EL COMPROMÍS
«No m’importa anar a contracorrent si crec que tinc raó»
De manera paral·lela a l’exercici del periodisme, Carles Puigdemont concreta el seu compromís polític. Primer, fundant la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC) a Girona, i més tard fent-se militant de CDC. A qui el coneixia, li va xocar que un independentista de soca-rel anés a parar a Convergència. Ell, però, ho tenia tot perfectament meditat i racionalitzat.
«El que es demostra és que a mi no m’importa anar a contracorrent si crec que tinc raó. Jo no vaig cedir mai al xantatge ambiental d’haver de ser d’esquerres pel fet de ser jove. I per això mai no em vaig considerar un carca; al contrari, no ho he estat mai. Però jo no podia ser d’esquerres perquè hi havia moltes coses que les discutia. No m’agradava aquell doctrinarisme ideològic. En el fons jo sóc una persona de conviccions molt fortes, però sóc lliurepensador. El que jo veia era que les esquerres eren contràries al lliure pensament. Eren ortodòxia pura. Jo, que anava al Fossar de les Moreres cada any, que vaig sortir retratat a la portada d’El Alcázar aguantant una pancarta que deia Independència, que participava en totes les mobilitzacions independentistes, vaig pensar: “Això no avança”. Cada any els mateixos discursos, cada any tornàvem a casa molt satisfets i enardits. Però l’endemà tot estava igual. I fins l’any següent. Però, en un moment determinat, em vaig dir: “Jo no sóc així”. Això és enganyar-se. Per tant, què penso? Que potser jo no veuré mai la independència, però vull que algú algun dia la vegi. Per tant, perquè algú la vegi jo hauré de sacrificar aquesta autosatisfacció de brandar l’estelada una vegada a l’any i hauré de treballar cada dia des de tots els àmbits de la meva vida per eixamplar aquesta base social i fer entendre a la gent que algun dia ens haurem de plantejar ser independents. I ara no ens ho podem plantejar perquè no ens seguirà ningú. Per tant, donem-nos temps. I si no ho puc veure, no m’ha de preocupar.
»Vaig pensar en els homes de la Renaixença. És el que anys després llegeixo que escriu Carles Rahola al seu Breviari de ciutadania en el capítol “La conquesta de la llengua pròpia”: els homes de la Renaixença mai van pensar que el català s’ensenyaria a les escoles o que seria oficial, però gràcies a ells això ha passat. Doncs el que pensava era que algun dia d’aquí a tres-cents anys, o potser menys, uns descendents meus podrien gaudir del privilegi de proclamar la independència. Gràcies a l’esforç de gent que hem sabut que moriríem sense veure-la. Tot això és generositat intergeneracional. Llavors vaig prendre consciència que era una petita baula d’una cadena que venia de molt lluny, també dels meus avantpassats. I la meva feina a la vida era entregar aquesta baula una mica més forta a la generació següent. I si tots fem això, alguna generació posterior estarà en condicions de proclamar la independència. I com es podia concretar aquesta situació? Doncs, en lloc d’anar cada any al Fossar de les Moreres i en lloc de fer com feien altres que llançaven còctels Molotov, jo treballaria des de la base. Per això em faig de la JNC i de Convergència més tard».
En la decisió de comprometre’s amb la JNC hi intervé decisivament, una altra vegada en la seva vida, el seu amic Jordi Gultresa, a qui havia demanat informació de la JNC quan va llegir la notícia de la fundació de l’organització juvenil a Barcelona.
«En Jordi va tornar a Amer amb un sac ple d’adhesius, papers i els estatuts de la JNC. M’ho vaig mirar i vaig creure que m’interessava. Vaig veure que la JNC era una organització juvenil, adherida a Convergència, però que en aquell moment era un partit independent, que era partidària de l’autodeterminació de Catalunya i que defensava un model de país que era en el que a mi m’agradaria viure. Vaig creure que aquella era la via per aconseguir la independència. Li vaig preguntar amb qui havia de parlar i em va dir que amb en Pere Casals, el secretari d’en Xavier Soy a la delegació de Governació a Girona. El vaig trucar i vam anar a dinar a Can Lloret, ell i jo. Vam decidir tirar-ho endavant. Només necessitàvem més gent, i vam començar a treure noms d’amics: en Bernat Masó, en Joan Bagué…».
El congrés fundacional de la JNC a les comarques gironines es va fer el 1980 a Platja d’Aro. L’organització es va convertir en les Joventuts de Convergència i va participar activament en la campanya electoral de CiU a l’alcaldia de Girona el 1983, amb Joan Vidal i Gayolà com a candidat. El socialista Joaquim Nadal, però, va revalidar altre cop la majoria absoluta a l’Ajuntament. CiU va obtenir sis regidors. La reacció de Puigdemont a aquella derrota va ser fer-se militant de CDC. Un temps més tard ho va deixar. Era una època en què algunes vegades era incòmode combinar l’exercici del periodisme amb l’activitat política. En el context de les municipals del 1987, Carles Puigdemont fa un article força dur sobre el candidat de CiU, l’exdiputat de la UCD Josep Arnau. Jami Matamala, el novè de la llista convergent, va tenir una agra discussió amb Puigdemont per aquell article. Més enllà d’aquell desencontre, Puigdemont i Matamala van acabar sent amics personals.