LA IDEOLOGIA
«Aquests són els meus»
«El cap m’anava / tot ple d’una altra cosa, que ara encara / jutjo més important. Vaig descobrir…». Aquests versos del poema In memoriam, de Gabriel Ferrater, es poden aplicar perfectament a l’època d’adolescència de Carles Puigdemont. A la seva recerca natural del seu lloc al món, de la seva identitat personal, com qualsevol adolescent, ell hi afegeix la recerca activa de la seva identitat política. Escolta, llegeix, pregunta, va als llocs on passen coses. En té el cap ple. I s’hi sent cridat. És la seva voluntat la que l’empeny a un compromís amb la societat i amb el que passa al seu voltant, al nostre voltant. I ho fa estimulat per la seva formació i motivat per tot el procés de transició política de la dictadura a la democràcia que es viu en aquell moment.
En aquella època comença a freqüentar el Fossar de les Moreres, lloc de concentració de l’independentisme. «Fins que em vaig cansar de sentir cada any el mateix discurs i no avançar gens: em provocava una gran frustració», escriu en el seu blog. Va participar a la manifestació contra la Loapa a Barcelona (març del 1982) i s’enorgulleix d’haver sortit fotografiat a la portada del diari franquista El Alcázar sostenint amb altres joves una pancarta que deia Independència. A la majoria els van detenir per alguna acusació relacionada amb «sedició»; a ell i els seus amics d’Amer, no, perquè no estaven fitxats i van tornar al poble sense més problemes. Va anar, enviat pel diari El Punt, al Tren de les Nacions a París (1985) amb l’activista Àngel Colom. Va ser a la manifestació contra l’OTAN a Ginebra el 1986, quan es debatia l’entrada de l’Estat espanyol a l’organització. «Em va alarmar el perfil dels companys de viatge: des dels partidaris de Khomeini fins als de Gaddafi. No em van veure mai més», escriu. I va ser a l’acte organitzat per la Crida a la Solidaritat dels Països Catalans al Camp Nou amb el lema Som una nació! (1985).
Tot aquest activisme li serveix per acabar de delimitar el seu territori ideològic. Però la idea central ja l’havia adquirida el 1980, quan assisteix al seu primer míting multitudinari amb motiu de les primeres eleccions al Parlament després del franquisme.
«El meu oncle Josep em va portar al míting de Convergència i Unió al Teatre Municipal de Girona el 1980. Joan Vidal i Gayolà, que llavors era president de la Diputació, era el cap de llista per Girona i era el míting central en què hi havia Jordi Pujol. Era el primer míting gros a què jo assistia. Érem ell, jo i poca gent més, de l’agrupació del partit a Amer. Em va agradar aquell míting. Hi havia un grup de gent que cridava “Pujol president! Catalunya independent!”. I jo vaig pensar: “Coi, no ho tenia entès així. Aquests també són independentistes?”. En definitiva, vaig veure una persona que s’explicava bé, que deia coses com les que jo havia sentit a casa tota la vida. I vaig dir-me, interiorment: “Aquests són els meus. Sóc a casa”. I després van guanyar les eleccions.
»No m’havia passat a cap més míting. Però a tots els que anava hi trobava coses interessants. El 1977, en les primeres eleccions al Congrés, jo era clarament del Pacte Democràtic per Catalunya, que per a mi era la coalició ideal: Esquerra Democràtica, Convergència i el PSC-Reagrupament. El que vindria a ser el Junts pel Sí d’ara. Però al 1980 també m’agradaven coses que deia el PSC; m’interessaven. Però hi havia un fet que jo tenia clar: no podia estar en cap partit que tingués lligams de dependència amb cap formació política espanyola. I el PSC estava lligat al PSOE. Si hagués estat un partit independent, jo potser hauria estat més del PSC que de Convergència. Però jo tenia aquella línia vermella».