LA IDENTITAT

«Em dic Carles per tu»

Carles Puigdemont es diu Carles per un altre Carles de qui no es va saber mai més res després que deixés d’escriure cartes a la família el 1943. «Em van posar el teu nom perquè no ens oblidéssim mai que vas existir», escrivia Carles Puigdemont al seu blog personal el 7 de novembre de 2014. El nom era el de Carles Casamajó, el seu avi matern. Ell va marxar de Barcelona, on vivia amb la seva dona i la seva filla, l’hivern del 1939, al final de la Guerra Civil, cap a l’exili a França, des d’on va escriure cartes a la família explicant les seves peripècies, fins que va desaparèixer sense deixar rastre el 1943. Des de llavors, Carles Casamajó ha estat una absència molt present per a tota la família.

A Puigdemont no li costa gens parlar de l’avi que no va conèixer, del pare que la seva mare només va tenir amb ella fins als quatre anys, de l’home que la família Puigdemont Casamajó no vol oblidar. «Em dic Carles per ell —comença—. Quan el meu avi va marxar, el 1939, la meva mare, la seva filla, només tenia quatre anys. I quan desapareix, el 1943, ja no el recorda, només n’havia llegit les cartes. I, a més, la seva mare també va morir en aquells anys. La meva mare és òrfena: un pare desaparegut i una mare morta. Ella va anar a parar a mans d’unes monges, que la van acollir. El pare va ser sempre una presència absent. I a casa se n’ha parlat sempre, perquè el que en teníem eren unes fotografies i les cartes».

Carles Puigdemont té constància d’ell la primera vegada que pregunta als pares per què es diu Carles.

«Ho sé ben aviat. Un dia, els germans comencem: “Per què em dic Francesc? Per l’avi Francisco. Per què em dic Carles? Per l’avi Carles. I qui era l’avi Carles?” Llavors és quan m’ensenyen les fotos i les cartes, guardades en una carpeta, que enviava des del camp de concentració. De seguida és una persona que desperta la meva inquietud. Per l’absència de dades i perquè no sabem les circumstàncies concretes de la seva desaparició. De fet, tampoc no sabem les raons de la seva fugida, per què marxa a l’exili. No sabem que tingui cap mena de vinculació amb crims de sang o amb militància política. Amb els anys hem descobert, a través del Parlament de Catalunya, que surt al Diari Oficial de la Generalitat un mes de l’any 1938 en una relació amb altres persones que han passat les proves per entrar a la Guàrdia d’Assalt. A mi em va emocionar saber això. També tenim la partida de casament amb la que va ser la mare de la meva mare, i veiem que es casa amb una dona divorciada. Per tant, són gent que no devien ser carques. Devien ser republicans. Es casa amb una dona divorciada, tenen diversos fills, que es moren, i només queda la meva mare.

»Evidentment, la meva mare nota aquesta absència de manera permanent, té una espina clavada al cor. I no tant per l’absència de la figura del pare, sinó per no saber què va passar. Tenim les cartes que envia des dels diversos camps on va estar. L’última és del camp de Noé, al costat de Tolosa. Són camps on van anar a parar sobretot gent gran i gent malalta. Ell aconsegueix recuperar-s’hi de salut fins al punt que pot trobar una feina fora del camp i només hi anava a dormir. I, pel que explica a les cartes, sembla que ja tenia garantit poder tornar sense ser represaliat i es mostra content d’aquesta possibilitat. Tot això, és clar, no és diàfan, perquè les cartes passaven la censura, i per això ell les firmava amb pseudònim, amb lletra de dona i amb nom de dona. L’última carta és de l’any 1943 i no hi diu res que faci pensar el que passa després, que és que ja no en sabem res més. Ni defunció, ni canvi d’identitat, ni deportat… Quan es va obrir la possibilitat d’indemnitzar les víctimes dels camps de refugiats, vam buscar dades, perquè aquests camps servien de plataforma per a la deportació de jueus cap als camps d’extermini. Aquests alemanys ho tenien tot registrat, però el meu avi no surt en cap document. S’encarreguen algunes recerques a persones expertes, però no es troba ni rastre d’ell. Desapareix completament».

Durant molts anys la família s’ha preguntat què se’n va fer, de Carles Casamajó. Mai no hi ha hagut resposta. I durant molts anys, també, només han pogut formular diverses possibilitats sobre el seu destí. «No tenim cap pista clara ni cap teoria clara —relata Puigdemont—. Hem confegit moltes hipòtesis, però sense fonament. Sabem que la irrupció dels alemanys a la França de Vichy va complicar encara més les coses a molta gent. Ell estava malalt i no era jove».

Aquesta història ha acompanyat sempre la família del que ara és el president de la Generalitat. No hi ha hagut cap intenció d’esborrar-la, i, encara que s’hagués volgut fer, no hauria estat possible. «Ha quedat sempre una ferida oberta. Aquest home, pobre home, no va tenir mai el dret de tornar a veure la família, de saber què els havia passat. Va desaparèixer sense deixar rastre i això ha estat sempre una ferida oberta. Pel que fa a mi, per tot això, jo ben aviat prenc consciència de per què em dic Carles».

El 9 de novembre de 2014, amb motiu del procés participatiu sobre la independència de Catalunya, Carles Puigdemont tenia molt clar a qui apel·lar en la campanya El 9N votaré per tu: «Votaré per tu, avi Carles. Votaré perquè tota aquella generació d’homes i dones innocents que només buscaven una vida millor vegin el triomf dels seus sacrificis i que els seus successors en sabem ser dignes. Res no ens ho ha d’impedir».

El que no sap molta gent és que Carles Puigdemont s’hauria dit Josep si s’hagués mantingut la tradició segons la qual els padrins trien el nom. Els padrins del segon fill de la família Puigdemont-Casamajó eren l’oncle Josep i la seva dona. La intenció que tenien era posar-li Josep de nom, però la mare, la Núria, va demanar als seus cunyats si li podien posar Carles en record del seu pare, cosa a la qual els padrins de seguida van accedir, pel que significava l’avi desaparegut per a la família.