10
Anant cap a casa, amb el taxi, va fer un primer balanç del dia.
Una jornada que havia començat pacíficament, com qualsevol altra, amb la Patro, i tot d’un plegat…
En Benigno Sáez era un fill de puta perillós. Punt número u. El seu nebot Pau, a diferència d’ell, era un jove d’esquerres. Punt número dos. Dotze anys després de la seva mort, amb prou feines quedava algú que pogués recordar-ne gaires coses, i encara menys el lloc on el seu solitari assassí el devia enterrar. Punt número tres.
Això era tot.
Si per a en Benigno Sáez trobar la tomba del seu nebot era una obsessió, pagaria el seu fracàs.
I havia de pensar en la Patro.
Va pagar el taxi i es va guardar el canvi a la butxaca. Li havia donat cinc-centes pessetes a en Mateu Galvany. Primer, el seu orgull es va imposar a la realitat. Després, amb la seva filla ja a casa, les va acceptar. La Maria Galvany s’assemblava a la seva mare però, com en el cas del seu pare, els anys l’havien tractat malament. Quan se’n va anar els va prometre que tornaria, que portaria menjar i que farien un sopar. Pels vells temps, encara que a en Mateu li pesessin. I perquè continuaven vius, més enllà de la guerra, la repressió i l’odi latent en una Espanya que tornava a caminar amb un pegat a l’ull.
Com en Benigno Sáez de Heredia.
La garita envidrada de la portera romania buida. Va arribar al seu replà i ni tan sols va tenir temps d’introduir la clau al pany. La Patro devia estar abocada al balcó o pendent de qualsevol soroll a l’escala. Va obrir la porta i se li va tirar al coll tremolant.
—Miquel!
Es va deixar abraçar i també la va abraçar.
Va sentir la seva escalfor, el vigor d’aquell cos jove i viu.
—Tranquil·la —va murmurar—. No me n’he anat pas a la guerra.
—Calla.
Va continuar enganxada a ell, de dalt a baix. En Miquel va aclucar els ulls un moment.
A vegades n’hi havia prou capturant un instant.
—Anem a dins —va acabar demanant-li—. Només falta que els veïns ens vegin aquí al mig.
—Que se’n vagin a…
—Sisplau.
Va aconseguir fer-la moure, però no el va deixar anar. Va mantenir les mans juntes al voltant del seu coll. Tan bon punt va haver tancat la porta va tornar a aturar-lo, li va fer un petó i ell va naufragar, com sempre naufragava, en aquell univers mig desconegut, sempre retrobat, que identificava i marcava el seu estrany amor.
Quan va morir la Quimeta, quan anava a ser afusellat, quan treballava al Valle de los Caídos, dia rere dia, cada vegada que va pensar en la mort…
—Estic cansat. Deixa’m seure.
La Patro el va mirar des de tot just uns centímetres. Li va posar una mà a la galta, ja un xic rasposa.
—En el fons t’agrada anar amunt i avall fent preguntes, oi?
—No ho sé. Suposo que sí. —Va ser sincer—. Però aquest cas…
—Ja en dius cas.
—Com vols que en digui?
—Trampa. És una trampa. Tot el dia que hi estic donant voltes i sé que, facis el que facis, passi el que passi, en sortiràs malparat. I si a tu et passa res, jo…
—Tranquil·litza’t, vols?
—Tinc tanta por…
Més petons, ràpids, nerviosos, més carícies, més escalfor carregada de tendresa.
—Ja ho veus, Quimeta —va pensar.
Però la Quimeta no hi era.
No pas en aquell moment.
La Patro va cedir en el seu ímpetu, va temperar el nerviosisme, es va omplir els pulmons d’aire i el va expulsar lentament a mesura que el seu cor recuperava la normalitat. En Miquel va aconseguir fer-la posar en moviment. Van anar a l’habitació, perquè ell es posés còmode. Mentre ho feia, ella el va contemplar de la mateixa manera en què acostumava a fer-ho ell tantes vegades.
Amb la Quimeta tot havia estat tan diferent.
—Estàs bé? —va voler saber ella.
—Sí.
—Què has fet?
—Poca cosa. Preguntar aquí i allà.
—I?
—Res. Tinc un parell de pistes per demà, això és tot.
—M’he tornat boja tot el dia, saps? Fins i tot he netejat tot el que ha tocat aquell…
—No siguis ximple.
—Tu no el vas tenir a sobre fent…
No va acabar la frase.
Es va empassar la saliva i va xiuxiuejar:
—Perdona.
En Miquel es va asseure al seu costat al llit, ja amb la roba d’estar per casa. Li va agafar les mans, novament fredes, com sempre que estava alterada.
—No, perdona’m tu. Et penses que no em bull la sang, que no m’importa?
—A vegades sembles tan calmat, tan reflexiu i…
—És deformació professional.
—Tinc ganes de cridar.
—Ja ho sé.
—Des que ha vingut aquest home i m’ha regirat l’estómac i el passat…
—No deixaré que et passi res. —Va fer-li un petó al front.
Un petó paternal.
—També he donat voltes a altres coses —va desgranar ella.
—M’haig de posar a tremolar? —Va adreçar-li un somriure còmplice.
—És sobre el que hem parlat aquest matí, allò de tenir un fill i tot plegat.
—Jo ja no crec que estigui per castells de focs.
—I tu què saps? Continues sent un home.
—Això és perquè tu ets molta dona.
—No, de debò. —Va fer un ganyota de disgust—. Per què no ens casem?
Se la va quedar mirant com qui veu un miratge.
Assedegat i agonitzant, enmig del desert.
—Ho dius seriosament?
—Tu ets vidu i jo soltera.
—Patro, amor meu, ni tan sols sé què em queda de vida.
—I això què hi té a veure? Vivim junts, t’estimo.
—Ets boja.
—T’estimo! Ets el millor que m’ha passat a la vida! Em vas salvar al trenta-nou i ho vas tornar a fer l’any passat! Jo… Jo no era ningú fins que tu vas aconseguir que tot tingués sentit per a mi!
—Amor meu, ens necessitem, i això no és el mateix que…
—Necessitat, amor… És clar que és el mateix! Per què ets així? —Es va omplir de dolor—. Per què, per què, per què?
—Així, com?
—Descregut.
—No sóc pas descregut. Que jo visqui és un miracle. I en part és gràcies a tu. Però continuo pensant que ets massa jove per lligar-te a un vell com jo. —Va aturar la seva protesta—: Sí, Patro, vell. Ho sóc. Tard o d’hora t’enamoraràs d’algú, i quan ho facis cal que siguis lliure. Jo ho entendré.
—O sigui que penses que et deixaré, sense més ni més.
—Seria el més normal.
—Ets l’únic home que em pot tocar, no ho entens? Qualsevol altre em faria… fàstic. —Es va estremir.
—No si n’estàs enamorada.
—No sé com pots parlar així.
—Et parlo des de la lògica.
—Des de la guerra no hi valen lògiques. Cadascú fa el que pot i té el que es guanya o li deixen. Tu ho has dit un munt de vegades: som supervivents. I els supervivents s’uneixen entre si per viure.
—Tant t’ha afectat la visita d’aquest home?
—Sí.
—Tant perquè de sobte em parlis de casar-nos?
—Ja fa temps que a l’escala hi ha rumors, comentaris… Aquestes coses.
—I?
—Tu ets un home, i vius amb mi des de fa tot just quinze mesos. Però jo vaig néixer aquí, la gent em coneix des que era petita. De cop i volta no sóc una dona decent. No es creuen que siguis un rellogat amb els diners del qual vaig tirant. Però ja saps que no és només pel què diran, encara que la del principal sigui de la Sección Femenina i sembli més capellà que els capellans amb la seva llengua deslligada. És per nosaltres. Per tu i per mi, si no és que per respecte a la teva dona t’estimis més no fer-ho, ser fidel a la seva memòria.
—Si jo hagués mort abans que ella, hauria desitjat que fos feliç.
—Ho veus? Pel que m’has explicat, era una dona fantàstica.
—Sí. —Va abaixar el cap.
Van deixar de parlar, com si ja no tinguessin res més a dir. Les mans d’ell continuaven agafant les d’ella. El silenci de l’habitació, com tantes altres vegades, els va bressolar i els va omplir de pau i serenitat. Aquell era el seu refugi.
La seva illa.
Van deixar transcórrer el temps, segon a segon.
Ella duia sempre aquell collaret penjat al coll, el que ell li va regalar el matí del 25 de juliol de 1947, després d’haver passat la seva primera nit junts, el mateix dia que va fugir dels assassins que volien matar-lo.
Això també semblava que fes una eternitat que havia passat.
—Què diu la del principal?
—Que què diu? N’hi ha prou de veure l’ideari de la Sección Femenina. Me’l va donar ja fa setmanes, mentre em mirava plena de suspicàcies. No l’has llegit?
Se’n recordava.
Autèntiques perles.
«Gracias a la Falange, las mujeres van a ser más limpias, los niños más sanos, los pueblos más alegres y las casas más claras», «Las mujeres nunca descubren nada; les falta el talento creador reservado por Dios a las inteligencias varoniles», «Todos los días deberíamos dar gracias a Dios por habernos privado a la mayoría de las mujeres del don de la palabra, porque si lo tuviéramos, quién sabe si caeríamos en la vanidad de exhibirlo en las plazas», «La vida de toda mujer, a pesar de cuanto ella quiera simular, o disimular, no es más que un eterno deseo de encontrar a quien someterse», «No hay que ser una niña empachada de libros que no sabe hablar de otra cosa. No hay que ser una intelectual», «Disimula tu presencia física en el trabajo, seamos hormiguitas graciosas y amables»…
Però més enllà de l’ideari bàsic sorgien disbarats encara pitjors pel que feia a les coses íntimes, aniquiladors de la condició femenina en un retrocés cap a la prehistòria. Els més clars eren els que abordaven el tema del sexe: «Si tu marido quiere dormir, no le presiones ni estimules su intimidad. Si es él quien te pide la unión, accede humildemente, teniendo en cuenta que su satisfacción es más importante que la de la mujer. Si las prácticas sexuales que te demanda son inusuales, sé obediente y no te quejes. En el momento culminante, un pequeño gemido por tu parte es suficiente para indicar cualquier goce que hayas podido experimentar».
I això ho havia dissenyat una dona, Pilar Primo de Rivera.
Sí, la del principal devia ser un falcó que vigilava les bones normes del veïnat, i ells mereixedors de tota sospita.
D’altra banda, certa.
—Vaig a fer el sopar. —La Patro va exhalar una glopada d’aire—. Descansa una estona i t’aviso.
Va deixar-la marxar. Va perdre el contacte de les seves mans, del seu cos, i la va veure travessar el llindar de la porta. Va restar immòbil uns segons, contemplant l’obertura per la qual havia desaparegut, i va pensar que mentrestant es podia estirar al llit, aclucar els ulls.
No ho va fer.
Havia tingut tot el dia en Roger al cap.
Agulles punxant-li la ment.
Tot el dia el seu fill i aquell home, aquell soldat que el gener del 1939 li havia parlat de la seva mort, de com el va enterrar, on, quan, i que li va lliurar l’última carta, inacabada. La carta amb les seves darreres paraules. La carta que guardava allà, a la tauleta de nit, i que tantes vegades solia llegir perquè era l’única cosa que conservava de la seva vida anterior.
Gairebé la sabia de memòria.
Va obrir el calaix, la va agafar i la va tornar a llegir un cop més.
Estimats pare i mare,
No sé quan llegireu aquestes línies, perquè aquí les coses sembla que van força malament. Temo molt que seré a Barcelona abans del que s’havia previst, però no desfilant com a triomfador, sinó amb la cua entre les cames. Fem el que podem. Som valents. Però ells estan més ben armats i més ben alimentats, i no sé què és més important ara mateix. Potser se’m podria considerar un derrotista. Vosaltres sabeu que no ho sóc. La realitat és la que imposa les seves regles i no puc defugir-la.
En aquesta nit tranquil·la, com si la guerra no existís, penso molt en vosaltres. Quan un veu la bogeria de prop, i quan a més hi pren part, s’adona del que realment importa. En aquests darrers dies he reflexionat molt sobre el que passa, i sobre mi mateix com a soldat i com a persona. Tant de bo no fos la primera cosa i sí, únicament, la segona. Sabeu?, durant tot aquest temps he disparat molts trets. Molts. Però encara no sé si he tocat algú. Sóc un soldat que no sap si ha mort cap enemic! I ni tan sols sé si d’això en puc dir sort o no. Sé que lluito pel que és just, per la democràcia que ens volen robar, per la llibertat que vam guanyar, i sé que l’enemic ens ho vol arrabassar, imposar la seva voluntat, fer-nos tornar al passat sota el pes d’una dictadura. Però no crec pas que molts dels desgraciats que tenim al davant siguin el veritable enemic. L’enemic és Franco, Queipo de Llano i tots els uniformats carregats de medalles i estrelles que ostenten la bandera del seu poder absolut. L’enemic són aquells que parlen de la pàtria i l’honor pels descosits, però de la seva pàtria, i segons el seu honor. Una pàtria excloent en la qual no hi cabem tots, només els que ells volen. I són també els que utilitzen Déu com si fos una cosa de la seva propietat. Jo era religiós, si més no en certa manera, tot i que no practicava gaire, per costum, i ara crec que odio Déu, si és que existeix, perquè si algú lluita per ell com ho fan ells i ho consent és que aquest Déu és una merda. I no t’escandalitzis, mare. Tu encara creus en el cel i en l’infern, però qui es troba a l’infern sense haver-se mort sóc jo. Deixeu-me que almenys digui el que penso.
Fa tres dies vaig veure morir un company. Es deia Ignasi. Quan va esclatar la guerra, es trobava al costat republicà. Tota la seva família és a l’altre bàndol, de manera que és possible que els seus germans hagin estat els qui l’han mort. Era l’ésser més innocent del món. Li va tocar estar en un lloc, però podia haver estat a l’altre. Ahir, en canvi, va ser ferit un camarada, l’Agustín, i es va resistir a ser evacuat. Deia que podia disparar amb un sol braç. El seu odi al feixisme i les sotanes és absolut. Així, doncs, penso que cadascú té la seva història, però també la seva pròpia guerra. Una és la de tots, l’altra és la personal. El pitjor és quan es barregen.
Jo estic bé de salut. Més prim, però encara fort. El pitjor de la guerra és que és fastigosa, mare. A vegades, quan m’arrebosso al fang, em poso a riure tot sol, recordant com eres de maniàtica amb la neteja.
La carta que no va poder acabar perquè l’endemà…
Va recordar en Tomàs Abellán parlant-li, asseguts al carrer, a la vorera, mastegant un tros de pa amb formatge que ell va voler compartir amb el pare del seu amic, tan morts de gana…
Tenia totes i cadascuna d’aquelles paraules clavades com dagues al cervell.
—Eren amics?
—Vam lluitar junts des del trenta-set. Braç a braç.
—Era amb ell quan va morir?
—Sí, sí senyor. Jo el vaig enterrar.
—Vostè?
—No vaig voler deixar-lo allà tirat. Me la vaig jugar, però era el mínim que podia fer per ell. Ja ens batíem en retirada i altres companys van optar per marxar. Vaig aprofitar el forat d’un obús per ficar-lo a dins i tapar-lo. Puc dir-li on és, per si algun dia…
Algun dia.
—Com va morir?
—M’agradaria dir-li que atacant els facciosos, matant enemics i tot això, però… Vostè ja sap que era un paio fantàstic, oi? No cal que li menteixi.
—No, no cal.
—Va ser una bala perduda. Ni tan sols sé d’on va venir. Fins i tot podia ser del nostre bàndol. Estàvem parapetats, reorganitzant-nos, o si més no això era el que es deia enmig d’aquella fugida. L’única cosa que sé és que es va desplomar entre nosaltres.
—Va patir?
—No, no senyor. La bala li va travessar el cor. Llavors els altres es van retirar i jo vaig fer el que li he dit. Per dignitat. No crec que ells, els facciosos, s’haguessin pres la molèstia d’enterrar-lo. En Roger hauria fet el mateix per mi, em consta. En vam passar de verdes i de madures, de tots colors. Vam fer tants plans per quan s’acabés la guerra…
—I el lloc on està enterrat…?
—Sabia que passaríem per Barcelona, de manera que vaig memoritzar el lloc i més tard vaig fer-ne un plànol.
Se’l va treure de la butxaca de l’uniforme. Un plànol matusser, amb tot just quatre referències: el riu, uns arbres, una muntanya, unes roques… Probablement suficient.
Suficient si continuava viu i un dia era capaç de tant enmig de l’Espanya negra que s’acostava.
Un impossible.
En Tomàs Abellán se li va esvair del pensament i es va quedar un altre cop amb la carta entre les mans. L’últim testimoni del fill perdut.
Un impossible?
Ell, en Miquel Mascarell, encara era viu.
Viu i buscant una altra tomba.
—Roger… —va murmurar.
El mapa fet matusserament per en Tomàs Abellán també era a la tauleta de nit.
Havia hagut d’aparèixer un home com en Benigno Sáez perquè reaccionés.
Sorprenent.
—Hi hauries d’anar d’una vegada. —Va sentir la veu de la Patro.
No s’havia adonat que era allà un altre cop, repenjada al marc de la porta, perfilada com un àngel sobre el contrallum del passadís.
—Ja ho sé. —Va sospirar.
—Et farà mal, però…
—Sí.
—Hi aniria amb tu, és clar.
—És clar.
—El sopar…
—No, vine.
La Patro va tornar al seu costat.
En Miquel va deixar la carta prop del mapa, a la tauleta.
La nova abraçada va fer que s’oblidessin del sopar.