ANDREU NIN

(1892-1938)

Una senyoreta del país em demanà fa poc que li expliqués l’ànima eslava, i li vaig respondre, amb la banalitat habitual, això és, que parlar d’una qualsevol forma d’ànima és molt difícil. Era una senyoreta que havia llegit moltes novel·les de color de rosa; després, aquests papers l’ompliren de tedi, en vista de la qual cosa se n’entrà en el laberint de la novel·la psicològica i realista. Potser hauríem anat millor si la referida persona hagués decidit de penetrar francament a la cuina del seu domicili i hagués après de manipular els plats del país, que estan no solament mancats de braços, sinó del sentit del gust i de l’amenitat. Per desgràcia, no fou així, i un dia, en un pròleg, ensopegà amb l’ànima eslava, i la curiositat l’envaí. No sol ésser pas corrent de trobar, en les novel·les, coses que impressionin; en els pròlegs és més factible. En els pròlegs, s’hi sol posar el pinyol del que contenen, en forma difusa, sovint inextricable, les pàgines que segueixen. Així fou com se li aparegué el fantasma de l’ànima eslava —aquesta ànima de la qual s’ha parlat tant en la nostra època.

Sobre el que sigui l’ànima eslava, se’n podria escriure llargament, perquè se n’ha escrit ja moltíssim. Una cosa —ai las!— porta l’altra, indefectiblement. Dubto, però, que aquest sigui el meu tema. Calgué complaure així mateix d’alguna manera la persona al·ludida, i aleshores li vaig contar un fet presenciat per mi a Moscou ja fa molts anys —a Moscou mateix, que és la capital de l’ànima eslava. És un fet real i autèntic, que s’ha conservat molt precís en el bric-à-brac de la meva desballestada memòria —un fet vulgar, trivial, però significatiu.

Una tarda d’estiu de 1926 —no puc fixar exactament el dia— ens passejàvem per la plaça Roja de Moscou el meu col·lega i amic Eugeni Xammar, la seva senyora (d’extracció alemanya) i el qui escriu.

La plaça Roja de Moscou és rectangular. Venint de la Tsverskaia, s’entra en el rectangle per l’anomenada Porta Ibèrica, en la base de la qual hi havia llavors —no sé si s’haurà conservat— una menuda capella bizantina, plena d’icones i d’exvots, amb les figures dels sants pintades en les cartel·les de l’altar, figures hieràtiques, extraplanes, rivetejades d’or, davant de les quals vaig veure sempre cremar molts de ciris i candeles de sèu que exhalaven una olor forta i acre. Obert a l’aire lliure del mateix carrer, l’altar era molt visitat per gent d’aspecte pobre, mendicants, vagabunds, pagesos de roba espellifada i persones que tenien un aspecte d’haver vingut molt a menys. Sobre la capella es veia, destacant sobre el cel lleugerament platejat i nebulós, mantinguda sobre uns suports de ferro, escrita en diferents llengües, la coneguda afirmació: «La religió és l’opi del poble». L’espectacle semblava una contradicció. D’una banda hi havia un altar, obert al carrer, ple de gent, implorant i miserable. A sobre es llegia la consigna en relació amb el que s’havia de fer —que era exactament el contrari del que feia aquella pobra gent. Aquest estrany contrast, no tindria relació amb l’ànima eslava? Continuem.

Una vegada traspassada la Porta Ibèrica, apareix la plaça en tota la seva grandiositat. Al fons s’alça un monument únic al món: la graciosa, divertidíssima —en el sentit arquitectònic de la paraula— església de Basili el Venerable. No crec que hi hagi res a Moscou —ni a dins del Kremlin— tan suggestiu i tan bonic com aquesta església, ni una peça d’estil del país més ben trobada. A la dreta apareix la muralla del Kremlin, i adossades en aquesta paret vasta i nua, en uns petits jardinets, les tombes de les cinc o sis víctimes importants fetes per la revolució d’octubre en aquesta ciutat. La revolució d’octubre féu a Moscou un nombre de víctimes irrisori.

Al Kremlin, s’hi accedeix per una porta arquejada oberta en el punt central de la muralla. Davant d’aquesta porta, sobre la plaça, s’eleva el mausoleu de Lenin, que llavors era encara de fusta, en forma de piràmide truncada, enquitranada amb un quitrà groguenc d’aspecte col·loïdal, per conservar-lo. Férem cua una estona, penetràrem a dins del mausoleu i veiérem l’ídol embalsamat. A dins de l’urna, Lenin va vestit de paisà, té l’aspecte d’un home molt petit i porta una americana de solapes irrisòriament limitades. Els metges del règim conservaren el mort com si dormís, en un estat de distensió i de tranquil·litat absolutes. Del crani, n’extragueren el cervell, que es conserva a l’Institut Marx-Engels a la disposició d’erudits i savis. De vegades, els morts ben conservats fan més impressió que les calaveres netes i pelades.

A l’esquerra de la plaça, ocupant una llarga extensió, hi ha l’edifici dels grans magatzems de l’Estat —que anteriorment fou un basar. És un edifici modern, vulgar, del segle passat, d’estil centreuropeu burgès adotzenat.

Ens passejàvem. El temps era excel·lent. La tarda, fina i suau, tenia una extrema delicadesa. Uns nuvolets blancs caminaven lentament pel cel blau, lleugerament platejat. Passàrem per davant de les tombes de la muralla. Entre les poques que hi ha, veiérem la del periodista americà John Read, autor del famós reportatge «Deu dies que feren trontollar el món», i que morí del tifus poques setmanes després de la revolució i d’haver trencat amb l’empresa de diaris que representava en aquest país. Passàrem per davant de la porta del Kremlin i admiràrem la magnífica guàrdia militar de la fortalesa soviètica. Férem unes fotos de l’església de Basili el Venerable. Després ens acostàrem a unes parades de venedors ambulants —de venedors de fruita, de pomes principalment— estacionats al llarg de la façana dels magatzems de l’Estat.

Passàrem una estona davant de les parades i fins i tot hi compràrem alguna cosa. De cop i volta, vaig veure que el meu company llançava un crit de sorpresa i que es posava a córrer en direcció a l’església del Venerable. Convençut que li passava alguna cosa insòlita, em vaig posar a córrer també darrere del meu amic. No em costà pas gaire de comprendre el que passava: un xicotet de tretze o catorze anys, que corria davant nostre com un coet, acabava de robar la ploma estilogràfica del meu company —la ploma que portava penjada, com llavors era costum, a la butxaca de dalt de l’americana. La hi degué fer saltar d’una revolada… Encara continuàrem corrent una estona, però tot d’un cop Xammar s’aturà. Dirigí llavors una darrera mirada al petit lladregot i bufàrem d’una manera més pausada. Potser el que el paralitzà fou la constatació que el fet havia produït un ambient molt estrany, realment singular.

L’escena —la grapada del xicot sobre la ploma penjada a l’americana— fou contemplada per nombroses persones. Molt a prop del lloc on l’escena es produí hi havia uns guàrdies uniformats com els guàrdies poden estar a Londres. Ara, davant del fet —i aquí comença la singularitat—, ningú no es mogué, ningú no féu el més lleu moviment, tothom quedà mirant en una absoluta immobilitat. Quan, després de la correguda, tornàrem al lloc d’on havíem sortit, fórem rodejats d’un grup de trenta o quaranta persones, immerses en un silenci profund, total. El meu col·lega dirigí sobre el grup una mirada circular.

—Fixeu-vos en aquesta gent… —em digué—. No diuen res, però tenen l’aspecte com si l’escena els hagués agradat. De vegades es piquen l’ullet, un o altre riu dissimuladament, per sota el nas, com si realment els complagués el que ens ha passat.

I, en efecte: de vegades es tocaven amb el colze, es grataven el clatell, cosa que els permetia d’abaixar la cara i somriure amb més comoditat; feien esforços visibles per dissimular la inexplicable satisfacció que sentien —sense totalment, però, aconseguir-ho. Ningú no mirava d’una manera directa i franca. Sobre les faccions insignificants i esgrogueïdes es dibuixaven una successió de ganyotes taujanes, d’una vaguetat inquietant, d’una curiositat reprimida però claríssima… Abandonàrem la plaça amb una sensació física d’incomoditat.

—Poble estrany! —digué el meu amic, l’esperit dispers en un mar de reflexions—. Aquests somriures de voluptuositat davant d’un robatori groller comès per un trinxeraire… La ploma rai, ja ho comprendreu. No valia res, i tot s’arranjarà comprant-ne una altra. Però us confesso que hauria preferit passar la tarda en qualsevol ciutat d’Occident abans que aquí. A tot arreu roben plomes estilogràfiques i tota mena d’objectes d’un cap de dia a l’altre. Fins i tot ho fan amb més gràcia. Ara: la gent no es planta a riure estúpidament quan veu una persona que ha quedat depredada de qualsevol cosa, de la cosa més insignificant, d’un paquet de cigarretes, per citar una cosa d’aquesta categoria…

Quan em pregunten per l’ànima eslava em torna a la memòria aquest petit esdeveniment i em sembla veure, amb escassa amenitat, aquells petits somriures incerts, viscerals, clandestins, inquietants, travessats d’un complex d’esclavatge i de pedanteria que vaig veure a la cara d’un grup de russos a la plaça Roja de Moscou. Amb molta més claredat que a través de la lectura de dotzenes de volums, vaig comprendre, aquell dia, una cosa que és indispensable de conèixer per a anar pel món: vaig comprendre que hi ha països en què la gent sap, amb naturalitat i sense esforç, davant els fets que se li presenten a la vista, quan ha de riure i quan no ha de riure, i que n’hi ha d’altres que davant aquestes coses fonamentals viuen en un estat d’absoluta confusió, no sols en el moment de manifestar aquests sentiments, sinó en la idea que tenen de la seva naturalesa mateixa.

Sortírem així de la plaça Roja i per la Tsverskaia, caminant lentament, anàrem a l’hotel Lux, on ens allotjàvem. Tot caminant, es plantejà el problema de saber si havíem de comunicar a Andreu Nin el que ens acabava de passar. Sospesàrem el pro i el contra i acordàrem no dir-li res per evitar que aquest petit detall representés un suplement d’incomoditat a la seva vida, ja prou carregada, i sobretot per evitar que Nin reaccionés amb un estirabot de zel i tractés d’esbrinar a través de la policia el que havia passat. Per una estilogràfica no val pas la pena de conèixer una qualsevol encarnació de l’autoritat. Acordàrem també que si es presentava un moment favorable, un moment de distensió, jo li’n faria una petita al·lusió, molt per damunt, superficial.

Al cap de pocs dies l’avinentesa es presentà.

Nin, que durant els primers dies de la nostra estada a Moscou es presentà sempre vestit de paisà, aparegué aquell capvespre vestit de rus, de rus autèntic, amb les botes de muntar, pantalons lleugerament bombats i una brusa blanca cenyida a la cintura per un cinturó de cuir, cordada sota la nou del coll amb dos botons de nacre. Si hagués portat una gorra de plat amb una visera xarolada hauria semblat un oficial tsarista de carta postal. Nin era un home de mitja mida, corpulent sense la mínima obesitat, fort, construït, amb unes faccions molt ben dibuixades: el nas corbat, boca i orelles petites, normals, admirable dentadura blanca, ulls grossos, castanys, com el cabell, carnació pàl·lida, tirant a bruna, que de vegades es tenyia d’unes taques vaguíssimament rosades, galta i mentó sense enfarfecs de carn. De cuixa i cama una mica curtes però molt ben musculades, posava els peus a terra amb una considerable estabilitat. A diferència de tants de russos que passaven llavors pels carrers amb el cap afaitat, com els alemanys —no vaig veure més que Karl Radek que portés els cabells llargs—, Nin es feia tallar els cabells a la manera occidental i, ondats com els tenia, els portava tirats enrere, sense mullar. La impressió general que produïa era la d’un home àgil i fort, amb una acusada expressivitat de faccions i una viva combativitat; si hagués estat una mica més alt hauria semblat un cos perfectament construït en el punt de la vida més granat.

Fou precisament el dia que aparegué vestit de rus que coincidí amb un punt de distensió en les faccions de la seva cara, que vaig explicar-li l’incident de l’estilogràfica. M’escoltà la descripció enriolat, però de sobte s’alçà de la cadira que ocupava, la seva verticalitat s’enravenà i de sota la seva figura aparegué una cosa militar.

—Bah, bah!, deixem-ho córrer… —digué amb un gest peremptori—. Aquestes nimietats desagradables són residus del feudalisme capitalista. Suposar que un país es pot canviar en deu o vint anys és una il·lusió sense base. El que em sembla mentida és que vós, precisament vós, hi hàgiu pogut donar la més petita importància.

—Oh, no, perdó… —vaig dir-li—. Us he explicat el fet sense subratllar-lo en cap sentit, sense donar-hi la més lleu importància, considerant-lo fins i tot com a natural…

—Tampoc… Tampoc no ho és, de natural. És una simple reminiscència, enteneu? Perquè heu de saber que…

Vaig haver de rebre un ruixat sociològicafuturista dens i aclaparador.

Andreu Nin, quan parlava de la societat futura, era una mica pesat.

Si els meus informes són verídics, Andreu Nin arribà a Barcelona venint del Vendrell entre els anys deu o dotze d’aquest segle. En el moment del comiat, potser digué, com el seu amic Josep Carner:

Llavors tenia vint o vint-i-dos anys i acabava la carrera de mestre. Caigué a El Poble Català. D’aquell diari, en fou una mena de redactor honorífic, però suficient, de tota manera, per a prendre part en gairebé tots els mítings de l’Esquerra Catalana. Malauradament, quan començà a ésser una esperança d’aquesta Esquerra, el partit inicià la seva etapa crepuscular sota la direcció desconcertant del senyor Pere Coromines. En aquells mítings, el jove pedagog parlava bé, amb una indubtable estampa d’orador i amb un innegable respecte pel sentit comú i la sintaxi, qualitats que més aviat foren excepcionals en la història de la nostra moderna oratòria. Mentrestant, entrava de professor a l’Escola Horaciana, que havia fundat uns quants anys abans l’exobrer de la indústria tèxtil Pau Vila, el geògraf. L’Horaciana fou una escola laica més o menys anarquistoide i cientificista. Allí conegué Maria Andreu, mestressa vagament llibertària i positivament candorosa. S’hi ajuntà, li féu dues criatures i poc després els abandonava tots sense haver reconegut els fills.

Poc abans que el senyor Pere Coromines rematés la seva obra, Nin s’empassà al socialisme i entrà en el grup del senyor Fabra Ribas, que després de molts anys a viure a l’estranger havia tornat al país amb l’intent de crear un partit socialista. Amb Fabra, contribuí a l’elaboració d’un paper de pretensions molt aparents, passablement pedants, anomenat La Internacional. La col·laboració amb els socialistes durà poc. Entrà a la Confederació, es féu cenetista. Per aquest temps entrà a La Publicitat, que havia estat comprada pels Teyà, llavors naviliers riquíssims, els quals havien posat el diari sota la inspiració del senyor Amadeu Hurtado, gran advocat, momentàniament retirat de la política. Nin féu amb Manuel Brunet la informació estrangera d’aquest diari durant molt de temps, essent-ne director Manuel Fontdevila. La revolució russa de 1917 féu tant a Nin com a Brunet una immensa impressió. Tots dos accentuaren la seva posició anticonformista d’una manera vivíssima. El 1919 foren foragitats del diari pels Teyà amb una extrema violència, explicable potser perquè el senyor Hurtado havia deixat d’ésser-ne l’inspirador. L’origen de l’expulsió fou la incompatibilitat dels redactors amb la propietat del diari. Era l’època tremenda dels atemptats. Nin era notòriament sindicalista-anarquista d’acció. Hauria estat difícil de dir el que era Brunet. Era el que fou gairebé sempre: càustic, d’una intolerable mordacitat, d’una gran lleugeresa de judici, temerari, mala bava i imprudent. Vull dir que, si no era anarquista, ho semblava. Nin i Brunet trencaren també les seves relacions amb la cèlebre penya de l’Ateneu —la penya de Quim Borralleres. Dit amb més exactitud: la penya trencà les seves relacions amb ells.

Aleshores hi havia una plaça vacant a l’Agència Fabra, dirigida pel senyor Claudi Ametlla, i aquest senyor l’oferí a Nin. En realitat, però, ocuparen la plaça els dos companys, partint-se la feina.

Al cap de molt poc temps, Brunet s’hagué d’encarregar de tot el treball, perquè Nin fou abassegat per l’«organització», o sia per la CNT. En efecte: poc temps després, Nin abandonà l’agència informativa definitivament. En les innombrables converses tingudes amb Brunet sobre aquesta etapa de la seva vida, vaig constatar sempre l’impacte que Nin havia produït en el seu esperit. Bastants anys enrere, Brunet parlava bé de Nin; després de la guerra, en parlà, és clar, malament. Això era normal en ell —era la seva mateixa vida. Ara: tant quan en parlava bé com quan en parlava malament, ho féu amb un cert respecte. I això ja era més rar en ell —en aquell esperit tan versàtil, però de versatilitat violenta. (Precisament perquè Brunet era un versàtil violent, aferrissat i energumènic, semblava l’esperit més sòlid i invariable de la terra, ja que els versàtils corrents solen ésser tous, flonjos i inconsistents. Però aquesta il·lusió psicològica que dimanava del seu temperament no evità pas que les persones que el conegueren bé creguessin sempre que la seva versatilitat fos diferent de la del tou i inconsistent versàtil habitual i corrent).

Brunet contava una anècdota de Nin.

Un dia se li presentà al despatx de l’Agència Fabra, que era a Canaletes, i li digué:

—Demà hi haurà una gran notícia…

—Quina notícia? —preguntà Brunet, ple de curiositat.

—L’assassinat de Sidonio Paes, el dictador portuguès…

—És que ja l’han assassinat? D’on ho heu tret?

—No. L’assassinaran demà.

—Bah, bah!… No vingueu amb profecies… —digué Brunet, rient.

—Res de profecies. Ja ho veureu. Podeu redactar el telegrama amb una seguretat absoluta, totalment indiscutible.

L’endemà, a les set de la tarda, arribava a Barcelona, de París, el telegrama donant l’assassinat de Sidonio Paes, el dictador portuguès.

Brunet quedà enlluernat. Quan abans de la guerra, explicava l’anècdota, hi posava el comentari següent:

—Nin és un periodista excepcional, finíssim. Té unes antenes que, en aquest país, no posseeix ningú més…

Després de la guerra, el comentari de l’anècdota solia ésser aquest:

—Nin, com a periodista, no era res. Degué saber amb anticipació l’assassinat perquè era de la francmaçoneria. D’altra manera, el fet no té explicació possible.

En el temps de què parlo, durant setmanes i mesos, Nin fou la personalitat màxima, l’autèntic, el veritable director de l’enorme moviment anarcosindicalista, no solament a Catalunya, sinó a tota la Península. Jo no podria pas dir ara amb exactitud si arribà en aquesta posició per mèrits propis, per imperatiu de la seva personalitat revolucionària o perquè els «altres» havien caigut assassinats o vivien amagats més ençà o més enllà dels Pirineus. El fet, però, és inqüestionable.

La culminació d’aquest període es produí amb l’assassinat del senyor Eduardo Dato, president del Consell de Ministres. La intervenció indirecta de Nin en aquest fet de violència és molt versemblant. En tot cas, fou, en la seva vida, un esdeveniment decisiu. La seva sortida del país amb l’arribada a Rússia consegüent es produí tot seguit després de l’atemptat de la Porta d’Alcalà. Són dos fets probablement inseparables. Queda, però, per a explicar la causa profunda de la seva emigració. Se n’anà a Rússia perquè la seva seguretat personal perillava o perquè veié confirmades, en l’absoluta esterilitat política de l’assassinat, les tesis de Lenin sobre la inutilitat del terrorisme nihilista, anarquista, en la lluita revolucionària? M’inclino més a creure en la segona hipòtesi que en la primera. En tot cas, crec que l’esdeveniment de què parlo i la seva falta de conseqüències el precipitaren en una gran crisi. Sigui com sigui, un dia circulà per Barcelona la notícia que Nin tenia un càrrec important a Moscou. S’havia fet, naturalment, comunista.

El dia 14 d’abril de 1931 es trobava a Barcelona. Alguns anys abans, en el moment del triomf de Stalin, havia estat foragitat de Rússia per trotskista. Des de llavors, vivia pràcticament en el país i havia passat alguns estius amb la seva família (russa) a Calella de Palafrugell. Es guanyava la vida com podia fent traduccions i polemitzant amb els anarquistes. Exposant les coses des del punt de vista comunista era molt fort. Discutint amb anarquistes sentimentals i donats a la verbositat i a la confusió mental, era dialècticament imbatible. Els anorreava sense caritat, els desfeia amb displicència. Encara hi ha molta gent, en el nostre país, que recorda aquests espectacles polèmics sense precedents. Aquests espectacles es produïren els últims mesos de la dictadura de Primo de Rivera, en l’etapa del Govern Berenguer i durant la República. La conseqüència natural d’aquestes polèmiques fou la creació, en aquest país, d’un partit trotskista.

Així, doncs, es trobava a Barcelona el 14 d’abril. Considerà que havia de presenciar la immensa manifestació que es produí a Barcelona aquell dia per celebrar el canvi de règim i es presentà a l’Agència Fabra, els balcons de la qual li oferiren un magnífic punt de mira. Veié el pas de la manifestació al costat del senyor Claudi Ametlla, director de la casa. Contemplà el voluminós, inquietant fenomen humà, amb un punt de displicència. En un moment determinat digué a Ametlla:

—Aquesta és la vostra, la petitburgesa. Després vindrà la nostra, la revolució autèntica. Tinc la impressió que correrà més sang…

Ametlla, que havia tingut una gran sorpresa de veure’l arribar a l’Agència, perquè s’havia fet el càrrec de tornar-lo a trobar només el dia de la concentració de la vall de Josafat, li contestà amb una mitja rialleta:

—Si d’això que passa per aquí sota en tinc alguna representació, les vostres paraules no passaran pas de profecia…

S’acomiadaren amb fredor i ja no es veieren més.

Ara el meu intent seria donar una impressió de la imatge que Andreu Nin deixà entre els seus amics de joventut, o sia de l’etapa anterior a la seva emigració a Rússia. Hi hagué tres etapes en la vida d’aquest home. Durant la seva primera estada en el país —que l’assassinat de Dato interrompé— desenrotllà una gran superfície social, tractà molta gent de totes les procedències, sense fanatisme. La seva segona etapa, l’estada a Rússia, és opaca i imprecisa. La tercera, el retorn al país, el portà a moure’s, a causa de l’extremisme de la seva posició, en el món dels seus adeptes, amb exclusió, probablement, de totes o gairebé totes les persones que el conegueren en els anys anteriors. Descriure la impressió que deixà en aquests seus companys em seria impossible, atesa la meva falta total d’informació. Però es pot intentar fixar el record que deixà entre els seus amics de la primera etapa, perquè, havent jo arribat al periodisme d’aquest país en el moment en què Nin abandonà l’ofici i aproximadament en els mateixos llocs que foren ocupats per ell, s’escaigué que els seus amics foren, una mica més tard, els meus amics.

Dir que Nin fou un ximple acabat, com s’ha dit copiosament, amb una peremptorietat tan excessiva, seria una bestiesa a tot arreu menys en aquest país del seny que no es té mai i que com a màxim hom aspira a tenir. Però tampoc no fou un apòstol, ni un místic, ni un intel·lectual, ni tan sols, potser, un home —millor dit, fou un bon home desviat per l’exuberància vital teoritzada per Nietzsche. Probablement fou l’únic nietzschià pràctic, autèntic, que ha donat aquest país. I l’arrel d’aquesta seva posició fou el ressentiment. Fou un ressentit de dir-se Nin i Pérez, d’ésser fill d’un ataconador del Vendrell, d’ésser pobre, de no disposar de bona taula i de bones senyores. La qüestió sexual —que en aquest país, a una determinada edat, té un pes terrible— jugà un gran paper en la seva vida. No es conformà de ser —com gairebé tothom— un jouisseur de coses hipotètiques, sinó que aspirà a ser-ho de coses reals i tangibles. No sé pas si hi arribà. En dubto. Per a arribar-hi, en tot cas, perdé la calma, la pau i la vida. Es convertí en un agitador fred, glacial, egoista, ambiciós, vindicatiu, en una força impressionant de la naturalesa. Pel que fa a les formes de la seva intel·ligència, seria molt difícil d’establir diferències entre les seves formes pròpies i les d’aquells autors de llibres del final i del principi de segle que feren tanta forrolla en aquells temps. Fou un home d’acció deduït dels llibres —deduït de llibres mal llegits i mal interpretats, com sol ésser tan corrent en aquest país. Estic segur que si les circumstàncies l’haguessin ajudat hauria fet un paper, bo o dolent —això és igual—, però no inferior, en tot cas, al de molts altres revolucionaris de l’època. Com a líder obrer a Catalunya, em sembla així mateix, amb Salvador Seguí, el de més tremp i el de més categoria. Seguí, gran organitzador, home eficaç, impàvid i poc energumènic, veia els detalls, la realitat, la vida mateixa. Nin, més cultivat, més secret, més clandestí, però més audaç, fou un esperit més líric, d’una ambició molt més dramàtica.

Durant aquells anys terribles —pròleg de tot el que passà després i del que encara passa avui dia—, Nin fou un agitador sense manies, ni romanticismes, ni limitacions al seu desig impetuós de glòria i de plaer. La bala comunista (leninista) que el destruí en un quilòmetre determinat de la carretera de Madrid a València (si no vaig errat) frustrà aquest programa abans que el frustrés l’acabament de la guerra.

Arribat ací, se’m planteja el problema de saber si tot el que acabo d’escriure en aquest apartat és literalment exacte i contrastat. Els fets ho són d’una manera certa. Però els comentaris que hi he posat —que hi han posat amics directíssims de Nin—, responen també a aquesta exactitud? El que em porta a preguntar-m’ho és que els contactes que vaig tenir amb Nin a Moscou em feren la impressió d’un home molt secret, enormement tancat, absolutament reservat, i no solament en els aspectes de la seva actuació, sinó en tots els altres, incloent-hi els de la vida particular. La meva experiència em porta a creure que el català, per més introvertit que sigui, sempre té un amic o altre davant del qual, i en un moment determinat, s’esplaia sovint per raons d’amor propi, altres vegades pel plaer que produeix l’exercici de la vanitat personal. La gran sorpresa que produïa Nin és que no era pas un home d’aquesta corda. En aquest sentit, semblava d’un altre llinatge. Era secret i reservat, però sense que se li conegués, sense haver de fer cap esforç, d’una manera natural. Quan algú li parlava de fets concrets, d’homes i dones, de realitats humanes, havia, és clar, d’estar en la conversa; mai, però, no li vaig sentir iniciar un diàleg d’aquesta mena. El seu estat col·loquial corrent era la ideologia, la dialèctica sociològica, les estadístiques, el fanatisme del procés històric en què estava enquadrat. I era fanàtic perquè, com els grans burgesos que crearen la seva etapa, i després com els totalitaris, deixava de banda, negligia, tota aquella immensa part d’anàlisi psicològica que no feia una estricta referència a la feina que realitzava. En aquest sentit era un home molt limitat, posat a dins d’unes morralles, unilateral i, per tant, perillosíssim, perquè era un dogmàtic. Per servir aquest dogmatisme semblava un home capaç de tot, una força implacable. Fins i tot en aquells ambients d’efusió col·lectivista de la vida russa d’aquells anys, no semblava pas que tingués cap amic autèntic i real. Com els autèntics fanàtics, era un solitari poderós, formidable.

Quan els Xammar tornaren a Berlín —la senyora indignada, perquè a Moscou no hi havia aparadors, ni luxe de cap classe, ni una qualsevol manifestació de frivolitat burgesa o petitburgesa—, em vaig quedar sol amb Nin, el qual em deia gairebé cada dia:

—Aquest vespre us vindré a buscar a l’hotel Lux. Irem a sopar. A les sis.

—Sí; irem a sopar, però potser convindria —li vaig dir una vegada, revestint-me de valor— abandonar, encara que no fos més que momentàniament, la vostra tendència a freqüentar els restaurants vegetarians, tolstoians i marxistes. No coneixeu cap restaurant de la NEP? (la nova política econòmica instaurada per Lenin per afluixar una mica el dogmatisme policíac primitiu).

—A Barcelona sou incorregibles… —digué Nin, rient—. És que voleu menjar alguna cosa concreta?

—És clar: el bortsch, la sopa de carn, cols i verdures. Un lector de novel·les russes, com jo sempre he estat, ha de tractar de comprendre la cuina dels seus personatges. No us sembla? La cuina de Romeu i Julieta foren els spaghetti al burro, com ja sabeu. La del vell Karamazof fou el bortsch, notòriament. En tot cas, si hem de continuar menjant vitamines de pastanaga i arròs amb llet i bevent aigua mineral, tindré un atac de malenconia. Us n’heu de fer càrrec…

Sopàvem en un restaurant qualsevol, generalment desballestat, comunista, integèrrim, complidor de la llei. No vaig mai constatar que tractés de fugir per la tangent. Era un purità de la línia autèntica. Però, com comprendrà el lector, el sopar rai! La qüestió era la conversa. Nin tenia una veritable fam de parlar català i de saber notícies del país. El 1926, Rússia era un dels països més remots de la terra. Els esforços que féu per fer-me donar el visat només s’expliquen, potser, per tenir el pretext de parlar en català uns quants dies. En aquella època, a Rússia hi havia poquíssima gent del nostre país. Precisament perquè parlava i escrivia el rus com un nadiu tenia necessitat de parlar la llengua. L’any anterior la seva mare, acompanyada del comunista rossellonès Andreu Marty, havia anat a passar una temporada a Moscou, amb el seu fill, però en aquell moment ja havia tornat a Barcelona. «Massa neu, massa neu!», solia dir la pagesa del Vendrell davant de l’hivern moscovita. Però potser el que demostra amb més claredat el que dic és que per acompanyar-me fins al darrer moment de la meva estada perdé tres o quatre dies de les seves vacances, que havia de passar al mar Negre.

Així, doncs, parlàrem llargament, no sols davant dels mediocres sopars, sinó després, tornant, a peu, a l’hotel. Els carrers, en aquella època, eren poc il·luminats. Sovint trobàvem, en la seva incerta claror, considerables patrulles de soldats desfilant marcialment. No vaig gosar preguntar-li mai quina era la causa d’aquell moviment militar nocturn, per por que no trobés la pregunta impertinent. N’era la causa la lluita de trotskistes i estalinistes per apoderar-se de la secretaria del partit i, per tant, del país. El paper de Trotski baixava. Nin era trotskista. No podia pas estar gaire de bon humor, però he de confessar que, si el vaig veure sovint preocupat, mai no em semblà deprimit. (Algun temps després, Stalin havent-se apoderat del mecanisme del partit, Nin, amb la seva família russa —una pagesa i la bessonada de nenes rosses que li havia fet— fou carregat en un vagó de bestiar, projectat sobre la frontera polonesa i foragitat del país).

Nin coneixia molt bé Moscou. Em féu passar per molts carrerons estrets i solitaris, racons deliciosos, llargues parets a mitja altura, darrere de les quals es veien arbres magnífics, parets que tancaven els considerables jardins de les cases senyorials debolides. A Moscou no hi ha res vell, llevat del Kremlin. Cremada i destruïda la ciutat per la Grande Armée napoleònica l’any 1808, en retirar-se de Rússia deixant un rastre de cadàvers imponent, fou reconstruïda en el curs del segle XIX. Les esglésies produeixen la impressió d’haver estat restaurades, els palaus senyorials són d’estil neoclàssic fredíssim; les cases de pisos són iguals que les de qualsevol ciutat del nord o del centre d’Europa d’estil burgès. La reconstrucció d’aquesta part de la ciutat fa la impressió d’haver estat portada a cap sense ordre ni concert, al marge de tota ordenança rígida —vull dir a base del propietari que tingué més influència a cada moment. És la impressió general que feien les coses russes d’aquesta època. És per això que a Moscou, llevat dels carrers més cèntrics —i encara!—, n’hi ha ben pocs de drets i enfilerats. Les rasants són anàrquiques i les cornises un deliri; l’individualisme burgès frenètic. Al costat de la ciutat vuitcentista hi ha la del 1900, o sia els anomenats bulevards exteriors; però això ja és de pur estil alemany bismarckià, de dimensions importants però sense cap personalitat definida: pisos per a funcionaris, tots iguals, etc. L’arquitectura —llevat de l’arquitectura religiosa— converteix Rússia en un país decebedor. Us penseu trobar ciutats amb una arquitectura feta pensant en el gran hivern, en les aclaparadores nevades hivernals, i us trobeu amb casetes italianes, franceses i alemanyes, primetes. És una arquitectura que aspira a negar el clima —a donar-lo per no existent. Mentre a Rússia es feia aquesta arquitectura, en el nostre país s’alçaven xalets suïssos. És el deliri burgès portat a extrems manicomials curiosíssims.

A força de parlar, les nostres converses arribaren a tenir un aire una mica familiar. Li vaig dir que els amics que havia deixat a Barcelona em preguntarien, a la tornada, per ell. Això ens portà a parlar del seu curriculum vitae.

—Si em permetíeu, us faria una pregunta —li vaig dir—. Sou comunista o sense partit? A Barcelona no éreu pas comunista…

—Comunista. Del partit comunista rus.

—I què féu a Rússia, amic Nin?

—Treballo al Profintern, o sia a la Internacional Sindical Roja.

—El Profintern, és una dependència del Komintern?

—No. Són dos organismes paral·lels però independents. El Komintern és la Internacional Comunista, o sia un organisme polític, de partits. El Profintern és un organisme sindical, de sindicats. En el Profintern hi ha la direcció dels sindicats russos i la dels sindicats estrangers afins.

—Vós deveu treballar en aquest darrer departament…

—En efecte.

—Quina nacionalitat teniu, si no és indiscreció? Sou rus?

—No. He nascut a Catalunya, però la meva nacionalitat és indeterminada. Depèn de la feina de cada moment…

—Què voleu dir, depèn de la feina?

—Vol dir que de vegades he anat a Anglaterra amb un passaport francès o bé a Itàlia amb un passaport espanyol. Ara, posat aquí, sóc estranger.

—A París em van dir que sou regidor de Moscou.

—És cert. Sóc un dels regidors elegits pels estrangers que viuen aquí. Aquests estrangers tenen dret a tenir dos representants a la municipalitat, i m’elegiren a mi.

—És curiós. A vós, que us hauria agradat de ser regidor de Barcelona?…

—M’hauria agradat, sí. I, ja ho veieu…, he acabat per ser-ho a la capital de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques.

—Ja sé que si us preguntava el que feu a l’oficina no em diríeu res…

—És clar. De tota manera, elimineu la tendència de molts periodistes que vénen aquí i veuen misteris a tot arreu… De misteris, a Rússia, n’hi ha com a tot arreu… Voleu saber el que faig a l’oficina… És molt senzill: obeeixo les ordres del camarada Lozowski, que ja coneixeu…

—Lozowski és molt simpàtic, porta barba, té una cara turmentada, els ulls profunds. Quan el vaig veure per primera vegada vaig pensar en el sonet que Josep Carner dedicà a l’escultor Llimona. Ja el deveu recordar… Així, aquest senyor és el cap del Profintern…

—No utilitzeu la paraula «senyor» en aquest país. Em fa mal a les orelles. Digueu camarada, company, tovàritx…

—M’heu de perdonar. Canviar de terminologia no pot pas ser cosa de quatre dies…

—Al Profintern hi ha dos secretaris generals. Tomski dirigeix la unió dels sindicats russos. Lozowski, els sindicats comunistes estrangers.

—Ara deveu seguir amb gran interès la vaga del sindicat miner anglès… —En aquell moment hi havia planejada una vaga de gran volum a les mines angleses de carbó.

—Vós direu. He fet algun viatge a Londres en relació amb el que dieu…

—Deveu conèixer míster Cook, el secretari del sindicat del carbó.

—Perfectament.

—Els diaris diuen que és filocomunista.

—Peut-être.

—La vaga és important…

—Ho podria ser molt més.

—Així vós, Nin, heu fet un viatge a Londres com a agent del Profintern i no us passà res. Us felicito…

—Per què em feliciteu?

—Perquè passar per malla de la policia anglesa no em sembla pas senzill. Però, és clar, vós sou un home de sang freda. Almenys en teniu l’aspecte. En el nostre país la sang freda només és visible en el comerç.

—Bah, bah, passem…

—Us enyoreu en aquest país?

—No m’hi he enyorat ni un moment.

—Us agrada de viure aquí?

—Moltíssim.

—Per què us agrada de viure aquí?

—Per dues raons principals: primer, perquè aquí hi ha sempre alguna cosa d’interès general a fer: després, perquè el poble rus és únic…

—Únic en què?

—En gràcia, en simplicitat, en humanitat, en sensibilitat, en candor, en frescor, en espontaneïtat… Ah, si coneguéssiu les cançons, els balls, la música, la poesia popular del país…! Quedaríeu sorprès…

—A mi em sembla que el poble-poble a tot arreu és el mateix si fa no fa…

Nin dissentia. Parlava d’aquestes coses emocionat, s’escalfava fàcilment, feia un esforç persistent per fer-se entendre. Havia pensat molt notòriament en aquestes coses. Eren una de les seves obsessions més permanents.

—Aquest poble —deia— donarà molt joc, no en dubteu… El país està encara ultratjat per la misèria i la guerra civil. El poble es troba encara abaltit per segles i segles d’opressió, d’indignitat, de falsedat i de corrupció. Però és intel·ligent. D’aquí a uns quants anys veureu el camí que s’haurà fet.

Quan al·ludia a l’abjecte passat del país, els ulls de Nin brillaven de passió i de plaer. Vull dir del plaer de la humiliació. Al cap d’unes quantes escenes d’aquesta naturalesa, de constatar la brillantor dels seus ulls i la crispació del seu cos, em semblà que Nin era un masoquista, vull dir un home que veia la qüestió social com una lluita entre el plaer de la humiliació i el de la prepotència —entre masoquistes i sàdics. El poble rus havia estat humiliat per segles i segles de sadisme. Encara en portava les nafres. Encara les portaria molt de temps. Però s’havia produït la inversió gràcies a la revolució d’octubre. Els sàdics havien estat vençuts pels ofesos. A Rússia governaven ara els qui havien estat tradicionalment ofesos durant segles i segles. Per primera vegada en la història s’havia produït una inversió total de valors —i per això precisament la revolució russa tenia una transcendència incalculable, còsmica, immensa.

Parlàvem d’aquestes coses com dos compatriotes, com dos amics —suposant que la paraula «amistat» es pugui aplicar a dos ésser humans, l’un més aviat adormit en la tolerància i la dolçor de Montaigne, l’altre lligat als dogmes implacables del marxisme-leninisme. Quan parlava, hauria estat absurd de formular alguna objecció. Se l’havia de deixar dir. Així i tot, hi havia moments que feia por. Por literal, explícita. Parlava amb una tal fredor, amb una duresa tan granítica, amb una convicció tan absoluta, amb un fanatisme tan definitiu, que sentint-lo només tenia una preocupació: evitar de totes passades que amb una meva paraula es pogués excitar més. Evitar, vull dir, que passés de l’excitació freda, en què generalment es mantenia, a una temperatura de deliri. Era el masoquista, l’humiliat, l’ofès, que havia triomfat, però que portava a dins tota la gangrena de la humiliació. Aquest ha estat un dels fenòmens de la meva vida: constatar la passió d’Andreu Nin. És segur que hi havia, en el Moscou d’aquell moment, centenars de milers de persones que pensaven com ell, que vibraven a la mateixa temperatura. Però l’espectacle pujava de to quan constatàveu en un compatriota, en un home d’un país en què la passió no és més que a la boca, en un país de passions mortes si exceptuem la passió dels diners, aquell grau de duresa, de tensió i de vida. Oh, sí! L’espectacle era impressionant, i venint d’Occident —com jo venia—, únic. Nin feia feredat —produïa una espècie d’esborronament. I ara diré una cosa que potser sorprendrà una mica: només quan s’ha estat en contacte amb la passió dels comunistes es pot tenir una idea del comunisme. Jo he tingut aquesta sort per a comprendre la immensa revolució dels nostres dies: he estat en contacte amb la passió d’un comunista, Nin, i d’altres a través d’ell. Parlar del comunisme en el llenguatge dels escèptics és aberrant, incongruent, gratuït. Se’n necessita un altre —i aquest només s’aprèn en la passió masoquista, en el sentimentalisme ultramorbós, en el sentimentalisme femení dels exhumiliats i dels exofesos.

Totes les nostres converses portaven, naturalment, a parlar de Marx, com el mar sense vores al qual va a parar, fatalment, tota la hidràulica social del nostre temps. I en aquest punt també li vaig sentir dir alguna cosa que se m’ha quedat gravada, malgrat haver passat tants anys dels fets que recordo en aquest moment.

—És una trivialitat, una grotesca banalitat —deia Nin—, parlar de Marx com un economista, exaltar o criticar l’obra de Marx economista o dir, per exemple, que una part de la seva obra ha estat deixada de compte i una altra part es manté viva. Tots els estudiants de les escoles d’economia del món saben avui que Marx és l’economista més gran de la Història, la mentalitat humana més forta que s’ha projectat sobre el fenomen econòmic, i això, tant pel que respecta a la crítica de l’economia del seu temps com a la postulació d’una nova economia: el socialisme. La seva obra és tan impressionant que davant d’ella és impossible de quedar indiferent: o se la combat o se la segueix. I, si se la combat seriosament, és d’una manera inevitable, per assimilar-ne més o menys l’esperit, com han fet els capitalistes americans i Keynes concretament. Així, no hi ha escapatòria possible: a una velocitat més o menys accentuada, el món seguirà aquestes directrius ineluctablement, com el sistema planetari segueix les lleis de Newton i les lleis generals de la matèria d’Einstein. Es tracta de reflexions sobre la realitat que no provenen de l’esperit teològic, o de la màgia religiosa, o de l’hòrrida metafísica: són esperits objectius, per anomenar-los d’alguna manera. Suposo que aquests esperits us interessen…

—Són els únics que m’interessen.

—A mi també. Però hi ha alguna cosa més a dir. L’obra econòmica de Marx, tot i ésser importantíssima, té un aspecte suplementari encara més fascinador. Aquest aspecte es troba en la seva obra periodística, en alguns capítols de la Història de les idees econòmiques, i sobretot a les notes a peu de plana dels primers llibres del Capital.

—Les conec. Són terribles.

—Exactament. Marx hi adopta, no ja la posició de l’analista glacial del fenomen econòmic, sinó la de l’home venjatiu. A través dels successius retrats que fa de la classe dominant en el seu temps —retrats d’una corrosivitat sense precedents—, Marx incita a la venjança els humiliats i els ofesos. En aquestes obres seves, elaborades amb un esperit científic, potser aquests afegitons no són gaire científics. Però a mi personalment, i a tanta i tanta gent d’aquest país, aquesta és la part de la seva obra que ens interessa més. I ho comprendreu. M’interessa…

No donaré pas el monòleg de Nin per no sobrecarregar excessivament aquest escrit. Només diré que tornava a exaltar-se d’una manera esborronadora, tot i que l’exteriorització de la seva temperatura es mantingués en un to de control i de domini fred. Els ulls se li tornaven a abrillantar i les faccions de la cara se li crispaven ostensiblement. El seu to era dogmàtic i contundent —un to més aviat antipàtic. La gesticulació era d’enorgulliment. Tornava a sortir el masoquista en lluita contra el sàdic, mil·lennis i mil·lennis d’humiliació en estat de venjança contra el prepotent. (La interpretació popular russa de les paraules «lluita de classes» equival a la incompatibilitat entre l’ofès i el dominador).

Davant de la situació en què es trobava el meu interlocutor, no tenia més remei, com ja he dit, que batre’m en retirada, que impedir, amb una paraula desplaçada, sempre possible, la seva exaltació, d’evitar que la temperatura en què es trobava augmentés massa. En tot cas, Nin, parlant d’aquestes coses, feia una autèntica basarda.

Pocs dies abans de tornar jo a Occident —via Leningrad i el nord d’Europa—, Nin em proposà una cosa molt estranya. M’agafà pel braç i em digué:

—Hauríem de cuinar un arròs a la catalana. M’agradaria molt de menjar-ne un plat. Què us sembla? Us va bé?

Davant de la proposició, vaig quedar molt parat. I hi vaig quedar perquè les paraules de Nin em portaren a la memòria, tumultuosament, molts de records. Anant pel món, sempre trobeu gent que us diuen: «I si féssim un arrosset a la catalana?». Hi ha persones que es pensen que perquè he escrit quatre nimietats culinàries ja sóc una espècie de professional d’aquest ram. Ara bé: tots els arrossos que he ajudat a fer o he fet a l’estranger —els arrossos de Londres, d’Estocolm, de Roma— resultaren absolutament i definitivament fallats. Un pur i simple desastre.

Com que trigava a contestar, Nin em mirà amb un somriure candorós i després em digué, molt amable:

—Veig que la meva proposició sobre l’arròs us ha decantat cap a un escepticisme molt visible.

—M’ha decantat cap a un escepticisme total, definitiu; no us voldria pas enganyar.

I li vaig explicar el que m’havia passat altres vegades: la successió de desastres.

—Us considero un home de prou bon gust —vaig dir-li— per a arriscar-vos davant d’un arròs literalment immenjable. No us voldria pas deixar un mal record. Sapigueu d’una vegada que aquests arrossos, a l’estranger, són impracticables.

Però Nin insistí amb aquella tenacitat que en tants aspectes de la vida el caracteritzà. Em digué, cada vegada més amable:

—No feu profecies, si us plau! Haurem de fer l’arròs amb margarina, però, què hi farem si no tenim oli ni tan sols mantega a mà? El sofregit, de tota manera, està assegurat. Hi posarem, a més a més, homard i els menuts de dos pollastres. L’arròs pròpiament dit serà xinès, de primera qualitat… Serem cinc a dinar: Lozowski, Tomski, la meva dona, vós i jo. Tomski ha viscut a la Xina i coneix la cuina de l’arròs. Li he parlat del que es fa en el nostre país. Està entusiasmat. El menú serà aquest: caviar per començar, l’arròs, vi del mar Negre i la confiteria habitual. A més, el farem a la datxa.

—Ah, però vós teniu una datxa?

—Jo no tinc res, però pel meu càrrec puc usufructuar una datxa situada a setze quilòmetres al nord de la ciutat. Hi vaig a passar els finals de setmana. Amb això passa com amb els automòbils: es tenen pel càrrec.

—De manera, doncs, que el vostre càrrec implica el cotxet i la datxa?

—Una cosa així, en efecte…

—No està pas mal trobat… D’altra banda, ho trobo natural. Primer hom enderroca el Dret romà i de seguida hom torna als seus sentiments, passant per una altra porta. Només que els qui entren per aquesta porta són uns altres —uns altres que disposen d’una altra terminologia, és clar. Voleu fer el favor de dir-me, vós que sou un especialista en aquesta classe de fenòmens, si una revolució pot ser alguna cosa més que un canvi de personal?

—No estic gaire d’humor en aquest moment —digué Nin—. Ho deixarem per a un altre dia. L’arròs serà per a dissabte.

Durant dos o tres dies, no pensà més que en l’arròs. Com a bon fanàtic, era un esperit monogràfic.

A quarts d’una del dissabte següent —a Rússia es fa la setmana anglesa— sortírem cap a la datxa del meu amic en el seu cotxe i enfilàrem una pista entre dos pans de bosc, més aviat poc suau. La senyora (perdó!) Nin havia comprat les vitualles. Era una persona molt jove, rossa, d’ulls blaus, amb una tannara a l’occípit i els cabells estirats, vestida amb una simplicitat sumària, de carns una mica fluents i abundants. De vegades deia alguna paraula inconnexa en català (que el seu marit li havia ensenyat), i una vegada pronunciada es posava a riure d’una manera càndida. El cotxet era més aviat desballestat i arcaic. (En aquell moment el nombre de cotxes que hi havia a Rússia era irrisori i només en disposaven els buròcrates d’una certa categoria. A Moscou, uns autobusos acabats d’arribar d’Anglaterra eren l’admiració universal). El paisatge era com generalment és a la Rússia central i a la septentrional: un bosc inacabable sobre una terra lleugeríssimament ondulada. Cel i pins negres: una monotonia aclaparadora, d’unes dimensions fantàstiques. Al cap de vint minuts d’haver deixat els suburbis de la capital, el cotxe deixà la pista i enfilà un estret camí que serpentejava entre els arbres, i al cap de poc ens trobàvem davant d’un petit xalet de fusta d’estil nord-occidental: era la datxa.

En baixar del cotxe i respirar l’aire fresc, vaig sentir una olor de bolets, d’humitat i de fulles descompostes. Pels voltants del xalet que usufructuava Nin, sota dels arbres, n’hi havia molts d’altres. Tots eren iguals i semblaven molt nous: era un poblet de repòs per a funcionaris del Profintern, que s’iniciava. Venint d’Occident, on els funcionaris, en general, tenen tan poca consideració i no es concep que puguin tenir necessitat de reposar, la concepció d’aquell habitacle feia molta gràcia. Però les coses de seguida s’esclarien. A Occident, els buròcrates són un element d’immobilitat, d’entrebancament i de pesantor; a Rússia, en canvi, encarnen l’esperit revolucionari, representen la vibració extrema i més sensible del règim. Així, ho tenen tot perquè són els amos.

Una vegada fets, a la cuina, els preparatius per dinar, donàrem un tomb per la casa i els seus voltants. Pràcticament era una casa amb molt poca cosa a dins: al menjador hi havia una taula, mitja dotzena de cadires i els retrats de Lenin i de Marx habituals, plantats amb xinxetes a les parets; a dalt, a les habitacions, hi havia tres o quatre llits, vull dir un somier, un matalàs i uns ferros per aguantar-los. A la cuina, la bateria era nova però escassa. La qualitat de tot plegat era de fireta, quatre fustetes de basar escanyolit. El millor de la casa eren les tres o quatre estufes de racó que s’hi trobaven, aquestes estufes que fan tan agradable la vida del Nord a l’hivern, de tanta eficàcia.

En sortir a fora, ens trobàrem amb moltes cases en construcció i altres ja acabades. El poblet progressava sota els arbres. Les cases eren totes isolades, sense formar carrers, com si nasquessin espontàniament. La construcció més considerable del rodal era la cooperativa de consum, que es devia trobar (vaig suposar) en el centre de la urbanització.

La condimentació de l’arròs fou molt complicada. Havent estat el meu estómac sistemàticament insoluble a la margarina, us podreu fer càrrec de la gràcia que em féu tot plegat. Una operació absolutament temerària. Haguérem de cuinar en un cassó d’alumini prim com una orella de gat, perquè hauria estat absurd de demanar una cassola en aquells topants. El sofregit resultà incomplet, perquè, si bé trobàrem tomàquet de llauna i cebes, no poguérem fer-nos ni amb un sol trist gra d’all. Rossírem els crustacis i els menuts dels pollastres amb el greix fabricat, cosa que em produí una autèntica nàusea. Després tiràrem l’arròs i després l’aigua; però, com que la gramínia, malgrat ésser xinesa de primera qualitat, era una varietat del sullana, es formà de seguida una enorme pasta. I encara es produí una altra desgràcia: habituat als arrossos de la Catalunya Nova, Nin hi volgué posar safrà, i n’hi posà notòriament massa. En fi: resulta un arròs per a menjar amb cullera, ensafranat, emmargarinat i sense la més lleu semblança amb qualsevol forma original. Un desastre més a afegir a la ja llarga sèrie de desastres que aquests endimoniats arrossets de l’estranger han provocat, provoquen i provocaran.

A les dues aparegueren els jerarques. Arribaren amb un cotxe més important que el que usufructuava el meu compatriota —prova de la categoria que ocupaven. Per acabar de fixar-la, diré que portaven xofer— i, de xofer, només en tenien llavors en aquell país les més altes personalitats del partit i de l’Estat. Feren acte de presència a la cuina i, després de les salutacions de rigor, digueren a Nin, en rus (que m’ho traduí), que estaven molt contents i que tenien molta gana. Aquesta darrera notícia, la vaig considerar excel·lent, perquè en l’estat en què es trobava l’arròs, hauria estat impossible d’imaginar que algú s’hi encarés sense disposar d’una considerable quantitat de gana. Ens entaulàrem.

Lozowski i Tomski eren dos vells obrers bolxevics —vull dir vells del partit— d’abans de la revolució d’octubre, que havien arribat a llocs preeminents de l’Estat. El primer era un home alt, ossat, amb els ulls enfonsats, vestit de fosc, amb una gorra i unes sabates ferrades, molt pàl·lid, hirsut, amb una gran barba. El segon era un home gras, rodó, com una O, jovial, vermell, ondulat, rossenc tirant a panotxa, el cap afaitat, vestit de gris, els braços curts, els dits abotifarrats, sense res al cap. Tots dos foren afusellats més tard, en els cèlebres processos de les depuracions de Stalin.

Primer menjàrem el caviar, que fou excel·lent, amb els vasets de vodka corresponents, innombrables. Després aparegué l’arròs en el cassó d’alumini, i no solament se’l menjaren, sinó que, amb gran sorpresa, se’l menjaren amb una avidesa impressionant. Després de la gana que inicialment postulaven, jo havia suposat un simple èxit de correcció o de cortesia, per dir-ho clar. No, no! Els agradà positivament i devoraren aquella gasòfia a cremadent, fins a l’extrem que tots ells anaren repetint fins que no n’hi hagué ni un gra.

La devoració de l’arrosset anà acompanyada de grans vasades de vi negre de Crimea, que és una imitació de beaujolais d’escassa categoria, insignificant. És molt possible que el vi que hom ingerí galvanitzés en certa manera les pastetes de l’arròs, absolutament innòcues. El cert és que al voltant de la taula es creà una positiva animació i una gran cordialitat.

Com que tothom sabia, més o menys, alguna llengua més que la pròpia, la intel·ligibilitat fou real, cosa que fou molt favorable a la bona marxa del dinar.

De vegades Nin em mirava, sorprès de la cara que jo no podia deixar de fer-hi. Davant del fenomen de la desaparició de l’arròs la meva estranyesa havia estat tan viva que se’m coneixia a la cara.

—Què us passa? —em digué Nin en un moment determinat—. Que potser no us trobeu bé? Feu mala cara…

—És que potser no sé el que em passa…

—Us referiu a l’arròs? Què n’heu de dir, d’aquest arròs? És excel·lent. Per haver estat cuinat a tres o quatre mil quilòmetres del lloc de procedència, de la mata, no sembla pas tan mediocre com voleu venir a suposar…

—Esteu equivocat…

—Que estic equivocat? Ja veureu el que quedarà…

—No hi fa res. És un arròs impresentable.

El meu interlocutor begué un vas de vi i s’arronsà d’espatlles. Encara menjàrem una tarta de pomes i no sé quines altres coses. A les quatre ens alçàrem de taula i els camarades personatges s’acomiadaren. Reposaven en un altre poble i, naturalment, usufructuaven també la seva datxa. Nin estava content, el dinar havia transcorregut amb una absoluta normalitat. L’arròs, a més a més, els havia agradat. I, per acabar de fer les coses bé, encara, hom havia begut amb una gran discreció, és a dir, amb una copiosa abundància, cosa que a Rússia és sempre important, faci el temps polític que faci.

Haguérem de rentar els plats, arreglar els estris de la cuina, posar en ordre les coses de la casa, cosa que férem tots plegats ràpidament. Després, atès que els Nin no tenien intenció de quedar-se, aquell final de setmana, sota aquells arbres, tancàrem la casa i ens disposàrem a emprendre el camí de tornada. En dirigir-nos cap a l’automòbil, em semblà que l’aire fresquejava, i així vaig enfilar l’impermeable que portava. En una de les butxaques de l’abrigall, hi portava un llibre. Nin el veié i em preguntà de quin llibre es tractava.

—És un Herzen traduït a l’anglès. Ja sabeu de qui es tracta: Alexandre Ivanòvitx Herzen, l’emigrat rus a Londres del segle passat.

—Ho sé perfectament. El que no sabia és que fos traduït a l’anglès.

—Si no vaig errat, els llibres de Herzen han estat traduïts a l’anglès per Constance Garnett. És un autor que havia estat oblidat, però la revolució russa l’ha ressuscitat, a Anglaterra almenys. És un autor important.

—Important? Voleu dir?

—Dostoievski li apreciava la sensibilitat poètica, tot i que trobés nefast el seu occidentalisme i la seva vida a l’estranger.

—És un escriptor lleuger, brillant, d’un escepticisme intolerable, un periodista de simpaties liberals.

—No sé, no sé… A mi em sembla que és alguna cosa més que tot això, sempre suposant, és clar, que jo pugui judicar aquestes qüestions amb una certa plausibilitat.

—Aquí a Rússia és considerat un no-ningú, i crec que seria difícil de trobar en una qualsevol llibreria de Moscou un llibre d’aquest revolucionari anacrònic i despistat.

Mentre pujàvem al cotxe per emprendre la marxa, vaig dir:

—Voleu que fem una cosa? Com que, després del dinar que hem fet, el més prudent serà saltar-nos el sopar, aprofitarem el temps per a parlar un moment de Herzen. Us voldria fer conèixer una plana d’aquest escriptor, que us desplaurà enormement, que potser us indignarà.

—Us participo que estic una mica curat d’espants.

—Ho sé perfectament. En tot cas, estic segur que us interessarà.

Arribats a la ciutat i deixat el cotxe al garatge, pujàrem a l’habitació que el meu amic tenia a l’hotel Lux. Arribats que hi fórem, li vaig donar el llibre, que té per títol, traduint de l’anglès al català: Des de l’altra riba, obert en una determinada pàgina. En aquest indret, Herzen descriu un diàleg tingut l’any 1850 a Londres entre el socialista francès Louis Blanc i ell mateix. En un moment determinat del transcurs d’aquest diàleg, Louis Blanc declara que la vida humana és essencialment un gran deure social, que l’home s’ha de sacrificar sempre i en tot moment pel bé de la societat.

«—I per què? —(diu Herzen) li vaig demanar amb una certa indignació.

»—Què voleu dir, per què? —li respongué Louis Blanc.

»—Que potser no havíem quedat que la vertadera finalitat, la sola missió de l’home, és la felicitat de la societat? Però, llavors, com voleu que arribem mai en aquest objectiu, si sempre tothom s’ha de sacrificar, si mai ningú no pot dedicar-se a ser feliç?

»—Jugueu amb les paraules…

»—Més aviat em sembla que vós teniu al cap la confusió dels salvatges —li vaig respondre rient».

D’aquesta manera tan lleugera, Herzen exposa una idea essencial, això és, que la finalitat de la vida és la vida mateixa, que sacrificar el present a un avenir vague i imprevisible és una forma d’il·lusió que porta a la destrucció de les soles coses que tenen valor per a l’home i la societat, que condueixen al sacrifici gratuït d’éssers humans en nom d’algunes incertes abstraccions elevades a la categoria d’ideal.

Herzen es revoltava contra la doctrina d’alguns dels millors esperits del seu temps (socialistes i utilitaristes), segons els quals hom ha de sofrir avui per crear una era de felicitat el dia de demà, contra la idea que milers d’innocents han de morir avui per fer la felicitat (absolutament problemàtica) dels qui visquin el dia de demà. La idea que hi ha un avenir esplèndid per a la humanitat, que aquest avenir és assegurat per la història i que justifica les pitjors atrocitats del present, semblava a Herzen una doctrina fatal i essencialment dirigida contra la mateixa vida humana.

«Què voleu?», preguntava als utopistes del seu temps, que pràcticament són els mateixos d’ara, «¿potser voleu realment condemnar els éssers humans, avui ben vius, al trist paper de cariàtides destinades a mantenir l’empostissat sobre el qual d’altres, un dia, ballaran? ¿Però qui podria assegurar l’arribada d’aquest dia de ball? Una finalitat infinitament llunyana no és cap finalitat; és una il·lusió. Una finalitat ha d’ésser pròxima, acostada. Cada època, cada generació, cada vida, ha tingut, té una experiència pròpia. Tot caminant sorgeixen noves necessitats i amb elles noves angoixes i noves posicions per a arbitrar-les.

»La finalitat de cada generació és la generació mateixa. La naturalesa no destina mai una generació a servir de mitjà per a la realització d’una qualsevol finalitat futura. Més encara: la naturalesa no es preocupa mai del futur. Com Cleòpatra, sempre està disposada a dissoldre la perla en el vi per un moment de plaer. Si la humanitat caminés tot de dret devers un resultat precís, no hi hauria pas història, no hi hauria més que lògica. Ens hem d’arreglar amb la vida de la millor manera possible, car no existeix pas un itinerari prèviament marcat. Si la història seguís una regla definitiva, perdria tot interès, esdevindria inútil, ensopida, grotesca. La història és pura improvisació, tot voluntat.

»En la naturalesa, com en l’ànima dels homes, hi ha endormiscades forces infinites que, ateses determinades condicions, es desenrotllen de manera inoïda. Aquestes forces de la mateixa manera poden crear un món que morir-se pel camí. Es poden orientar en una nova direcció. Es poden aturar. Poden fracassar. La naturalesa és perfectament indiferent a aquests fets. Però llavors —preguntareu—, quin sentit té tot això? La vida humana esdevé un joc absurd. A penes els homes han arribat a construir alguna cosa amb pedres, herbes i sorra que tot cau altra vegada. Les criatures humanes surten llavors de sota les runes, tornen a netejar el terreny i tornen a construir amb el que tenen: fang, troncs, pedres trencades —i després de segles de treball infinit, tot, altra vegada, s’esfondra. Deu ésser per alguna cosa que Shakespeare deia que la història és una rondalla contada per un idiota.

»A tot això us respondré que tenim molta retirada amb aquestes persones hipersensibles que destil·len una llàgrima cada vegada que es recorden que l’home no ha nascut més que per a morir. Considerar la fi i no l’acció és un error cabdal. De quina utilitat és a la flor la seva meravellosa presència, el seu deliciós perfum, atesa la seva fugacitat efímera? De cap utilitat. Però la naturalesa no és pas tan avara. A cada moment realitza el que pot portar a cap. No negligeix pas el que és efímer, el que és purament en el present. Qui s’acararà amb la naturalesa pel fet que les flors es badin al matí i morin al vespre, perquè no ha estat donada a la rosa la resistència del sílex? I bé: aquest miserable principi, aquest esperit prosaic, nosaltres —nosaltres!— el volem aplicar al món de la història! Així aspirem que la vida realitzi les fantasies i les idees de la civilització. La vida estima la novetat. Rarament es repeteix. Aprofita els més petits incidents, truca al mateix temps a milers de portes —i de vegades, potser, alguna d’aquestes portes s’obre, aneu-ho a saber…

»Els éssers humans tenen un desig instintiu de preservar el que estimen. Precisament perquè l’home neix desitja viure eternament. Quan s’enamora desitja ésser estimat i ésser estimat eternament com en el primer moment dels seus sentiments. Però la vida no dóna pas cap garantia. La vida no assegura ni l’existència ni el plaer; no garanteix ni tan sols la continuïtat. Així, cada moment històric és ple i bell en ell mateix i constitueix un tot a la seva manera. Cada any té la seva primavera i el seu estiu, el seu hivern i la seva tardor, els seus temperis i els seus bons dies que li són propis estrictament. Cada període es presenta nou, fresc, carregat de les seves pròpies joies i les seves pròpies tristeses. El present li pertany. Però els éssers humans no s’acontenten amb tot això i els és absolutament indispensable de posseir també el futur…».

Donar com a finalitat de la vida col·lectiva la possessió d’un futur no ja incert i insegur, sinó literalment impossible, és considerat per Herzen una autèntica follia, una criminal follia. «La finalitat d’una criatura és de jugar», escriu, «de divertir-se, d’ésser una criatura. Si seguim una altra línia de raonament, haurem d’arribar a la conclusió que l’única finalitat de la vida és la mort». La finalitat d’un artista és la seva obra, com la finalitat de la vida és d’ésser viscuda. Tot passa, però sovint succeeix que el que passa recompensa el pelegrí de tots els seus sofriments. Herzen recorda que Goethe diu que no hi pot haver cap garantia, cap seguretat. Així, l’home podria aprofitar el present. Però no ho fa pas. Negligeix la bellesa, negligeix el compliment de cada dia, perquè vol posseir també el futur.

Contra Mazzini, que demanava holocausts humans per a un món millor; contra els socialistes utòpics doloristes del seu temps, contra Bakunin, contra els utilitaristes —que són els precursors de les planificacions d’avui, que han costat tantes vides—, Herzen protesta violentament. «Heu donat», els diu, «com a finalitat de la vida social la lluita per la llibertat, però observo que per assegurar la llibertat de demà aboliu la llibertat d’avui. Seguiu el camí de la follia. La finalitat de la lluita per la llibertat no és la llibertat de demà, sinó la llibertat actual, d’avui, la llibertat per a homes existents i vius, posseïdors d’una finalitat pròpia i autèntica. Privar-los de la llibertat, arruïnar els seus esforços, obligar-los a renunciar al que tenen en nom d’alguna vaga felicitat de l’avenir, felicitat que no pot ésser garantida, de la qual no sabem res, que és simplement el fruit d’alguna gegantina elucubració metafísica, la qual s’aguanta simplement sobre la sorra, i sobre la qual no existeix cap garantia lògica, ni empírica, ni racional, d’un ordre qualsevol és una actitud encegada, perquè tot avenir és incert. És, a més a més, una actitud viciosa, perquè és contrària als únics valors morals que coneixem, perquè trepitja les aspiracions humanes en nom d’abstraccions, de generalitzacions fanàtiques, de fórmules místiques, de slogans tabús…».

Sospito que Nin es posà a llegir el llibre de Herzen per simple cortesia. Però la lectura el degué interessar, perquè mitja hora després d’haver començat a passar-hi els ulls encara el tenia davant de la vista. Fins i tot em semblà, en certs moments, que el llegia amb una autèntica avidesa. El mirava de tant en tant, mentre feia un pas per l’habitació, tot fumant cigarrets. Els cigarrets russos tenen un broquet de cartó tan llarg, i la part de tabac és tan escassa, que aquell dia en vaig fumar molts —massa, probablement.

En un moment determinat, el meu amic tancà el volum, s’alçà de la cadira que ocupava, féu sobre els ulls unes pampallugues que em semblaren de fatiga i em mirà un moment amb fixesa.

—Què us ha semblat aquest Herzen? —que jo vaig dir-li.

—Bah… És arcaic, romàntic, un anacronisme. —Féu una lleugera pausa, i després em digué, amb una cara de curiositat—: Però aquest llibre, l’heu portat d’Europa? No us veiéreu obligat, en passar la frontera, a declarar-lo al funcionari corresponent?

—En efecte. Ja sabeu que sóc home de poc equipatge. Vaig arribar a Rússia amb dos llibres: un vell Baedecker anacrònic, escrit en francès, i aquest llibre de Herzen. Vaig portar el Baedecker per visitar les coses velles i sobretot les esglésies, i l’altre per llegir, en cas d’insomni, al llit.

—Si que portàveu poca cosa!… De tota manera, els deguéreu declarar a la frontera.

—Sí, sí, els vaig declarar i fins i tot els vaig declarar per escrit. Afegiré que el funcionari, en veure que portava tan poc paper, féu una cara de sorpresa i al capdavall una vaga rialleta.

—Ja ho entenc. És clar… La mateixa exigüitat del vostre bagatge llibresc féu que el llibre passés desapercebut. La gent que entra a Rússia tracta sempre de passar tant de paper! Sí, sí, és claríssim.

—Potser voleu dir amb tot això que en altres circumstàncies m’haurien confiscat el llibre?

—No sé si us l’haurien confiscat…, potser no…, perquè en definitiva no val la pena. Ara: que us haurien mirat d’una altra manera em sembla evident.

—És curiós.

—Us diré més: crec que convé que aquest llibre no estigui més a les vostres mans.

—Ah!

En pronunciar la seva darrera frase, Nin s’enravenà lleugerament. I, com que observà la meva sorpresa, m’oferí de seguida una amable rialleta.

—Comprendreu…, el llibre…

El vaig interrompre un moment.

—El que m’interessaria de saber —vaig dir— és si el llibre és important o no ho és.

—Deixeu-vos de la importància o de la no importància del llibre. Això és perfectament igual. El llibre és indiscret, desconvenient. Voleu que fem una cosa?

—Digueu.

—El millor seria, em sembla, que me’l regaléssiu… Sempre és agradable de fer un present a un amic, no trobeu?

—Evident. Però a vós, realment, us interessa aquest llibre?

—A mi m’interessen tots els llibres…

—És que el voleu conservar?

—De cap manera!

—Així, què en voleu fer?

—Per què insistiu? Deixeu-ho… No val la pena!

—Home, tot val la pena…

—Ho voleu saber? Us ho diré de seguida. El llibre serà cremat, destruït rapidíssimament, de seguida…

—Us ho agafeu a la valenta… Pobre llibret!

—Sí, pobre llibret! Però les coses són així, van d’aquesta manera.

Després d’un moment de silenci lleugerament asfixiant, molest, vaig dir:

—De tota manera, abans de cremar-lo el deureu llegir…

—Podeu estar ben segur que no el llegiré…

—Ah, Nin, quina pena! Sou un fanàtic terrible…

—Ho faig per vós, exclusivament per vós…, ho podeu creure.

—Us estic molt agraït… Però potser no corria tanta pressa…

—Esteu equivocat. Més aviat és urgent.

Després d’haver articulat aquesta frase, es dirigí a una estufa que hi havia en un angle de l’habitació. Al costat de l’estufa hi havia un caixó amb uns encenalls molt secs. Els hi posà a dins, els encengué i l’estufa féu el soroll típic del tiratge violent. Al cap d’un moment alçà la tapadora de l’aparell i sortí del cilindre una flama magnífica. Agafà el llibre, el tirà a dins i col·locà la tapadora perfectament. Totes aquestes operacions duraren molt poca estona, moments només.

Quan la senyora (perdó) Nin veié l’entrada del llibre en el forat del cilindre, em dirigí, amb els seus ulls blaus, una mirada brillant i intensa, i després féu un somriure blanc, càndid, pueril.

S’ha de situar Andreu Nin en el moviment literari del nostre país, en el qual té una plaça molt distingida.

En l’època que ens ha tocat de viure, la literatura catalana no haurà pas donat alguna obra important de creació. Haurà estat, en canvi, una època de traduccions importantíssimes. El bé que aquestes traduccions hauran fet a la llengua restaurada haurà estat incalculable, magnífic. A través d’aquestes traduccions s’ha pogut fer una obra de consolidació d’una profunditat i d’una intensitat sense precedents. Les generacions futures hi trobaran, per al maneig de la llengua, un tal cabal de facilitats, una tal quantitat de dificultats vençudes, que quan penso en l’estat en què ens trobàrem, en posar-nos a treballar, la gent de la meva generació, la realitat d’avui em sembla de tota evidència un enlluernament, em sembla, tanmateix, una màgica transmutació.

I, si no, vegeu-ho.

Carles Riba ha traduït Èsquil, Sòfocles, l’Odissea i Plutarc. El professor Berenguer ha traduït Tucídides. El meu inoblidable amic Joaquim Balcells traduí Lucreci. Marçal Olivar ens ha donat la meravella de Plaute.

Joan Coromines ha traduït Terenci. Píndar, a través de Triadú, està en curs de publicació. Miquel Dolç ha traduït Marcial i té acabada la traducció de Virgili. El difunt canonge Cardó —gran escriptor— traduí Sèneca. Escric aquest paper fora del meu país, de memòria i sense tenir cap document que m’ajudi en el record incert. Per això seria impossible que no hi hagués oblits. Josep Maria de Sagarra ha traduït Dant i Shakespeare. La traducció del Dant per Sagarra és una obra imbatuda en qualsevol idioma llatí. Maria Antònia Salvà i Guillem Colom han traduït Mistral admirablement. Josep Carner ha traduït els anglesos —i sobretot Dickens— amb una gràcia única, amb una intel·ligibilitat prodigiosa. Marià Manent ha traduït la poesia de llengua anglesa amb un domini de poeta. Goethe fou traduït per Lleonart, Hölderlin per Riba. Em deixo noms de grans autors i de traductors digníssims involuntàriament. Ara, en aquest moment, recordo la traducció de Petrarca per Osvald Cardona i la d’El Paradís perdut de Milton pel senyor Boix —obra magnífica. No vull fer cap al·lusió a les dues traduccions de la Bíblia que s’han vist aparèixer en aquests últims anys, perquè la utilitat d’aquestes traduccions, vull dir l’edició popular d’aquestes traduccions, malauradament no s’ha produït.

L’únic objectiu que té la formulació —vaga, incompleta— d’aquesta llista impressionant és afegir-hi el nom d’Andreu Nin com a traductor de Tolstoi i Dostoievski. No tinc pas autoritat per a jutjar-les personalment. Només puc dir, per persones que en aquest punt poden dir alguna cosa, que aquestes traduccions són les millors que d’aquests autors s’han produït en un idioma d’arrel no eslava —en aquest cas en un idioma llatí.

Sobre l’assassinat d’Andreu Nin, a Espanya, durant la guerra civil, no se n’ha tret res en clar —ni sobre el lloc on es produí el fet. De les Memòries de don Manuel Azaña referents a l’època no se’n desprèn absolutament res concret.