L’EMPRENEDOR
«No vaig tenir ni un moment de dubte sobre el que havíem de fer»
De fet, Carles Puigdemont ha estat, com a emprenedor, un dels actors de la revolució digital a Catalunya. No n’ha estat un simple espectador i usuari. Ha creat projectes basats en la seva visió de futur a partir del descobriment d’internet. I gràcies a la seva capacitat emprenedora. En l’entrevista de Xevi Masachs per a Amera, Puigdemont es definia d’aquesta manera: «La vocació emprenedora la tinc i espero mantenir-la. Sóc una persona inquieta i, de les poques virtuts que em sento, és que identifico bastant bé els desafiaments de futur. Desafiaments que algú deu o quinze anys després pot entendre com a lògics. M’atrauen els projectes transformadors de la societat. Em sento molt més a prop dels emprenedors que d’un altre sector».
Però té molt clar que una cosa és ser emprenedor i una altra ser empresari, i que a ell només l’interessa la primera part: «Sóc emprenedor, però no en el sentit d’empresari. Emprenedor de projectes que puguin tirar endavant. De coses que encara poden estar vives, com ara Firatast, la fira de degustació. La vam idear amb en Jami Matamala, vam veure la fórmula i és un èxit des del primer any. Després me’n desvinculo, perquè ja no tinc cap interès a fer diners amb allò. El mateix passa amb l’Agència Catalana de Notícies, perquè jo no la plantejo com un negoci, sinó com una empresa pública. Jo faig un projecte, i me’l paguen, és clar, i fins i tot me’l fan registrar amb un advocat, tot i que jo m’hi negava perquè em semblava una cosa impossible de registrar. Però jo no tinc cap voluntat de ser empresari d’allò. M’agrada la idea d’emprendre coses que tinguin un recorregut».
I d’aquesta manera relata les raons que el van moure a impulsar els seus projectes més personals:
«Començo a entrar en el món d’internet i el primer projecte que dissenyo és un cap de premsa electrònic i treballo per a ajuntaments, el Col·legi de Metges, algunes empreses… Però en realitat és el punt de partida per fer un projecte d’internet. El punt de partida era el que havia dit Ramon Barnils de la necessitat que hi hagués una agència de notícies catalana i no havia estat possible per culpa de la tecnologia. Doncs jo em plantejo: “Ara que tenim la tecnologia, podem plantejar una cosa així?”. I en el desenvolupament d’aquesta idea és quan treballo amb en Xavier Fornells. Era una persona de Girona que vivia a Sant Cugat del Vallès i tenia relació amb algú del Govern, i sent parlar que a Girona hi ha una persona que té una plataforma que podria ser útil per crear una agència de notícies catalana. Ens vam trobar. I ell, que no tenia ni idea del que era internet ni amb prou feines un ordinador, em pregunta: “Tu et veuries amb cor, a partir d’aquesta tecnologia, de dissenyar el projecte d’una agència de notícies?”. Li vaig dir que sí. Llavors ell va encarregar-se de fomentar la creació del Consorci de Comunicació Local, complicitant diputacions, per posar un primer capital per fer possible aquest projecte, que debuta en la seva versió beta el 1998, en fase de proves. El 1999 és quan s’inaugura físicament l’Agència Catalana de Notícies. La realitat, però, era que en aquell moment els mitjans de comunicació tradicionals encara no estaven connectats a internet. La gent de la professió em mirava amb cara d’estar pensant “quin tipus tan il·luminat!”. Tenia la sensació de ser un apòstol dels primers anys del cristianisme. No t’apedregaven, però se’n reien. L’arrogància de la premsa en paper era tremenda. I jo els explicava que allò, internet, canviaria el món i, per tant, el periodisme, perquè permet fer això i allò i el de més enllà. Però per a ells internet era perquè els nens juguessin.
»En aquest context vam muntar l’ACN. Afavorir el canvi mental i cultural ens va costar molt i molt. Però, com altres vegades, jo estava convençut que aquell era el camí. No vaig tenir ni un moment de dubte sobre el que havíem de fer. I, evidentment, aquí sí que el temps ens ha donat rotundament la raó. Però va costar molt. Jo havia anat a congressos de periodisme digital i érem quatre friquis. I allà ho dèiem: “Com és possible que els mitjans en paper no s’adonin del que els està venint a sobre?”. Però és que cap dels grans diaris ni tan sols era allà. En realitat érem quatre matats que fèiem coses molt ben fetes. Això de fer una redacció virtual, amb teletreball i multimèdia, era una raresa, i ara ho fa tothom. Ara continuen fent paper, però tothom fa web, multimèdia, podcasts… En aquest sentit em sento orgullós d’haver impulsat una cosa que va tenir moltes dificultats, començant per les internes del gremi i per la competència i continuant per les governamentals. Però avui és l’agència de notícies que té més empleats a Catalunya, la que subministra més continguts catalans i més continguts multimèdia, i la més ràpida. És imprescindible ara».
Passats els anys, els mitjans de comunicació han entrat en el món d’internet en les més diverses formes. El problema de fons, però, és la dificultat de traslladar-hi el negoci, poder mantenir els ingressos en un àmbit en què la (in)cultura de la gratuïtat és inherent. En la gestió de l’ACN la situació no era diferent.
«L’empresa pública de les diputacions va començar a tenir estrès financer i l’Agència en rep les conseqüències, perquè es pensaven que podrien recuperar la inversió. Jo crec que va ser que no hi tenien interès polític i potser també hi va haver pressions. L’ACN va quedar asfixiada. I jo em vaig rebel·lar contra això. Al final, després de lluitar molt, vam aconseguir salvar l’Agència a través de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. Planeta i Caixa Catalunya ja volien sortir de l’accionariat, vendre la seva participació, i en el seu lloc va entrar la CCRTV. Un cop es va estampar la signatura en el document que garantia la continuïtat de l’ACN, jo vaig decidir plegar perquè tot plegat m’havia cremat».
Un cop tancada aquella etapa, Puigdemont comença a tenir la disposició mental per tornar a pensar en un altre projecte. Aviat naixerà el Catalonia Today, un mitjà de comunicació dirigit a estrangers residents a Catalunya.
«Plego de l’ACN i accepto l’oferta que m’havia fet feia temps Carles Páramo, president de la Diputació, per dirigir la Casa de Cultura de Girona. M’ho agafo com una mena de retir sabàtic. Havia aconseguit salvar l’Agència, el projecte tirava endavant i jo ja no m’hi volia quedar, i, a més, ja m’havia casat amb la Mars. A la Casa de Cultura m’ho passo molt bé i també aprenc molt. I mentrestant començo a rumiar en una idea que ja tenia de quan estava a l’ACN. De fet, és un retorn a la premsa de paper havent passat pel món digital. Plantejo, doncs, el Catalonia Today. L’oportunitat era el gran creixement del turisme estranger a Catalunya, que tornava a estar molt de moda, i que també venien residents per a tot l’any, a estudiar o a treballar. I hi havia una necessitat, com a altres països europeus, d’un òrgan de comunicació autòcton, però que fos en anglès. Llavors és quan en parlo amb El Punt. I refem les relacions i ens comencem a entendre altra vegada per impulsar aquesta aventura. Plego de la Casa de Cultura i ens posem a fer el Catalonia Today. I aquí vaig tornar a gaudir molt i molt. Aquesta vegada sí que, a més d’emprenedor, faig d’empresari, i hi inverteixo diners meus. M’hi comprometo íntegrament. En lloc de comprar pàrquings i pisos, que era el que es feia en aquell moment amb els estalvis, a l’inici de la bombolla immobiliària, jo continuo apostant pel meu ofici».
A Carles Puigdemont a vegades se li retreu que els seus projectes parteixen d’una grandesa que després en la realitat no acaben tenint. Ell, sens dubte, és un home més d’idees emprenedores que de gestió empresarial. No li fa res reconèixer-ho, tampoc no ho considera un handicap. Això sí, quan ho veu clar i hi creu, no para fins a convertir les idees en realitat. Segurament l’Agència Catalana de Notícies no és el que hauria volgut que fos o el que mereixeria un Estat que Catalunya encara no és, però continua en funcionament i ofereix serveis que són necessaris. Té una funció i un sentit i una estructura professional. El mateix passa amb el Catalonia Today. Ara el butlletí és mensual, però també és una plana diària a El Punt Avui i un programa d’una hora diària de dilluns a divendres a El Punt Avui TV.
La seguretat que té en ell mateix és un ingredient decisiu.