.

—Tu sempre tan sensible.

—I tu tan prudent.

—Explica’m més coses d’en Sáez.

En Mateu Galvany es va passar la llengua pels llavis secs. Parlaven en un present abstracte, però veien el passat mentalment de manera inevitable. Parlaven i buscaven raons per intentar creure en alguna cosa, però les seves pròpies realitats, el mirall en el qual cadascun es veia reflectit, els proclamaven a crits l’absència de futur. Parlaven i l’escalf de la seva antiga amistat recuperada es refredava amb el pes dels records i la càrrega dels anys.

—Cony, Miquel —va dir el seu amic per tercera vegada.