4

La Patro era a l’habitació, asseguda al llit, plorant.

No va voler interrompre el seu desconsol. No hi havia impaciència que pogués superar l’esclat emocional d’aquelles llàgrimes. La seva companya no era de les que es deixaven vèncer sense més ni més o per cada contratemps de més o menys envergadura. Era una persona alegre, innocent, feliç, sobretot durant aquell any i mig, des que vivien junts després que ella l’hi hagués demanat. Alegre perquè sempre reia i estava contenta. Innocent perquè desconeixia el mal, tot i haver viscut una vida tan dura. Feliç pel fet de donar i rebre, per compartir, per haver conformat finalment una vida estable i equilibrada. Si plorava sempre era per alguna cosa viva, candent, un fet dolorós o emotiu. Les seves eren les llàgrimes del desconsol.

Al caire de la desesperació.

Es va asseure al seu costat, li va passar un braç per les espatlles i va esperar que ella es dominés a prop seu, dolçament, com un gira-sol amant del sol que el guiava.

—Ja se n’ha anat —li va xiuxiuejar a cau d’orella.

Ella va negar amb el cap.

—No, no se n’ha anat —va gemegar—. Ells mai no se’n van, sempre hi són, tornen…

Es va xuclar les llàgrimes i es va aferrar a ell amb la mà.

Es va desfer en plors més i més.

—Què et passa? —Es va espantar.

El gemec va esdevenir un foc abrusador. Una bava blanca li va penjar dels llavis primer i de la barbeta després, abans que provés de retenir-la amb el puny tancat. Tenia la boca oberta, engarrotada per l’espasme del dolor. Fos el que fos, era incontenible, l’esgarrapava per dins, li recargolava l’ànima.

—Ssst… —En Miquel la va acaronar, bressolant-la.

Un altre llarg minut. Tal vegada més. El temps els va empresonar a tots dos en una càpsula sense cap altra dimensió que la d’aquell sentiment punyent. La seva mà acaronava maquinalment el cap de la seva companya. Els seus llavis buscaven la carn càlida, la pell suau del front. El cor, en canvi, no trobava destinació. Caminava perdut en aquella sobtada foscor.

Fins que la Patro va aconseguir la primera serenitat.

Va deixar de plorar i va compassar la respiració.

—Ho has sentit tot? —li va preguntar llavors ell.

Ella va assentir amb el cap.

—Aquest home és perillós —va dir en Miquel—. No podia fer-lo fora, ni tan sols pensar a dir-li que no.

La seva companya va repetir el gest. Joguinejava amb els dits de manera nerviosa, amb els ulls atrapats en aquell moviment imprecís. Tenia por de fer-li la pregunta que més importava.

—El coneixies, oi?

La Patro es va quedar immòbil, com si estigués paralitzada. Seguidament va tremolar de manera espasmòdica. Una fiblada freda que va fer que s’arrecerés encara més sota la seva empara.

Sí, el coneixia.

I perquè una dona com ella hagués conegut un home com en Benigno Sáez l’única explicació possible era la més evident.

—Em sap greu —va dir ell.

La Patro es va xuclar les llàgrimes.

—T’ha reconegut?

Va moure el cap d’un costat a l’altre.

—Sense arreglar… no ho crec pas. —Va aconseguir articular les seves primeres paraules.

—Au, tranquil·litza’t. Ja se n’ha anat.

—No, no se n’ha anat. T’ha demanat una bogeria i ara ja és aquí, en les nostres vides.

—Potser està desesperat.

—No és un home que es desesperi fàcilment.

—Llavors tranquil·la. —Va intentar transmetre-li confiança i seguretat, però per damunt de tot, serenitat—. Investigaré una mica, faré el que pugui i ja està. No crec que aconsegueixi anar gaire lluny.

—No s’acontentarà amb poca cosa.

Tota la pau de l’habitació, el silenci que els embolcallava cada nit, cada matinada, s’havia difuminat. Tot d’un plegat era com si en Benigno Sáez fos allà, entre els dos, esperant.

Amenaçador.

En Miquel Mascarell va sentir la pitjor emoció del món, la mateixa càrrega que suportava damunt les espatlles des de feia una dotzena d’anys: impotència.

Quantes vegades haurien de perdre la guerra encara?

—Miquel —la Patro va girar el cap en la seva direcció—, tenim els diners que li vas prendre a aquell home l’any passat, i n’hi ha prou per viure uns quants anys més, sense ostentacions, de manera discreta. Per què no toquem el dos?

—Ens trobarien i seria pitjor.

—Des del gener d’aquest any ja no calen salconduits per viatjar per Espanya. I la frontera amb França es va obrir al febrer, recorda-te’n. Podríem anar a qualsevol lloc…

—Saps que és impossible, i més ara.

Els ulls de la Patro es van omplir de dolor.

—Explica’m què va passar —li va demanar en Miquel.

—No.

—Hi ha coses que no es poden guardar a dins, amor meu. Per què no confies en mi?

—Perquè em fa fàstic i… —Es va empassar la saliva i va aclucar els ulls un moment abans de tornar a fixar-los en ell.

—Era un client, d’acord. I què?

—No era només un client.

—Llavors esbrava’t. No saber res d’aquest home el fa encara més perillós per a mi, per a tots dos. Sisplau, Patro. Et penses que és per morbositat o curiositat o… què sé jo? Es tracta de nosaltres. El que vas fer abans que comencéssim a viure junts no compta, però ara una part d’aquest passat ha estat aquí. Necessito saber contra què hauré de lluitar, potser.

La Patro va entreobrir els llavis i ell li va fer un petó.

Amb la més gran de les tendreses.

Fins que va notar el seu primer indici de pau.

—Era boig —va xiuxiuejar ella en separar-se’n—. I si ho era abans, per força ho ha de ser ara.

—Freqüentava el Parador del Hidalgo?

—Aquest i altres llocs. No es ficava mai al llit amb la mateixa noia, mai. Al final totes el coneixíem i ens avisàvem les unes a les altres, sobretot les noves. Però quan hi ha gana… quina importància té una aberració o una excentricitat? Pagava, i pagava bé, de manera que no n’hi havia cap que li digués que no.

—De quines… excentricitats parles? —Va passar per alt el terme «aberració».

—Era un porc, Miquel. —Van reaparèixer el defalliment i el desànim previs a un nou atac de llàgrimes—. Un porc fastigós, malalt i… Feia que les noies es vestissin amb roba de milicians, o s’emboliquessin amb la bandera republicana! Volia que l’ataquéssim amb un ganivet de plàstic o una pistola de joguina i ell llavors ens derrotava i ens dominava, ens pegava i ens fuetejava. Ens arrencava la roba! No era sexe, era pràcticament una violació, perquè necessitava l’oposició per excitar-se i…! —Es va omplir els pulmons d’aire—. Quan ens feia presoneres ens demanava coses, ens exigia que fingíssim amor, que l’idolatréssim i li diguéssim «Excel·lència» o fins i tot «general». Ell s’asseia al llit i la noia que el servia es prostrava als seus peus, l’adorava, i tot sense deixar de tocar-lo, fer-li… —Es va estremir un cop més.

En Miquel li va atrapar les mans, que es tornaven a moure nerviosament.

—Això ja ha passat —li va xiuxiuejar a cau d’orella.

—No, no ha passat. Estic segura que ho continua fent. Sempre hi haurà noies noves. Sempre. Era constant, un o dos cops cada setmana. Un home així no canvia.

—Quan el vas conèixer tu?

—Fa tres anys.

—Et va obligar a fer alguna de les coses que m’has explicat?

—Sisplau…

—Digue-m’ho.

—No!

—Cal que sàpiga qui és o acabarà matant-me.

Ara els ulls de la Patro van espurnejar de por.

—És impossible que trobi aquesta tomba, i si és boig com dius, ho farà. Potser no vol deixar caps per lligar, ni que se sàpiga que va tenir tractes amb un excomissari de la República. Un roig. Si no coneixes el teu enemic, has begut oli.

—Però et farà mal saber que jo…

—Em fan mal moltes coses, amor meu. Massa. Però des que em vas demanar que vingués a viure aquí amb tu i ho vaig acceptar, la vida ha estat bonica, per als dos. Les cicatrius del passat formen part del present i això és inevitable. No té sentit negar-les. Ara una part d’aquest passat ha tornat i hi hem de fer front.

—Em… —Es va mossegar el llavi inferior buscant les paraules adequades mentre es rendia—. Em va fer despullar i embolicar-me amb la bandera republicana. La duia en un maletí de color cafè, plegada, rentada i planxada. Vaig haver d’enfilar-me al llit i pegar-li, no gaire fort, però pegar-li, amb la mà, amb una vareta, i després despullar-lo, del tot. Llavors ell es rebel·lava, renaixia, aconseguia dominar-me i em posseïa damunt la mateixa bandera. Quan… quan s’escorria, jo havia de cridar: «¡Viva España! ¡Viva España! ¡Viva España!».

En Miquel Mascarell va sentir l’arcada.

Va dominar-la.

Les dues noves llàgrimes que van saltar dels ulls de la Patro li van esquitxar les mans.

—Al maletí també hi portava medalles i coses així, cintes, llaços… —va xiuxiuejar ella, gairebé sense veu—. En acabar, es vestia i se les posava totes. Després resava. Em va fer resar amb ell, agenollats tots dos, demanant perdó pels nostres pecats davant del llit, on havia posat una imatge de la Mare de Déu. L’última cosa que em va dir abans d’anar-se’n va ser que em perdonava.

No quedava gairebé res més per dir.

Tan sols superar el pes sobtat que els esclafava.

—Ho sento.

—Ha estat aquí, a casa nostra… —va gemegar la Patro.

—Confia en mi.

—Què faràs? —Va mirar-lo un cop més, espantada.

—Bellugar-me.

—Bellugar-te?

—És possible que sigui a baix, esperant, amagat, per comprovar si faig res o no. Estava impacient. Aquesta tomba ha esdevingut una obsessió i de cop i volta m’he convertit en la seva única esperança. Deu ser un home d’idees fixes. Ha parlat en plural diverses vegades. Això vol dir que no està sol, que algú va començar a investigar per a ell i probablement va ensopegar amb un mur de silenci. Fatxes d’avui buscant rojos d’ahir. La seva teoria, absurda o no, no és pas dolenta. Vaig ser policia, un bon policia, i continuo sent el que era malgrat la meva condemna i els anys passats al Valle de los Caídos. Sap que no van matar l’única cosa que em queda, que ens queda encara a molts: l’orgull. Dignitat, no ho sé. Orgull, sí. Abaixem el cap, sobrevivim, però l’orgull forma part d’una integritat trepitjada però no vençuda. És el darrer alè.

—Deixa’m venir amb tu.

—No. —Va ser categòric.

—Sisplau. No ho facis sol, això.

—Sempre he treballat sol. És el que vaig fer tota la vida fins al gener del trenta-nou. A més, si et vesteixes i t’arregles… qui et diu que no es recordarà de tu?

—És impossible que…

—Patro.

El seu to va ser comminatori.

—Entesos —es va rendir ella—. Però promet-me que aniràs amb compte.

—Sempre hi he anat, per això continuo viu.

—Això és diferent. Treballaràs per al dimoni.

—Però a casa m’espera un àngel.

La Patro es va aixecar del llit, però no per posar-se a caminar. Es va agenollar davant seu, el va envoltar amb els braços i va dipositar el cap damunt les seves cuixes, de costat. En Miquel va tornar a apartar-li els cabells, bo i alliberant-li el rostre, la llisor de la galta, el perfil suau de la seva pell immaculada.

Ni tan sols havia fet els trenta, li’n faltava un.

I era amb ell.

Un vell de seixanta-cinc anys.

Què havia fet per merèixer el cel a l’infern d’aquell crepuscle?

Era per seguretat o es tractava… d’amor?

Seguretat, necessitat…

A fer punyetes tot plegat.

Tant li feia!

Va acaronar-li el cap, li va fregar els llavis amb els dits i va deixar que ella els hi petonegés.

—I si tot això del seu nebot mort no és sinó una excusa per ficar-te en un embolic?

—No ho crec pas.

—Quan et van deixar lliure i vas arribar a Barcelona, va ser una trampa.

—Va passar una vegada. Això és diferent, tranquil·la.

Era hora de llevar-se, vestir-se i recollir la informació que en Benigno Sáez havia deixat a la sala, juntament amb els diners. Hora d’anar a investigar un eco, un crit procedent del passat.

Hora de començar un dia inusual.

Tal vegada més que això.

Va aclucar els ulls i va esperar un minut. I un altre. I un altre més.