LA FAMÍLIA

«Dir que això no representa un enrenou seria mentir»

«Dir que això no representa un enrenou per a la família seria mentir. Però, vaja, tots som conscients que s’ha de fer el que calgui per tirar endavant el país». El terme «això» aquí significa haver acceptat la presidència de la Generalitat de manera inesperada i en unes circumstàncies no previstes. Així ho va expressar Carles Puigdemont en la conversa que el director d’El Punt Avui, Xevi Xirgo, va tenir amb ell i amb el president Mas i que va emetre íntegra la televisió del grup. Siguin les circumstàncies que siguin, les que s’han donat o que hagués estat un projecte planificat, és comprensible i respectable la voluntat de Puigdemont de preservar al màxim possible la normalitat de la seva vida familiar i la seva privacitat.

La família estricta són la seva dona, Marcela Topor, i les seves dues filles, Magalí i Maria, de vuit i sis anys. En Carles i la Marcela es van conèixer el 1998. Ella, llicenciada en filologia francesa i filologia anglesa per la Universitat de Iași (Romania), va venir amb un grup de teatre per participar en el Festival de Teatre Amateur de Girona, en què van representar El Rei és mort, d’Eugène Ionesco. En aquest context és quan es van conèixer, van prendre algun cafè i van parlar, però sempre acompanyats d’altra gent, com explicava ella mateixa al reportatge L’alcalde de Catalunya, que Jordi Grau va publicar a El Punt Avui el 17 de gener. Ella va tornar a Romania, però van mantenir el contacte escrivint-se cartes, parlant per telèfon i veient-se en algun moment puntual, com ara en una trobada a París quan ella hi actuava i ell la va anar a veure. Al cap de dos anys d’haver-se conegut, es van casar. Va ser una cerimònia civil a l’hotel Almadraba Park de Roses i va oficiar-la l’amic Carles Páramo, llavors alcalde de Roses. Al cap de poc van repetir el compromís pel ritus ortodox a Romania.

Junts han fet vida a Girona, excepte un any que van viure a Barcelona, quan van arrencar el projecte del Catalonia Today, del qual ella ara és la responsable, i també té un espai d’entrevistes a El Punt Avui TV, Catalan Connections. En el mateix reportatge, la Mars, com li diuen ell i els seus amics, explicava que a en Carles li agrada cuinar i que ho fa bé i que un dels seus costums, que ara potser haurà de dosificar, és anar al mercat del Lleó de Girona a comprar. «És home de principis, molt honest, i és fred quan li cal prendre decisions difícils, però no té por i quan creu que ha de fer una cosa, la fa», explicava la Marcela a Jordi Grau. I afirmava: «El càrrec no el canviarà, ni a ell ni a mi. Farà el que vulgui fer i jo li donaré suport».

D’ella, en Carles només diu: «És una persona molt intel·ligent, molt sensible i té molts de talents».

La nit de Sant Joan del 2007 va néixer la Magalí, la seva primera filla. En Carles va expressar la felicitat de la parella en una entrada al seu blog. Confessa que durant molts anys se sentia cridat a escoltar la cançó principal del musical La nit de Sant Joan, de Jaume Sisa, «com un ritual que d’una manera o altra havia de complir». És la cançó que comença amb el vers: «La nit de Sant Joan és nit d’alegria». «I aquesta nit ho ha estat especialment per a la meva dona i per a mi, perquè ha nascut la nostra filla Magalí —va escriure—. Hem entrat a l’hospital a les set de la tarda i hem passat tota la revetlla a la sala de parts; la Magalí ha vingut al món a un quart de tres de la matinada, quan tots els petards ja estaven llançats i la coca esgotada. Ha nascut sense problemes i sana, cosa que ens omple de gran satisfacció. Tenia raó, en Sisa: la nit de Sant Joan és nit d’alegria». Dos anys després es va repetir aquella mateixa joia quan va néixer la Maria. Amb les seves filles en Carles té el costum de comprar «el llibre de cada mes». I no cal fixar-s’hi gaire per veure que el nom de les seves filles i el de la seva dona tenen una connexió: «M’agraden els noms de dona que comencen per Ma».

No tan sols és per motius familiars, encara que sigui el principal, que el nou president de la Generalitat ha decidit amb la família continuar vivint a Girona. Així ho explicava a Xevi Xirgo: «Primer, sóc un president de la Generalitat escollit per la circumscripció de Girona. I això no s’ha de perdre mai de vista. A mi m’han votat els ciutadans. I jo sóc un servidor d’aquesta gent. Segona raó: On està escrit que el president d’un país, sobretot d’un país del segle XXI, d’un país que volem fer nou, hagi de viure obligatòriament a Barcelona? I tres: Aquest és un període que el volem breu. Jo crec que podem fer-ho en divuit mesos. Per tant, en aquests divuit mesos jo no vull fer uns canvis estructurals a la meva vida que els hagi de revertir al cap d’aquest temps. Les escoles de les filles, el meu domicili… La meva família no té per què pagar les conseqüències d’aquesta decisió. Crec que puc conciliar bé l’anar i venir. No és tan complicat. És veritat que m’haig de quedar a dormir alguna nit a Barcelona, però no passa res. Hi he viscut un any, a Barcelona. La meva mare és de Barcelona. No passa res per haver pres aquesta decisió».

Una altra qüestió de la qual es vol mantenir al marge i protegir la seva família són els rumors i les insídies que pel sol fet d’haver estat nomenat president de la Generalitat han començat a circular, sobretot en determinats mitjans de comunicació i a les xarxes socials. En la mateixa entrevista ho raona, i, a més, analitza el fenomen de la intoxicació informativa: «Em trauran de tot, sí. Ja ho han fet, al president Mas, a l’alcalde Trias… I com que no hi ha límits… Sé algunes coses que s’han publicat, però tampoc m’he dedicat a buscar-ho. Més que res per preservar la meva salut mental. És que no es tracta d’informació, es tracta d’aquell concepte que alguna vegada hem posat sobre la taula del que vol dir la colonització. La dominació de l’altre consisteix a colonitzar-te l’imaginari. Jo no vull que em colonitzin el meu ni el del meu entorn. Per això intento tenir la meva profilaxi, els meus mètodes, els meus protocols, ja de fa temps. Per evitar que el contacte diari amb les xarxes socials o amb informació viciada o malintencionada m’afecti. La infoxicació, que se’n diu ara. Que és la informació intoxicada, un concepte que tinc molt present, que el veig amb molta preocupació pel que pot representar en afectació negativa a l’exercici del periodisme. I que té un canal, que són les xarxes socials, d’expressió salvatge. Però jo aspiro a acabar el dia tan poc contaminat com sigui possible. Per tant, una manera de no contaminar-me és no llegir segons quines coses s’han publicat».

Té molt clar el seu mètode per no malgastar energia en aquest aspecte: «Jo selecciono molt bé el que llegeixo i el que no llegeixo, sobretot el que no val la pena llegir. No d’ara, de sempre. El meu temps és finit i la meva qualitat de vida passa per damunt de segons quines coses. Perdre el temps llegint pamflets no ho faré mai, ja fa molt temps que no ho faig. Abans de dedicar-me a la política i tot. El periodisme ha de valoritzar l’exercici de l’ofici de periodista amb rigor i amb serietat, que n’hi ha molt d’aquest. I que queda tapat per aquest núvol tòxic. I quina és la manera d’ajudar-lo? Malgrat que siguin d’una opinió contrària a la teva, si l’expressen de manera raonada, donar-los credibilitat i interactuar amb ells. Aquest és un exercici molt democràtic, i el periodisme corre el risc en aquest moment de quedar sepultat per aquesta onada pamfletària que està colonitzant l’espai informatiu. No diré l’espai periodístic, però l’espai informatiu sí. I hi ha gent molt important a tot el món que està reflexionant sobre el que representa l’obertura del pamflet a l’espai que abans era el santuari d’un dret democràtic com és el dret a la informació».