EL CREIXEMENT

«Això va de mi, i m’hi implico.
Aquell compromís no l’he abandonat mai»

Per què un poble amb prou feines de tres mil habitants tenia un institut d’ensenyament secundari als anys setanta i no en tenia, sense anar més lluny, la capital de la comarca de la Selva, Santa Coloma de Farners? Per l’afany i la força d’un grup de gent; així de senzill, així de complicat. Als anys seixanta només hi havia dos instituts a les comarques gironines: a Figueres i a Girona. Un decret de l’any 1964 regulava la creació de centres de secundària, anomenats CLA (Col·legi Lliure Adoptat), en els quals l’Estat subvencionava la despesa de dos professors i l’Ajuntament s’havia de fer càrrec dels altres. L’Ajuntament d’Amer va decidir assumir aquesta responsabilitat i la càrrega econòmica corresponent. La idea es va fer realitat el 1965, perquè Amer va aconseguir el suport dels pobles del voltant per reclamar un centre de batxillerat. El 1966 es van iniciar les classes en aules improvisades en dependències de l’Ajuntament, però ja van començar també les obres del que seria l’institut d’Amer.

És en aquest nou centre on ingressa Carles Puigdemont el 1977, juntament amb alumnes d’Amer mateix, de Sant Feliu de Pallerols, de Sant Aniol de Finestres, de les Planes, de Sant Martí de Llémena, de Susqueda, de la Cellera de Ter, d’Anglès, d’Osor i de Santa Coloma de Farners, que el van triar com a alternativa als instituts de Girona i Olot. La majoria dels municipis eren els que integraven la Mancomunitat Ter-Brugent.

L’institut d’Amer (no es va dir Castell d’Estela fins el 1988, uns anys després que els de la promoció de Carles Puigdemont ja hi haguéssim passat) era un projecte engrescador i amb molta il·lusió per part de la comunitat educativa, amb docents molt joves, i dels impulsors, però per als alumnes que hi anàvem era una experiència de dimensions colossals. Anar a l’institut en aquella època no era com ara, que és una continuïtat natural de l’ensenyament primari. No hi anava tothom, ni tan sols la majoria. Una sensació que tots compartíem era el temor de no estar a l’altura per estudiar més enllà de l’EGB o per saber adaptar-nos a conviure amb gent d’altres llocs. La diferència és que uns la dissimulaven més bé que altres. Tots teníem una certa inquietud. En Carles Puigdemont també.

«El retorn a Amer després d’haver estat cinc anys al Collell a mi em xoca —explica—. No em vaig adaptar fàcilment, o gens, a la societat de la meva generació amerenca, perquè hi havia perdut el contacte. Sentia que no hi encaixava. Per això buscava altres interessos, com ara la política, que m’agradava molt. Hi havia l’excepció d’en Salvador Clarà, amb qui vam establir una gran relació des del primer moment. O amb la gent de l’institut, perquè no ens coneixíem d’abans, tots érem nous i procedíem de pobles diferents».

A l’institut en Carles feia la vida normal dels altres companys i hi compartia les classes i la vida diària. En els estudis no destacava ni per dalt ni per baix, i sí que li agradaven més les lletres que les ciències, sobretot la llengua i la història. En aquests aspectes ja tenia uns coneixements superiors als dels altres, perquè ja hi estava interessat des de ben petit i havia llegit més que la mitjana. I a l’institut aquella generació va ser la primera que va rebre classes de llengua catalana des de primer de BUP. A més, també es va donar l’opció de rebre classes d’història de Catalunya, cosa que vam acceptar amb entusiasme, pel desconeixement que en teníem. En Carles, en tots dos casos, ja gaudia d’un coneixement aproximat al d’alguns professors.

Fora de l’institut li quedava poc temps lliure. Cada matí, de vuit a nou, tenia l’obligació d’escombrar la botiga i deixar-la a punt per obrir i ser just a temps per arribar a l’institut puntual. I a l’hora de dinar, com tots els que eren d’Amer, anava a casa, i no compartia ni el menjador ni l’esbarjo abans de la represa de les classes amb els que érem de fora; feia el mateix que qualsevol altre alumne d’Amer. I els caps de setmana se’ls passava a l’obrador de la pastisseria ajudant el seu pare, on tenien llargues converses sobre història i política. En el poc temps lliure que li quedava li agradava anar a assajar versions de The Beatles i altres grups amb en Xevi Compte, en Salvador Clarà i ocasionalment algun altre company d’Amer o de l’institut. El grup es deia Zènit i ell hi tocava el baix. La lectura i la música han estat sempre una passió per a ell.

Una mica per aquestes circumstàncies, però sobretot per la seva manera de ser, en aquella època va desenvolupar unes inquietuds que anaven més enllà de les de la majoria, que només pensàvem en les noies, a llegir els diaris esportius i a anar a la discoteca els caps de setmana. Ell llegia els dos diaris que compraven a casa seva, El Correo Catalán i, des del començament, el 1979, l’Avui, ja abans d’arribar cada dia a l’institut a les nou. «Cada matí devorava el diari —assegura—. Era un vici. Un plaer. I guardo retalls de notícies que m’impactaven. Recordo que quan a Vicente Aleixandre li donen el Premi Nobel de Literatura, vaig guardar la notícia. Vaig començar a guardar retalls de diari i a prendre consciència que els diaris expliquen la història. I que hi havia fets històrics que en aquell moment m’impactaven, però que encara ho podien fer més en el futur».

El que és evident és que, més enllà de la vida quotidiana, en Carles Puigdemont, en aquella època, tenia el cap ple de coses que estaven passant al país, a l’Estat, al món. «L’efervescència de la Transició m’enganxa a l’època de l’institut —afirma, amb els ulls brillants—. Recordo les primeres vagues, les manifestacions a Barcelona, l’aprenentatge de la política… Per les eleccions de l’any 1977, les constituents, em vaig dedicar a anar a tots els mítings de tots els partits i a recollir tots els cartells, que encara tinc guardats. Fins i tot tinc un adhesiu, per estrenar, del Pacte Democràtic per Catalunya. I propaganda política. M’interessava molt. Jo havia pres consciència que es volia fer un Estat nou i em sentia obligat a participar-hi. Jo avui m’hauria fet d’una ONG, segurament. Però, en aquell moment, la manera d’ajudar a canviar el món, de fer el món on jo volia viure, era la implicació política. No un afany de fer política, que no el vaig tenir, sinó un afany de voluntari polític. El meu pensament era: o això ho fem entre tots o no es farà. Per això vaig anar a escoltar el PSUC, els socialistes, Convergència, Unió… tots els que venien a Amer a fer mítings. I llavors m’ho llegia tot, la propaganda, els estatuts… i ja em vaig començar a orientar: què era i què no era. Jo no tenia ni la remota possibilitat de votar en aquelles eleccions, però m’interessava. Tot i que no hi entenia gaire res. Simplement hi tenia interès. Sabia, evidentment, que hi havia la dreta i l’esquerra, les grans ideologies, però de pràctica política, zero. Veníem de la dictadura i no sabíem el que representava la pràctica democràtica. Jo no, almenys. Però m’interessava i deia: “Això va de mi, i, per tant, m’hi implico”. Em vaig engager, que diuen els francesos. Em vaig comprometre amb la idea de la política. I aquell compromís no l’he abandonat mai. Però, insisteixo, en aquell moment no vaig pensar mai a dedicar-me a la política».

En aquella època, Carles Puigdemont va desenvolupar i racionalitzar la ideologia profundament nacionalista que havia rebut de la seva família, també la tradició cultural i l’amor per la llengua, i que ell de seguida va concretar en la necessitat d’una Catalunya que pogués decidir el seu propi destí. «La ideologia em ve primer de casa. A casa sempre havien sigut nacionalistes. La banda de la família de la meva àvia eren gent carlina, molt tradicionalista, molt catòlica, però alhora molt d’un catalanisme de base. Un catalanisme que venia de la Renaixença. El meu besavi patern havia estat alcalde d’Amer, amb simpaties per la Lliga Regionalista. Eren gent de missa, gent d’ordre, de dretes. I que tenien aquest catalanisme cultural que d’alguna manera encara hi és present. A casa hi havia molts llibres, com ara primeres edicions de L’orfeneta de Menargues, d’Antoni de Bofarull, o L’Atlàntida, de Verdaguer. Tot un seguit de referents literaris molt vinculats a aquella tradició. I el meu pare sempre em portava llibres de Folch i Torres, que és amb el que jo aprenc el català. Els devoro tots. Això, sense adonar-me’n, em deixa tot un pòsit que després reconec que m’és molt útil per expressar-me en català».

No tot era rigor intel·lectual ni efervescència política en l’oci de Carles Puigdemont a l’època de l’institut. No va dubtar a remoure cel i terra per aconseguir un permís dels pares, perquè era menor, per poder ser un dels trenta mil culers que van acompanyar el Barça a la final de la Recopa a Basilea el 16 de maig de 1979. Va ser l’únic de tot l’institut d’Amer. Ell mai no ha amagat la seva afició pel futbol i la seva predilecció pel Barça. Però en aquella època segurament eren més accentuades. Seguia el club blaugrana amb passió. I aquell desplaçament el va viure intensament. També és cert que el va motivar el fet que aquella multitudinària expedició culer va ser al mateix temps una manifestació de catalanitat: les banderes blaugrana i les quadribarrades van lluir en igual nombre a la grada de l’estadi Saint-Jakob. Una de les senyeres era la seva, més alta que ell.

Amb motiu del vint-i-cinquè aniversari d’aquella victòria blaugrana contra el Fortuna de Düsseldorf, Puigdemont va escriure un reportatge per a El 9 Esportiu titulat «Una immensa sort», en què explicava què havia significat per a ell aquella experiència: «És gairebé impossible superar l’impacte emocional que va representar el meu debut com a espectador culer justament a la final de Basilea. […] Enmig d’una gentada que jo no havia vist mai, els meus ulls de noi de poble recentment estrenat en el barcelonisme es van adonar que acabàvem de fer història. Ara ja sé que Basilea forma part de l’èpica de la meva vida. […] Mai no agrairem prou la sort que tenim de poder explicar en primera persona als nostres descendents la final de Basilea en comptes de la batalla de l’Ebre, el setge de Stalingrad o l’ensulsiada iugoslava. Basilea va ser, és encara, una immensa sort».

Puigdemont confessa que ha anat poques vegades més a veure el Barça. Però quan encara anava a l’institut va repetir. Va ser un dels alumnes afortunats del sorteig que es va fer a l’institut d’invitacions del club per veure al Camp Nou, des de darrere d’una de les porteries, el partit de Lliga del Barça contra l’Hèrcules. El resultat va ser de 5-0 i la diversió va ser plena. Però la data no es recorda pel resultat. Aquell dia, 11 de novembre de 1981, després del partit, el jugador blaugrana Quini va ser segrestat per uns delinqüents comuns. Ningú que fos aquell dia a l’estadi ho ha oblidat.

Al cap dels anys, Carles Puigdemont manté el contacte amb els companys d’institut. Ha assistit als dos sopars que s’han organitzat des que van acabar el 1981. Un el 2004 i un altre el novembre del 2015. En aquesta última trobada es va crear un clima de complicitat i estima que ha fet que els antics companys mantinguessin el contacte a través d’un grup de Whatsapp, en el qual Puigdemont es va mantenir actiu fins que va ser nomenat president de la Generalitat. Just aquell mateix dia, encara va interactuar amb els companys: «Us agraeixo tots els comentaris, i també que ahir, gràcies a vosaltres, vaig poder somriure una mica. No em deixeu de considerar un dels vostres sempre, un d’aquells nens espantats i encuriosits alhora que vam començar a l’institut. Moltes gràcies!». L’endemà, per la impossibilitat de seguir el ritme de les converses, es va acomiadar d’aquesta manera: «Avui prendré una decisió dolorosa, que és deixar el grup. Però estic col·lapsat de missatges (en tinc uns 500 pendents de llegir). Us dic a reveure perquè espero que ens tornem a trobar junts en un altre sopar. Gràcies infinites per l’afecte que m’heu demostrat».