8

Havia esmorzat tard i la truita de patates li va ballar una bona estona a la panxa, barallant-se amb el cafè i el pa amb tomàquet. Un bon senyal d’inquietud corporal. Això no obstant, i tenint en compte l’hora, va optar per menjar alguna cosa en un altre bar d’aparença humil abans d’enfrontar-se amb el següent testimoni del passat. Dels dos amics d’en Pau, en quedava un, en Manel Molins, ferit al front, mutilat de guerra, si bé no pas del bàndol vencedor. No tenia ni idea de què es trobaria, però s’ho imaginava. Un home ja madur, perduts i oblidats els somnis de joventut, obligat a conviure amb la derrota, mastegant el seu propi odi mentre vivia sota el jou dels qui un dia van subvertir l’ordre establert, supervivent únic d’un món en el qual havien sucumbit els seus amics, bo i deixant-lo sol.

Seria dur.

Així, doncs, va preferir menjar alguna cosa, per una qüestió de disciplina, i de passada buscar un sentit a les paraules de la Margarida Miralles.

El tomb inesperat dels esdeveniments.

Sabia en Benigno Sáez que el seu nebot no combregava amb les seves idees? L’hi havia amagat deliberadament en demanar-li que busqués la seva tomba? No hi donava importància, ja que al cap i a la fi en Bernat Juncosa era un anarquista?

Es va remoure inquiet a la cadira mentre esperava la sopa.

Tot just començar, ja hi havia alguna cosa que no lligava.

I això, en una investigació, sempre era dolent.

El pitjor.

Comportava problemes, canvis, girs inesperats, sorpreses.

O en Pau Cabestany havia tingut enganyats la seva mare i el seu oncle, fent veure que era el que no era, o en Benigno Sáez ho sabia i, simplement, no l’hi havia dit a l’hora d’encarregar-li aquella maleïda «feina».

Es va posar una mà als ulls i va mirar distretament al seu voltant.

Tots els bars de Barcelona devien ser futbolers. Una febre. De sobte, el Barça es convertia en una religió, un acte de fe, una espècie de nou exèrcit no armat disposat a conquerir l’Espanya de Franco. Això o la resistència final disfressada d’esport. Darrere el taulell, dues grans banderes presidien el local. Les de Catalunya estaven prohibides. Les d’un equip de futbol, no. També hi havia retrats de futbolistes i escenes d’alguns partits importants, així com portades emmarcades. La d’El Mundo Deportivo amb l’última lliga, sis mesos abans, per exemple. I com que era dilluns, després d’una victòria de l’equip i de mantenir el lideratge, l’ambient vibrava d’una manera especial. Hi havia crits, entusiasme.

Felicitat.

La vida a través d’un escapisme.

—La sopa, senyor.

Va menjar-se-la a poc a poc, per tal que se li assentés bé a l’estómac. El bar era ple. Es parlava dels gols a l’Alcoià. Va intentar aïllar-se’n, però li va costar molt. Havia de decidir com s’enfrontaria a en Manel Molins. Si li deia que buscava la tomba del seu amic Pau per encàrrec del seu oncle… Però si li deia que era policia, el resultat no seria pas millor. El pitjor per als vençuts era la desconfiança. Qui es mostrava sincer amb un desconegut? L’única cosa que li quedava era l’astúcia.

Havia de trobar un motiu.

Va escurar el plat de sopa. Va arribar la truiteta. Un sol ou, sense patates. Se la va cruspir en un tres i no res i va demanar el compte.

En Manel Molins vivia a la planta baixa d’un edifici vell i mancat de qualsevol altra cosa que no fossin unes parets llises i brutes. En un costat, com a únic guarniment, s’hi veia el traç negre del jou i les fletxes. Una marca de fàbrica. Una empremta inesborrable. Va pagar el taxi i va esperar que marxés, abans de trucar a la porta. La casa, a quatre passes de la carretera de Sants, traspuava humilitat. Si en Molins havia estat amic d’en Pau, part del seu cercle, probablement devia viure en un altre lloc en esclatar la guerra. Les circumstàncies sempre determinaven els presents d’una vida. El més amarg era quan aquestes ja havien escapçat el futur i no quedava res.

Res tret dels records i la misèria.

Una dona sexagenària, encorbada, cabells blancs, davantal, sabatilles, prematurament envellida, li va obrir la porta. El va mirar amb ulls d’espera, ulls amigables, ulls adolorits però innocents, ulls de mare.

—Que hi és en Manel, senyora?

Els ulls van vibrar de por.

Un desconegut li trucava a la porta i demanava pel seu fill.

—Qui…?

—És per parlar d’un amic seu que va morir fa anys, en Pau Cabestany. Si té la bondat…

Va vacil·lar un cop més, i tot seguit va reaccionar.

—Passi, passi.

El pis no solament era petit, era anguniós. Gairebé sense mobles, sense cortines, sense res que no fos el senyal de la seva precarietat. Feia olor de menjar enganxat en cada paret. Una flaire superposada que formava capes d’amargor. Gairebé sense passadís, va arribar a un menjador petitíssim que tan sols contenia una taula i tres cadires, a més d’un bufet amb el mirall esquerdat. Les finestres donaven a un pati trist i orfe de testos i de vida, buit.

—Si vol seure… L’aviso de seguida.

Va acceptar la invitació. La dona va desaparèixer i seguidament va sentir uns murmuris inintel·ligibles, propers però difícils de reconèixer, una veu d’home, el to apressant d’ella. L’única cosa que va poder identificar va ser una frase final:

—No ho sé, surt!

En Manel Molins tenia l’edat que probablement tindria en Pau Cabestany si encara fos viu. El seu estat era depriment, malauradament revelador. Li faltaven el braç i la cama del costat esquerre, de manera que es movia repenjat en una sola crossa. El seu cos formava una diagonal respecte a aquesta. Dotze anys donaven per a molta pràctica. Es va aturar davant seu i el va observar ple de recel, alhora que avaluava totes les possibles eventualitats. En Miquel va intentar semblar, per damunt de tot, cordial.

Amigable.

—Perdoni que no li doni la mà —es va excusar—. Cauria, sap?

Humor negre.

—Li prego que perdoni la meva intromissió. Espero que ho comprendrà quan li refereixi el motiu de la meva visita.

En Manel Molins va deixar la crossa repenjada a la taula, es va agafar a la vora i es va deixar caure sobre una altra de les cadires. La seva mare no va ocupar la tercera. Allò era cosa d’homes. Es va retirar sense dir res més.

—Em dic Miquel Mascarell. —Es va presentar—. Necessito informació sobre un amic seu, en Pau Cabestany Sáez.

—En Pau? —Va alçar les dues celles, sacsejat per la sorpresa d’allò que és inesperat.

—Se’n recorda, no?

—Per l’amor de Déu, és clar que me’n recordo. Era el meu millor amic. Per què vol parlar d’ell a hores d’ara?

—És un afer relacionat amb la seva herència.

—Quina herència?

—La mare d’en Pau va morir fa uns dies i ell era el seu únic fill. De fet, només queda viu un familiar dels Sáez, el seu oncle Benigno.

Ja no va descloure els llavis. Intentava assimilar la informació. Tampoc no és que entengués gaire cosa. En Manel Molins estava molt prim, però se’l notava fort. Nas aguilenc, ulls enfonsats a les conques, barra esmolada, llavis rectes, gairebé sense carn, escassos cabells al cap. Duia camisa i pantalons. Una agulla imperdible li subjectava la màniga a falta de braç. Una altra el camal, a falta de cama. No s’havia afaitat i això li conferia un aspecte gairebé patibulari.

—Miri, senyor Molins, el que sabem sobre la mort d’en Pau és… com a mínim confús. No hi ha tomba, no hi ha cadàver, únicament unes informacions de fa dotze anys, dels dies més amargs del començament de la guerra.

—En diu guerra?

—Sí.

En Manel Molins va apreciar la diferència.

—Però en Pau va morir aquella nit.

—N’està segur?

—És… clar, per què?

—I si no hagués mort?

—Escolti, han passat dotze anys. Naturalment que va morir.

—Potser va fugir.

—Ell no.

—Per què no?

Va reaparèixer el silenci, la prudència adobada amb por. En Miquel va pensar en el jou i les fletxes de la façana de la casa. Als esclaus se’ls marcava amb foc. Ara les cares de Franco i els lemes de la «victòria» omplien les cases i els carrers de Barcelona. Impossible tancar els ulls.

—Pot parlar tranquil. —Va intentar relaxar-lo aportant-li un indici de confiança—. Vaig ser i sóc republicà. Vaig estar empresonat fins fa un any i mig. Vaig perdre un fill a la batalla de l’Ebre.

—I com puc saber que això és veritat?

—Miri’m als ulls.

En Manel Molins ho va fer, uns segons. A l’últim es va deixar anar cap enrere i va repenjar l’esquena a la cadira. No es va relaxar del tot, es va mantenir en guàrdia, però si més no va respirar amb més comoditat.

—Què en sap, d’en Pau, senyor Mascarell?

—No gaire. Que no tenia res a veure amb la seva família, per exemple.

Va assentir una, dues vegades, lentament.

—I vostè prova de determinar si és viu, perquè si no l’herència de la seva mare passarà directament a les mans d’aquell fill de puta?

—Sí.

En Manel Molins va girar el cap, després va estirar el coll per albirar els voltants del petit passadís del pis. Un cop encertit que la seva mare no rondava per allà, va abaixar la veu i es va inclinar novament cap endavant.

—Pateix dels nervis —va dir.

—Perdoni.

—Qui li ha parlat de les idees d’en Pau?

—La germana de la seva nòvia.

—Ja. —Va apuntar un primer i tímid somriure—. No la vaig conèixer, però en Pau me’n va parlar. Una bona peça.

—Ho continua sent.

—I guapa?

—També.

—L’Elionor no era gran cosa. Atractiva sí, però pel que fa a la resta… En Pau va perdre el cap per ella i contra això no s’hi pot fer res. En Ricard i jo l’hi vam dir i vam estar a punt de perdre’l.

—Sé que el divuit de juliol en Pau, en Ricard i vostè es van veure durant unes hores, i que després ell va tornar a casa seva. Més tard va sortir de nou i l’última cosa que se’n sap és que se’l va veure amb el seu assassí, en Bernat Juncosa.

—Aquell dia… Tot va ser molt estrany. Les notícies que arribaven de qualsevol lloc, la confusió, la por, la incertesa… Ningú no sabia què passava realment, ni qui era amic o enemic. Quan va començar el sarau, en Pau, en Ricard i jo vam discutir sobre què havíem de fer. No ho vèiem gens clar. Defensar la legalitat, defensar Barcelona, això sí, però contra què? Hi havia soldats contra soldats, guàrdies civils contra guàrdies civils… El més radical, el més desitjós de lluitar, era en Pau. Estava fora de si, molt exaltat. No parava de renegar. Suposo que venint d’on venia, amb una família com la seva, era qui més temia el triomf de la insurrecció militar. No teníem armes, de manera que en Pau va proposar que miréssim d’aconseguir-ne. En Ricard era el més tranquil de nosaltres. Li va demanar que es calmés, que veiéssim què passava i que actuéssim en conseqüència. Segons ell, Barcelona no cauria, com així va ser. Jo, per part meva, em trobava al mig de les dues postures, però més d’acord amb en Ricard que amb en Pau. I no era por, era sentit comú. Tot i que em sentia frustrat. Era com veure l’arribada de la fi del món. Al final, en Ricard i jo vam prendre una decisió: esperar, no llançar-nos a engegar trets sense més ni més. En Pau es va enfadar molt, s’ho va prendre malament i vam discutir. Ell volia assaltar algun guàrdia civil i prendre-li les armes. Li vam dir que això era absurd sense saber abans qui pertanyia a cada bàndol.

—Va esmentar la seva família?

—No calia.

—El seu oncle…?

—Quan se li va morir el pare, el seu oncle es va voler fer càrrec d’ell, adoptar-lo, més o menys, i agafar les regnes de tot, ja que la seva dona havia mort sense donar-li fills. Quedaven les tres germanes i en Benigno Sáez. En Pau era l’únic home, l’hereu. Però en Pau no era del seu parer: missa diària, honor, rectitud i totes aquestes coses. Tenia un caràcter llibertari, una visió molt àmplia de la vida i del futur. Els Sáez vivien en una presó, sotmesos a les seves idees vuitcentistes i una concepció absolutament antiquada de la realitat.

—En Benigno Sáez sabia el que pensava el seu nebot?

—En Pau no era pas ximple. Nedava i guardava la roba. D’una banda, no es volia enfrontar al seu oncle. De l’altra, s’estimava més contemporitzar, i no per covardia, més aviat per astúcia. Al capdavall, els Sáez eren rics. Per què renunciar-hi? En Pau i el seu oncle havien tingut alguna fricció que jo sàpiga, enfrontaments previs per tal cosa o tal altra, però mai una baralla greu i seriosa. Suposo que amb la guerra haurien arribat a la confrontació, però ja no hi va haver temps.

—Per què va tornar en Pau a casa seva després de no haver-los convençut a vostès que busquessin armes?

—Va dir que havia de fer una cosa.

—Què?

—No ho sé, però va somriure. Això sí que ho recordo molt bé. Va somriure maliciosament i ens va dir: «Ja ho veureu, ja». Va ser el darrer cop que el vaig veure, de manera que no vaig poder esbrinar la raó de les seves paraules ni el perquè d’aquell somriure.

—Pot ser que anés a casa a buscar alguna cosa?

—És possible.

—Una arma?

—A casa seva? No.

—Què van fer en Ricard i vostè quan ell va marxar?

—Res, vam comentar una mica el que havia passat. En Ricard es va sentir malament per la reacció d’en Pau, tot i que ja feia algun temps que estava una mica estrany, molt exaltat, feliç però… Des que va començar a sortir amb l’Elionor el vèiem menys, és clar. Ja ni anava al futbol, tan aficionat que n’era. Després d’allò de la Montserrat, l’Elionor va ser un alliberament per a ell.

—La Montserrat?

—La Montserrat Calders, la seva primera nòvia, la de tota la vida, des dels setze anys.

—Van partir peres quan va aparèixer l’Elionor?

—Una mica abans. En Pau no era d’aquells que juguen a dues bandes. En això era molt legal i correcte. Simplement es va cansar d’ella. La Montserrat era molt obsessiva, gelosa, volia casar-se al més aviat possible. A nosaltres ens ficava en molts embolics perquè deia que érem una mala influència per a en Pau. Va ser la Montserrat qui li va presentar en Bernat Juncosa. Treballaven junts.

—Quan va ser això?

—Uns quatre o cinc mesos abans que esclatés la guerra.

—Llavors… la Montserrat i en Pau es continuaven veient?

—Ella estava disposada a recuperar-lo. Simulava trobades fortuïtes, va canviar una mica, representava el paper de bona noia, amiga comprensiva, sempre esperant que ell reaccionés o mantenint-se en guàrdia per si trencava amb l’Elionor, que era la seva esperança. En Pau era molt bon paio, en el fons sentia llàstima per la Montserrat. Tant era que ella hagués estat una paparra o se li notés que continuava enamorada d’ell. Com que vivien a prop l’un de l’altra, no hi havia manera de treure-se-la del damunt.

—I en Bernat Juncosa es va fer amic d’en Pau?

—Sí.

—I d’en Ricard i vostè?

—No. —Va ser categòric.

—Per què?

—No congeniàvem. —Va fer un gest ambigu plegant els llavis—. No tots els amics d’un o altre ho eren de tota la resta. Cadascú té la seva petita parcel·la. Jo tenia amics a la feina, en Ricard també. No vaig veure en Juncosa més enllà de quatre o cinc vegades.

—Com era?

—Molt radical. Volia posar bombes a tot arreu. Estava com un llum i per a mi era molt mesquí; no ho sé, una persona molt estranya. El pitjor del cas és que va influir molt sobre en Pau. Ell nedava entre dues aigües, era un Sáez, s’havia enamorat de l’Elionor, creia en uns ideals que estaven lluny de ser els que es covaven en aquell moment, amb una Espanya partida en dos i tanta confusió política. Tal com estaven les coses, en Pau es va radicalitzar, i encara més amb en Juncosa a prop. I no dic pas que no tingués raó, però no parava de dir que els militars i els capellans la farien grossa, com sempre, i que era hora de passar a l’acció, coses que abans d’aparèixer en Juncosa no pensava.

—Llavors en Bernat Juncosa i ell compartien una ideologia.

—Sí.

—Per què hauria hagut d’assassinar-lo, doncs?

—No ho sé pas.

—Creu que va ser el que va passar, que el va matar com s’ha dit?

—Ni idea.

—En Bernat Juncosa també va morir, poc després, al front.

En Manel Molins va arronsar les espatlles. Semblava com si perdés energia, com si cedís a un abatiment sobtat. Va abaixar el cap i va mirar el lloc en el qual ja no hi era la cama. Tota la seva vida s’havia ensorrat, primer amb la guerra, després amb la seva fatalitat. Ni tan sols era un heroi. Per als vencedors es tractava d’un roig que pagava i purgava els seus pecats. Fins i tot vivia gràcies a la misericòrdia del nou règim.

Va fer un darrer esforç per mantenir-lo viu.

—En Juncosa tenia família, amics…?

—Pregunti-l’hi a la Montserrat.

—On puc trobar-la?

—La casa on vivia va quedar destruïda en un bombardeig, de manera que ja no la hi trobarà, allà. Fa poc, un any més o menys, vaig sentir dir que era taquillera d’un cinema.

—De quin?

—No ho sé. M’ho va comentar un conegut que viu a la part alta, per damunt de la Diagonal, bé, l’Avenida del Generalísimo. Podia ser del seu barri, però també del centre, qui sap.

Hi havia cent vint-i-set cinemes a Barcelona. Ho havia llegit tot just feia una setmana.

—Com és ella?

—No l’he vist des del trenta-sis, però era menuda, eixerida, cabells molt negres, nas gros, ulls moruns, boca petita, llavis en forma de cor, coqueta… No pot haver canviat gaire físicament, però qui sap en l’aspecte anímic. Les coses són molt diferents avui.

La seva veu va esdevenir crepuscular.

No va mirar la cama absent, va clavar els ulls sobre el pati batut pel sol.

En Miquel va pensar en el seu fill, en Roger. Hauria preferit tenir-lo viu en el mateix estat que en Manel Molins?

Sí, és clar que sí.

Mig fill sempre era més que cap fill.

—Gràcies. —Es va rendir a l’evidència que la seva visita havia arribat a la fi.