ELS ACOMPANYANTS

«Jo xuclo de tothom»

En Francesc, el germà gran de Carles Puigdemont, i els altres germans es van cansar de repetir, quan els van entrevistar estrenant la seva condició de germans del president de la Generalitat, que «en Carles sempre ha anat al seu rotllo». Efectivament, ja hem vist que sempre ha tingut un caràcter molt fort i que no li ha fet falta anar a l’ombra de ningú per fer o no fer les coses. Però que sempre hagi anat a la seva no vol dir que hagi desaprofitat l’oportunitat de fixar-se i d’aprendre coses de les persones amb qui ha coincidit en les diferents etapes de la seva vida. És més, ell mateix ho remarca sovint: «Jo xuclo de tothom».

Per ser el que sempre ha volgut ser, Carles Puigdemont ha fet el seu camí, però l’ha fet acompanyat de més o menys a prop i més o menys intensament de persones que li han deixat més o menys petja, de les lectures que l’han apassionat sempre o circumstancialment, de gustos que l’han distret o l’han protegit com un refugi segons ha convingut.

I sempre amb la voluntat i la determinació per ser el millor Carles Puigdemont possible en cadascuna de les seves activitats. En una entrada al blog del juny del 2011, dedicada al mestre Josep Viader (Girona, 1917 - Girona, 2012), músic, compositor i pedagog amb una llarga trajectòria de servei al país, Puigdemont relata com el mestre explica el consell que li va donar el seu pare quan ell, temorós, es va atrevir a dir-li un dia que no volia seguir la tradició familiar i que volia ser músic: «A casa seva tenien una fleca i ell estava predestinat a ser flequer, però el cuc de la música i de l’ensenyament el va arrencar del camí que probablement hauria volgut el seu pare. Lluny d’oposar-s’hi, el seu pare li va donar un consell: “Si vols ser mestre, sigues un bon mestre. Si vols ser músic, sigues un bon músic”». Un consell senzill, però tota una lliçó d’exigència, que també hem pogut trobar aplicada en la trajectòria vital i professional de Carles Puigdemont.

Aquest capítol és una cita amb una sèrie de noms de persones que han passat per la vida de Carles Puigdemont —i ell per la seva—. Segur que no hi són tots, perquè en la seva intimitat segur que n’hi ha d’altres, potser més importants i tot, però els que surten aquí no hi han passat en va. Uns han recorregut alguna etapa concreta amb ell i altres s’han quedat per sempre formant part de la seva vida. Alguns, fins i tot, potser hi han tingut poc tracte directe, però tot i això no l’han deixat indiferent per algun motiu concret. I també és una cita amb dos dels plaers més importants en la vida de Carles Puigdemont, els dos més importants, com reconeix ell mateix: la lectura i la música.

Carles Puigdemont és gelós de la seva vida privada i molts dels seus amics els guarda per a la seva privacitat, sobretot els que són més de l’àmbit personal. Josep Maria Matamala, Jami, és un dels seus millors amics, i és a qui va recórrer per deixar-li les seves filles el dissabte que Artur Mas el va cridar al Palau de la Generalitat per proposar-li ser el candidat a president. Amb Matamala van crear als anys noranta Firatast, la mostra de degustació de productes i cuina que encara se celebra. Matamala va ser avalador seu per ser candidat a l’alcaldia de Girona i ha estat al seu costat en moments delicats, com quan Puigdemont va haver d’anar a declarar al jutjat per haver posat trens a disposició dels gironins per anar a la celebració de la Diada de l’11 de Setembre a Barcelona. Matamala va deixar les seves responsabilitats a CDC un cop Puigdemont va estar consolidat com a referent del partit a l’Ajuntament de Girona.

«Amb en Jami Matamala ens fem amics —recorda Puigdemont— arran d’una disputa per una crònica meva sobre el candidat de CiU a l’alcaldia, rival de Joaquim Nadal. Però aquella mateixa nit veiem que congeniem. I des de llavors hem mantingut la relació». Quan Carles Puigdemont va ser designat per ser president de la Generalitat, Jami Matamala ho tenia molt clar: «Està preparat».

Entre els amics personals també hi ha el periodista Carles Porta, que va treballar molts anys a TV3, on va fer d’enviat especial a diferents conflictes a diversos continents. Però la fama li va arribar com a autor del llibre Tor: tretze cases i tres morts i com a culminador de la pel·lícula pòstuma de Bigas Luna, Segon origen, basada en l’obra de Manuel de Pedrolo. Porta i Puigdemont, però, es coneixen i es fan amics quan coincideixen als anys noranta a Cerdanyola, on les seves xicotes respectives de l’època compartien pis mentre estudiaven a l’Autònoma. «En Carles Porta és un alter ego meu. Molt diferent de mi, una personalitat molt diferent, però en el fons molt iguals. És una persona de confiança profunda, un puntal. És un tipus molt fort internament i externament, d’idees molt clares i també amb visió de futur i sense por. Ens hem ajudat molt en moments difícils i ho hem passat bé en els moments més agradables. A prop o de lluny, sempre ens hem referenciat mútuament. Ens hem trucat, l’he anat a veure a Lleida o ell ha vingut a Girona o a Barcelona. Per coses puntuals, però importants».

Dels que han tingut relació professional amb Puigdemont que després han cultivat una relació personal també hi ha Xevi Xirgo, director d’El Punt Avui, i Joan Vall, conseller delegat de l’empresa editora del diari. O de l’època dels inicis en la política, hi ha amics com ara Joan Bagué, responsable de CDC a Girona molts anys, regidor a l’Ajuntament i senador des del 2011. Es coneixen des d’abans de fundar la JNC a Girona el 1980. Un cas similar al de l’exalcalde de Roses i expresident de la Diputació, Carles Páramo, que és qui li proposa ser director de la Casa de Cultura de Girona. «Amb en Carles havíem col·laborat professionalment i ens vam fer amics. Fins al punt que li vaig demanar que ens casés a la Marcela i a mi. Jo havia admirat d’ell el seu esperit de combat a Roses contra gent molt poderosa. M’havia agradat molt com s’havia plantat. Vaig pensar que els tenia ben posats i que ho feia bé. I això que li van buscar les pessigolles, però se’n va sortir sempre. Per a mi va ser un gran alcalde de Roses».

Entre els companys de feina o de projectes que han acabat sent amics també hi ha Vicent Partal, el periodista Lluís Freixas, amb qui va estar a l’ACN, i Miquel Berga, exdegà d’humanitats de la Universitat Pompeu Fabra i president de l’Associació de Professors d’Anglès a Catalunya, amb qui ha compartit el projecte del Catalonia Today.

També hi ha amics des de la més tendra infantesa a Amer, com Salvador Clarà, actualment tinent d’alcalde de l’Ajuntament d’Amer. Amb en Carles van compartir escola, institut, hores d’assaig en el grup Zènit, discussions polítiques i molts altres moments al llarg de tota una vida, com ara a Romania, quan ell hi treballava i en Carles i la Marcela hi anaven a veure la família d’ella. O Narcís Junquera, de qui ja ha parlat i a qui considera com de la família.

I coneguts de llarg recorregut que han acabat essent amics, com ara Miquel Casals, un empresari gironí i antic activista de l’independentisme radical que al final ha acabat sent militant de CDC i col·laborant amb la candidatura de Puigdemont a l’alcaldia de Girona, fins a establir-hi lligams personals. «El conec de quan ell estava a l’MDT i tenia una hamburgueseria al carrer Nou que es deia Trops, la primera hamburgueseria moderna que hi va haver a Girona. Hi havia un grup d’independentistes de l’MDT que hi anaven i discutíem. En Quel sempre deia: “S’ha de batasunitzar Catalunya”. Discutíem per això: ell era partidari de la lluita armada i jo no. Jo li deia que això no serviria de res i que no ens ajudaria a ser més lliures. Que s’ho havia d’empassar. El mèrit que té en Miquel Casals és que ell se’n recorda més que jo. I això vol dir molt d’ell, perquè és una cosa que no l’afavoreix. I al cap del temps em diu: “Tenies raó i jo estava equivocat”. Ja fa anys que va fer aquest procés. I ens vam retrobar un dia al tren en l’època del segon tripartit. Ell estava molt emprenyat, llavors s’havia donat de baixa d’ERC, i vam estar parlant altre cop i em va començar a fer cas. Tot i així, se’n va anar a Reagrupament, però per les municipals em va preguntar quines eren les meves intencions. I li van agradar. I amb tot el seu entorn en contra em va donar suport i està molt content que no l’hagi decebut. Tenim bona relació, fins al punt que la meva dona i jo som padrins del seu fill petit, l’Andreu».

La llibertat de pensament que Puigdemont sempre ha reclamat també l’ha portada a la pràctica. És habitual que parli o escrigui de rivals polítics o de professionals d’altres àmbits i que sigui per fer-ne una referència positiva. «En política es parla malament del rival encara que tingui raó —reconeix—. Això és un empobriment polític i mental. No em sembla difícil entendre’m amb un altre, a mi. El que passa és que també voldria sentir-me correspost. Honestament, quan jo parlo amb algú, per exemple, de Ciutadans, intento entendre el seu punt de vista i espero que ell es posi en el meu: quina part podem compartir dels nostres punts de vista, quina part em pot millorar a mi».

No li costa posar la dimensió humana per sobre de la discrepància política. És fàcil trobar referències elogioses a rivals polítics, com ara Joan Olóriz, d’ICV. En l’escrit que li dedica, afirma: «Respectar l’altre és més important, a vegades, que les pròpies conviccions i per descomptat que els propis objectius partidistes. En Joan Olóriz s’ha mantingut fidel sempre a una expressió que li he sentit moltes vegades: en política no val tot». Així, també escriu sobre l’exportaveu d’ICV Jaume Bosch («un crític educat»), sobre Narcís Sastre quan era militant d’ERC («No tinc cap dubte que hi ha molts militants a tots els partits que són com en Narcís; que pensen pel seu compte») o, en la seva mort, s’acomiada amb un generós agraïment de Josep Benet, autor del pròleg del seu llibre Cata… què?

També s’acomiada de manera sentida de companys que se’n van anar massa aviat. De Joan Bosch, regidor de l’Ajuntament de Girona: «Em va infondre una gran tranquil·litat en moments de dificultat». I de Natàlia Molero, escriptora i activista cultural: «Estava carregada de valors i sentiments que va observar sempre: bondat i amor». I ha honorat activistes que van ser patrimoni col·lectiu, com: Lluís Maria Xirinachs: «La seva vida té un lloc en el meu record, perquè de petit el seu nom era habitual en les converses de casa, per la seva lluita política». I Feliu Matamala, promotor i ànima de la llibreria Les Voltes de Girona: «Conec els seus esforços, a tots els nivells, inclòs l’econòmic, per defensar la llengua».

Puigdemont tampoc no ha volgut defugir l’agraïment a Pep Guardiola per la seva obra com a entrenador del Barça, perquè anava més enllà del que és estrictament futbol: «Estic profundament agraït a Pep Guardiola. La funció educadora del seu mestratge no és casual ni improvisada: segur que neix d’un compromís íntim amb el proïsme. Mai no podrem valorar prou bé l’aportació que en Guardiola fa a la nostra societat. En podria prescindir, ningú no l’hi exigiria ni la trobaria a faltar, però ell sap que quan parla, quan actua i quan pren decisions, hi ha muntanyes de nens i joves d’arreu del món que l’estan observant, i actua de manera molt responsable. Els valors que identifiquen el recorregut victoriós depenen dels compromisos personals i de la responsabilitat social de cadascú».

No és fàcil fer una llista de les lectures de referència de Carles Puigdemont. Però Gaziel és una de les més primerenques i que l’han acompanyat sempre, des que la seva mare li va regalar l’Obra completa quan li va manifestar la seva vocació periodística. «Des del moment que el començo a llegir, Gaziel m’impressiona —afirma Puigdemont—. També altres, és clar. I alguns diuen que hauria de llegir més Sagarra, i segur que tenen raó. Però a mi Gaziel… És veritat que es passa la vida justificant-se, però escriu molt bé i té unes vivències periodístiques excepcionals, i té un nas… M’agrada. I un dia descobreixo de casualitat la seva Història de “La Vanguardia”, que és l’únic llibre que no és a l’Obra completa, en una llibreria de París, perquè aquí no hi era. D’aquesta història en vaig parlar un dia amb en Modest Prats. I ell em diu: “En qui et penses que es va inspirar Josep Pla? En Gaziel”. El que em diu en Modest és que Gaziel no és pas qualsevol cosa. També hi ha Xammar, que no escriu tan bé però és molt interessant. Pla és molt bo, és clar».

També cita Miquel Pairolí (Quart, 1955-2011), amb qui es van conèixer al diari El Punt, com a gran prosista, més que pels seus articles. «El recordo de quan va guanyar el premi Bonmatí. Era tot un personatge. Com a columnista no em desagradava, però quan el vaig descobrir com a literat, sobretot en l’etapa de maduresa, hi vaig veure un monstre de la prosa. De la prosa periodística és un dels grans. Penso que després de Gaziel, Pla, Xammar, Sagarra, ell és un clàssic contemporani. És molt bo! Pensava que ja tindria temps de ser valorat. Perquè, a més, era tossut, pacient, i havia d’arribar lluny. Però per desgràcia es va morir massa aviat». Puigdemont va citar Miquel Pairolí en la cloenda del seu discurs d’investidura al Parlament.

I com tria, Carles Puigdemont, el que vol llegir? «Jo perdo poc temps a llegir coses que no m’interessen. He après a discriminar. No ho llegeixo tot. I a vegades rellegeixo molt, perquè t’oblides de les coses i hi tornes. M’agrada rellegir. Un llibre em sona diferent al cap dels anys».

En el seu blog parla algunes vegades de les seves preferències literàries: «Després d’haver llegit de tot, en els darrers anys selecciono molt. Em decanto sovint per l’assaig, la novel·la històrica, però no defujo els artefactes literaris plantejats amb gran ambició. Em cansen, en canvi, els artificis que no duen enlloc i les afectacions exagerades». A part dels ja esmentats, també cita La memòria és un gran cementiri, de Manuel Ibáñez Escofet: «D’on vaig saber amb precisió què hauria estat de mi si hagués viscut la Guerra Civil».

La música és la seva altra gran afició. Escoltar-la i tocar-la. Era el baix en el grup que tenia amb companys a Amer, tot i que preferia la guitarra, però la tocava en Xevi Compte. També toca el piano i el saxo. A vegades ha escrit al blog llistes de preferències musicals, però són molt extenses i, com reconeix ell mateix, «eclèctiques». Potser la més definida és la del 12 de gener de 2007: «Musicalment sóc molt eclèctic. He tingut la sort de veure en concert els Rolling Stones, Pink Floyd, Dire Straits, Bruce Springsteen, Bob Dylan. L’única discografia completa que tinc és la de Pink Floyd, que considero genials (quina meravella la peça Shine on you Crazy Diamond!). He anat a molts concerts de Lluís Llach. Raimon el trobo deliciós, però no en puc abusar. I Édith Piaf! O una cantant romanesa de vida i estil vocal molt semblant que es deia Maria Tănase. I, és clar, el mestre de tots els mestres: Beethoven. Sí, Mozart també. I Bach. I Chopin. I certes coses de Wagner, delicioses. Però res superior a Beethoven. I al costat d’autors i estils, tinc peces aïllades en funció del moment. Sempre recorro a Sweet Home Alabama, i també a The River. I m’agrada Luz Casal, que va fer una versió de Boig per tu millor que l’original. I en Sisa. I l’Adrià Puntí, que és el millor. I el blues autèntic. I les sardanes. I la Dharma. I la Balada de Ciprian Porumbescu, la introducció i l’intermezzo de la Cavalleria Rusticana (Mascagni) i el Cor de pelegrins de Tannhäuser (Wagner). Aquesta nit em ve de gust la versió que els Guns N’Roses van fer de Knockin’ on Heaven’s Door, però també us podria recomanar la versió de My Way de Sid Vicious».

Amb la seva família i els seus referents, amb aquestes altres persones i més que han passat per la seva vida, amb aquestes lectures i aquestes músiques, Carles Puigdemont, tot i que sempre ha anat «al seu rotllo», ha intentat ser, com recomanava el pare de Josep Viader, un bon periodista, un bon emprenedor, un bon polític i intentarà ser un bon president de la Generalitat.