35

Les veus li trencaven els timpans.

El cor.

I li omplien el cap de verí, impotència, horror…

Es barrejaven les arengues de Queipo de Llano a la ràdio amb les declaracions dels uns i els altres, Franco, Yagüe, Mola o qualsevol boig amb el seu verí mortal. Les tenia gravades al cervell, com dards de foc clavats al bell mig de la raó.

«Nuestros valientes legionarios y regulares han enseñado a los cobardes rojos lo que significa ser hombre. Y, de paso, también a las mujeres. Después de todo, estas comunistas y anarquistas se lo merecen. ¿No han estado jugando al amor libre? Ahora por lo menos sabrán lo que son hombres de verdad y no milicianos maricas. No se van a librar, por mucho que forcejeen y pataleen»… «Ya conocerán mi sistema: por cada uno de orden que caiga, yo mataré a diez extremistas por lo menos, y a los dirigentes que huyan, no crean que se librarán de ello: los sacaré de debajo de la tierra si hace falta, y si ya están muertos, los volveré a matar»… «¿Qué haré? Pues imponer un durísimo castigo para callar a esos idiotas congéneres de Azaña. Por ello faculto a todos los ciudadanos a que, cuando se tropiecen con uno de esos sujetos, lo hagan callar de un tiro. O me lo traigan a mí, que yo se lo pegaré»…

Deixava d’escoltar Queipo de Llano i es trobava amb Mola: «Es necesario crear una atmósfera de terror; hay que dejar sensación de dominio, eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todo el que no piense como nosotros. Tenemos que causar una gran impresión; todo aquel que sea abierta o secretamente defensor del Frente Popular, debe ser fusilado»; amb Franco declarant a la premsa americana: «Estoy dispuesto a exterminar, si fuera necesario, a toda esa media España que no me es afecta»; Yagüe justificant la seva matança a la plaça de toros de Badajoz: «Naturalmente que los hemos fusilado. ¿Pensaban que me llevaría conmigo a cuatro mil rojos mientras mi columna avanzaba luchando contra reloj? ¿Debía dejarlos en libertad a mis espaldas, permitiéndoles que hicieran nuevamente de Badajoz una ciudad roja?»; el capità Gonzalo Aguilera també parlant amb un corresponsal nord-americà: «Tenemos que matar, matar y matar. Son como animales. Al fin y al cabo, ratas y piojos son los portadores de la peste. Nuestro programa para regenerar España consiste en exterminar a un tercio de la población masculina. Con eso se limpiaría el país y nos desharíamos del proletariado. Además, también es conveniente desde el punto de vista económico. No volverá a haber desempleo en España».

Veus.

Totes les que nit rere nit, quan dormia inquiet, l’assetjaven, l’eixordaven, el perseguien…

Les veus eren pitjors que veure Franco al No-Do o sempre a la primera pàgina de tots els diaris. Les veus no callaven. Les imatges n’hi havia prou amb no veure-les, anant a orinar al cinema o tancant els ulls davant d’un quiosc o llegint el diari.

Va obrir els ulls amarat de suor.

Una nit infernal.

Una nit com tantes altres, encara que aquell dia fos diferent.

La Patro no era al seu costat.

Va saltar del llit espantat i no va tenir temps de posar-se dret perquè ella va entrar en aquell instant a l’habitació. En veure’l assegut, va obrir el llum de la tauleta de nit. Estava guapa, radiant, ja vestida. Probablement tampoc no havia pogut dormir. Però en el seu cas les ulleres, la sensació de cansament, li conferien una aura infantil i delicada, no pas d’esgotament sepulcral.

—Venia a despertar-te —li va dir.

—Quina hora és?

—Passen cinc minuts de dos quarts de sis. No volies que marxés a aquesta hora?

—Sí.

—Estàs bé?

—Afeixugat.

—No has dormit gens, oi?

—A estones. I tu?

No li va contestar. Era l’hora del comiat. Ja no hi havia res a discutir. La Patro el va abraçar i li va fer un petó. Un fort petó que no va semblar un «bon dia» sinó un «adéu». Un petó humit amb el qual li va regalar l’alè de la seva vida. Un petó apassionat capaç de convertir una roca en sorra. Va tenir por que ella s’enfonsés, que es posés a plorar, però ja ho havia fet, ofegant la tensió al coixí o tota sola, després d’haver entès que no quedava res més per fer.

No hi va haver més paraules.

Ni un «vés amb compte» ni un «torna» ni un «t’estimo».

No calia.

Va veure com sortia de l’habitació, del seu present de futur incert, i tot seguit va sentir el so feble de la porta del pis en tancar-se suaument. Llavors es va llevar, va anar al safareig per refrescar-se una mica, rentar-se i pentinar-se, i es va vestir immediatament. Necessitava un cafè, però ja no hi havia temps.

Quan faltaven cinc minuts per a les sis, va sortir del pis i va baixar l’escala.

No volia que en Benigno Sáez tornés a trepitjar casa seva.

Es podia empassar tota la merda que volguessin, però si més no intentant mantenir una escletxa de dignitat intacta.

Va obrir el portal i, tan bon punt va sortir al carrer, va veure el cotxe, esperant-lo a la cantonada.

Negre, imponent, un Mercury d’importació. Un vehicle per a gent que s’ho pogués permetre.

No es va haver de preguntar qui devia ser l’home que l’esperava dret, repenjat a la carrosseria. Era jove, d’uns trenta anys, moreno, cara afuada, no gaire agradable.

El sicari d’en Sáez.

Va caminar cap a ell, i abans que arribés a la seva destinació, en Benigno Sáez va sortir del vehicle. Hi havia algú més a dins, al seient del darrere, a l’altra banda, però amb la foscor de la nit no el va poder veure bé. Aviat es faria de dia. No li va agradar que fossin tres. Dos ja era dolent, sobretot perquè el sicari semblava qualsevol cosa menys un secretari aplicat i eficient, però tres…

O realment volien emportar-se el cos d’en Pau, a més dels diamants?

—Bon dia, senyor Mascarell.

Va haver d’estrènyer-li la mà.

Per última vegada.

—Aquest és en Rodolfo. —Va presentar-li l’home.

Va intercanviar una mirada amb el sicari.

Ulls freds.

Els ulls de l’àguila observant el conill que matarà.

—Val més que no perdem temps, oi? —el va apressar l’oncle d’en Pau Cabestany.

En Rodolfo li va obrir la porta.

I llavors en Miquel va descobrir qui era el tercer passatger.

La Patro.

—Què hi fa ella, aquí? —Es va aturar en sec.

—Oh, bé… —En Benigno Sáez li va ensenyar les dents amb un fals somriure—. Digui’n precaució.

—Per què?

—On anava tan d’hora? Hem arribat abans, per si de cas, i en veure-la sortir…

—Ella treballa —va dir en Miquel.

—És el que ens ha dit, però sabem que no és veritat. —El somriure se li va congelar—. Ajuda ocasionalment en una merceria i poca cosa més. De manera que preferim no perdre-la de vista. I serà un plaer que ens acompanyi. Podran tornar junts.

En Miquel romania dret, sense entrar al cotxe. La Patro estava seriosa, blanca com la cera. Els seus ulls ho deien tot. Asseguda al darrere, enmig d’aquell luxe, semblava com si s’hagués encongit.

—Escolti —es va adreçar a l’home que movia els fils de tot allò—, jo he complert, he trobat aquesta tomba. No entenc…

—Au, pugi al cotxe. —El somriure va acabar desapareixent.

—No! Deixi-la en pau, a ella.

—Per què, senyor Mascarell? —Va fingir una sorpresa que no sentia—. Només m’ensenyarà el lloc on està enterrat el meu nebot, oi que sí?

—I si no vull portar-l’hi?

En Benigno Sáez es va col·locar al seu davant. Amb el pegat a l’ull, més que sinistre era grotesc. Un home tal vegada fet miques, però amb cada tros multiplicant el seu odi cap a tot aquell que no combregués amb les seves idees o la seva ambició.

I era desmesurada.

Ara que es trobava tan a prop de ser satisfeta…

—No em faci perdre el temps, Mascarell. —Va sospirar apesarat—. D’aquí a una hora o dues tornaran a ser a casa i reprendran les seves vides. A més, tindrà uns bons calerons. Miri. —Es va treure de la butxaca de l’abric de teixit suau un feix de bitllets—. L’hi vaig prometre, no és veritat? L’hi vaig prometre i sóc home de paraula. Compri-li unes d’aquestes noves mitges sense costura que ho estan revolucionant tot. Els encanten. I aquesta nit porti-la a sopar a un lloc bonic i elegant. És guapa. —Va mirar la Patro—. Molt guapa. El felicito. És un home afortunat. Per una dona així molts pagarien el que fos. No ho engegui tot a rodar per desconfiança ni m’obligui a fer el que no vull.

No tenia cap més alternativa.

Al capdavall, la clau era al bosquet, a la maleïda tomba d’aquell innocent. Allà es jugaria la partida decisiva.

En Rodolfo li va posar una mà a l’espatlla, per obligar-lo a ajupir-se i entrar al Mercury.

Una urpa de ferro.

Va obeir-lo.

En Miquel no va voler mirar la Patro.