EL MOMENT

«No tenia dret a no acceptar ser president»

Al voltant de les dues del migdia del dissabte 9 de gener de 2016 Artur Mas va trucar a Carles Puigdemont. Aquella trucada canviava el rumb de la vida de tots dos. El president Mas renunciava a la possibilitat de continuar sent president i la possibilitat de ser-ho apareixia inesperadament en la trajectòria de l’alcalde Puigdemont.

En aquell moment, Carles Puigdemont estava a Girona sol amb les seves filles, perquè la Marcela havia anat a Barcelona amb unes amigues. La trucada va sorprendre Puigdemont, però tampoc no el va enxampar del tot desprevingut. Estava al cas que les negociacions de Junts pel Sí amb la CUP havien fet un gir en les últimes hores. De fet, ell hi havia participat fins al dia abans com a president de l’Associació de Municipis per la Independència. La qüestió és que els negociadors de la CUP havien acceptat una sèrie de condicions com a contrapartida al «pas al costat» de Mas com a candidat a la presidència. Ningú no s’ho esperava ja, perquè el termini per poder fer la votació d’investidura al Parlament s’acabava el diumenge 10 a les dotze de la nit. I Mas mateix havia carregat dijous a la nit contra la CUP en una entrevista a TV3 i llançava el missatge que el país es veia abocat a una nova convocatòria d’eleccions, després de quasi tres mesos sencers de negociacions enrocades.

En una conversa que vam mantenir per a l’elaboració d’aquest capítol del llibre, pregunto a Artur Mas si, al llarg dels anys de relació que han tingut, hi ha un moment concret en què Carles Puigdemont li va cridar especialment l’atenció i que fes que des d’aquell moment l’anés seguint amb interès.

«No hi ha un moment concret en què Carles Puigdemont em cridi l’atenció —respon Mas—. Fa temps que el conec, l’he vist intervenir en diferents ocasions. Això sí, sempre m’havia fet el pes, sempre l’he considerat un personatge interessant, sempre m’hi he sentit còmode, en el tracte amb ell. Però no hi ha un moment decisiu en què se t’encén un llum. És més un procés que un moment puntual».

Quan el partit a Girona va proposar Carles Puigdemont, fins llavors fora de l’acció política, com a candidat a l’alcaldia en el lloc de Carles Mascort, que hi va renunciar, com va rebre Artur Mas aquella proposta de designació?

«En aquell moment el coneixia poc, però el coneixia. Jo hi vaig intervenir, perquè era l’època del segon tripartit i estàvem a l’oposició. Hi va haver gent del partit que s’havia fixat en en Carles i en el partit vam acollir aquella proposta com una bona solució, però evidentment estàvem a l’expectativa de com ho faria, perquè no era un valor consolidat des d’un punt de vista de l’acció política. Era una incògnita, com tots quan hem començat. Però va tenir uns bons resultats i la segona vegada ja va ser alcalde, i a partir de llavors ja es va consolidar més la seva visibilitat. I, per tant, ja era un personatge que se l’havia de tenir en compte».

I quan va ser que en el cap d’Artur Mas apareix Carles Puigdemont com la figura que pot ocupar el seu lloc si es produïen les condicions per fer «el pas al costat»?

«La possible solució com a esquema jo la tenia al cap des de feia setmanes. Quan quaranta-vuit hores abans s’activa la possibilitat de l’acord amb la CUP per desencallar la investidura, l’activo. Però el nom de Carles Puigdemont, des del punt de vista de la meva orientació per qui podríem proposar com a candidat a president, surt com el definitiu el mateix dissabte al matí. No abans. Abans d’això en Carles no era l’única possibilitat. Hi havia dues o tres persones possibles, i ell n’era una».

Quan dissabte al matí va tenir notícies de la concreció de les negociacions, Mas va jugar la seva carta, la que s’havia guardat de manera molt íntima. Ell s’apartaria i proposaria un nom que no era cap dels que havien circulat amb més força en les travesses mediàtiques i que, de fet, s’havien posat sobre la taula de negociacions com a alternatives que la CUP hauria vist bé per poder arribar finalment a un acord, principalment el de la vicepresidenta en funcions, Neus Munté, i el del número u de la llista de Junts pel Sí en les eleccions del 27-S, Raül Romeva. «La decisió definitiva la vaig prendre dissabte al migdia mateix. I per què? Perquè just llavors vaig tenir constància pels negociadors de l’acord que la CUP acceptava i signava unes condicions que garantien l’estabilitat del Govern i permetien que la meva renúncia no tan sols fos això, sinó que fos una inversió de futur de cara al país. Però la possibilitat de renunciar jo ja l’havia comentada divendres a la nit amb uns amics amb qui havia quedat per sopar. I abans, entre les poques persones amb qui havia consultat aquesta possibilitat, molt poques, algunes m’havien parlat clarament d’en Carles Puigdemont com un nom de primera línia per tenir en compte», va explicar Artur Mas en la Conversa amb els presidents que el director d’El Punt Avui, Xevi Xirgo, va tenir amb tots dos a la televisió del grup, de la qual seguirem el fil.

Per què finalment tria Puigdemont?

«El trio a ell per tres raons. Una, perquè en Carles és una garantia absoluta que el procés sobiranista català continuarà endavant. Ningú no ho posa en dubte, això. També perquè és una persona que ja tenia en el seu historial i en el seu currículum la capacitat de gestió. El que fa un govern no és només un procés polític, sinó que s’ha d’ocupar del dia a dia. I en Carles Puigdemont, com a alcalde de Girona, està acostumat a gestionar la complexitat. I la tercera raó: Jo estic acostumat a escoltar les intervencions de les persones que hi ha dins el partit, en diferents fòrums i àmbits, i crec que en Carles Puigdemont és una persona que quan parla és interessant. És a dir, no és retòric, no és una d’aquelles persones que diuen coses sense interès. És al revés: una persona capaç de construir discurs, d’aportar idees, noves i fresques. I tot això en aquest moment de la política a Catalunya és un valor afegit».

Després de rebre la trucada d’Artur Mas, Puigdemont es va haver d’espavilar per poder deixar les seves dues filles amb uns amics de la família mentre la Marcela tornava de Barcelona. Probablement es van creuar a l’autopista, perquè Puigdemont va arribar al Palau de la Generalitat, on l’havia citat Mas, a tres quarts de quatre de la tarda. Ell, com a molt, s’havia imaginat que en algun moment determinat podria rebre alguna trucada de Palau amb una proposta per fer-se càrrec d’alguna conselleria. I, en aquest cas, a més, tenia decidit rebutjar l’oferta, perquè no es volia apartar del seu compromís a l’alcaldia de Girona. Però aquesta vegada ja estava clar que les circumstàncies ni eren aquestes ni la proposta seria la que podia haver previst.

«Les circumstàncies van ser molt precipitades —constata Puigdemont—. Quan rebo la trucada i em diuen d’anar a Barcelona, però que no és en relació amb l’AMI, i el president Mas em pregunta si cal que en parlem o no, ja intueixo per què se’m crida. I li dic que sí, que cal que en parlem. Per moltes raons, i no les perdré de vista. De fet, jo tenia un cert temor d’aquesta trucada. Perquè estava instal·lat en una zona de confort que era l’alcaldia de Girona. No perquè fos una feina fàcil, sinó perquè és un projecte que ja estava en fase de control i ara venien uns anys de legítima satisfacció de l’obra feta. I una proposta com aquesta m’apartaria d’això. Una altra raó és que jo no hi podria dir que no. Perquè instal·lar-se en una zona de confort en aquests moments hauria estat profundament insolidari. I també perquè venia d’un gest d’un gran sacrifici polític i personal del president Mas. I l’última raó és que jo, com a alcalde de Girona o president de l’AMI, no he estat mai a mitges tintes en el procés. I he demanat als altres una fermesa i una claredat que jo m’havia d’aplicar a mi mateix. Per tant, en cap cas podia dir que no, si el president escoltava les reflexions que li havia de fer».

El viatge que fa sol cap a Barcelona aquella tarda és per aclarir tots aquests conceptes. I per plantejar-los a Artur Mas.

«Ens vam entendre ràpidament. Perquè estàvem parlant de salvar el procés. De no anar a eleccions i de poder continuar pilotant el procés des del carril central. No tenia dret a no acceptar la proposta del president Mas. Perquè les circumstàncies en què s’ha produït aquest relleu són tan excepcionals i el moment que viu el país és tan transcendental que, per molt que hi digués, no hi tindria dret. I la gent no ens ho hauria perdonat. Quan vam dir, temps enrere, que aquest era un procés que ens el crèiem, que anàvem de debò, que era un procés que no el fèiem ni els polítics, ni els partits, ni les institucions, sinó que el feia la gent, finalment les biografies personals importen el que importen. El que compta és la voluntat de la gent».

Les circumstàncies tampoc no fan que la il·lusió sigui el sentiment dominant pel fet d’assumir la presidència del país. «Ningú del partit hauria rebut aquesta proposta amb il·lusió —assegura—, perquè comportava que la persona en qui nosaltres havíem confiat el lideratge i que havia portat el país on érem s’havia d’apartar. Per tant, això no admet cap tipus de celebració ni eufòria. Perquè és una circumstància no desitjada. I, per altra banda, perquè jo no m’havia preparat per ser president de la Generalitat. No entrava en el meu imaginari polític. No m’havia preparat des de cap punt de vista. Més aviat estava imaginant com podia ser aquest període de tres anys i mig que em quedava a l’alcaldia de Girona, per complir la meva promesa de no continuar, de fer un relleu endreçat i de començar a albirar el que faria amb la meva vida més enllà de la política».

Però la realitat va ser que es van produir totes les circumstàncies perquè ell es trobés en la situació d’haver de mirar-se de cara amb la història i donar una resposta.

«Jo no sóc una persona que tingui vertigen. No n’he tingut mai. Per tant, tinc un cert control que em dóna una certa seguretat. També és veritat que això em pot portar a cometre alguns errors, per tirar massa directament. Però en això la vida m’ha ajudat. En moments importants, vacil·lacions temorenques no van amb la meva biografia. I estic content de ser així. Per això no sento vertigen, però sí una gran responsabilitat. La feina de periodista m’ha donat l’avantatge de poder veure en un pam de terreny i en poca estona la complexitat d’una situació. I t’adones, potser no de tot, però sí bastant, del que et ve al damunt. I n’ets conscient. I aleshores et preguntes i fas aquella reflexió ignasiana de “qui sóc, d’on vinc i cap a on vaig”. I veig que en els meus valors fundacionals aquesta responsabilitat i aquesta complexitat no hi desencaixen. Les circumstàncies m’han portat aquí i seria d’irresponsable no assumir-ho».

Ell reconeix que mai no s’havia preparat per ser president de la Generalitat i que han estat les circumstàncies les que l’hi han portat. Però no és només algú que passava per aquí un dissabte al migdia. Més aviat al contrari. Mas ja ha explicat les raons més polítiques. Però també n’hi ha de personals. Seria fals dir que ja de ben jove se li veien dots de lideratge. Segurament els ha adquirit amb el temps, i els ha demostrat sobretot en la seva etapa política com a aspirant i després alcalde de Girona. Però Carles Puigdemont té molt més que això, i ja de petit se li notava. Tenia opinió sobre qualsevol cosa. I, a més, era una opinió fonamentada. I, encara més, gens dogmàtica. Però tot, a més, sempre ho ha enfocat a la seva veritable vocació: el servei al país. Ell, ja ho ha dit, sap qui és, d’on ve i on va. I els que el coneixem sabem també que aquesta mateixa reflexió ignasiana la té feta sobre el país: sap com és, sap d’on ve i sap a on va. Carles Puigdemont és molt probablement la persona més preparada per ser president de la Generalitat en aquest moment del país i de la història. Fins on arribarà ell? Fins on durà el país? Ja ho veurem. De moment només hi ha una cosa clara: totes les èpoques comencen amb un moment. El seu va ser el dissabte 9 de gener de 2016.

La decisió que va prendre Artur Mas aquell dia era d’una gran transcendència. Amb la perspectiva dels primers moments de Carles Puigdemont com a president de la Generalitat, Mas no dubta que va ser una decisió encertada.

«Estic encantat d’haver pres una bona decisió, així de clar. Em sembla que els fets i les paraules de Carles Puigdemont corroboren que la meva orientació a favor d’ell en aquell moment va ser una magnífica tria. Per tant, no puc estar més content. No tinc a hores d’ara cap motiu per pensar el contrari i estic convençut que en cap moment de la legislatura en tindré motius. És una aposta feta amb totes les conseqüències, ben corroborada pel que és definitiu, que són els fets».