LA POLÍTICA
«En la situació més difícil sí que es podia notar que feia aportacions»
L’Ajuntament de Girona tenia alcalde socialista des del 1979, amb Joaquim Nadal des del primer mandat fins al 2002 i amb Anna Pagans en el mandat següent. CiU havia sucumbit cada vegada que havia intentat desbancar el PSC de l’alcaldia. Candidats com ara Joan Vidal i Gayolà, Josep Arnau i Zoila Riera ho havien intentat més d’una vegada, sense èxit. Per a les eleccions del 2007, CiU havia triat com a candidat l’advocat Carles Mascort. Les coses, però, no van anar com estava previst.
«Uns quants mesos abans de les municipals del 2007, un dia estàvem parlant amb el diputat Jordi Xuclà —recorda Carles Puigdemont— i m’estava explicant el que estava passant amb en Carles Mascort, que encara no era públic. “Segurament dimitirà, perquè ha estat rebent amenaces i no veu clar presentar-se”, em va dir. I estàvem preocupats perquè, a part de no tenir candidat a Girona, ens vèiem a venir que CiU quedaria fora del govern de la Diputació, i que ja estava fora del de la Generalitat pel pacte del tripartit. Ens vam adonar que havíem de reaccionar i fer alguna cosa que no havíem fet per intentar l’assalt a l’alcaldia de Girona. Jo li deia que potser havíem de replantejar-nos l’estratègia que havíem tingut fins llavors, de presentar notables. Que havíem d’arriscar-nos, fer una cosa diferent. I, de sobte, en Jordi em mira i em diu: “Home, potser la tenim a casa la solució!”. Jo li vaig contestar que què volia dir. I ell: “Potser tu series un bon candidat”. El primer que li vaig dir va ser: “Uf, a mi no m’emboliquis. Jo no puc ser el candidat, perquè no sóc nascut a Girona, i, a més, ara estic molt bé…”. Havíem decidit tenir una criatura amb la Marcela, ens havíem instal·lat a la casa del Golf, anàvem tirant endavant l’empresa. I el primer pensament era que ser candidat a l’alcaldia em trencava tot això».
D’entrada, ho van deixar en aquest punt. Jordi Xuclà, però, contrasta aquella idea amb Jami Matamala, amic de Puigdemont i president de l’executiva de CDC a Girona, i amb Josep Maria Calders. Calders, que va morir el desembre del 2014 als seixanta anys, era economista, membre de l’executiva de CDC i una persona molt culta, molt interessant, segons coincideixen els que el van conèixer bé. Pocs dies després, tots tres van cridar Puigdemont a casa de Josep Maria Calders. I en aquella trobada va ser quan li van dir: «Si hi ha una possibilitat que el partit refloti és amb gent com tu. No ets dels de sempre, no ets una persona que ve del món dels negocis, sinó, diguem-ne, del món de la bohèmia, un paio que porta els cabells llargs, un periodista, independentista de sempre, més aviat socialdemòcrata, gens carca; en definitiva, l’antiprototip de convergent».
La resposta de Puigdemont ja va ser diferent de la de la primera trobada amb Xuclà, que l’havia enxampat desprevingut. «Home, jo llegeixo i escric, no sóc un ignorant, doncs, i per tant ho puc provar —els va dir—. Però jo volia pensar no tan sols com a possible candidat. D’això ja van aconseguir convèncer-me’n aquell dia. Jo em volia convèncer que podia ser alcalde de Girona. Segurament no a la primera, perquè les eleccions estaven molt a prop. Però, si em deixaven treballar a la meva manera, sí que ho podia aconseguir».
En aquell moment ell ja havia reflexionat sobre la possibilitat de dedicar-se activament a la política per primera vegada. «Si em donaven llibertat per preparar totes les coses que jo creia que s’havien de fer, ho podíem aconseguir. Jo encara no em sentia polític, tot i que als anys vuitanta m’havien fet un parell d’ofertes per dedicar-me activament a la política. Les havia rebutjat perquè jo estava enamorat de la meva feina de periodista i també perquè no em veia fent res rellevant a l’època Pujol; seria simplement un més de l’engranatge. En canvi, en aquell moment i en aquella situació que em plantejaven, sí que em veia fent aportacions rellevants. Perquè el partit tenia efecte lepra, que en dèiem, ja que tothom se n’apartava; érem quatre gats, no literalment, però estava escrit que havíem de desaparèixer, perquè mai com llavors havíem estat fora del govern de tantes institucions. Els tripartits semblava que havien de durar dècades, Artur Mas estava rebregat pel primer tripartit, etc. Ho teníem tot en contra. La meva reflexió va ser que, si mai podia tenir sentit que jo pogués fer alguna cosa en política, era llavors, quan hi havia les condicions més difícils. Quan la situació era més fàcil en l’època Pujol, no m’interessava. En condicions difícils sí que es podia notar que feia aportacions. A mi m’agraden els reptes difícils. Per això vaig creure que valia la pena fer aquest salt en la meva vida. En aquell moment va ser una sorpresa per a tothom. Una mica com ara que m’ha tocat ser president de la Generalitat».
El primer pas de Carles Puigdemont cap a la política activa va ser entrar a la llista de CiU a Girona per al Parlament en les eleccions de l’1 de novembre de 2006 i la preparació de la candidatura per a les eleccions municipals del 27 de maig de 2007. En aquella ocasió, la candidata del PSC, Anna Pagans, va revalidar l’alcaldia. Després de quatre anys a l’oposició, Carles Puigdemont va aconseguir l’alcaldia per a CiU per primera vegada en les eleccions del 22 de maig de 2011. I la va revalidar en les del 24 de maig de 2015. Puigdemont també ha continuat com a diputat al Parlament en les diverses eleccions des del 2006.
Sobre la compatibilitat de les feines al Parlament i a l’Ajuntament, primer com a cap de l’oposició i després com a alcalde, Puigdemont, com en totes les qüestions que l’afecten, tenia un criteri i uns arguments molt definits. En una entrevista de Marc Bataller el 2011 per a El Punt Avui, en relació amb la possible dificultat de compaginar els dos càrrecs, afirmava: «La veritat és que no costa gaire. Els dies que ets al Parlament aprofites molt bé el temps. Tenim el Govern a disposició i Girona té moltes necessitats del Govern. Faig de viatjant. És el que fan els alcaldes que són diputats i paga la pena l’esforç. A més, sóc diputat de les comarques gironines. I on es decideixen les qüestions clau? Al Parlament, que és la primera línia d’interès per als gironins».
Aconseguir l’alcaldia de Girona, després de trenta-dos anys en mans del PSC, va ser una fita important per a CiU i per a ell personalment. Per al partit, perquè era un pas endavant després d’una decadència anunciada. I per a ell, perquè el reforçava en el seu convenciment que la seva manera particular de fer política tenia un sentit. En el discurs d’investidura com a alcalde el 2011, Puigdemont va fer una cosa poc usual en política. Va fer un elogi sincer del model de ciutat que s’havia construït des del 1979. D’aquesta manera, demostrava dues coses que el defineixen com a polític singular: reconeixia el mèrit del rival polític i, per tant, donava encara més valor a la seva victòria electoral; i, al mateix temps, fugia de l’oportunisme i el sectarisme polític tan usuals en l’exercici de la política.
«Pot semblar —va dir en aquell discurs— que faig ironia, però és ben lluny de la meva intenció: si volem acabar d’explicar per què avui som aquí i per què avui sóc alcalde, cal buscar les bases que ho fan possible en la transformació de la ciutat que va decidir emprendre el primer Ajuntament democràtic amb l’aleshores alcalde Joaquim Nadal al capdavant. Sense aquell impuls renovador la ciutat d’avui seria una altra, i els gironins d’avui seríem uns altres, i no cometo cap excés si dic que aquell esperit és un patrimoni que les diferents generacions de gironins han anat fent seu, han anat modelant i han anat transformant».
L’exercici de l’alcaldia de Girona va anar projectant Carles Puigdemont com un valor de la política catalana, més enllà de l’àmbit gironí i del marc del seu partit. Quan l’exalcalde de Vic Josep Maria Vila d’Abadal va anunciar la seva retirada de la política, quedava vacant la presidència de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), que havia estat un ens impulsor del procés independentista al costat, o com a pont, entre la societat civil que representaven l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural. Puigdemont va ser escollit president de l’AMI el 17 de juliol de 2015. La seva presidència de l’ens, a part de mantenir l’impuls cap a les eleccions del 27-S i de participar en les negociacions posteriors perquè hi hagués un acord entre Junts pel Sí i la CUP, va tenir un moment important el 22 d’octubre, quan el president Artur Mas, després d’haver-ho fet les conselleres Irene Rigau i Joana Ortega, va haver d’anar a declarar a la seu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya arran de la querella de la fiscalia per haver posar les urnes el 9 de novembre de 2014. L’AMI es va mobilitzar per aconseguir que molts alcaldes del país formessin part dels milers de persones que van donar suport a Mas a les portes del tribunal. Les valoracions que va fer Puigdemont aquell dia no van passar desapercebudes, i van evidenciar la seva capacitat argumentativa i la força del seu discurs:
«Avui, més de quatre-cents alcaldes i alcaldesses, tots els presidents de les diputacions catalanes, acompanyats també de molts regidors i regidores, hem volgut ser presents al cor de Catalunya, a la capital de Catalunya, investits del símbol que representa el nostre poder democràtic —la vara, l’escut o l’espasí— per fer costat al president Mas i expressar el rebuig a unes imputacions i unes querelles polítiques que en democràcia no són acceptables. Hem volgut traslladar la veu dels nostres veïns i veïnes que aquests dies ens han expressat la seva indignació per aquestes imputacions. Avui, no tan sols Barcelona, sinó cada racó del país, expressa que aquestes imputacions no són acceptables en democràcia. Estem defensant la dignitat democràtica de Catalunya, i amb ella estem defensant el dret a decidir. I molts de nosaltres el dret que aquest país finalment pugui decidir què vol ser pel seu compte.
»I dues reflexions fonamentals. En democràcia allò important és la llibertat d’expressió de la gent. És el fonament de la democràcia. Tots els poders públics, també el de la Justícia, haurien de tenir com a prioritari la defensa de la llibertat d’expressió, sense la qual no s’explica la democràcia. I la segona reflexió: l’únic govern que ha hagut de respondre per les interferències davant la justícia ha estat el Govern espanyol. Justament arran de les declaracions del ministre de Justícia que la data de la declaració del president Mas no s’havia volgut fer coincidir amb el calendari electoral. Per tant, estava admetent que el temps de la Justícia s’havia acordat al temps de la política. I això sí que és inacceptable».
Dels anys a l’alcaldia de Girona, però, a l’hora de fer balanç del que ha estat el més positiu, la dimensió humana de l’exercici del càrrec passa per sobre de la política: «Segurament el que em deixa una impressió més profunda han estat els moments d’acompanyar persones que ho passen malament en el terreny personal i familiar. Donar-los escalf en situacions dures i dramàtiques és un servei que els càrrecs públics han de fer i que, a més, qui el rep ho agraeix molt». D’altra banda, Puigdemont també assenyala que els moments de veure el sofriment de la gent són alhora els pitjors.
Que Carles Puigdemont no és un polític corrent és una evidència ara, que ja fa uns mesos que és president de la Generalitat. Però a aquestes altures del llibre no és cap sorpresa. Els seus orígens, la seva formació, les seves influències i, sobretot, l’autoexigència per tenir un pensament propi, en són la causa indubtable. Ell mateix en parla a la revista Amera el 2011: «El perfil propi, que no vol dir anar per lliure sinó tenir opinió pròpia, s’ha de mantenir i potenciar».