LA LLIBERTAT INDIVIDUAL

«El número 175»

Després de fer fins a tercer d’ensenyament general bàsic a les Escuelas Nacionales d’Amer, Carles Puigdemont és enviat pels seus pares al Collell, un internat del Bisbat de Girona al poble de Sant Ferriol, entre el Pla de l’Estany i la Garrotxa, on entra a estudiar amb el seu germà gran. «Érem de cursos diferents i ell tenia el seu grup de gent i jo el meu», precisa. Hi va estar fins que va tornar a Amer per estudiar BUP a l’institut.

El Collell era un internat gestionat pel Bisbat de Girona, el de més anomenada de la província, que va estar obert durant més d’un segle, fins que va tancar el 1998. En algunes èpoques, com ara durant la Guerra Civil Espanyola, va fer les funcions també de presó. En aquest sentit, Santa Maria del Collell es va fer cèlebre perquè és el lloc on van succeir els fets històrics que el novel·lista Javier Cercas narra a Soldados de Salamina, i que després van ser l’escenari real on David Trueba va ambientar la pel·lícula del mateix títol. Actualment el Collell és una casa de colònies i un centre de campus esportius.

Per a la majoria dels nois que van ser al Collell en aquella època en què hi va viure Carles Puigdemont, entre el 1972 i el 1977, i els anys anteriors, va ser una experiència dura. Per bé o per mal, segons els casos. Fins i tot va ser traumàtica per a alguns, però per a altres va ser més positiva i profitosa. Aquest va ser el cas de Puigdemont. Si més no, amb el temps li han pesat més les experiències positives que les negatives, que també n’hi va haver. L’exposició de Puigdemont del record de la seva estada i del profit que en va treure és inqüestionable.

«Del Collell tinc el record de molta gent. En Jaume Reixach, en Manuel Costa-Pau, en Josep Tero… Quan jo hi vaig anar també hi havia alguna generació de capellans que havien fet la Guerra Civil i que eren franquistes. D’altres no ho eren gens. Hi havia un xoc entre els capellans vells, els que havien conegut el seminari del Collell a l’època més dura, i els capellans progres que venien i ens tocaven la guitarra. Per a mi el Collell va ser un espai d’expansió vital. Jo en discuteixo el valor pedagògic, l’internament no era un bon model. Però des del punt de vista d’experiència vital és impagable.

»L’estiu abans que els meus pares em portessin al Collell, em van enviar a unes colònies a Sant Feliu de Guíxols per veure com m’adaptava a viure fora de casa. Per cert, durant aquelles colònies, és l’única vegada que m’han portat a una corrida de toros: tenia vuit anys. I després d’allò, al Collell.

»Recordo molt bé el primer dia, el tinc gravat a la memòria. Dúiem la furgoneta plena perquè era tota una mudança. Estàvem quinze dies seguits allà i ho havíem de portar tot: el barnús, la roba, unes quantes mudes, fins i tot el matalàs. I tot estava marcat. Jo tenia el número 175. El primer dia et presenten els teus tutors, i ells t’acompanyen, juntament amb els pares, i t’ensenyen tot el col·legi: la part de l’escola, la teva habitació… A mi se’m va fer molt llarga aquella estona. I veia que els meus pares es quedaven allà, anaven fent temps, m’anaven mirant perquè no devien saber si ja em podia quedar sol. Fins que jo els vaig dir: “Ja podeu marxar. Estaré bé aquí”. Els vaig fer fora, vaja. Perquè vaig prendre consciència de seguida que allà hi hauria un espai vital meu que m’aniria molt bé. Aquesta idea em va alliberar molt. Tenia unes ganes enormes de prendre possessió d’aquell espai per a mi. Això era el primer dia, però jo, en tots aquells anys, mai no vaig tenir cap problema d’enyorament, ni de melangia ni de res. Altres sí que en van tenir, com és lògic en un internat d’aquelles característiques.

»Allà, mossèn Reixach, el director, era una autoritat. També recordo la bonhomia d’en Manuel Costa-Pau i la simpatia d’en Josep Tero, a qui, quan a classe ens avorríem una mica, dèiem: “Va, canta’ns una cançó, toca’ns la guitarra!”. Sí, hi havia gent molt simpàtica, gent molt maca, excepte, ja ho he dit, alguns capellans de sotana vells i franquistes que encara ens ensenyaven Formación del Espítitu Nacional o l’equivalent de l’època. Aquests eren gent ben bé de l’antic règim. Eren gent dura. I al col·legi es notava encara una traça del que havia estat. Havia estat presó durant la Guerra Civil, com molt bé ha escrit Javier Cercas. Efectivament, encara hi havia restes de l’època de la Guerra Civil, restes de munició, llocs on sabíem que s’hi havia executat gent. I això es notava en la severitat amb què eren tractats alguns dels alumnes que estaven internats allà.

»La mort de Franco a mi m’enxampa al Collell. Ens despertaven cada dia amb un timbre i aquell dia ens van despertar amb música. Jo vaig anar a avisar els grans: “S’ha mort en Franco!”. Nosaltres no teníem gaire idea del que representaria la seva mort. Discutíem si passaria tal cosa, si hi hauria una guerra. Hi havia capellans que estaven serenament tristos i altres que no. Es va fer una missa i vam veure tot el xou aquell de les desfilades davant del fèretre del dictador.

»Però a la meva època, he de dir, contràriament a la llegenda, que allò no era una mena de correccional. Vaja, que no era un lloc de càstig per a nens que es portaven malament. Això potser ho havia estat en una altra època, cap als últims anys. Però en la meva època era segurament l’escola de referència, quan tot just començaven el Bell-lloc i el Montessori. El que passa és que tenien un model educatiu obsolet.

»Al Collell hi vaig fer grans amics. D’aquests que encara que estiguéssim vint anys sense veure’ns, ens reconeixeríem. Unes amistats molt fortes. És una experiència que la gent que no ha passat per un internat no pot entendre. Són germans. Són germans de sang, perquè les nits de mal de queixal, que no tens ni telèfon per trucar, ni cap llum obert, ni cap farmàcia, ni res, i tu a més a més en plena nit no goses despertar el capellà, doncs t’empasses el dolor i plores de ràbia i t’has d’aguantar amb un altre company. I si tens un problema, i si vols saber coses de la vida, de les dones, no tens més remei que socialitzar-ho amb una família que són nanos de la teva edat. I et sents bé quan estàs amb ells. Això crea uns vincles molt potents. Això marca. No a tothom el marca per bé, però des d’aquest punt de vista vital a mi em va marcar per bé. Dóna molta fortalesa.

»Pensa que t’autogestiones la vida als nou anys. Has de portar la roba a rentar quan està bruta i l’has de recollir quan està neta, t’has de fer el llit, has de parar i desparar la taula, has d’endreçar-te els teus horaris… Aprens a ser molt responsable de tu mateix. Una actitud, d’altra banda, que després xoca amb altres realitats, com ara el retorn a Amer per anar a l’institut».